Crist és la meva manera d’entendre Déu i de creure-hi. Fora de Crist sóc ateu, o agnòstic, o deista. No tinc res. O només em tinc a mi mateix ; però estic en la foscor més profunda. Puc imaginar-me un Ésser superior, una Causa Primera, un Déu ex-maquina, però en res no m’ajuda, i de res no em salva. Crist és el meu punt de referència encara que no nego ni afirmo que n’hi pugui haver d’altres. En Ell he trobat un camí de vida i, tot respectant altres opcions, per a mi és l’únic camí. No n’hi ha cap altre que doni plenitud a la meva existència.
 

 El moviment francès del Maig-68 ens va deixar una frase que ha quedat gravada en la memòria històrica de la nostra generació: “Siguem realistes, demanem l’impossible”, frase de, d’alguna manera, queda reflectida en el moviment de protesta que en les darreres setmanes ha omplert gran nombre de places públiques de l’Estat Espanyol.

 

 

Sembla que la banda terrorista ETA està a les acaballes. La pressió de la policia, la contínua detenció dels seus caps més representatius i el cansament dels seus simpatitzant al País Basc, l’han deixada en un estat de debilitat extrema. Però no ens enganyem. Encara tenen les dents prou esmolades per donar una mossegada més al cos martiritzat de la societat basca o a les forces de seguretat de l’Estat. La nostra societat és tan vulnerable que una sola persona, prou boja o embogida per l’entorn, pot fer molt de mal.

Diumenge passat, 31 d’octubre, es va celebrar a les comunitats evangèliques de Barcelona el Dia de la Reforma, o sigui, el 493è aniversari del principi de la Reforma religiosa del segle XVI. Es una data celebrada normalment en el si del protestantisme històric, però que ha tingut poca repercussió a Catalunya i a l’Estat espanyol.

M’ho va dir un pastor francès en referència al control de la velocitat dels cotxes :  "Superar els límits de velocitat en carretera, o en els carrers de la ciutat, només és pecat si t’enganxen”. Evidentment era una broma. Primer, perquè la frase no s’avé amb el nostre tarannà i, segon, perquè parlar de pecat en aquest context - i també amb molts altres en que ho fem- no té gaire sentit. Això de pecat  és un concepte a revisar i una paraula potser a evitar. Va tan carregada d’idees falses i té un contingut tan marcadament religiós que no ens fa cap servei.

Crec que les lleis específiques per al col·lectiu religiós no son, a llarg termini, positives. Les lleis haurien de ser les mateixes per a tots els ciutadans d'un país, sense distinció entre creients o no creients. La llibertat religiosa ha de ser sempre llibertat de consciència. Si l'Estat vol afavorir activitats reconegudes com d'interès públic i les vol subvencionar, aquestes subvencions han de estar a l’abast de totes les institucions. Mai no s'hauria de donar un tractament especial a les religions.

L’Arquebisbe de Burgos s’ha expressat amb rotunditat parlant de la nova llei de l’avortament. Aquesta llei –ens diu- no es una llei ja que “ningú no té dret a eliminar un innocent. Per això no obliga. Més encara, exigeix una oposició frontal i sense excepcions.” La seva aplicació a l’estat espanyol ja ha destruït, al seu criteri, l’equivalent a la població de tres grans ciutats.