Griley: “Cal tornar a valorar el compromís de les religions amb el català”

(Laura Mor –CR) La feina de prevenció de conflictes i de diàleg constructiu porta associada una capa d’invisibilitat. No fa soroll i acostuma a tenir poca projecció. Però és imprescindible per a la cohesió social i té efectes tangibles a mig i llarg termini. Aquest és el marc de treball de la Direcció General d’Afers Religiosos, que des de fa un any encapçala la filòloga i lingüista Yvonne Griley. A les portes del primer Congrés Internacional sobre Llibertat Religiosa i de Consciència que se celebra a Barcelona, parlem amb ella sobre la salut de les comunitats religioses del nostre país i la gestió d’aquesta realitat des del Govern. Un altre dels temes en què posa la màxima prioritat és la celebració dels 500 anys de l’estada de sant Ignasi a Catalunya i el compromís de les religions amb la llengua.

La van nomenar ara farà un any. Com ha vist les comunitats religioses després de la pandèmia?

En aquest moment les comunitats estan refent tota l’activitat a marxes forçades. Tot i que les entitats religioses o socials amb una vinculació religiosa, amb la Covid no van parar de fer assistència: amb persones necessitades, recollida i repartiment de menjar... Tot això i amb la guerra que ara ha esclatat a Europa, no han aturat l’acció social.

També estan contentes i viuen amb alegria, lògicament, poder reprendre l’activitat de culte amb normalitat. Ens expliquen amb optimisme i agraïment poder-se tornar a reunir, recuperar l’aforament. He hagut d’anar a diferents cultes com a administració i ho he vist, tant en esglésies catòliques com, l’altre dia, en una reunió al Centre d’Estaca, de l’Església de Jesucrist dels Sants dels Darrers Dies. També reben amb optimisme l’obertura de les portes de l’administració: és una novetat després d’aquest temps, poder parlar, tenir reunions a despatx, visitar-los i copsar què necessiten i què esperen de tu.

Altra cosa és, en un moment en què puja la pobresa, amb la guerra i la inestabilitat al món, aquesta deriva de no saber si anem a millor o a pitjor. Això és un neguit comú i que es viu amb incertesa.

Què poden aportar les religions davant l’experiència de desorientació?

Som molt conscients que una cosa és Europa, el sud d’Europa i el nostre país, amb aquest 30% de persones que declaren no tenir una creença determinada, segons el Baròmetre sobre la religiositat. Arreu del món la religiositat va a l’alça i quan aquí creix la religiositat és per la gent que ve de fora. La religiositat també creix quan ho fa la pobresa, quan hi ha incertesa, o amb la sequera que provoca estralls.

Hi ha espais que poden ser de comunió i d’objectius conjunts, de creences bàsiques compartides. Espais realment de projecció: som de diferents creences, estem juntes per parlar d’aquests temes, compartim els neguits de cap a on va el món. La mateixa defensa de la natura i la sostenibilitat del planeta depassa les creences individualitzades i les fronteres: és una preocupació comuna. Aquests diàlegs conjunts van a l’alça, i fins i tot les persones que no tenen una religiositat o espiritualitat, hi poden debatre. Són espais que unifiquen preocupacions i tenen una dimensió de futur.

En sentit contrari, quin grau d’intolerància hi ha respecte la fe dels altres, al nostre país?

Volem actualitzar les dades del baròmetre per saber, després de la pandèmia, si hi ha hagut alguna incidència sobre aquest estat d’opinió, de com sent la gent la religiositat. La voluntat és engegar-ho l’any vinent. La informació que ens dona és que no hi ha ni agressivitat, ni un sentiment d’allunyament, no hi ha negativitat, ni per part de les persones que professen una religió cap a les que no la professen, ni a l’inrevés. El grau de tolerància en aquest model català que tenim i que volem, de convivència, és molt alt.

“HI HA HAGUT UNA CERTA RELAXACIÓ EN LA PEDAGOGIA SOCIAL EN FAVOR DE LA LLENGUA”

En el pla de govern trobem la promoció de la llengua des de les religions. El català com a vehicle de cohesió també en aquest terreny.

El català com a llengua pròpia del país, i en situació de diglòssia, necessita protecció en qualsevol àmbit: sigui l’educatiu, l’esportiu o el religiós. La primera qüestió que volem posar de relleu és el paper cabdal de les diferents religions en el manteniment de la llengua i la cultura catalanes. I això que és un fet llargament percebut de sempre, en aquest moment en què el català està patint altres riscos, cal tornar a difondre i valorar el compromís de les religions amb el català. Potser perquè ja ho sabíem i hi ha hagut una certa relaxació en la pedagogia social en favor de la llengua. Evidentment, la religió catòlica al llarg d’aquests anys perquè ha estat la més majoritària; però la primera Bíblia va ser la protestant, i la comunitat sikh va rebre el premi de Plataforma per la Llengua pel seu esforç pel català. En cada reunió amb les confessions sempre posem sobre la taula com veuen ells la situació del català. I hi ha la voluntat de mantenir el compromís, d’expressar-lo i de fer accions en favor del català. Aquesta és la línia de treball i esperem que en el marc general de foment del català també puguem ser, nosaltres i les confessions, actius amb alguna actuació en breu.

Quedarà plasmat en un pla concret?

Sempre que treballem intentem que els plans siguin àmpliament difosos, que facin pedagogia i donin coneixements sobre quin pot ser el paper i el compromís real de les religions. Si ho podem acompanyar d’accions avaluables, serà un pla complet. Hi estem treballant, és una de les prioritats. Lògicament, dins del Departament de Justícia amb tots els avenços en matèria de sentències i de formació del personal, però també en l’àmbit de les religions. A l’any d’haver fet la planificació, aviat serà el moment d’avançar en aquest tema.

Heu previst actualitzar el diccionari de les religions, en la versió digital del Termcat?

Hi ha diferents elements de difusió de la terminologia de les religions, com un diccionari per a nens o el Termcat. Està força actualitzat, no és un diccionari tan antic. Sí que em vaig trobar que és a l’abast de tothom, però que es coneix poc. Ara no pretenem fer una eina nova, però com que part de la nostra actuació és en la tasca pedagògica, cada dissabte difonem un mot d’actualitat o que pot tenir una mica més de ganxo o interessar més als mitjans. Així donem difusió a les eines que ja existeixen i que potser estan més adormides i que són absolutament necessàries.

“HAS DE PODER VIURE LA RELIGIÓ SENSE CAP FRONTERA, SIGUI QUINA SIGUI LA TEVA CIRCUMSTÀNCIA DE GÈNERE”

En el pla de govern també us plantegeu promoure la diversitat inclusiva. Com l’enteneu?

La religió, la creença, és viscuda com un fet absolutament personal. Quan parlem de diversitat inclusiva ens referim a com viuen les religions les dones, però també el col·lectiu LGTBI. Parlem d’inclusiu perquè tothom ha de poder viure la religió, sigui quina sigui la seva circumstància personal. I el col·lectiu LGTBI, dins les mateixes confessions, sí que es troba amb limitacions d’aquest dret individual i universal que és el fet de creure. Ajudar a la visibilització d’aquest fet entra dins dels nostres objectius. I també com que s’ha de viure en català des de qualsevol religió, com a persona també has de poder viure la religió sense cap frontera, sigui quina sigui la teva circumstància de gènere.

“DIFONDRE EL PAPER DE LES DONES A LES RELIGIONS POT PORTAR MÉS RESPECTE I PROTAGONISME”

En el capítol de la dona, dins les religions, hi ha moltes coses que s’estan movent. Com la coordinadora de dones creients i feministes Alcem la veu. Fins on podeu entrar, com a poder públic, a dir com han de ser les dinàmiques o normatives internes de les mateixes confessions?

Com a administració no podem entrar en l’organització de les religions. És un tema confessional i no hi tenim competència. Tenim competència per treballar pel coneixement mutu i per informar del marc legal i de quins són els drets en aquest país. En el marc general de drets, i el respecte a les dones, podem informar totes les religions, especialment a les que poden venir de la mà de persones immigrades. Tenim un important paper perquè la dona dins les diferents religions no sigui en cap cas menystinguda. Si ens arriba alguna disfunció, queixa o denúncia a la DGAR, la vehiculem cap allà on hi hagi la competència. Si és un tema de violència contra la dona, ho passarem a Mossos, o a Igualtat; si és un tema d’educació, a Ensenyament.

A més d’informar d’aquests drets, podem visibilitzar tots aquells avenços que facin les religions en funció de la figura i del protagonisme de la dona. Els passos que pugui fer l’Església catòlica a l’hora de designar dones de responsabilitat, al capdavant de la seva estructura, ens interessa que siguin visualitzats, a Catalunya o sigui fora de Catalunya, des del Vaticà o a Europa. A les altres confessions, igual. Els mateixos jueus i els protestants tenen dones ministres de la fe. En el món del cristianisme hi ha multitud de maneres de fer en aquest sentit. Difondre el paper de les dones a les religions pot portar més respecte i més protagonisme. També sabem que les religions, en les seves estructures internes, evolucionen en funció de com evoluciona la història i el país.

Per tant, us situeu en aquesta difusió i pedagogia.

Sí, de qui és qui i al llarg de la història. Per exemple, una de les activitats que nosaltres tenim com a prioritària aquest any és la celebració dels 500 anys de l’estada de sant Ignasi de Loiola a Catalunya. Al voltant d’Ignasi de Loiola hi ha dones protagonistes, dones del renaixement, que li van permetre poder tirar endavant amb aquest nou projecte dels exercicis espirituals. Si aquelles dones no haguessin estat a prop, tant a Manresa com a Barcelona, segurament la seva evolució i empremta internacional no hauria estat possible. I això és molt desconegut.

“UNA ACTIVITAT PRIORITÀRIA ÉS LA CELEBRACIÓ DELS 500 ANYS DE L’ESTADA DE SANT IGNASI A CATALUNYA”

Què implica que sigueu coordinadors d’aquesta celebració?

Aquests 500 anys de l’arribada de sant Ignasi a Catalunya es va aprovar el desembre com una commemoració del Govern de la Generalitat. Durant uns anys, la preparació la va treballar la ciutat de Manresa, perquè es fes una transformació com a ciutat. I aquesta any en fan la commemoració específica, igual que l’orde jesuïta fa també aquest any de commemoració ignasiana. Com a Govern vam pensar que això tenia prou relleu nacional com internacional, també perquè el Sant Pare és jesuïta. Des del Departament de Justícia som coordinadors de la commemoració enguany. Això vol dir que des d’Afers Religiosos hem creat un grup de seguiment amb l’Ajuntament de Manresa, també un grup amb els Jesuïtes i un grup de coordinació interdepartamental amb Cultura, Turisme i Presidència per a actuacions conjuntes.

La difusió del Camí Ignasià és una d’aquestes actuacions. Un camí marcat com a camí excursionista, lligat a la figura de sant Ignasi i que té molt d’atractiu. La coordinació directa del Camí es fa des de Turisme. És molt interessant. Treballem amb Manresa, amb la Cova de Manresa, no només l’estada sinó l’arribada a Catalunya, perquè es facin accions conjuntes amb Montserrat, amb Igualada i Barcelona. És important per a nosaltres haver pogut ajudar el documental del Camí Ignasià, que presentem a Roma el mes vinent.

“SI EL SANT PARE POT VENIR, FANTÀSTIC. I SI NO, HI ANEM NOSALTRES”

Fins a quin punt pot la Generalitat incidir en l’agenda del Papa, perquè visiti aquesta Manresa ignasiana?

L’agenda del Sant Pare només se la sap ell. És qüestió del que li permeti el moment i la salut; en aquests moments el genoll li està donant força complicacions. El Sant Pare va tenir present aquesta celebració des que en va tenir informació. Tampoc havia esclatat la guerra en aquell moment. Com distribueix ell la seva agenda en funció de la situació al món, això no ho sabem. Independentment d’això, la presentació d’aquesta pel·lícula és un moment clau, perquè també és el nostre primer contacte directe amb el Sant Pare com a conselleria, que té davant la Direcció General d’Afers Religiosos. Per donar-nos a conèixer i fer-li saber que valorem la petjada de sant Ignasi aquí, a Europa i al món. En l’aportació espiritual, que és molt viva i es transforma: la Cova de Manresa, com exerceix i difon aquesta espiritualitat, és un exemple d’actualització, de com es viu l’espiritualitat avui dia. Crec que és un moment molt bo per presentar Catalunya com a centre d’espiritualitat. D’això n’hem parlat amb el cardenal Omella, també ens ha permès de tenir contacte amb el nunci, Auza, i si el Sant Pare pot venir, fantàstic. I si no pot venir, hi anem nosaltres.

“OMELLA ÉS REALISTA I CONSCIENT QUE HI HA DIFERENTS OPCIONS POLÍTIQUES A L’ESGLÉSIA, COM DIVERSITAT D’OPINIONS HI HA A L’ESTAT ESPANYOL”

Com estan les relacions de govern amb els bisbes de l’església catalana? I concretament, amb el cardenal Omella, que també presideix la Conferència Episcopal Espanyola?

Entenem que la nostra actuació i relació ha de ser bona, dialogant i oberta amb totes les confessions. Intentem tenir portes obertes i diàleg constant amb totes les confessions. En el cas del cardenal Omella, des del primer moment, ja vam tenir una entrevista amb la consellera Ciuró, tot just després de l’estiu. Va ser una entrevista molt cordial i hi vam estar força estona, compartint els projectes de la Direcció General i amb aquesta possible vinguda del Sant Pare. La veritat és que ens trobem constantment, en diferents actes, de manera diàfana, dialogant, i també tenim ocasió de parlar d’aquells aspectes que a efectes de nivell parlamentari o polític poden ser de primer ordre i neguit, de relacions entre el món polític i el món religiós.

El cardenal sap perfectament que té el nostre suport en tota actuació que pugui fer de manera clara i contundent amb temes de pederàstia, perquè ho va dir des del primer moment: actuar amb mà ferma davant de qualsevol cas de pederàstia. L’Església ja ho està fent i li hem expressat que amb aquestes actuacions tindrà tot el nostre suport.

També sap que a l’Església catòlica se li exigeix que actuï amb aquesta fermesa perquè així s’ha d’actuar des de qualsevol sector en què hi hagi casos de pederàstia: qualsevol centre esportiu, educatiu, a la família i lògicament a l’Església, sigui quina sigui la confessió. Si nosaltres tenim alguna sospita o si ens arriba amb alguna informació relacionada amb menors, demanem que s’activin els protocols, sigui un cas d’Ensenyament, o amb Mossos, o infants.

I encara que no siguin la nostra competència directa, amb les immatriculacions també tenim converses amb la Direcció General de Dret, Entitats Jurídiques i Mediació, que s’ofereix a mediar en cas de conflicte. La mediació l’han de voler ambdues parts. La Generalitat ja va fer pública una llistat de propietats i els diferents bisbats l’han pogut actualitzar. De casos amb conflicte que ens han arribat n’hi ha 5, i dels que no s’ha pogut mediar, només 2. És poquet. Tenim el diàleg obert també per a aquests casos.

I diàleg amb temes de país?

No hem tingut ocasió d’entrar en temes de política i tampoc no ho demanem. L’altre dia el cardenal Omella en unes declaracions va dir que l’Església no ha d’entrar en política. Però sí que destaco, com a Afers Religiosos, que va dir que l’Església ha d’estar al costat del poble i que sap que al poble hi poden haver diferents posicionaments. Que estarà al costat del poble amb el que el poble decideixi fer o decideixi ser. Jo valoro molt aquestes declaracions. És realista i conscient que hi ha diferents opcions polítiques a l’Església, com diversitat d’opinions hi ha a l’Estat espanyol. Són unes declaracions neutrals, però que s’han de posar en context, perquè van ser una resposta a Vox.

Creu que hi ha hagut una evolució en com tractar aquests temes per part del mateix cardenal?

No puc valorar la transició perquè em refereixo a les que he viscut.

“ELS CEMENTIRIS S’HAN DE TRANSFORMAR PER PODER ENTERRAR LA GENT MUSULMANA COM REQUEREIX LA SEVA CREENÇA RELIGIOSA”

Forma part del pla de govern treballar amb els municipis, en el manteniment dels centres de culte. Què implica?

És prioritat màxima, perquè estem parlant de gestió. Com a administració el que ens toca davant de la diversitat religiosa és garantir que les persones que s’adrecen a l’administració i que en funció de la seva religiositat o creença necessitin uns serveis determinats, els puguem donar aquests serveis adaptats, sempre que no hi hagi un entrebanc de tipus legal. Una de les accions que hem fet aquest primer any és una guia específica per als serveis socials: agafa temes d’alimentació, totes les poblacions de Catalunya i totes les circumstàncies en què la major part d’aquests ciutadans tenen relació amb l’administració. Hi ha temes de competència exclusiva de les administracions locals, com la gestió dels cementiris. Ara ja planifiquem com reinformar els municipis.

I formar, també?

Aquests dies hem format 30 tècnics sobre gestió municipal, gestió de cementiris i gestió de la diversitat. En aquesta guia també valorem casos pràctics, bones experiències que ja s’han fet en diferents àrees bàsiques de serveis socials. A partir d’aquestes formacions surten peticions.

Els cementiris s’estan adaptant a la fe musulmana?

Amb la pandèmia hi va haver una punta molt alta de morts; sempre s’havia pensat que aquestes persones musulmanes per tradició anaven a enterrar-se als seus països d’origen. Ara s’ha vist que no, que moltes són nascudes aquí i nosaltres hem de donar una resposta perquè siguin enterrades aquí.

Les solucions no són fàcils...

No són fàcils perquè els cementiris s’han de transformar. Han de trobar espais per poder enterrar la gent musulmana de la manera que requereix la seva creença religiosa. Si no hi ha una punta de morts, això es pot fer. Els municipis que tenen cementiris a les ciutats tenen dificultat per créixer. On s’està trobant més obertura per fer parcel·les? En cementiris supramunicipals i també en la col·laboració entre diferents municipis, que en un moment determinat deixen els seus espais. Ara precisament per aquesta punta, i perquè hem seguit les recomanacions del Consell Assessor, els municipis catalans ja saben que per llei han de ser multiconfessionals i donar aquest servei a tothom. I en la mesura en què preveuen canvis, tenen present. Això ja és un gran avenç: potser legalment ho sabia l’arquitecte, però no hi havia consciència...

“EL CONGRÉS INTERNACIONAL DE LLIBERTAT RELIGIOSA PERMET VISUALITZAR CAP ON ANEM AMB AQUEST MODEL CATALÀ DE CONVIVÈNCIA”

Des de la Direcció General s’impulsen eines ja consolidades, com el Baròmetre, el Mapa de les religions o, fins i tot, la Mostra de cinema espiritual. Però n’hi ha una de nova, que és la convocatòria del primer Congrés Internacional de llibertat religiosa i de consciència a Barcelona. De què ha de servir?

El Congrés culmina l’ajut de la Direcció General a la creació d’aquesta Càtedra d’investigació que ha tirat endavant l’Observatori de Blanquerna. Marca una fita: apleguem grans figures del món universitari, al voltant d’aquest gran interrogant, que és avui la diversitat religiosa. També s’hi presentaran experiències d’Europa, d’Àfrica, dels Estats Units, i experiències catalanes i de l’Estat espanyol sobre gestió de la diversitat... Això contribueix a aquesta pedagogia que tots volem. I permet visualitzar cap on anem amb aquest model català de convivència que no es troba en gaires llocs del món: intentem gestionar aquesta diversitat des de la igualtat de condicions, amb investigació universitària i des de les diferents administracions, Generalitat i ajuntaments. És interessant que es vegi aquesta complicitat. No comencem ara, sinó fa vint anys. Ens permet veure des d’aquest inici de segle cap a on anem i visualitzar-nos com a país.

Amb quin pressupost compta la Direcció General per tirar endavant tots aquests projectes?

Hem partit d’un pressupost conservador respecte a la legislatura anterior, pel que fa a ajuda i suport a les activitats, amb prop de 350.000 euros, i que no arriba al milió d’euros per l’activitat completa. Independentment, hi hem afegit un milió d’euros en dos anys per ajudar en mancances que tenen els centres de culte, d’aforament o salubritat que s’han vist durant la pandèmia. En global, aquest any hem tingut 1.350.000 euros. A veure si la situació econòmica de la Generalitat ens permetés ampliar. Veiem que l’activitat de les diferents entitats religioses cap a aquest diàleg, consens i coneixement actius també van creixent. I ens agradaria poder donar una resposta adequada a aquest creixement.

Sempre és més fàcil trobar recursos davant d’un incendi, que no pas fer pedagogia i prevenir conflictes. Us costa justificar el paper de la Direcció General d’Afers Religiosos?

No. Dins de la conselleria, al contrari. Precisament s’entén molt bé que la tasca de cohesió social i de prevenció d’alguns conflictes per falta d’entesa, de coneixement, la Direcció General té molt potencial. Altra cosa és que en tot moment puguis tenir presència; però com en qualsevol àmbit. Justícia és un Departament difícil pel que fa a la presència social positiva i també és el Departament que menys ha crescut pressupostàriament i té un capítol de despesa de personal enorme, a presons. L’esforç que ha fet Justícia amb un creixement pressupostari per dignificar els locals és important.

“EL DIÀLEG SOBRE EL FET RELIGIÓS ÉS BO I TRANSFORMA”

Una pregunta més de caire personal, deixant el càrrec a banda: com viu aquesta feina, li agrada? Quina és la seva experiència del fet religiós?

Lògicament no ho explico massa perquè el meu paper aquí és de política i de gestió, i de gestió política. A efectes de la meva praxi, em considero una persona molt normal. Soc catòlica, batejada catòlica, però relativitzo el fet d’anar als oficis en funció de com tingui l’agenda. Estic en la mitjana d’aquesta religiositat no militant de cada setmana en què Catalunya està immersa.

Independentment d’això, com ho valoro? Aquí estic feliç, m’agrada moltíssim la feina que faig. Si alguna cosa sempre he intentat al llarg de la meva trajectòria és que hi hagi un resultat de la feina i que es mesuri socialment. Millorar amb qüestions com antisemitisme o islamofòbia, que són molt transversals a efectes de país, de govern. Incidir en elements de cohesió, com amb la llengua i la cultura, és una part de la meva trajectòria. Em lliga amb els 7-8 anys que vaig estar de tècnica en aquesta Direcció General, que em va permetre conèixer el sector i col·laborar amb l’estructura. M’agrada veure que allò amb què vaig col·laborar a fer néixer, hores d’ara és una estructura i un equip consolidat. I que és molt bo: és gent que incideix perquè les coses millorin.

I amb resultats?

Sí, sabem de municipis que ja estan dissenyant tombes diferents, l’Associació catalana de municipis ha fet alguna publicació sobre diversitat religiosa, els serveis bàsics de Salut ens reben amb els braços oberts per explicar casos i d’aquí deriven xerrades a les delegacions del govern de la Generalitat... Estem despertant interès per un fet que de vegades és desconegut. També és explicar què fas a diferents entitats i pobles i veure que la gent t’escolta. Hi ha curiositat per la diferència, per com viurem la religiositat en temps difícils. En el dia a dia, aquest diàleg sobre el fet religiós, transforma i és bo.

Potser estem en una fase més d’ignorància o analfabetisme religiós, on és possible despertar aquesta curiositat... No us preocupa que s’hagi trencat també una transmissió cultural?

Preocupa perquè té transcendència. Les raons de perquè s’ha perdut l’interès són diverses, però tampoc estan massa explicitades. Hi ha molts motius: històrics, per diferents pesos i contrapesos... El que preocupa és que, amb aquesta pèrdua d’activisme o d’interès, pugin les tendències polítiques més extremes. Passa quan hi ha relaxació en defensar què creus i quins són els teus principis i valors a l’hora d’actuar el dia a dia. I aquests moviments d’intolerància s’haurien de poder ressituar. I només es pot fer amb formació i despertant la curiositat pel veí que tens al costat o de l’indigent que tens al portal de casa, que no saps qui és, d’on veu, què parla ni en què creu. Hem de despertar aquesta curiositat, ajudar a apaivagar aquestes intoleràncies polítiques. Però això és persona a persona, són canvis generacionals. Amb llengua també sabem que és així. Estem parlant a llarg termini i, alhora, amb certes presses.