El títol de l’article defineix la manera de ser i de fer de l’abat Josep Alegre, mort recentment a 83 anys. Un mestre espiritual que va ser abat de Poblet durant disset anys, quan va substituir l’abat Maur Esteve l’any 1998. Un home senzill, savi, proper, confiat, poeta, que ha deixat una gran petjada en moltes persones.
Nascut a Ballobar (Baix Cinca) l’any 1940, ordenat sacerdot el 1970, va exercir durant quasi vint-i-cinc anys a la diòcesi de Saragossa. Va desplegar una intensa tasca eclesial a la diòcesi, treballant en un equip pastoral amb Juan José Omella, actual cardenal-arquebisbe de Barcelona, i amb Edilio Mosteo. A mitjans de la dècada dels 90 va decidir ingressar al monestir de Poblet i es va trobar exercint d’abat just un any després de professar com a monjo. Maur Esteve havia estat, tres anys abans, elegit abat general de l’orde cistercenc.
La tasca no era fàcil. El seu predecessor havia impulsat la restauració del monestir i havia donat l’empenta definitiva per a una projecció pública de la comunitat, més enllà de la pròpia dimensió espiritual, amb l’acollida de l’Arxiu del molt honorable Josep Tarradellas a les instal·lacions del monestir. Amb l’arxiu, Poblet es convertia en quelcom més que un monestir i esdevenia també espai de referència d’un dels grans personatges de la història contemporània de Catalunya. L’opció de deixar el seu llegat a Poblet, amb plena sintonia amb l’abat Maur Esteve, va respondre —al meu entendre— a la seva voluntat d’unitat i reconciliació del poble català, a més de garantir el futur i la independència del seu llegat.
L’abat Alegre, acompanyat sempre pels priors Tulla i, després, Torcal —que van tenir cura de la rehabilitació del monument i de la logística— va dedicar-se prioritàriament a la comunitat i a l’acollida espiritual i pastoral del monestir. En pocs anys donà una empenta important a la Germandat, com a plataforma per a aixoplugar laics i laiques de tot l’Estat, impulsà exercicis espirituals i trobades de professionals i intel·lectuals catòlics per dinamitzar la projecció pastoral de la comunitat. Cal destacar, en aquest sentit, l’impuls de la Revista de la Germandat, la qual, sota la direcció de Cristòfol A. Trepat, va endegar una nova etapa convertint-se en un referent de la vida cistercenca de Poblet i de la tradició benedictina.
Alhora, a través d’una fundació de Poblet, també va iniciar algunes activitats de caràcter institucional i cultural, com les jornades sobre Europa, amb Romano Prodi i Pasqual Maragall, o els festivals internacionals d’orgue de Poblet. Va mantenir dignament l’herència Tarradellas amb una relació molt propera amb la família i altres membres del Patronat. En aquest sentit, va entendre la dimensió institucional i cívica de l’Arxiu Tarradellas i la seva projecció de cara al país: Poblet es va reforçar d’aquesta manera com un espai de trobada de tots els catalans, independentment de la seva ideologia i sensibilitat política.
L’abat, gràcies a la seva experiència extra muros com a sacerdot, gaudia d’un gran coneixement intuïtiu vers les persones i d’una intel·ligència emocional que generava una empatia que el feia molt proper. Home savi i mestre en els camins insondables de l’Esperit generava confiança i serenor al seu entorn. En un dels editorials de la Revista de la Germandat assenyalava el camí: «Cadascun de nosaltres estem cridats a viure la nostra història d’amor. Perquè aquest és el veritable camí per a viure la vida». Ell no sols s’ho creia sinó que també ho practicava, i precisament per això es va convertir en una persona referent per a molts i va aixecar el monestir de Poblet més enllà del monument extraordinari que representa. El va alçar com una comunitat cristiana de sentit, on creients i no creients se sabien acollits i estimats i, d’aquesta manera, podien apropar-se al misteri de la fe.
Aquest abat que estimava les persones ha deixat una petjada en els cors de molts, la qual perdurarà per sempre. Haurà marcat també un camí, en les nostres societats occidentals secularitzades, vers el sentit més profund de les comunitats monacals: esdevenir i oferir-se al conjunt de la societat com espais d’acollida, d’amor i pregària per fer ben viva la torxa encesa de la fe.
*Article publicat a Política&Prosa
Us ha agradat poder llegir aquest article? Si voleu que en fem més, podeu fer una petita aportació a través de Bizum al número
o veure altres maneres d'ajudar Catalunya Religió i poder desgravar el donatiu.