Voleu rebre les notícies?

Subscriviu-vos al butlletí gratuït

Galeria d'imatges

(Laura Mor/Jordi Llisterri –CR/Girona) Francesc Pardo tenia tot el que s’ha de tenir per ser nomenat el 2008 bisbe de Girona. Coneixedor de la vida de les parròquies en el territori, per la seva experiència com a rector i vicari episcopal primer al Penedès i després al Vallès Oriental. I coneixedor de la realitat pastoral de l’Església catalana. Va participar i dirigir diversos organismes pastorals interdiocesans i va ser membre de la ponència del tema 4 del Concili Provincial Tarraconense sobre la coordinació entre els bisbats catalans. Des de la Conferència Episcopal Tarraconense ara s’encarrega de la Pastoral de la Salut i presideix Catalonia Sacra, la iniciativa conjunta dels deu bisbats catalans per difondre el patrimoni cultural de l’Església. Aquesta setmana presidirà la missa patronal de Sant Narcís a Girona on cada any les seves homilies són ben escoltades. Sap parlar perquè tothom l’entengui. 

Amb aquest article iniciem un cicle d'entrevistes als bisbes catalans. 

Què pot aportar l’Església en temps de pandèmia?

Cal donar esperança i valorar el treball que va fer tothom durant el confinament, també els capellans. La pandèmia provoca l’interrogant de “per què Déu ho permet?”. Es manifesti o no, la pregunta hi és. Es tracta de donar una resposta en el sentit contrari: fixem-nos en Jesús, clavat a la creu. Ell carrega amb el mal del món. No és que Déu ho permeti, sinó que la condició humana té unes limitacions i el que fa Déu és estar al nostre costat, donant-nos força, animant-nos i acompanyant-nos. D’això n’he parlat en les reflexions que he anat publicant.

La situació s’ha anat allargant. Com se sosté l’esperança en el temps?

Hi ha la sensació que constarà sortir-se’n. Per mantenir l’esperança penso que cal estar molt atents al dia a dia. El dia a dia ens permet valorar el que s’està fent, ens permet respondre als reptes de cada moment, i ens permet també respondre activament a allò que se’ns demana per superar aquesta situació. Afrontem avui la situació que ens trobem avui. Positivament. Sense deixar-nos ensorrar. Cada dia. No hi veig cap altra manera. I sempre hi ha l’esperança creient. L’ esperança que pregar ens ajudarà a discernir el que hem de fer i a tenir la força per fer-ho.

 

“Hi ha hagut una davallada de l’activitat pastoral. Però no d’interès”

Un dels problemes que té l’Església és que molts dels seus responsables, animadors o voluntaris, per raó d’edat, són col·lectiu de risc. Això es viu amb frustració?

És clar, per exemple a Girona l’edat mitjana dels capellans és de més de 72 anys. Hi ha molts capellans que estem en situació de risc. I es troba a faltar la normalització de les relacions socials, les manifestacions d’amistat, d’afecte, de salutació. Però a totes les parròquies que he anat darrerament es porten molt bé les mesures sanitàries. Tot està marcat: les distàncies, el lloc on s’han de seure, la desinfecció... El que he captat a les parròquies és que no hi un temor perquè es compleixen les mesures.

Però hi ha hagut una baixada de l’activitat pastoral després del confinament. 

Certament es nota que la vida comunitària ha quedat molt reduïda en tot allò que es podria fer. Des del març sense catequesi o confirmacions, que ara es comencen a reprendre. I hi ha hagut el turisme del país, però en els grans centres turístics d’estrangers l’estiu ha estat un fracàs. Hi ha hagut una davallada de l’activitat pastoral. Però no d’interès. I què han fet els mossens? Doncs hi ha hagut una capacitat d’inventiva pastoral molt important. Tot allò que no es podia fer presencialment s’ha mirat de fer-ho d’una altra manera. 

Es parla molt de les conseqüències econòmiques de restringir l’oci, la vida social, el turisme... però es parla poc de les conseqüències econòmiques de restringir la vida parroquial i comunitària. 

Per l’economia diocesana ha significat una problemàtica important. No s’han fet les col·lectes normals. Hi ha hagut una davallada. Però amb una certa sorpresa també hem de dir la veritat: entre els fidels que han participat en les celebracions des que s’ha pogut tornar a l’eucaristia comunitària, hi hagut més consciència de la necessitat de contribuir al manteniment de l’Església. Les col·lectes han baixat, però no de la manera que ens pensàvem que podríem baixar. No ho tenim quantificat, però em diuen alguns mossens que hi ha hagut més consciència i que tenim alguns donatius que no teníem abans perquè la gent s’adona de la situació o que tenim més necessitat de recursos. 

 

“Mantenir el patrimoni cultural és un pou sense fons”

No se’l veu molt preocupat. 

Molt preocupat, no. L’economia dels bisbats i de l’Església sempre és molt precària. Per nosaltres mantenir el patrimoni cultural és un pou sense fons. Per exemple, encara hi ha pendents dues grans obres després del temporal Glòria que va ensorrar una església i va descalçar els fonaments d’una altra. Desastres com quan s’ensorra una teulada ens porta a unes inversions d’obres que superen les possibilitats econòmiques de l’Església. 

Aquest ha estat l’estiu del turisme de proximitat. Com valora la feina que fa en aquest àmbit Catalonia Sacra? 

Catalonia Sacra és una proposta dels deu bisbats de Catalunya amb uns objectius molt concrets: donar a conèixer el patrimoni que tenim; oferir formació als guies; remarcar la dimensió catequètica i evangelitzadora que té el nostre patrimoni; vetllar perquè puguem mantenir-lo; i donar-lo a conèixer com un signe de l’encarnació cultural del cristianisme a la nostra terra, com un aspecte de la identitat pròpia de Catalunya. Penso que cal valorar molt la feina que està fent i ha fet Catalonia Sacra. Com oferir una agenda d’activitats no només de patrimoni material sinó d’esdeveniments que tenen una transcendència cultural i religiosa. Som de les entitats que hem ofert més activitats en les Jornades Europees de Patrimoni d’aquest octubre. Catalonia Sacra va començar només amb una plana web i donant a conèixer uns itineraris. Ara tenim un xarxa de parròquies i espais religiosos que estan en contacte, oferim visites, informació, agenda... Ara hi ha una estructura amb més musculatura.

Segurament és una de les entitats conjuntes dels deu bisbats catalans amb més activitat. 

També n’hi ha d’altres amb força. El Secretariat Interdiocesà de Catequesi, el de Patrimoni Cultural, el de Litúrgia, el de Joventut, el de Seminaris... es reuneixen molt sovint i tenen uns objectius comuns. O també hi ha tota la formació de l’Ateneu Universitari Sant Pacià. Penso que es va treballant a nivell interdiocesà, fruit del Concili Provincial Tarraconense. 

 

“La voluntat d’unitat pastoral es va mantenint”

Però la impressió és que no s’ha concretat la dinàmica de treball conjunt dels bisbat catalans segones les expectatives que havia generat el Concili Tarraconense de fa 25 anys. 

Amb les expectatives que havia generat el Concili potser no. Però jo diria que aquests secretariats a nivell interdiocesà estan treballant i treballen bé. Potser no s’ha aconseguit encara aquella unitat pastoral. És cert que cada vegada el món està més homologat. Està molt més desdibuixat aquell món rural i urbà que es va definir en el Concili Tarraconense. Potser quant als criteris cada bisbat té les seves prioritats pastorals i cada bisbe té la seva manera de fer i d’actuar. 

Què no fa possible la unitat pastoral?

Els bisbes ja anem d’acord: en les finalitats pastorals, en l’evangelització. Passa que cadascú se situa atenent la història de cada bisbat o els recursos personals que té. A cada bisbat hi ha unes peculiaritats que fan que aquells principis generals –l’evangelització, l’encarnació en el món concret, els objectius pastorals que ens proposem...– hagin d’aterrar a la situació de cada lloc. Però la unitat pastoral està present com a objectiu transversal en tots els quatre temes del Concili.

Sense el Concili Tarraconense també s’hauria pogut anar fent?

Potser no s’ha arribat al màxim, però aquesta voluntat d’unitat pastoral es va mantenint, tant en el treball dels secretariats, com en les reunions de Conferència Episcopal Tarraconense. No hi ha un disenso. Hi haurà uns estils diferents, però la finalitat jo penso que es va mantenint. 

 

“On ens posem menys d’acord és en la valoració de les situacions polítiques”

Com és la relació entre els bisbes de Catalunya? 

Molt cordial. No hi ha temes tabú que no es puguin plantejar entre els bisbes. Som molt lliures, fins i tot a l’hora de discutir un document o de parlar i de poder explicitar el que creiem. I penso que les relacions a nivell personal són molt cordials i molt fraternals. 

I en què us poseu menys d’acord?

Segurament on ens posem menys d’acord és davant de la valoració de les situacions polítiques. 

El problema és fins on cal pronunciar-se com a bisbes en aquest tema? 

No us ho sabria dir. Cadascú diu el que pensa. Hi ha maneres de veure les coses i posicionaments diferents. Aquesta és la qüestió. Perquè som diferents i perquè hi ha la realitat de cadascú, l’experiència de cadascú, el lloc on viu cadascú, la responsabilitat que té, on has nascut, on t’has format... Tot això fa que cada un tingui el seu propi criteri. Això es posa en comú, no es guarda. Se’n fa debat i sempre  s’intenta arribar a un consens quan hi ha una manifestació pública. 

No estan dividits?

No. Al contrari. I a nivell personal hi ha molta cordialitat i molta fraternitat. Ara bé, la valoració de la situació i les reaccions són diferents. Això no costa gaire veure-ho. És natural. Però parlem i ens truquem o ens escrivim sovint quan convé. Més amb el president, l’arquebisbe Joan Planellas, el vicepresident, el cardenal Joan Josep Omella, i amb el secretari, l’arquebisbe Joan-Enric Vives, que és el qui té més coneixements de tot el que passa i el que està més coordinat entre tots. 

 

“La temptació és pensar que això de la fraternitat ja ens ho sabem”

‘Fratelli Tutti’. Com valora la nova encíclica del papa Francesc?

A Catalunya Religió vau fer les 100 notes que ja vaig llegir, però encara no la tinc llegida tota amb prou atenció. Aquesta encíclica no es pot llegir de pressa. La temptació pensar que això de la fraternitat ja ens ho sabem, que el Papa ho anat repetint... No, no ho sabem. Ara en fa una reflexió i síntesi. Fa una primera descripció del món realment pessimista. Però realista. Tocant de peus a terra. El papa té una visió mundial i està molt ben situat. I penso que és volgudament pessimista per fer veure que aquesta situació no la podem afrontar si no és amb totes les altres parts de l’encíclica. Si no, no tenim sortida. Parla de temes que poden portar cua, com la dimensió social de la propietat privada o la col·laboració entre els governs. I remarca el diagnòstic per dir després quina medicació cal.

De crítiques ja n’ha rebut.

No n’he vist gaires, però en rebrà. I no només per aquesta encíclica. També hi ha alguns sectors de l’Església que no estan d’acord globalment en la manera de governar pastoralment de Francesc. És veritat. I ara això es pot accentuar amb aquesta encíclica. Quan toques les ferides que portem tots i que porta la humanitat, això fa mal. Aquí la recomanació seria que s’ha de llegir aquesta encíclica amb molta serenor i a poc a poc. 

Suposo que també hi haurà crítiques a les referències a la declaració conjunta que va fer amb el gran imam d’Al-Azhar. Hi ha persones que encara no veuen clara aquesta relació amb l’islam. Encara hi ha una certa por de l’islam.

A Catalunya també hi ha aquesta oposició al papa? 

No, no. A Catalunya no ho veig tant. El tarannà català té bastanta sintonia i valora el tarannà del papa Francesc. En general, la manera d’actuar, de ser. I no només de la gent més d’Església sinó de tota la societat catalana. El sentit eclesial, de justícia, d’humilitat, de senzillesa de Francesc és ben rebut a Catalunya.

 

“En el tema del procés, o t’emmarquen en un lloc o t’emmarquen en un altre”

Parlem de país. Amb els conflictes, és més difícil pronunciar-se sobre la realitat propera. Vostè per la Diada va expressar que a Catalunya calia “una revisió en profunditat del procés”. 

Sí. També ho he anat pensant amb motiu de les conseqüències pandèmia. Penso que pel bé comú en aquest moment a Catalunya cal fer una reflexió serena i una valoració d’això que hem anomenat “el procés”. I penso que alguns partits ho veuen i si no ho fan públicament també ho estan fent. No es pot dir que tot ha estat positiu i que no hi ha hagut equivocacions. I valorem també el futur. Aquesta era la meva intenció i per això citava aquell principi de sant Agustí: unitat en allò fonamental, llibertat en allò que és opinable, i sempre caritat. Em sembla que en aquest moment, pel bé de Catalunya en general, cal una revisió. I que no vol dir negativa: una revisió és una revisió.

També es va interpretar com una crítica a l’independentisme que venia d’un bisbe que s’havia expressat la legitimitat de les opcions sobiranistes.

Precisament per això! Precisament per això ho vaig dir. Em vaig atrevir a demanar que ens cal una certa revisió del procés perquè la meva actitud sempre ha sigut clara. I crec sincerament que si no ho fem, ens equivoquem. Ens equivoquem si anem tirant sense fer revisió del que ha significat per les persones i pel conjunt de Catalunya. En el sentit de detectar allò que es pot canviar o pot ser corregit. No és la meva voluntat parlar de la política concreta de partit ni molt menys, sinó que hi ha una actitud d’estimació i de voluntat pel bé de Catalunya. I com s’interpreta? Mira, digues el que diguis, fins i tot en aquesta mateixa entrevista, interpretaran una cosa i una altra. Perquè no es busca el que diu aquella persona en profunditat. Es busca “a veure per on l’enganxem”. Si per aquí, o per allà. Aquestes qüestions estan tan marcades ideològicament, o t’emmarquen en un lloc, o t’emmarquen en un altre.

A vostè ja l’havien emmarcat en un lloc. 

I ara no ho saben. La meva voluntat és que per Catalunya crec que és necessària una revisió.

 

“No veig cap dificultat en demanar mesures de gràcia”

L’Església en aquest moment s’hauria d’implicar en la petició de mesures de gràcia o d’una amnistia?

Quan diem Església no ens fixem només amb la jerarquia o amb el bisbes. Hi ha hagut col·lectius d’Església i persones que han demanat mesures de gràcia. I també són Església. No és tota l’Església que ho ha demanat, però és Església. Per la seva manera de ser, l’Església sempre està disposada al perdó, està disposada a la reconciliació, està disposada a demanar mesures de gràcia. Per què no? No només no hi veig cap dificultat, sinó que també respon a un manera de ser que ha tingut de l’Església al llarg de la història i en molts països.

I com a bisbe creu que s’ha de pronunciar sobre això?

De moment jo preferiria que fos una postura col·lectiva dels bisbes. Precisament per allò de la unitat pastoral.

 

“La gent dels pobles ens diuen: ‘No ens tanqui la parròquia’”

Acabem a Girona. Teniu 400 parròquies i uns 150 capellans. Com es gestiona això?

Intentem fer un treball coordinat de totes les parròquies. Per això, hi ha l’agrupació de parròquies amb un rector únic per quatre, cinc, sis parròquies... i un l’equip de diaques i de laics en missió pastoral. I una de les parròquies –cap de comarca o que té més possibilitats– ofereix serveis conjunts. També es pot concretar amb un consell pastoral interparroquial, però això ja depèn del lloc. Ja es fa molt a l’Empordà. La idea nostra és no tancar parròquies. La gent dels pobles, ni que siguin grans o que siguin pocs, ens diuen: “Senyor bisbe, és que ens ho han tret tot, no tenim res. No ens tanqui la parròquia”. En molts pobles la parròquia és l’única comunitat o punt de referència que encara tenen.

Però el mossèn pot acabar sent dispensador de sagraments amunt i avall.

Sí i no. Sí, si només és ell sol. No, si a cada parròquia hi ha un equip de responsables de la parròquia. Amb un equip es pot mantenir mínimament la vitalitat de la parròquia. Cal comptar amb més laics que puguin afrontar aquestes situacions. En una eucaristia que es pugui fer centralitzada per a totes les parròquies, quan la gent gran s’ha de desplaçar, no hi participen. Per això a Girona tenim amb nomenament episcopal moltes persones amb fan celebracions dominicals en absència de prevere. Que en aquells pobles petits que no es pot fer l’Eucaristia cada diumenge es puguin reunir, puguin escoltar la paraula de Déu, puguin pregar i puguin combregar. I així mantenim un caliu i el sentit dominical.

 

“M'agrada molt anar per les parròquies”, diu en aquest vídeo el bisbe Francesc Pardo. Des del pati del bisbat de Girona, explica que amb els actes públics en què participa coneix què està passant a la ciutat. Agraeix celebrar les confirmacions amb els joves i dedicar temps a la visita pastoral a cada comunitat cristiana de la diòcesi.