Voleu rebre les notícies?

Subscriviu-vos al butlletí gratuït

Per saber-ne més

(Jordi Llisterri –CR) Aquest 21 de gener es compleixen 25 anys de l’obertura del Concili Provincial Tarraconense a la Catedral de Tarragona. És l’esdeveniment més important i que ha mobilitzat més esforços els darrers anys a l’Església catalana.

Del Concili se’n va parlar molt, però passats 25 anys ja no es recorden moltes coses. Ho recollim com un manual d’instruccions per ajudar a entendre de què parlem quan parlem del concili Provincial Tarraconense de 1995.

1. Què és un Concili Provincial?

Un Concili és una reunió de bisbes amb capacitat legislativa. És a dir, que les resolucions que es prenen són d’obligat compliment pels bisbes que hi participen, encara que algun dels participants no estigui d’acord en tot el que es decideix. 

Un Concili Provincial és una reunió de bisbes d’una mateixa província eclesiàstica. A diferència dels concilis universals, només poden decidir sobre qüestions en les quals els bisbes tenen competència a la seva diòcesi. No pot contradir les normes de la Santa Seu o, en el cas del darrer Concili Tarraconense, la doctrina del Concili Vaticà II. Per tant, els concilis provincials se centren més en qüestions organitzatives o d’aplicació d’allò que convingui en el propi territori.

La singularitat dels concilis provincials és que un grup de bisbes prenen decisions conjuntes per actuar de manera coordinada en un territori o en una realitat cultural i lingüística determinada. Per prendre aquestes decisions, han d’escoltar també el parer dels diversos organismes i estaments de cada bisbat.

2. Què és una província eclesiàstica?

Tot i que avui el nom de província té ressonància polítiques, no en té. El terme província el va heretar l’Església de l’organització romana.

Una província és el territori que formen una agrupació de diòcesis vinculades a un arquebisbat. Les diòcesis que depenen de l’arquebisbat s’anomenen sufragànies. A Catalunya hi ha dues províncies eclesiàstiques. La de Tarragona té les diòcesis sufragànies de Girona, Lleida, Solsona, Tortosa, Urgell i Vic. Fins el 1964 també depenia de Tarragona la diòcesi de Barcelona. Des del 15 de juny de 2004 Barcelona és una nova província eclesiàstica i aquest arquebisbat té dues diòcesis sufragànies (Sant Feliu de Llobregat i Terrassa, amb un territori que abans formava part de Barcelona); però quan es va celebrar el Concili Provincial era un únic arquebisbat.

Actualment, l’arquebisbe (o metropolità) té unes funcions molt limitades sobre la resta de diòcesis que formen una província i teològicament té la mateixa importància que la resta de bisbes. Però té un grau eclesiàstic més destacat i, en alguns casos, pot intervenir en temes que afecten les diòcesis vinculades.

3. Des quan es fan concilis tarraconenses?

La celebració d’un Concili no és una novetat a les diòcesis amb seu a Catalunya. Al llarg de la història han estat habituals les reunions dels bisbes vinculats a la seu de Tarragona. El primer Concili Tarraconense documentat és de l’any 380.

El 1154 es restaura l’arquebisbat de Tarragona acabat el domini musulmà i comença el període en què els concilis es converteixen en la forma més habitual de planificació conjunta entre els bisbes que depenen de la Tarraconense. Això incloïa tots els bisbes de Catalunya i, amb diverses variacions al llarg de la història, de diversos territoris hispànics. Fins el Tractat dels Pirineus, també hi assistien els bisbes de la Catalunya Nord.

El darrer Concili Tarraconense es va convocar el 1757. Per la seva força legislativa, successives ingerències de la monarquia acabaven derivant aquestes reunions en un instrument més polític que pastoral i els bisbes van deixar de convocar-los. A mitjans segle XIX i segle XX, es planteja de nou la possibilitat de convocar un Concili Provincial, però no s’acaba concretant. Passen 235 anys fins que el 29 de novembre de 1992 l’arquebisbe Ramon Torrella convoca oficialment un Concili Provincial.

Després del Concili Vaticà II (1965), bona part de les funcions dels concilis provincials les van assumir les conferències episcopals. Són organismes formats habitualment pels bisbes d’un Estat, tot i que hi ha excepcions com Escòcia.

Al llarg de la història hi ha documentats uns 175 concilis provincials de la Tarraconense, fet que la converteix en una de les províncies amb més tradició conciliar.

                                                              

4. Per què es va convocar un Concili Tarraconense el 1995?

Hi ha diverses raons que es complementen: però finalment va ser una decisió de l’arquebisbe de Tarragona, Ramon Torrella.

El 1969 es va començar a reunir regularment la Conferència Episcopal Tarraconense, convocada per primera vegada pel cardenal Arriba y Castro i impulsada poc després per l’arquebisbe Josep Pont i Gol, amb la participació de tots els bisbats amb seu a Catalunya. També s’hi va integrar l’arquebisbat de Barcelona, tot i que jurídicament no formava part de la Província Tarraconense. Des de llavors, la Tarraconense ha utilitzat el nom de “Conferència Episcopal”, tot i no ser-ho i els seus bisbes formar part de la Conferència Episcopal Espanyola. Però va establir una dinàmica de treball conjunt dels bisbats catalans i la publicació de documents i posicionaments públics com a bisbes catalans que s’ha mantingut fins avui.

L’agost del 1991 el bisbe Antoni Deig va plantejar en una conferència a la Universitat Catalana d’Estiu la necessitat de crear una Conferència Episcopal Catalana, independent de l’Espanyola, fet que va obrir un intens debat mediàtic. Òbviament, el Concili Provincial no es va convocar per això, però la proposta de Deig va revifar el debat sobre la necessitat d’impulsar el treball conjunt de les diòcesis catalanes que van acabar impulsant la decisió de l’arquebisbe Torrella.

Des del punt de vista més intern, la publicació el 1985 del document Arrels Cristianes de Catalunya i l’estructura que havia anat creant la Conferència Episcopal Tarraconense, també va remoure aquesta necessitat de rellançar un projecte pastoral conjunt dels bisbats catalans. I, sobretot, de donar una resposta més clara i conjunta a la renovació eclesial que va representar el Concili Vaticà II i que va capgirar la pràctica pastoral a Catalunya.

Amb tots aquests elements, el 4 de maig de 1992 Torrella va anunciar per sorpresa que convocaria un Concili Provincial en una trobada de capellans a l’Espluga del Francolí. És el dia que els capellans van aplaudir més a Torrella.

Oficialment es va convocar el 29 de novembre del mateix any i entre les finalitats principals hi havia la de “renovar i mobilitzar totes les energies i tota la capacitat d’acció de les nostres diòcesis”.

5. Quan va durar el Concili Tarraconense?    

Les sessions conciliars es van fer del 21 de gener al 4 de juny de 1995. En aquestes dues dates es va fer la celebració d’obertura i de clausura a la catedral de Tarragona. De febrer a maig es van fer les sessions de treball en 8 caps de setmana al Casal Borja de Sant Cugat del Vallès per treballar i votar els documents.

Però el treball conciliar va començar molt abans. El 1993 es va fer la primera etapa preparatòria i de consulta, organitzada per una comissió interdiocesana. De les propostes de temes que van sortir en aquesta primera consulta, es van elaborar quatre documents que els agrupaven i formulaven diverses propostes. Durant el 1994 a cada bisbat es va fer una segona consulta a través de grups per debatre sobre els temes del Concili.

Amb totes aquestes aportacions, quatre equips temàtics van redactar les propostes que es van debatre, esmenar i votar durant les sessions conciliars de 1995.

Després de les sessions de Sant Cugat, els bisbes van fer el redactat definitiu de les resolucions que es entregar a la Santa Seu per la seva aprovació, que va donar-hi el vistiplau el 5 de juny del 1996. 

6. Quanta gent va participar al Concili Tarraconense?

El Concili Tarraconense va mobilitzar molta gent. L’etapa en què va participar més gent, més de 60.000 persones, va ser la preparatòria per escollir els temes. Tothom qui va voler, també de fora de l’àmbit eclesial, va poder proposar temes i orientacions de cara al concili.

En la segona etapa de consulta, els temes del Concili es van treballar en 3.153 grup que van reunir en total més de 42.000 persones. Un 48% eren laiques, un 30% laics i, la resta, clergat o religioses i religiosos. Així, més de la meitat dels qui van treballar els continguts del Concili van ser dones.

En Concili Tarraconense l’aula conciliar va estar formada per gairebé dues-centes persones, 143 de les quals tenien vot deliberatiu.

7. Qui va escollir els membres del Concili Tarraconense?

Els bisbes que van participar en el Concili Tarraconense van ser els qui en aquell moment formaven l’episcopat català:

–l’arquebisbe de Tarragona, Ramon Torrella, que el presidia.

–l’arquebisbe de Barcelona i cardenal, Ricard Maria Carles, que el copresidia.

–els bisbes de Girona, Jaume Camprodon; Lleida, Ramon Malla; Solsona, Antoni Deig; Tortosa, Lluís Martínez Sistach; Urgell, Joan Martí Alanis; i Vic, Josep M. Guix.

–els bisbes auxiliars de Barcelona Carles Soler, Joan Carrera, Jaume Traserra, Pere Tena i Joan-Enric Vives. Carles Soler era el secretari general del Concili.

–i, dels bisbes emèrits, hi va participar l’auxiliar de Barcelona Ramon Daumal i el cardenal Narcís Jubany, que no va assistir a les sessions, però hi va enviar un procurador. 

Vint-i-cinc anys després, dels 15 bisbes només resta en actiu Joan-Enric Vives, com a arquebisbe de la Seu d’Urgell. I, excepte el cardenal Sistach i el bisbe emèrit de Girona Carles Soler, la resta són morts.

 

Però, a més dels bisbes amb dret a vot decisiu, formaven la sala conciliar gairebé dues-centes persones que participaven en els debats. 143 tenien dret a votar les propostes de forma consultiva.

D’aquests participants, 78 van ser elegits per votació en diversos organismes:

–16 representants escollits pel consell pastoral de cada bisbat, que van portar bona part dels laics que van participar en el Concili: van ser 10 laiques, 5 laics i 1 capellà.

–16 representants escollits pels consells presbiterals: 16 capellans.  

–16 representats escollits pels canonges de cada catedral: 16 capellans.

–30 representants escollits pels religiosos: 21 religioses i 9 religiosos.

Un altre grup era de persones que formaven part del Concili per raó del càrrec. Van ser 29 capellans:

–22 vicaris generals i episcopals.

–el degà de la Facultat de Teologia de Catalunya.

–6 rectors de seminari.

La resta de membres van ser nomenats directament pels bisbes:

–Els abats de Montserrat i de Poblet, i el vicari a Catalunya de l’Opus Dei.

–33 persones escollides directament pels bisbes amb diversos lligams eclesials. Van ser 14 laics (entre ells tres seminaristes), 10 laiques, 4 religioses, 1 religiós i 4 capellans.

Per tant, les persones que van participar en les votacions del Concili representant tota l’Església catalana, a més dels bisbes, van ser 143: 15 laiques, 24 laics, 13 religiosos, 25 religioses i 66 capellans (en total 40 dones i 103 homes).

D’altra banda, a la sala conciliar també hi van assistir 30 persones més amb veu i sense vot:

–Convidats dels bisbes representant diversos organismes interdiocesans.

–Els equips encarregats de redactar les ponències.

–I quatre representants de diverses confessions judeocristianes: un jueu, dos protestants i un ortodox. Els quatre van ser convidats expressament a intervenir en la darrera sessió conciliar.

Finalment, una vintena de persones tenien també accés a la sala sense veu ni vot encarregats de la secretaria tècnica, la redacció d’actes, l’organització, la litúrgia, l’assessorament jurídic o l’oficina de comunicació.

8. El Concili Tarraconense va ser una assemblea?

No exactament. Un concili provincial és una assemblea de bisbes, i són ells els qui finalment aproven els textos definitius, que després han de ser validats per la Santa Seu. Però en les sessions d’un concili provincial per raó de càrrec, elecció o designació dels mateixos bisbes hi poden participar més persones (laics, capellans i religiosos) amb vot deliberatiu.

A l’aula conciliar es van debatre i votar 192 propostes. 18 van ser rebutjades, 44 aprovades per majoria absoluta i 130 per majoria qualificada. Les propostes també es podien votar amb esmenes, i si no hi havia la majoria suficient per aprovar-les, es modificaven per passar a una segona votació.

Aquesta aprovació majoritària (es van aprovar més del 90% de les propostes) no va ser casual. Els textos que van posar a votació els bisbes es van anar reformulant segons el debat previ. I quan, acabat el Concili, els bisbes van fer el redactat definitiu, els textos pràcticament no van sofrir cap canvi de fons. Això va respondre a una dinàmica assembleària i participativa que va crear el Concili.

D’una banda, hi havia tot el treball previ participatiu de més de 60.000 persones. D’altra banda, en les sessions de Sant Cugat es treballava en comissions bona part del dia. La confluència durant 8 caps de setmana del més representatiu de l’Església a Catalunya també va crear una dinàmica singular.

Les sessions plenàries es feien a la capella amb una disposició dels participants repartits en dues grades. Uns davant dels altres, no mirant només cap a la presidència. Els qui havien demanat la paraula podien parlar en un torn de 5 minuts, però bona part del treball deliberatiu es feia a través dels textos que generaven els grups de treball i gestionava la secretaria general. Les intervencions a la sala eren més sovint aportacions col·lectives que discursets particulars. Tot això va crear un ambient participatiu molt intens. I en algun moment tens. En l’obertura, l’arquebisbe Torrella ja va dir que esperava un veu “polifònica i concordant”.

Aquesta mateixa dinàmica participativa va provocar dos canvis significatius. La proposta 1 i 2 van ser totalment reformulades després d’un llarg debat. Es va convertir en un text no previst per la comissió de redactors de les propostes i que emmarcava el treball conciliar. És el text que va conegut com “El davantal”.

L’assemblea conciliar també va acabar modificant alguns punts de la metodologia de treball establerta a les sessions. I també es va provocar una votació final de les 174 resolucions aprovades per decidir quines eren les prioritàries i vinculants.

D’altra banda, hi va haver el debat sobre la necessitat de posicionar-se sobre temes de disciplina eclesiàstica i moral. Se sabia que superaven les competències d’un Concili Provincial però una part de la sala volia deixar clar el suport que tenien. Són els temes que es van conèixer com “el calaix de l’Abat”, perquè els va plantejar en una de les sessions l’abat de Montserrat, Sebastià M. Bardolet. Tot i que en l’Aula conciliar i en els grups es va poder parlar lliurement de tot, els bisbes van optar per no posar a votació aquests temes.  

Un altre debat final va ser sobre el mètode de seguiment i avaluació de l’aplicació de les propostes aprovades. Es va proposar mantenir una permanent del Concili o alguna comissió específica de seguiment. Finalment, es va considerar que la plenària de la Conferència Episcopal Tarraconense havia de fer aquest paper.  

9. Què va aprovar el Concili Tarraconense?

En les sessions del Concili Provincial Tarraconense es van aprovar 174 resolucions que en el redactat final van quedar agrupades en 170. Feien referència als 4 temes del Concili: evangelització i la relació amb la societat; sagraments i Bíblia; acció social i marginació; i coordinació i estructures conjuntes entre bisbats.

De les 170 resolucions, en una votació final es va escollir quines eren les prioritàries. Algunes són aquestes:

–Anunciar l'Evangeli a la nostra societat.

El tema 1 s’obre amb una declaració clau del Concili, la que va assolir un nombre més alt de vots. “El davantal” es pot resumir en tres gran afirmacions. Reconeixent el caràcter plural i secular de la societat catalana, l’evangelització és necessària. Cal acceptar els diversos models d’evangelització que hi ha dins de l’Església. I, per evangelitzar, cal revitalitzar les comunitats cristianes.

Entre altres propostes, el tema 1 va incloure un projecte de formació i reciclatge per tots els agents pastorals a realitzar en un termini de 10 anys. Es parla també de treballar tenint més present el distanciament mutu entre l’Església i molts creients. I es focalitza en temes com la vida religiosa, els joves o la catequesi.

–La Paraula de Déu i els sagraments.

Tot el tema 2 és una crida a aprofundir en la Paraula de Déu i a la necessitat de valorar i formar els cristians en el sentit i valor dels sagraments, especialment l’eucaristia. Proposa d’aprofitar la pràctica dels sagraments (primera comunió, casaments, exèquies) com un moment d’evangelització, i no com un tràmit. I demana fixar criteris per atendre i acollir “als cristians en situacions familiars irregulars”.

–La sol·licitud pels més pobres i marginats.

El treball del tema 3 va ser el del màxim consens en les sessions conciliars. Es demana més compromís social, paral·lel a la difusió de la Doctrina Social de l’Església. Es constata que l’evangelització no és creïble sense treball a favor de la justícia. Com a mostra visible d’aquest treball de Concili, hi va haver el compromís de donar suport al Centre Català de Solidaritat, un projecte concret d’ajuda als toxicòmans promogut per Càritas.

–La comunió eclesial i la coordinació interdiocesana. 

El darrer tema té com refons la coordinació de les vuit diòcesis catalanes. La conclusió és que les diòcesis que tenen la seva seu a Catalunya són una unitat pastoral que cal enfortir i que cal avançar cap a l’obtenció de la corresponent personalitat jurídica pròpia. També es proposa recuperar la tradició conciliar de la província tarraconense, confiar responsabilitats directives al laics o incrementar el suport material, espiritual i formatiu als capellans.

 

Aquestes són només quatre pinzellades menors del contingut i l’abast de les resolucions del Concili Provincial Tarraconense. Per fer-se’n una idea completa cal llegir les 170 resolucions aprovades. Ningú discuteix que són una programa pastoral complert, i més concret del sembla, per a l’Església catalana a anys vista. La música i la lletra del Concili Tarraconense tenen plena continuïtat amb la renovació del Vaticà II. Fet que té més mèrit perquè va ser fet en una època en què molts volien enterrar el concili de Joan XXIII. Llegit avui, el Concili Provincial entronca perfectament amb les intuïcions del papa Francesc.

A més de les 170 resolucions, el cert és que el Concili va generar tones de papers. De manera oficial estan recollides en els documents previs, els milers de materials repartits per a les dues consultes, els resums de les consultes, els decrets, els materials i publicacions de difusió, el reglament, les intervencions a l’aula, les propostes que va gestionar la secretaria general, les homilies i discursos de les celebracions d’obertura i clausura... Però a més, els bisbes van fer dos documents que emmarquen els textos conciliars. El 1994 van publicar una exhortació pastoral que explicava les motivacions del Concili i els seus objectius. I el dia de la clausura van donar a conèixer un missatge final que emmarcava al treball realitzat.

10. Qui va aprovar els documents del Concili?

Poc després d’acabar el Concili, el 12 de juliol de 1995, els bisbes van tancar el redactat final i el van presentar a la Santa Seu per la seva aprovació: és el que tècnicament es coneix com la “recognitio”. La diversitat de temes tractats va provocar que els textos fossin revisats per gairebé tots els dicasteris de la Santa Seu. Deu ser el text conciliar més revisat de la història.

El gener del 1996 es rep la primera resposta de la Santa Seu a través de la Congregació per als Bisbes demanant aclariments, que els bisbes catalans van aclarir en menys d’un mes. La “recognitio” no va arribar fins el 5 de juny de 1996, un any després de la clausura.

El cert és que la majoria de textos no va sofrir cap canvi substancial. Però, que la revisió es va fer a fons, ho demostrar el fet que la Santa Seu van corregir fins i tot una citació a peu de pàgina perquè es van adonar que la cita era incorrecta.

En canvi, els matisos més importants es van donar en tot allò referent a la coordinació entre bisbats i a la fórmula jurídica que calia donar a l’autoanomenada Conferència Episcopal Tarraconense. La resolució 142 finalment només resol que els bisbats catalans “procurin trobar, d’acord amb la Conferència Episcopal Espanyola, la corresponent solució jurídica”. Els anys següents s’han fet diversos passos i propostes que també omplirien tones de paper i que, per ara, no han arribat enlloc. Senzillament, s’ha mantingut el statu quo.

Tot i això, el Concili va aconseguir dues coses importants en aquest àmbit. La mateixa Santa Seu va afegir una “Nota explicativa prèvia” que deia que l’expressió Conferència Episcopal Tarraconense no corresponia a la competència que té una conferència episcopal. Però com que el mateix concili preveu que cal “procurar” una solució jurídica, la Santa Seu permetia que, mentre no arribi, es continuï parlant de Conferència Episcopal Tarraconense. I així portem 25 anys.

D’altra banda, les propostes aprovades avalen i citen diverses vegades el document Arrels Cristianes de Catalunya, que reconeix la història pròpia, la llengua i “el fet de la nacionalitat catalana”. Per això, els bisbes van optar per afegir aquest document de 1985 com annex a les resolucions del Concili. Així, es va aconseguir que Arrels Cristianes de Catalunya fos l’únic document conjunt dels bisbes catalans revisat i avalat per la Santa Seu, encara que alguns diguin que és un text nacionalista.

En definitiva, es va aconseguir la “recognitio” a les resolucions del Concili, a utilitzar el nom de Conferència Episcopal Tarraconense sense ser-ho, i al document Arrels Cristianes de Catalunya.

11. Quina repercussió pública va tenir el Concili Tarraconense?

Molta. Segurament són els anys en què l’Església a Catalunya ha tingut més projecció en el debat públic. I això que encara estàvem en l’època del fax, la foto analògica i la cinta de vídeo.

Òbviament, els mitjans generalistes es fixaven en els temes més polèmics i cridaners que potser no eren l’essència del Concili. Però es va transmetre una imatge de diàleg, debat obert i renovació que no es produïa des del Concili Vaticà. Durant setmanes hi va haver diaris que van dedicar redactors al seguiment de les sessions conciliars, tot i que les sessions eren a porta tancada. TV3 va emetre en directe la cerimònia d’obertura i de clausura. I les rodes de premsa que es van convocar per parlar del Concili van tenir un ampli seguiment. Ocupant fins i tot portades. Poques vegades els bisbes (i els laics, capellans i religiosos que hi van participar) han tingut tants micròfons a davant.

És cert que la dimensió mediàtica va estar molt polaritzada en allò que podia tenir interpretacions polítiques. Va ser un tema certament present en les sessions conciliar, tot i que no va ser “el” tema. Es van fer esforços per fer entendre que parlar d’unitat i treball conjunt de les diòcesis catalanes responia a una realitat cultural i pastoral, no política.

Amb el tema de la Conferència Episcopal Catalana, el Concili va quedar molt mediatitzat políticament. Certa premsa de Madrid de seguida va posar la banya en aquest tema com una amenaça secessionista i certa premsa catalana en va fer bandera. En aquest sentit, cap novetat. Però també és cert que va ser el tema que va generar les modificacions més significatives al document final i que el bisbe Joan Carrera va reconèixer que havia causat malestar a la cúpula de Conferència Episcopal Espanyola. Fins i tot va ser motiu de polèmica pública entre el cardenal Carles i l’arquebisbe Torrella.

Per acabar-ho d’adobar, en la clausura del Concili, el discurs del nunci Mario Tagliaferri va causar un incendi en parlar de “particularismes” i “nacionalisme exacerbats” amb una cita de Joan Pau II que es referia a la situació del Balcans (tot i això, bastant abans de l’octubre de 2017). I va recordar literalment que “unitat pastoral (...) no ha de tenir cap sentit polític”. Precisament allò que havien intentat evitar els bisbes catalans durant tot el Concili. La polèmica va durar setmanes, amb campanyes de cartes contra el nunci adreçades a la Secretaria d’Estat de la Santa Seu. La intervenció del nunci va tapar bona part dels continguts eclesials del concili.

Tampoc va ajudar gaire que enmig de la celebració del Concili es fes pública la segregació de les diòcesis aragoneses del bisbat de Lleida. El final d’una relació de més de vuit segles que no podia deixar de tenir una lectura política.

Però, repassant les hemeroteques, es pot veure com el Concili va posar també en l’esfera mediàtica temes dels que ja fa anys que no se’n parla als diaris. “El Concili proposa que els fidels assessorin els capellans en les homilies”. “L’Església catalana reconeix haver-se allunyat de la societat”. “La ponència sobre els pobres i marginats aconsegueix el consens”. “El Concili s’oposa a crear una COPE catalana”. “El Concili ofereix als divorciats una ‘acollida fraterna’”. “El Concili debat com acostar els no practicants a missa”. “Torrella apel·la a la llibertat i a la comunió”. “El Concili aprova un text que integra diverses tendències”. “Demanen que el Concili es pronunciï contra la pena de mort”. “El Concili denuncia el frau fiscal i la corrupció”. “El Concili tractarà la manca de vocacions”. “L’Església crea el seu propi programa d’ajuda als drogoaddictes”. “El Concili insta a pagar sous dignes, començant per l’Església”... són alguns dels titulars d’un recull de premsa amb centenars de pàgines.   

I va ser un moment de publicació de llibres sobre el Concili, tant des del punt de vista teològic (Del Vaticà II al Concili Tarraconense, de Josep Maria Rovira Belloso), més vivencial (Concili endins, de Joan Estruch) o periodístic (Un concili amb folre i manilles, de Salvador Cardús, que ampliava les cròniques publicades a l’Avui amb gran repercussió). L’interès del tema ja es va veure quan el periodista Albert Sàez va avançar abans que es fes públic en exclusiva al diari L’Observador que es convocaria un Concili.

I no cal dir tota la repercussió, anàlisis i diàleg sobre l’Església que va generar el Concili en els mitjans i entorns eclesials. Es van crear diverses seccions i publicacions per anar seguint els continguts i la dinàmica conciliar. Un volum i nivell d’autoreflexió que fa anys que no es genera.

12. Què en queda del Concili Provincial?

Això ja és tot un altre tema.

Al cap d’un any de finalitzar el Concili Tarraconense es va jubilar Torrella, i en poc temps ho van fer la majoria de bisbes que el van protagonitzar (Martí Alanís, Guix, Malla, Camprodon i Deig).

Avui només quatre dels tretze bisbes catalans actuals van participar en les sessions Concili (Pardo i Cristau com a capellà, Novell com a seminarista i Vives com a bisbe auxiliar). Dels més de 80 capellans i religiosos (el millor de cada casa) que van viure el Concili des de dins només tres han estat escollits bisbes (en 25 anys s’han fet vint nomenaments episcopals a Catalunya). Quatre dels bisbes actuals ni tan sols estaven a Catalunya quan es va celebrar el Concili.

En tot cas, ens remetem a l’optimisme que transmetia el bisbe Carles Soler i Perdigó, secretari general del Concili, en el full dominical extra d’aquest cap de setmana:  

“El nostre Concili Provincial Tarraconense podem avançar que és ben viu, perquè és ben viu el Concili Vaticà II, malgrat els atemptats que ha rebut i rep (...) No s’han complert encara totes les resolucions del Concili Provincial Tarraconense, ni tot el que les 170 resolucions assenyalen i suggereixen. Queda molt per fer i hem d’aspirar sempre a més i millor. I el món, la societat que hem d’evangelitzar i servir, ens presenta nous reptes. Els principis teològics i els anhels apostòlics que conformen les resolucions conciliars del 1995 són plenament vàlids i poden ser fecunds”.