Voleu rebre les notícies?

Subscriviu-vos al butlletí gratuït

Galeria d'imatges

(Laura Mor/Jordi Llisterri –CR/Terrassa) Fora del seu bisbat i dels ambients eclesials a molts els costaria posar nom al bisbe de Terrassa. Com si només existissin els bisbes de les grans capitals catalanes o els que tenen algun protagonisme efímer per polèmiques a la premsa. El 2001 Josep Àngel Saiz Meneses va ser nomenant bisbe auxiliar a Barcelona amb el cardenal Ricard Maria Carles. I el 2004 va ser nomenat el primer bisbe de Terrassa. Fora del seu bisbat no ha estat molt visible en entrevistes o declaracions, però això no vol dir que no hagi fet molta feina estructurant una diòcesi de nova creació. També ha tingut diverses responsabilitat a la Conferència Episcopal Espanyola i el febrer va ser elegit membre del Comitè Executiu, que segueix el dia a dia de l’Església espanyola.

Aquesta conversa forma part d’un cicle d’entrevistes amb els bisbes catalans. 

Com ha afectat la Covid-19 el bisbat de Terrassa?

La pandèmia ha estat com un sotrac fortíssim. Però hem intentat que la missió pastoral de l’Església continués. L’àmbit de la paraula –catequesi, formació, celebracions...– durant el confinament es va reconduir per via telemàtica amb imaginació i creativitat. L’acció caritativa i social també ha continuat i Càritas ha tingut més feina que mai. Com a inspiració per mi he trobat dos exemples. El cardenal Văn Thuận, quan estava a la presó, havia de celebrar només amb un trosset de pa i unes gotes de vi. I Sant Joan de la Creu que, a la presó, composa la major part del Càntic espiritual, que és el més sublim que s’ha escrit d’espiritualitat i de mística. És a dir, en la situació que estem hem de mirar endavant. I amb resiliència, que no vol dir només resistir, sinó resistir i agafar impuls per tirar endavant. Ara aquesta paraula està molt de moda, però els cristians l’hem fet servir conscients que Déu ens estima en tota situació i que en aquests moments ens dona la força i auxili. No vol dir que no sigui costós, però així és fàcil refer l’esperança i continuar l’acció pastoral de l’Església.

Aquest curs s’ha hagut de rebaixar molt l’activitat?

En conjunt d’acció de l’Església continua. No s’ha aturat. El bisbe auxiliar, Salvador Cristau, i un servidor, a principi de curs vam fer aquesta petita reflexió en una carta. Primer, podem posar com a icona del confinament la tempesta calmada per Jesús. Quan Jesús diu “no tingueu por”. Amb el nou curs la icona és Duc in altum, rema mar endins, amb la confiança posada en el Senyor i en les persones amb les quals compartim el camí. Duc in altum i Déu dirà. Segon, ser conscients de l’expressió de l’Apocalipsi “Jo faig noves totes les coses”. També m’ha inspirat molt la figura del papa Sant Gregori Magne: li va tocar lluitar amb pandèmies, inundacions del Tíber, la invasió dels longobards... I que va fer? Tancar-se i espantar-se? No. Va evangelitzar els longovars, i va organitzar Europa amb l’ajuda de Sant Benet i dels benedictins. Va ser proactiu davant de les dificultats. Al llarg de la història en els moments difícils sempre hi ha hagut persones que han liderat i que han estat minories creatives. I, en tercer lloc, en aquest moment hem de viure molt l’acompanyament. L’acompanyament en l’acció formativa de l’Església amb els mitjans nous, l’acompanyament a les persones més pobres i més vulnerables amb més necessitats, l’acompanyament espiritual i personal, i l’acompanyament litúrgic i de les celebracions. I estar molt atents sobretot a les persones que estan més soles i a les persones grans. L’eix pastoral d’aquest curs és l’acompanyament.

 

“L’ESGLÉSIA TÉ UN PES I UNA INFLUÈNCIA QUE VA MÉS ENLLÀ DE LA PRÀCTICA DOMINICAL”

Terrassa és un bisbat amb realitats socioeconòmiques que van d’un extrem a l’altre. Algunes de les ciutats més riques i més pobres de Catalunya. Quina resposta cal ara?

Després d’una crisi sanitària, ha començat una crisi econòmica que serà molt dura i molt llarga. El que fem és anar-nos mentalitzant que aquesta crisi econòmica durarà i que Càritas ha de multiplicar la seva actuació. La relació amb les administracions és fluïda i hi ha bona col·laboració. Crec que nosaltres fem el que podem. I ens agradaria poder fer molt més. Una gran acció caritativa i social és crear llocs de treball. A Càritas tenim l’empresa d’inserció laboral Apasomi però això és un àmbit petit. La creació de llocs de treball correspon més als empresaris, i als empresaris cristians, mentre que l’acció de Càritas és més assistencial, de promoció i preparació de les persones perquè puguin trobar feina i també de denúncia i conscienciació.

El bisbe de Terrassa pot ser interlocutor amb els grans empresaris del Vallès i alhora, per exemple, amb la realitat dels aturats.

És bo que hi hagi una relació correcte amb les administracions i amb les institucions, cadascú en el seu lloc. Una relació institucional fluïda, perquè puguis fer una trucada a un alcalde o un president d’un grup empresarial i demanar-los que facin això o que tinguin en compte allò. Això és molt important perquè aquestes sinergies amb les institucions redunden en benefici de les persones concretes, dels qui més ho necessiten. Jo estic molt content, em trobo molt bé a Terrassa, molt ben encaixat.

El bisbe és un certa autoritat, aquí?

Jo diria que sí, entenent l’autoritat com a servei. Ja han passat aquells temps... Sí que l’Església, no el bisbe, manté encara rellevància social. A part de la seva missió específica evangelitzadora i pastoral, juga també una paper de cohesió social. L’Església té una significació educativa, cultural, social... Els catòlics practicants no són el 100%, ni de lluny –que més voldríem que acostar-nos-hi–, però la grandíssima majoria dels ciutadans del Vallès culturalment són catòlics i de tradició catòlica. El pes i la influència de l’Església va més enllà de la pràctica dominical.

 

“LA CONCERTADA NO ÉS UNA ESCOLA PER FER NEGOCI O DINERS”

“LA LLEI D’EDUCACIÓ S’ESTÀ NEGOCIANT I NO HO DONEM PER TANCAT”

Un dels temes que han hagut d’afrontar des del comitè executiu de la Conferència Episcopal Espanyola és l’enèsima reforma de la Llei educativa. Les escoles religioses concertades s’hi han oposat. Cap on anem amb l’anomenada Llei Celaá?  

Sense entrar en connotacions polítiques o dels partits que hi puguin estar a favor o en contra, la Llei té dèficits. En el tema de l’educació especial, qualsevol que conegui l’àmbit escolar sap que és molt difícil que les persones discapacitades puguin progressar i madurar en una classe amb els altres infants. Són velocitats i processos d’aprenentatge molt diferents. Tots en una mateixa classe és un error important. En el tema de la Religió, el perill és que acabin amb l’assignatura per inanició. No es pot tocar perquè hi ha els acord Església-Estat, però si hi van posar tantes traves, problemes i entrebancs al final no s’hi apuntarà ningú... Posa les matemàtiques en les mateixes condicions que poses la religió i a veure qui s’hi apunta. A més hi ha el tema de la cultura religiosa, que també s’està negociant com es pot vincular.

I amb la concertada quin és el problema principal?

El finançament. L’escola concertada és un dret i no les pots ofegar fins que arribi un moment que han de plegar perquè no poden sobreviure. Cal el concert econòmic per sobreviure i les aportacions que fan els pares perquè el concert no ho cobreix tot. Si aquestes aportacions es prohibeixen o quan hi ha ajuts o reforços l’escola concertada no compta, al final queda ofegada. Això és anticonstitucional. I és injust perquè és una escola d’iniciativa social. No és una escola per fer negoci o diners. És un servei que facilita el dret dels pares que volen una educació concreta pels seus fills. Tots aquests aspectes són millorables.

Els bisbes no han liderat la protesta contra aquesta Llei ni han aparegut alineats amb els partits polítics contraris. A diferència d’altres moments, no han estat molt bel·ligerants.

S’està negociant. La Llei d’educació hauria de ser un acord global d’Estat i deixar-se ja de partidismes, perquè si no, no dura. Des de la Conferència Episcopal Espanyola s’estan fent propostes concretes. Hem d’anar a trobar una sortida digna. Però no s’ha pensat en cap manifestació... no. La Llei encara té un recorregut i encara no sabem al final com quedarà. No ho donem per tancat.

 

“SOM PASTORS DE TOTS, I EL RAMAT ÉS MOLT VARIAT”

“UNA PARAULA DE PASTORS HA DE SER SEMPRE SORTINT DEL TERRENY MÉS POLÍTIC I POSAR-NOS EN UN TERRENY MÉS DE PRINCIPIS”

L’Església a Catalunya té una llarga tradició de relació entre els bisbes del país. Com és avui aquesta relació?

El Vaticà II parla de l’afecte i l’estimació col·legial. Jo això ho he experiment a Madrid, a la Conferència Episcopal Espanyola, i ho experimento aquí, a la Conferència Episcopal Tarraconense. Des de sempre. Aquest afecte i aquest agermanament hi és. Ens estimem i ens defensem. Ara bé, després tots som diferents. Pels temperaments, per les trajectòries vitals. Però la relació és molt bona i funcionem normalment per unanimitat. Quan hi ha un document o hi ha una nota ho hem de comentar i cadascú fa la seva aportació.

Aquest consens entre perfils diferents no porta a que els plantejaments conjunts acabin sent una mica ambigus?

No. Ambigu, no. El que passa també que queda tot més centrat, i més objectiu. A vegades pot donar una sensació d’ambigüitat: “Fem una nota que no satisfarà ni un extrem ni a l’altre”. Perquè no es tracta de satisfer extrems ni persones o idees concretes. La nostra perspectiva sempre ha ser la pastoral. Som pastors de tots, i el ramat és molt variat i això és molt complicat. Aquest exercici de col·legialitat, de trobar al final un document, una nota o el que sigui, amb una decisió en què més o menys tots puguem entrar no és senzill. Però gràcies a Déu ho anem fent perquè per sobre de tot prima la vocació que té cadascú de servei a l’Església i a la societat, i també de l’estima mútua que ens tenim.

En la situació política actual de Catalunya, com a Conferència Episcopal Tarraconense, s’ha dit prou?

És un pronunciament de tota la Tarraconense i hi ha realitats molt diferents. Per exemple, a la meitat de Terrassa –el Vallès Occidental– i bona part de Barcelona i de Sant Feliu, les opcions polítiques de la feligresia són més variades. Grosso modo meitat i meitat. Altres diòcesis més de l’interior tots estan més enfocats en una direcció concreta. I Tortosa té una part de territori a Catalunya i una part a la província de Castelló. Harmonitzar tot això no és senzill. Per tant, la forma de poder estar d’acord, d’harmonitzar-ho i d’oferir una paraula de pastors ha de ser sempre sortint del terreny més polític i posar-nos en un terreny pastoral i més de principis. I de principis de la Doctrina Social. És el que podem fer. Com diu el papa Francesc o Benet XVI a Caritas en veritate, l’Església no té solucions tècniques per l’economia i el que pot oferir són uns principis que emanen de l’Evangeli, i estan recollits en la Doctrina Social de l’Església. Si per l’economia no tenim solucions tècniques, imagineu per la política! No tenim solucions tècniques, ni n’hem de proposar. Nosaltres hem d’oferir uns principis, que venen de l’Evangeli, que estan en la tradició de l’Església i recollits en la Doctrina Social de l’Església.

 

“ELS BISBES NO SOM FISCALS, NI ADVOCATS DEFENSORS, NI JUTGES”

 

Alguns sectors eclesials han trobat a faltar el compromís o la implicació suficient de l’Església.

Aquí he tingut peticions per fer una pregària pels presos en una església i també per fer misses per la unitat d’Espanya. Totes dues s’han donat. Uns són feligresos, catòlics practicants, i els altres també. I són pregàries i pregàries. La primera vegada que es va considerar aquesta qüestió, el que hem fet des de fa anys és fer servir aquest criteri pastoral: en les esglésies i els locals parroquials no fer cap activitat que tingui connotació política, sigui del color que sigui. Perquè, si no, n’hem de fer d’unes i altres. És un acord que vam parlar en els consells diocesans, no són coses meves. Aquí tenim mossens de diferent color. Però tot això ho han entès i ho anem aplicant.

Penseu en els dos costats. Jo he tingut trucades de tots. El que diem –i jo mateix ho he posat en algun tuit i en les cartes dominicals– és que hem de lluitar per la veritat, per la justícia, pel bé comú i per la pau social. Crec que això és bastant clar i que tots entrem en aquest camí. Perquè, si no, hi ha el perill de partidisme d’una banda i de l’altra. Aquest és el marc en el qual ens hem de trobar.

El problema d’usar conceptes tan generals com la justícia és que hi ha creu que és una injustícia que hi hagi uns presos, i hi ha qui creu que justícia és que s’hi passin quants més anys millor. 

Exacte. Però aleshores a qui li toqui harmonitzar tot això que ho harmonitzi i que faci la seva feina. Però aquesta no és la nostra feina. Els bisbes no som fiscals, ni advocats defensors, ni jutges. Nosaltres hem de partir de l’Evangeli i de la Doctrina Social de l’Església. Oferim principis perquè s’apliquin i perquè s’apliquin bé. Si fos tot tant clar per una banda o per l’altra, no hi hauria debat.

Quan s’està plantejant l’amnistia o altres mesures de gràcia per entrar en una nova etapa, l’Església s’hi hauria de pronunciar?

Això és una concreció. En la nota que vam fer els bisbes després de la sentència dèiem que contra les decisions de la Justícia no hi podem anar, però més enllà de la Justícia també podem aplicar la misericòrdia. Aquest seria el marc. Aquella nota va ser d’aquestes difícils d’elaborar, però per aquí ens vam posar d’acord. Nosaltres no anirem en contra una legislació vigent en un estat democràtic. Nosaltres hem de complir la llei humana sempre que no vagi contra llei de Déu, que no sigui clarament injusta. Si és una llei humana que t’obliga a avortar, doncs no, perquè això va contra la Llei de Déu. I això ja surt a la Sagrada Escriptura, d’obeir als governants. Que hi ha lleis injustes? Doncs reformem-les.

 

“EL SEMINARI CADA VEGADA VA MILLOR”

 

En diverses etapes ha presidit la comissió episcopal de seminaris de la Conferència Episcopal Espanyola i també n’és el responsable en el Conferència Episcopal Tarraconense. Terrassa és l’únic bisbat de Catalunya amb seminari propi.

El seminari va ser una aposta difícil. La diòcesi es va crear el 2004 i el seminari es va erigir el 2006. El bisbe diocesà té el tret i el deure de crear el seminari si es donen les condicions. No podem anar inventant coses al gust del bisbe de torn. Però pel número de seminaristes que hi havia em va semblar que podíem plantejar la idea. I quan es va crear la diòcesi tenia 1.060.000 habitants –ara en som gairebé 1.300.000, anem creixent–. En totes les consultes al consells diocesans i als capellans es va aprovar pràcticament per unanimitat. Tothom estava animadíssim i engrescadíssim. I ha anat bé, gràcies a Déu. Has d’estar atent a la realitat. Vam començar amb 14 seminaristes i va creixent. Si haguéssim començat amb 14, l’any següent fossin 12, 10, 7... doncs s’hauria acabat.

Quants capellans s’han ordenat en aquests 15 anys?

Uns 40 capellans. Uns 3 cada any. No s’ha de fer massa la comparativa, però en els 16 anys de diòcesi hem ordenat més capellans que els que s’han jubilat. Això vol dir que tenim les parròquies cobertes i només hi ha tres llocs on la cura pastoral està encarregada a un diaca permanent. En totes les parròquies hi ha missa dominical. De moment, ho podem cobrir i la mitjana d’edat dels capellans va baixant. Ara deu estar als 59 anys. És a dir, el seminari va funcionant i el que m’explica el rector i l’equip de formadors és que cada vegada està millor. Cada vegada es fa una selecció més estricte. Ara ens mantenim entre 20 i 30 seminaristes. 25 l’any passat.

Quin és l’estil del capellà que surt del seminari de Terrassa?

Bé! [riu] El que nosaltres intentem és formar... després els éssers humans són lliures. L’estil en el qual intentem formar al seminari és d’una espiritualitat profunda, més enllà de les devocions particulars que cadascú legítimament pugui tenir. Una espiritualitat litúrgica profunda, que és la de l’Església, i sacerdotal, seguint tots els documents del Magisteri i l’exemple dels capellans sants: Pere Tarrés, Sant Josep Oriol, Sant Joan d’Àvila, el rector d’Ars... Una formació sòlida, perquè els temps que corren necessiten gent molt ben formada que pugui donar raó de de la fe i de l’esperança, dels principis de la fe cristiana i de l’humanisme cristià. Després hi ha una opció molt decidida pels més pobres i necessitats. Aquesta inclinació també la cuidem i la reforcem molt. La inculquem. L’església o la parròquia no és només el mossèn, és tota la comunitat cristiana. Cal un esperit de servei, no de domini, i de donar la vida, i la preferència pels més pobres i vulnerables que es trobin en el camí. Després també evidentment el viure arrelats a la terra, i estimar la nostra terra i la nostra història. I estar atents al món actual i als canvis que comporta. 

 

“ELS CANDIDATS QUE ENTREN AL SEMINARI SÓN EL MILLOR D’AQUESTA GENERACIÓ”

 

Hi ha la percepció que una generació sacerdotal molt implicada en la vida social, s’està acabant; mentre les noves generacions de capellans, com les del bisbat de Terrassa, no són tant així. Com si es visqués el sacerdoci més com una autoritat o un administrador de sagraments, sense anar més enllà del seu àmbit parroquial.

Cada vocació en els temps que corren és com un petit miracle. Avui en dia viure cristianament ja és viure contra corrent. I respondre a la vocació sacerdotal encara més. Jo estic segur que els candidats que entren al seminari són el millor d’aquesta generació. Perquè precisament no suposa una promoció social, prestigi... d’això ja fa 50 o 60 anys. Comporta una renúncia i un lliurament als germans. Ara bé, cada generació és filla dels seu temps i les característiques dels joves actuals són les característiques generals que també tenen els nostres seminaristes.

Per exemple, ara m’ha tocat fer alguns enterrament, com el de mossèn Josep Cardús i mossèn Manuel Fuentemilla. Doncs aquesta generació la pastoral de conjunt la tenen claríssima. La porten en el seu ADN. En canvi, la dimensió celebrativa potser es cuidava menys. Ara, al seminari i a la Facultat s’insisteix molt en la comunió eclesial. Per a mi és l’eix temàtic principal del Vaticà II, recuperar aquesta concepció de l’Església com a comunió. I també des dels àmbits de la pedagogia, de la psicologia, insistim molt en el treball en equip. Avui dia ja no hi ha enciclopedistes que ho saben tot, només es pot treballar en equip. Això es proposa enfront de l’individualisme que és una de les característiques de la nostra societat. Els capellans joves jo diria que són ferms, com eren ferms els anteriors, però tenen característiques pròpies del seu temps. Hi ha més perill d’individualisme, de fer-ho tot un sol perquè ja es troba tot a Internet. Nosaltres mirem  que la formació sigui molt equilibrada i molt integral i, sobretot, que tinguin una actitud de servei i de donar la vida a nostre senyor i als altres.

Jo estic content dels capellans. Tenen punts de millora, com jo també i com tots en tenim. Són bons i els hem d’ajudar perquè també a vegades els toca viure situacions complicadíssimes. Ho sabeu vosaltres que esteu enmig del món. Un capellà acabat d’ordenar fa molts anys anava a la parròquia i tota la vida social girava a l’entorn de la parròquia. Ara són llocs de missió, i no és tan fàcil. Hi ha una regla d’or que jo recomano molt als capellans: estimeu molt la feligresia, estimeu molt les persones. I a la feligresia: estimeu molt al capellà. Primer això, en lloc de voler canviar jo de seguida la feligresia, o voler canviar el capellà i fer-lo a la nostra mida. No. Jo vinc a servir-vos i a donar la vida. I nosaltres venim també a ajudar-lo a posar-hi la nostra vida. I mirem d’estimar-nos i de cuidar-nos. Aleshores canvia tot. Si la primera impressió és de prejudici, malament. Si la primera impressió és d’empatia, de simpatia, d’estimació...  doncs vinga, ja està. Si no, hi ha el pecat de la divisió interna que fa perdre moltes energies que hauríem de fer servir per l’evangelització, pels pobres... i per tota la pastoral.

 

“SEMPRE ÉS L’HORA DELS LAICS”

 

Tenir un capellà a cada parròquia, evita plantejar-se altres fórmules d’organització? Dins de les parròquies o de col·laboració entre parròquies?

Bé, alerta. Aquí les parròquies estan molt concentrades. Tenim uns 1.300.000 habitants en 121 parròquies. En una parròquia que potser hi ha 30.000 habitants quan hi ha un capellà està coberta, però en farien falta almenys dos. De fet, necessitaríem el doble de capellans. Ara bé, alerta quan es quan es diu: és l’hora dels laics perquè no hi ha capellans; és l’hora dels diaques permanents perquè no hi ha capellans. No. I si ara hi hagués una revifada vocacional i hi haguessin molt capellans, ja no seria l’hora dels laics? O dels diaques permanents? No, no. Això és un plantejament equivocat. L’hora dels laics comença en el moment del baptisme. Sempre és l’hora dels laics. El fet que les parròquies més a menys estiguin cobertes no vol dir que els laics es retirin. Hi ha feina per tots i cadascú té la seva feina que és diferent i complementària. Això és doctrina clàssica de l’Església.

I com es cuida la corresponsabilitat?

Repassant i estudiant l’eclesiologia. En l’eclesiologia trobem doctrina. I el Concili Vaticà II, que Joan Pau II deia que és el far que il·lumina el camí de l’Església en el tercer mil·lenni, no s’ha desenvolupat en totes les seves potencialitats. Tots entrem en aquest concepte de comunió eclesial i coordinació i col·legialitat. En una parròquia, el capellà té una missió, el diaca té una missió, la vida consagrada té una missió, i els laics i laiques tenen una missió. I si es treballa bé cada vegada tots tindran més feina. No són excloents ni incompatibles. Són complementaris i s’enriqueix mútuament. Per exemple, és l’experiència magnífica de col·laboració amb els laics que vaig tenir quan em van destinar a l’església del Roser de Cerdanyola. Ha de regnar aquesta confiança, aquesta estimació, aquesta fidelitat a la missió de cadascú i respectar els camps de de cadascú. Ni els laics clericalizar-se, ni els capellans laïcitzar-se. Aleshores no hi ha d’haver problema.