Conferència de l'arquebisbe de Tarragona, Joan Planellas, a l'edició d'aquest any de l'Universitat Catalana d'Estiu a Prada de Conflent, amb Joan Torra, degà de la Facultat de Teologia de Catalunya.
El text de conferència ha estat publicat a la revista El Bon Pastor d'aquest setembre.
25 anys del Concili Provincial Tarraconense
+ Joan Planellas Barnosell, arquebisbe metropolità de Tarragona
L’any 1943 ―han passat gairebé setanta anys― aparegué a França un llibre que portava per títol «França,país de missió?», que escandalitzà força gent d’Església. Ara constatem que els seus autors tenien una percepció aguda del que estava passant al país veí i que començava a soscavar el nostre. El llibre no era un crit de croada. Era més aviat una reflexió rigorosa que feia tocar de peus a terra des d’una autenticitat evangèlica.
Més tard, ja celebrat el Concili Vaticà II, el gran teòleg alemany Karl Rahner, escrivia el pronòstic següent: «La nostra situació actual representa la transició d’una Església recolzada en una societat cristiana homogènia i gairebé idèntica a ella―d’una Església de masses― a una Església constituïda per persones que en contradicció amb el seu entorn, es van obrint pas a una opció de fe, clara i conscient. Així serà l’Església del futur, o bé deixarà de ser» (Cambio estructural en la Iglesia, Madrid 1975, 31-32; original alemany de 1972).
Avui els cristians ens trobem ja de ple en aquesta situació descrita. Estem en una situació de pelegrins, convivint en una societat aliena al concepte cristià de la vida i, al mateix temps, compartint les inquietuds i esperances d’aquesta societat, però al ras, sense altre sostre que les estrelles. La situació present s’assembla molt més a la del Nou Testament, almenys a aquella descrita a la primera Carta de Sant Pere quan, en un context plural i enmig d’altres creences, l’autor de la carta es dirigeix als cristians amb aquesta recomanació: «estigueu sempre a punt per a donar una resposta a tothom qui us demani raó de la vostra esperança. Però feu-ho suaument i amb respecte, mantenint la rectitud de consciència. Així quedaran confosos... els qui us difamen per la vostra recta manera de viure com a cristians» (1Pe 3,15-16). Si Jesucrist té realment per a nosaltres «paraules de vida eterna» (Jn 6,68) viurem la situació present amb plenitud, amb joia i amb una certa esportivitat.
No vivim en una època de canvis, sinó en un veritable canvi d’època. El Concili Provincial Tarraconense, en la línia del Vaticà II acarà adequadament, ja fa 25 anys, aquest repte. El Concili es fa les dues mateixes preguntes del Vaticà II: Església, què dius de tu mateixa i quina és la teva missió(com els dos moviments del cor, de contracció i d’expansió). Amb l’intent de retornar al missatge genuí de l’Evangeli de Jesús.
Han passat 25 anys: Anys de 1990, encara al final d’una època decristianitzat. Ho mostra el llenguatge mateix del Concili. Posaré tres exemples:
1)Davant la secularització, parla dels allunyats de la fe. Ara parlaríem d’«indiferència».
2)La situació dels emigrants: pensa amb la gran quantitat d’emigrants provinents d’altres terres d’Espanya. Ara parlem d’emigrants en relació als extracomunitaris.
3)Diu que vol una Església més alliberada del poder polític. Crec que en els moments actuals no podem parlar, almenys a Catalunya, d’una Església lligada al poder polític.
En el Concili Tarraconense hi podem trobar unes actituds espirituals i pastorals per acarar adequadament la situació descrita per Karl Rahner. Ben segur que ara pot ser l’hora o el moment oportú per incidir en algunes actituds pastorals que ens poden ajudar en el nostre avui eclesial. Atents als signes i als canvis de la societat i del món, volem entrellucar algunes perspectives o pautes de futur per a la missió de la nostra Església i, en definitiva, per a la mateixa fe cristiana. Hi responem, mirant, d’una banda, l’Església cap endins i, d’altra banda, mirant l’Església cap enfora:
1. Cap endins. Aquestes són les actituds a tenir en compte: Creure que l’Església que evangelitza és tot el Poble de Déu (Carta Pastoral de Josep Pont i Gol de l’any 1972: «Tots som Església. Als laics de l’Església de Tarragona»). Treballar per a una Església més sinodal, que valora la fe de tots els batejats. Propiciar la trobada amb l’Església com una «llar de fraternitat». Anar al que és l’essencial de la fe cristiana, és a dir, l’anunci de Jesucrist. Treballar per un laïcat compromès, actiu i ben format. Un tema que el Concili Tarraconense subratllà molt fortament. El segle XXI serà el segle dels laics i laiques ―no merament com a col•laboradors― sinó treballant de conjunt amb el ministeri ordenat.
D’aquí la necessitat d’una seriosa formació (en parlaré breument al final). Viure la pobresa evangèlica en una Església pobra i per als pobres (una Església més senzilla, que viu la senzillesa evangèlica, estarà més preparada per acarar la seva missió, i també de servei als pobres). Impulsar comunitats que donin un testimoni coherent de vida cristiana i de santedat, d’on en brollaran les vocacions que l’Església necessita.
2. Cap enfora. Aquestes són les actituds a tenir en compte: Creure en una Església que «surt» a l’encontre dels altres i fa atractiva la fe. Cercar el «diàleg» constructiu amb els altres, fent servir paraules que expliquin el que vivim (Cf. Ramon Torrella, Comunicació pastoral «El diàleg eclesial», 1989). Proposar la fe en positiu, respectant els temps i l’hora de Déu. Construir una Església en diàleg amb la cultura i amb el món. Fou un tema molt preuat en el Concili Tarraconense. Davant les situacions inèdites, cal un despertar de l’humà, sostingut i potenciat per la llum i la força de l’Evangeli. Cal que l’Església potenciï un diàleg on hi hagi la prioritat de l’ètica per sobre de la ciència empírica, la primacia de la persona per damunt de les coses, i la superioritat de l’esperit per damunt de la matèria.
Una Església que escolta: l’Església està cridada a escoltar, perquè tota època d’incertesa (com la que ara vivim), ha de ser també un temps de discerniment. Com deien uns intel•lectuals cristians de no fa gaires dies, l’Església pot oferir una contribució fonamental a dos nivells: Primer, una tasca capil•lar de ser factor de reconciliació, que promogui la cultura de la trobada i el diàleg; que intervingui amb la seva experiència secular en mediacions i negociacions, sense abandonar la profecia de la inclusió, la pau i la justícia. A nivell de Catalunya crec que l’Església hi podria fer una bona aportació, essent factor de reconciliació i de pau, donada la fractura social i política existent. Cal un esforç per impulsar la presència de protagonistes cristians en tots els diàlegs i camins de reconstrucció que apuntin a més justícia i pacificació, a més cohesió, inclusió i equitat social. En segon lloc, una inculturació de la doctrina social de l’Església ―amb tants aspectes estimulants― per il•luminar els desafiaments i afrontar els camins a recórrer. En aquest sentit, en els moments actuals de reflexió davant la situació a la que ens porta la pandèmia, és la importància d’acarar adequadament el tema ecològic íntimament unit al de la justícia social.
Situats en aquest punt, arribo a la cloenda de la meva intervenció amb dos punts que volia assenyalar:
1. En primer lloc, la necessitat d’un bon avituallament per a la travessa; una formació posada al dia i sòlida per poder respondre als reptes que van sortint en el camí. L’Església que és a Catalunya necessita de laics i laiques ben formats teològicament i pastoralment.
Estem aquí, avui, en un àmbit universitari: a la 52èa. Edició de la Universitat Catalana d’Estiu. I, paral•lelament, vull incidir en el fet que l’Església necessita de la universitat en el seu present i en el seu immediat futur. A més del diàleg constant amb el món de la cultura en tots els àmbits, cal impulsar el treball universitari. L’Ateneu Universitari Sant Pacià, amb les seves Facultats de Teologia, Filosofia, Història i Arts cristianes, i des d’aquest nou curs, la nova Facultat de Litúrgia, juntament amb la xarxa d’Instituts Superiors de Ciències Religioses que tenim a les diverses diòcesis, poden ajudar en aquesta comesa. Són eines creades per a donar provisions a un nivell científic i sistemàtic.
S’adreça especialment a totes aquelles persones amb inquietuds sobre el fet religiós cristià, a col•laboradors i col•laboradores de parròquies i comunitats, a joves que volen tenir una fe adulta o bé complementar els seus estudis universitaris amb una altra carrera, als religiosos i religioses, laics i laiques entregats que vulguin aprofundir allò que viuen. Aquesta és una eina imprescindible per a treballar adequadament per a la unitat pastoral de les diòcesis amb seu a Catalunya.
2. En segon lloc, vull incidir també ―encara que ben breument― en la relació de l’Església amb la política. En aquest punt, convé recordar la Constitució sobre l’Església en el món del Vaticà II, quan afirma que «en una societat pluralista» convé «tenir un concepte just de la relació entre la comunitat política i l’Església, i distingir clarament entre allò que els cristians, separadament o en grup, fan pel seu compte com a ciutadans, moguts per la consciència cristiana, i allò que fan en nom de l’Església». D’aquí que, afegeix el Concili, «per raó de la seva funció i de la seva competència» l’Església «no es confon per res amb la comunitat política ni està lligada a cap sistema polític», essent «alhora signe i salvaguarda de la transcendència de la persona humana» (GS76). El gran bisbe Torras i Bages, ben poc abans de ser nomenat bisbe de Vic, a l’any 1899, va escriure «La visita Espiritual a la Mare de Déu de Montserrat». Enmig de la complexitat, de les greusdificultats, i de les llums i ombres tingudes en l’àmbit social i polític d’aquell moment, el venerable bisbe va escriure aquesta pregària per a la «Lliga espiritual de la Mare de Déu de Montserrat», donat que no volia que el fervor polític del moment els eixarreís l’esperit.
En aquest sentit, uns mesos més tard, essent ja bisbe de Vic, escriu a Ricard Permanyer, un responsable de l’entitat: «Li recomano que la “Lliga espiritual” no es lligui amb aquest o aquell altre dels corrents [polítics] que avui hi ha entre el catalanisme. La Religió és com l’aire, que tothom l’ha de respirar» (A Ricard Permanyer. Vic, 28 gener 1900). Una carta escrita fa cent-vint anys, però que podria haver estat escrita ahir mateix.
Entre tots, convé treballar perquè realment sigui així. A banda de les diverses opcions polítiques democràtiques que han de ser respectades per l’Església i com correspon a un Estat democràtic, hi ha una qüestió que tots, sobretot en els moments actuals, hauríem de tenir més present: que l’objectiu de la política no és altre que garantir la convivència dels ciutadans en pau, llibertat i justícia.
Procurem crear concòrdia i no divisió. Almenys, des de l’Església que peregrina a Catalunya maldarem amb totes les forces perquè sigui així.
