L'Evangeli és una narració

Fet i fet, el cristianisme es basa en una narració. La bona nova de l’Evangeli no és explicada de forma teòrica sinó narrativa. És una història amb plantejament, nus i desenllaç, que es relaciona alhora amb altres històries anteriors, les de l’Antic Testament, que d’alguna manera continua. I inclou altres breus històries, tant els episodis que protagonitzen Jesús o els seus deixebles com les paràboles que conté: petits relats de ficció (com en diríem ara) que sintetitzen molt finament la missió que Jesús vol per ell i per tothom i que té a veure amb el desig i el dret de ser feliç. Benaurat.

Això és així, sobretot, per dues raons. Primer, perquè la teoria no és la forma comunicativa habitual de les persones: ho és la narrativa. És curiós que “teoria” i Déu provinguin de la mateixa paraula grega. La teoria seria com si miréssim un mapa, des de dalt (com un déu). I la narrativa és el que passa als carrers del mapa, entre nosaltres. I Jesús és l’Emmanuel, “déu amb nosaltres”, com diu l’Evangeli. I proclama que el seu Regne és “entre nosaltres”. Lluny, doncs, de la teoria.

I en segon lloc perquè la narració és una analogia de la realitat, és una manera de donar-li el sentit que no veiem a simple vista. No hi ha fets, deia Nietzsche, sinó interpretacions. Sí que hi són, en realitat, però sense la potestat de narrar-los és com si no tinguessin cap sentit, cap pes ni cap volum, cap relació amb res. No entendríem la realitat sense aquesta analogia, doncs.

Byung-Chul Han, un filòsof alemany d’origen coreà que té molta anomenada en aquests moments, apunta altra raó en un llibret meravellós que es diu La crisi de la narració, publicat a Herder. En la seva dotació de sentit, diu, “la narració ens obre futur, quan ens permet de tenir esperança”. “La felicitat no és un esdeveniment puntual”, segueix. “És com un cometa amb una cua molt llarga que arriba fins a passat. Per salvar el passat es necessita una força tensora narrativa que l’acobli al present i li permeti de continuar repercutint-hi i, fins i tot, ressuscitar-hi.”

Quan vaig llegir això vaig pensar que descrivia perfectament la força de la narració evangèlica: un astre com el dels reis que ens enllaça a la saviesa adquirida, un acoblament al present com el que fa aquest Emmanuel i ens convida a fer als altres. I l’esperança de la Ressurecció que només som capaços d’albirar si hem fet aquest procés amb l’ajuda de la narració. Una narració, diu Han, que crea comunitat, contra l’avassallament d’stories d’Instagram que ens enclaustra passivament, per exemple.

No sé si heu pensat, aquesta Quaresma, en acompanyar el nostre pas amb la lectura. La de l’Evangeli, esclar, però potser també en algun altre llibre. En aquest cas, sense ser un llibre religiós ni explícitament cristià, tampoc l’autor, diria que ens va molt bé per entendre les claus narratives tan rellevants que hi viurem, culminades amb els episodis tan especials de la Passió, mort i Ressurrecció de Crist. I, si algú dels que ara ens escolta no és cristià o no pensa fer res especial aquesta Quaresma, potser pot entendre millor l’atzucac que tanta gent, a la Modernitat, té amb el relat evangèlic i alguns elements molt aliens a la nostra cultura com les aparicions, les ressurreccions, els miracles o els àngels. Si l‘Evangeli és, sobretot, una narració, ha d’incloure fets i personatges narratius (que no vol dir falsos, sinó interpretats així). I que, després, comenci a mirar com s’assembla, tot plegat, a la narració de la nostra vida. I cap on apunten aquestes històries.

_____________________

Intevrenció al programa Creure Avui, de TV Mataró, recomanant un llibre, emesa dissabte passat i que podeu veure al minut 17 d'aquí o del vídeo del principi.