Pardo demana al país “valorar més tot allò que ens ha unit”

(CR) El bisbe de Girona, Francesc Pardo, defensa que l’etapa que viu Catalunya demana “serenor, capacitat de cercar ponts per construir, esforç per no marginar i excloure, acords pensant en el conjunt dels ciutadans i no només en la ideologia del propi grup”. Així ho ha expressat en l’homilia de la missa solemne amb motiu de la festivitat de Sant Narcís celebrada aquest divendres a la basílica de Sant Feliu de Girona.

Davant de “les diverses concepcions de país” ha demanat “valorar més tot allò que ens ha unit, que ens uneix i que ens pot unir, i no el que ens separa”. També considera que és el moment de “guarir les ferides que les tensions hagin provocat i que provoquin, fins a l’actitud generosa del perdó”. “No convertim en enemics els qui no pensen com nosaltres o com el propi grup o partit”, ha demanat en la seva intervenció.

En l’àmbit social ha fet una crida a “mirar més enllà del nostre país”. Amb una mirada a la realitat de les migracions i a les persones que a “les fronteres d’Europa demanen acolliment i una vida digna”. Pardo ha criticat que “la civilitzada Europa es deshumanitza”, i el fet que “aquest germà que tenim al costat sovint ens fa nosa”. Com a resposta cristiana ha demanat “una Església acollidora, servidora i compromesa”.

També ha esmentat la preparació del Sínode de bisbes, referint-se a la fase diocesana que s’ha obert arreu del món. I ha descrit com a tret diferencial d’aquesta convocatòria que “el papa Francesc desitja que en la preparació hi participem tots”.

Seguint el fil del pontificat de Francesc s’ha referit al la crida ecosocial i a l’ecologia integral en el cinquè aniversari de l’encíclica Laudato si’. Ha encoratjat a “respondre al clam de la terra, al crit dels pobres amb una economia ecològica, amb un estil de vida senzill, amb esperit comunitari responsable”.

Pel que fa als efectes de la pandèmia ha convidat a “aprendre de l’experiència i afrontar la vida amb noves actituds”. En concret, n’ha esmentat sis: “humilitat, fraternitat, actitud de servei, misericòrdia, fortalesa i pregària”.

És la primera festa del patró de la ciutat i de la diòcesi que celebra després que el mes de juny Pardo presentés la renúncia com a bisbe en complir els 75 anys. Durant l’homilia ha insistit que “quan s’escaigui hi haurà el relleu de bisbe”.

Podeu llegir l’homilia sencera a continuació:

Salutacions: Bisbe Carles, vicari general i vicaris episcopals, rector de la basílica, degà i membres del capítol catedral, arxipreste i preveres, diaques, seminaristes, acòlits; Germanes i germans, una salutació molt fraternal. Saludo també cordialment les nostres autoritats, alcaldessa i regidors, president i diputats de la Diputació, representants de la Generalitat i del Govern, diputats al Parlament i a les Corts, autoritats judicials i representants dels diversos cossos de servei i protecció als ciutadans. És una salutació agraïda, perquè soc conscient que com a representació dels ciutadans participeu d’una celebració cristiana, però que alhora és expressió d’unes arrels que han configurat la nostra ciutat i el nostre bisbat.

Sant Narcís és el nostre patró, una paraula que significa «model». I algú es pot preguntar: quin model pot ser per a nosaltres cristians i per a la nostra Església del segle XXI la memòria d’un bisbe màrtir? Quina significació té avui per a les persones, per a la societat, la missió de l’Església i per a cadascun de nosaltres?

Permeteu-me que parteixi d’alguns fets que ja vivim o ens disposem a viure:

EL SÍNODE SOBRE LA SINODALITAT

El Papa ha convocat un sínode per a l’any 2023, amb representants dels bisbes d’arreu del món i altres cristians, per reflexionar sobre la sinodalitat en l’Església. Però què significa aquesta expressió «sinodalitat»? La traducció d’aquesta paraula grega és «caminar junts». Manifesta la manera de ser i actuar de la nostra Església com a Poble de Déu, i expressa la comunió en caminar junts perquè tots els seus membres participin activament en la seva missió. Però aquesta vegada el papa Francesc desitja que en la preparació hi participem tots, enviant-li les nostres reflexions. Hem començat a treballar en l’àmbit diocesà per respondre a les qüestions que els responsables del Sínode ens han presentat.

LA REPRESA DE LA VIDA AFRONTANT LES CONSEQÜÈNCIES DE LA PANDÈMIA

L’experiència de la pandèmia ens ha de portar a no ser i viure com abans. La crisi de la COVID-19 ha sacsejat la vida de tota la humanitat, i també la vida personal i social de cadascun de nosaltres. Ens hem adonat de la nostra fragilitat perquè un minúscul bacteri ha trastocat l’agenda de la humanitat. Hem experimentat el sofriment, la por, la manca de vida social i comunitària. També hem sofert i sofrim les conseqüències econòmiques i laborals que han sacsejat i preocupen a tantes famílies. Però, alhora, hem constatat la necessitat que tenim els uns dels altres, la gran capacitat de servei i sacrifici del personal sanitari i dels altres serveis essencials, de la necessitat de pensar en els altres i afrontar junts la pandèmia. Ens cal aprendre de l’experiència i afrontar la vida amb noves actituds: humilitat, fraternitat, actitud de servei, misericòrdia, fortalesa i pregària.

L’ECOLOGIA INTEGRAL. ELS CINC ANYS DE LA «LAUDATO, SÍ»

L’encíclica del Papa sobre el món i la cura que n’hem de tenir. També caldrà cercar i prioritzar accions i actituds perquè el nostre món, la casa comuna, sigui habitable. Perquè pugui parlar-se d’un veritable desenvolupament cal assegurar que es produeixi una millora integral en la qualitat de la vida humana en els escenaris que ens envolten: la nostra habitació, la nostra casa, el nostre lloc de treball, el nostre barri, el nostre poble, la nostra ciutat... Hem de respondre al clam de la terra, al crit dels pobres amb una economia ecològica, amb un estil de vida senzill, amb esperit comunitari responsable. De les mans de Déu hem rebut un jardí, i no podem deixar un desert a les noves generacions.

CATALUNYA

A Catalunya vivim una etapa de la seva mil·lenària història que requereix serenor, capacitat de cercar ponts per construir, esforç per no marginar i excloure, acords pensant en el conjunt dels ciutadans i no només en la ideologia del propi grup; hem de valorar més tot allò que ens ha unit, que ens uneix i que ens pot unir, i no el que ens separa a partir de les diverses concepcions del país; també necessitem guarir les ferides que les tensions hagin provocat i que provoquin, fins a l’actitud generosa del perdó. No convertim en enemics els qui no pensen com nosaltres o com el propi grup o partit.

L’Església, els qui la formem, malgrat les nostres deficiències, s’ha mostrat en moltes ocasions experta en humanitat, i ara ens cal continuar disposats a servir aquesta nostra terra estimada de Catalunya en tot allò que sigui necessari des de la nostra missió: l’anunci de l’Evangeli de Jesús, estimular les actituds evangèliques d’acompanyar, pacificar, servir tothom –especialment els més necessitats materialment o espiritualment–, i pregar sempre.

Des de jove faig sovint una pregària:

Senyor, no deixis sense empara
el bell país on jo naixia,
aquell que sempre he d’estimar
i estimaré sia com sia.
D’aquesta llei d’amor jo en soc submís.
Oh Déu, empara el meu país!

Aquestes actituds també són necessàries a la nostra ciutat, i a les nostres viles i pobles.

CAL MIRAR MÉS ENLLÀ DEL NOSTRE PAÍS...

Cal contemplar tants milers de persones que a les fronteres d’Europa demanen acolliment i una vida digna. Les fotografies i els missatges que rebem per impedir la seva entrada ens han de deixar molt preocupats. La civilitzada Europa es deshumanitza. Podem acusar-ne els líders i responsables i manifestar que nosaltres estem a punt, però la deshumanització se’ns ha encomanat a tots. Aquest fet reflecteix que potser hem deixat d’escoltar la gran pregunta de Déu que comença i acaba la història: què n’has fet, del teu germà? Sí, també aquest germà que tenim al costat, que ja tenim al mateix carrer, al mateix poble i ciutat, i que sovint ens fa nosa.

LA NOSTRA ESGLÉSIA DIOCESANA DE GIRONA

Hem començat un nou curs amb il·lusió i esperança. Con sabeu, el mes de juny vaig escriure al Papa Francesc, com és preceptiu, per posar el meu càrrec a la seva disposició, a causa de l’edat. Només vull insistir que quan s’escaigui hi haurà el relleu de bisbe. Certament, a les persones que servim en les institucions ens arriba l’acabament de la responsabilitat, però la missió continua. Així ha estat durant segles i és llei de vida. Potser per això, i pensant en la missió de sant Narcís, pensant en la missió de l’Església al llarg de generacions, he reflexionat sobre la missió de l’Església en aquesta nostra societat actual. He volgut donar respostes breus a unes preguntes: QUÈ OFERIM? PER QUÈ? QUI HO OFEREIX? PER A QUI? COM O DE QUINA MANERA?

1. QUÈ OFERIM?

El Crist vivent, mort i ressuscitat, i els seus dons salvadors. Oferim una proposta de salvació, d’alliberament, de felicitat com a proposta de vida. Tanmateix, no només són pautes o actituds, sinó la capacitat i la força per viure-ho.

2. PER QUÈ?

Perquè s’ha revelat l’Amor de Déu oferint-nos la Salvació, i perquè continuem la missió de Jesús. Perquè volem la Vida i la Salvació per a nosaltres i per a tothom. Perquè és la vocació rebuda en el Baptisme i en la Confirmació. Perquè estimem les persones i el món, i volem que la seva història sigui història de Salvació. Perquè estimem, volem oferir el tresor que per a nosaltres ha estat i és Jesucrist i la seva proposta de vida.

3. QUI HO OFEREIX?

L’Església universal i cada església particular i diocesana, amb les seves comunitats i obres apostòliques. La nostra Diòcesi de Girona, amb les nostres comunitats parroquials, institucions pastorals, comunitats de vida consagrada i cadascun de nosaltres, cristians i cristianes. Celebrar un testimoni com sant Narcís ens recorda la nostra pròpia responsabilitat personal i comunitària per esdevenir testimonis vivents de l’Evangeli de l’amor, del servei i de la vida. Esdevenim testimonis de Jesucrist perquè ens esforcem a estimar com ell, a parlar com ell, a guarir com ell, a servir com ell, a perdonar com ell, a acollir com ell, a transformar el cor de les persones perquè puguem transformar el món i la societat on vivim. Tanmateix, també cal recordar i donar gràcies a moltes persones que ens ajuden en la nostra missió, malgrat que no confessen en aquests moments la fe o no se senten vinculades a l’Església. Ens donen més que un got d’aigua... i, com diu Jesús, participen d’alguna manera en la missió.

4. COM O DE QUINA MANERA?

Perquè maldem per construir i oferir una Església evangelitzadora, proclamant de nou allò que és centre i nucli de la proposta de Jesús. Per una Església acollidora que mostra el rostre de misericòrdia del nostre Déu. Per una Església servidora i compromesa amb la veritable humanització i realització de pobles i persones. Per una Església en la qual ens sentim responsables actius. Per una Església, família de Jesús, que acompanya les famílies, i molt especialment les que han patit i pateixen més sofriments. Per una Església al costat dels infants, dels joves, dels ancians i de tothom.

Per això ens cal:

• L’anunci o proclamació de la paraula de Déu. Principalment es tracta d’anunciar Crist als qui el desconeixen, l’han oblidat o no el coneixen, per estimar-lo i seguir-lo. Concretament es tracta de comunicar –sí, de comunicar per contacte, com s’encomana la joia, la bondat...– l’Evangeli.
• La celebració dels sagraments. Els sagraments fan possible acollir Jesucrist amb els seus dons salvadors. Cal experimentar i ajudar a descobrir la necessitat de l’Eucaristia dominical. L’Eucaristia és el moment central i «centrador» de la vida cristiana. Sense l’Eucaristia, i sobretot la dominical, és quasi impossible tenir una vida cristiana viscuda intensament i donar fruit. Per a molts cristians és l’assignatura pendent. Cal saber que els qui anem a la celebració de l’Eucaristia també els representem, també els hi fem presents perquè siguin ells els qui s’adonin de la seva necessitat.
• La caritat. El grau més alt de l’amor que s’ofereix sense esperar recompensa ni reconeixement. L’Església estima, serveix i ajuda a humanitzar la vida de persones i pobles.
  • No podem oblidar, i més en aquests moments, la prioritat que tenen els pobres, marginats i refugiats, tant els que són entre nosaltres com els que són a les nostres fronteres. Necessiten la comunicació cristiana de béns, feta per mitjà de Càritas i altres fundacions o institucions
  • La necessitat del treball per la justícia. Compromís de les comunitats i dels cristians en la pràctica de la justícia, en la humanització del món i en la creació d’àmbits de fraternitat.
  • També cal molta atenció a situacions de vida «especials i delicades»: malaltia, presó, immigració... i a fenòmens socials remarcables en la nostra diòcesi, com el turisme.

L’EUCARISTIA D’AVUI

En l’Eucaristia, acollim el Senyor, pa viu baixat del cel per donar vida al món, i li supliquem: Senyor, que la nostra fe cristiana sigui més ferma, viscuda amb joia, sense por i proposada amb amor, a semblança dels màrtirs, i molt especialment de sant Feliu i de sant Narcís.