(Jordi Llisterri –CR) “Encara soc capaç de marcar algun gol”, deia fa uns mesos el bisbe Francesc Pardo després de complir els 75 anys i en espera del seu relleu a Girona. Doncs no ha pogut ser. El bisbat de Girona ha comunicat la seva mort, que ha tingut lloc aquest dijous a la nit, després de la inesperada complicació d’una úlcera. La frase defineix molt el caràcter de Francesc Pardo, una persona planera, que no donava gaire voltes a les coses i parlava de manera clara i senzilla. Un caràcter marcat pels anys de rector que va estar fora de Barcelona i per un fort arrelament al país. Des d’aquesta visió també va impulsar tot allò que afavoria la col·laboració entre els bisbats catalans.
La missa exequial se celebrarà dilluns, 4 d’abril, a dos quarts de 12 del matí a la Catedral de Girona. El mateix dilluns s'obrirà la capella ardent a la catedral de les 8 fins a les 11 del matí. També se celebraran misses funerals pel bisbe Pardo dijous 7 d’abril, a les 20h, a la Parròquia de Sant Sadurní, de Sant Sadurní d’Anoia i a la parròquia de Sant Esteve de Granollers, d’on va ser rector; i dissabte 9 d’abril, a les 12h a la Parròquia de Sant Genís, de Torrelles de Foix, el seu poble natal.
Francesc Pardo ha estat gairebé 14 anys bisbe de Girona i el 26 de juny de l’any passat havia complert els 75 anys. Nascut a Torrelles de Foix (Alt Penedès), es va formar al seminari de Barcelona i va ser ordenar capellà el 1973. Va ser nomenat bisbe de Girona el 2008 després d’haver tingut diverses responsabilitat interdiocesanes rellevants. Però també tenia dues petites pàtries on havia fet durant molts anys de rector: el Penedès i Granollers. Com a rector de Granollers –el bisbe de Granollers, li deien alguns– el 2004 va quedar incardinat al nou bisbat de Terrassa. A Girona va substituir el bisbe Carles Soler i Perdigó, que avui viu jubilat a Banyoles.
Durant 14 anys, del 1973 al 1987 en la seva primera etapa com a sacerdot, va estar a les parròquies de Vilafranca del Penedès i de Sant Sadurní d’Anoia. També durant aquesta etapa va ser consiliari diocesà del Moviment Familiar Rural i dels Joves Rurals de l’Acció Catòlica. Durant l’episcopat del cardenal Ricard Maria Carles, la seva vinculació amb el Penedès es va allargar entre 1990 i 1993 quan va ser vicari episcopal de la zona del Penedès, Anoia i Garraf, llavors dins de l’arquebisbat de Barcelona. El 1997 Carles el va nomenar rector de Granollers, on va estar 11 anys fins que va ser nomenat bisbe de Girona. Del 2001 al 2004 també va ser vicari episcopal del Vallès Oriental.
El Centre d’Estudis Pastorals i el Concili Tarraconense
La seva trajectòria interdiocesana ve marcada per dues responsabilitats, al Centre d’Estudis Pastorals i al Concili Provincial Tarraconense. El 1993 va ser nomenat director del Centre d’Estudis Pastorals, en una situació complexa perquè el cardenal Carles havia decidit apartar a dos dels puntuals d’aquest centre de formació que havia liderat la renovació eclesial a Catalunya. El cessament de mossèn Joan Batlles i Josep Maria Totosaus es va interpretar com una involució. Francesc Pardo va acceptar el càrrec; però sempre va treballar amb un esperit integrador.
En el mateix aspecte va destacar com a membre del Concili Provincial Tarraconense de 1995. A més de participar en el seva preparació i en la consulta prèvia que va mobilitzar 60.000 catòlics de les parròquies, comunitats i moviments de Catalunya, va ser relator de la quarta ponència que es va discutir en les sessions del Concili. Així, li va tocar formar part de l’equip de redactors que havien d’encaixar les propostes dels temes vinculats a la coordinació dels bisbats catalans i l’impuls del seu treball i identitat conjunta. Així es va trobar enmig de la polèmica sobre el reconeixement d’una estructura eclesial pròpia per a l’Església catalana.
En aquest sentit, Pardo va ser sempre un gran defensor del treball conjunt dels bisbats catalans, per una qüestió d’identitat pròpia i per entendre que la mobilitat de la societat havia fet canviar el sentit de les fronteres territorials entre bisbats i parròquies. Durant la seva etapa com a bisbe, no tots els seus companys d’episcopat el van seguir per aquest camí amb el mateix entusiasme.
Juntament amb Joan-Enric Vives, Pardo era un dels pocs bisbes catalans que quedaven formats al Seminari de Barcelona i que van ser membres del Concili Provincial Tarraconense.
Bisbe de Girona
La seva arribada a Girona va ser ambivalent. Per una banda venia un bisbe català, però també venia etiquetat com un home que havia treballat pel cardenal Carles i com a vicari general al bisbat de Terrassa amb Josep Àngel Saiz. En aquell moment a Girona tenia molt de pes el Fòrum Joan Alsina, un grup de capellans del Vaticà II, catalanistes i molt crítics amb la jerarquia i amb posicions doctrinals de l’Església.
En cercles de confiança, sovint repetia que havia estat a punt de renunciar a la mitra de Girona. El 2008, poc després que es fes públic el seu nomenament i abans de ser ordenat bisbe, va assistir a un curs que fan al Vaticà per als bisbes electes. Les sessions acabaven amb una trobada de tots els assistents amb el papa. Recordava quan es va acostar a saludar a Benet XVI i li va dir que era el nou bisbe de Girona. “Girona!”, va dir el papa, i es va posar les mans al cap. Allà va entendre que l’havien enviat a posar ordre i no es veia amb aquest paper. De fet, a Girona ha estat un bisbe integrador, que ha treballat per la promoció dels laics i la col·laboració entre les parròquies.
Durant els anys de Girona li va tocar entomar els anys més complicats de la política catalana. Allà va sintonitzar amb el pensament majoritària de la seva diòcesi. És dels pocs bisbes que va donar suport a la consulta del 9N i al dret a decidir. També va estar proper als presos del procés i s’havia manifestat clarament a favor de la immersió lingüística a les escoles. Al mateix temps, darrerament havia demanat una revisió de com es van fer les coses l’octubre del 2017.
Catalonia Sacra
Com a bisbe de Conferència Episcopal Tarraconense la nineta dels seus ulls era Catalonia Sacra. Un projecte de promoció conjunta del patrimoni artístic i monumentals dels bisbats catalans que ell va fer créixer com a màxim responsable.
Durant els anys en què va ser responsable d'Apostolat Seglar de la Tarraconense, també es va cuidar especialment de renovar l’acompanyament al joves, amb mirada oberta als canvis que demanaven els signes dels temps.
Francesc Pardo ha estat un dels pocs bisbes catalans que ha mort exercint com a responsable de la seva diòcesi. El mateix que li va passar al bisbe auxiliar Joan Carrera, que per a Pardo també era un dels seus referents.
Us comuniquem oficialment que aquesta nit ha mort el bisbe Francesc. Descansi en pau.
— Bisbat de Girona (@bisbatgirona) April 1, 2022
En les properes hores us anunciarem quan tindrà lloc la missa exequial. Preguem per ell. #AdéuBisbeFrancesc pic.twitter.com/OgD4D0khQm
Us ha agradat poder llegir aquest article? Si voleu que en fem més, podeu fer una petita aportació a través de Bizum al número
o veure altres maneres d'ajudar Catalunya Religió i poder desgravar el donatiu.