Voleu rebre les notícies?

Subscriviu-vos al butlletí gratuït

Galeria d'imatges

(Laura Mor/Jordi Llisterri –CR/Tortosa) Tortosa és un bisbat que a molts els queda lluny. Al sud. Dos terços del territori del bisbat a Catalunya i un terç al País Valencià i vertebrat per l’Ebre. Una diòcesi on sembla que mai no passa res. Però els darrers anys d’allà han sortit tres bisbes catalans i passant per Tortosa en poc temps han arribat a Barcelona dos cardenals arquebisbes. Enrique Benavent va ser nomenat bisbe de Tortosa el 2013, després de vuit anys com a bisbe auxiliar de la seva diòcesi natal, València. Té un parlar ordenat, de professor que ha exercit durant molts anys. Té 61 anys, és doctor en Teologia per la Pontifícia Universitat Gregoriana de Roma i va ser degà de la Facultat de Teologia Sant Vicent Ferrer de València. Amb la mateixa placidesa que veu passar l’Ebre des del despatx del Palau Episcopal, parla de la crisi del coronavirus, de la situació de la diòcesi o del paper de l’Església en la situació política a Catalunya.

Aquesta conversa forma part d’un cicle d’entrevistes amb els bisbes catalans. 

A Tortosa hi ha una residència diocesana de gent gran, on també hi ha capellans jubilats, i una de les Germanetes dels Ancians Desemparats. Altres comunitats religioses tenen comunitats de gent gran en infermeries. Els ha tocat de prop el coronavirus?

Ha entrat, sí. Pràcticament a totes les residències hi ha hagut brots. Poques residències se n’han salvat. Això et fa viure en una situació anormal perquè les relacions no poden ser normals. D’alguna manera les residències s’han convertit en una presó perquè no es podia sortir, però alhora és una presó que ha protegit dels casos de fora. De sacerdots no hem tingut cap baixa, però hi ha religioses que han mort.

Es diu que la pandèmia ens ha confrontat amb la manera com tractem la gent gran.

Evidentment, això ens ha fet pensar com hem d’acollir i cuidar les persones grans. Penso que les residències són una resposta digna. Hem de ser realistes: hi ha persones grans que no tenen xarxa, hi ha el ritme de treball, i les famílies amb fills que viuen lluny. L’objectiu és tractar bé a la gent gran, que se sentin acollits, acompanyats. No és només un tema material. El que passa és que aquesta situació ens ha superat una mica a tots. Tant les autoritats civils com l’Església hem anat fent una mica el que podíem.

 

“L’IDEAL ÉS QUE UNA PERSONA GRAN PUGA VIURE AMB LA SEUA FAMÍLIA, PERÒ HI SITUACIONS EN QUÈ SIMPLEMENT NO POT SER”

 

Quin model voldria l’Església per atendre la gent gran?

És complicat. L’Església no té un model concret. Des de sempre ha intentat acollir les persones necessitades. En l’edat mitjana es creaven hospitals per a persones pobres. Al segle XIX quan els cristians, moguts per la fe, veuen que hi ha avis abandonats i busquen una solució per dignificar la seua vida, és quan es creen residències: les Germanetes dels Pobres o les Germanetes dels Ancians Desemparats. També al segle XIX hi ha moltes congregacions que feien residències per a dones treballadores, per evitar que després del seu horari de treball fossen víctimes d’abusos. És una xarxa de realitats socials amb què l’Església vol dignificar la vida de les persones en cada moment.

Què seria allò ideal? Que una persona gran pogués viure amb la seua família i estiguera acollida i cuidada per la seua família. És l’ideal i penso que en la majoria dels casos encara és així. Però hi situacions en què simplement no pot ser.

En el món rural es cuida més els avis a casa?

En els pobles petits també hi ha residències. En les diòcesis rurals sovint la gent jove marxa. Aquí hi ha pobles petits com Batea, Gandesa o El Forcall que tenen residències amb gent de tota la comarca. I gràcies a Déu que estan en aquestes residències perquè poden tenir unes condicions de vida digna. És complicat. Tinc la satisfacció que els meus pares han mort a casa, acompanyats pels fills, però hem d’admetre que moltes vegades això no és possible.

 

“AMB LA PANDÈMIA NO HEM DE PENSAR QUE L’ESGLÉSIA ESTEM EN UNA SITUACIÓ MILLOR, NI PITJOR, SIMPLEMENT COMPARTIM I VIVIM EL QUE ESTA VIVINT LA SOCIETAT”

 

Després del confinament va publicar una carta pastoral remarcant l’esperança, però passen els mesos i no s’acaba de veure el final de la pandèmia. Com ho viuen des del bisbat de Tortosa?

Com a bisbat ho vivim amb la mateixa incertesa que tota la societat. Ja vam fer una programació del curs condicionada. Si es pot, es farà. Si no es pot, es farà allò que es pugui fer. I realment estem veient que es poden fer molt poques coses. No podem fer trobades però estem intentant fer les coses més elementals en la mesura del possible. No podem fer catequesi, però per exemple moltes parròquies petites convoquen els xiquets abans de la missa dominical, fan una petita catequesi i l’eucaristia també serveix una mica com a catequesi: en el fons tots desitjaríem que sempre fos així. Aquesta situació suposa unes limitacions i unes possibilitats noves: hem de tindre una mica de creativitat, una mica de paciència i mantenir la vida eclesial en allò que puga ser. No es pot fer més.

Els ànims estan tocats?

Penso que des de certes realitats sí que estan tocats. Càritas està donant una resposta exemplar, però molts dels voluntaris tenen una edat i no poden treballar com abans i s’han incorporat nous voluntaris joves. Mans Unides m’explicaven que estan un poc desanimats perquè hi haurà una davallada de la recaptació dels fons. Moltes de les activitats que fan són mercats o sopars de la fam que no s’han pogut fer al llarg de tot aquest any. Fins que no es normalitzi la vida social, difícilment es normalitzarà la vida eclesial. No hem de pensar que nosaltres estem en una situació millor, ni pitjor, l’Església simplement compartim i vivim el que està vivint la societat. En això no hem de ser victimistes.

 

“LA RELIGIOSITAT POPULAR ENCARA ÉS UNA REALITAT MOLT VIVA ALS POBLES”

 

Hem parlat de Tortosa com a diòcesi rural. Això encara és així?

Tortosa té una vessant més turística, que podia ser tota la façana marítima: Peníscola, Benicarló, Vinarós, Sant Carles de la Ràpita, l’Ampolla, l’Hospitalet de l’Infant... el Delta. Però l’interior és una zona pràcticament rural amb problemes de despoblació. Per exemple, a la Terra Alta són dotze pobles i no arriben a 12 mil habitants. Els Ports de Morella, són setze pobles i no arriben a 5 mil habitants. Amb turisme o amb productes de la pagesia ben valorat com el vi busquen mantenir-se, però malauradament a l’interior hi ha una despoblació i un envelliment de la població.

I ara que no es pot tenir un capellà a cada campanar, quin acompanyament pot fer l’Església en aquest àmbit rural?

Tenim l’experiència de zona dels Ports que l’atenen dos capellans que resideixen a Morella. Això es pot fer perquè hi ha un sentit de comarca. No són pobles absolutament aïllats. Per exemple, tots els joves de la comarca van a l’institut a Morella i es coneixen entre ells. O per fer un equip de futbol en un poble no hi ha prou xiquets i s’ha d’ajuntar. Llavors què fem? No en tots els pobles pot haver-hi eucaristia dominical, però en pobles petits podem tenir un equip amb una religiosa i dos o tres laics. De manera que quan no hi ha celebració de l’eucaristia dominical tinguin una celebració de la paraula i almenys es noti la presència de l’Església, que no abandona els pobles. I després hi ha una presència de l’Església que és molt important en els pobles: la religiositat popular. Això sí que encara és una realitat molt viva als pobles.

També per als joves?

Sí. Quan venen les festes, fins i tot la gent que viu fora tornen al poble. Se senten del poble i participen de les festes com un més. És un signe d’identitat fins i tot per als que han marxat. Pels pobles petits és un moment molt important i cal estar-hi al costat, acompanyar-los, compartir-ho amb ells. Que l’Església valori allò que la gent del poble valora. Això ha nascut de la fe, ho ha inspirat la fe i serveix per a mantenir viva la fe dels pobles. L’Església ha d’estar allà.

Ens parlat de sagraments o de religiositat popular, però en definitiva que ha d’oferir l’Església a la gent?

L’Evangeli, l’Església ha d’oferir a la gent el millor que té, que és Jesucrist. Intentar que la gent arribi a conèixer i a estimar Jesucrist. Ara hem parlat de fer-ho amb el sagrament i la religiositat popular, però hi ha altres àmbits. Hem de crear seglars formats, hem de tenir uns catequistes ben preparats per a transmetre la fe, hem d’intentar que la presència de l’Església a través Càritas entre les persones més pobres sigui una presència visible i acompanyi. Però tot això per a que és? Què pot oferir l’Església al món? El camí de l’Església és Jesucrist i a l’Església hem de viure amb la convicció que si les persones coneixen i estimen cada dia Jesucrist el món serà millor.

Posi adjectius. Cap a on canviaria el món?

Doncs perquè les persones visquin unes relacions humanes, més com a germans, perquè tots creixem en un sentit de la justícia, perquè tots creixem en un sentit de la responsabilitat i d’ajuda. És a dir, el món canviarà segons el que ha de ser el projecte del regne de Déu: desenvolupar tot allò que és autènticament humà. I el que és propi de l’Església és donar a conèixer la figura de Jesucrist. I convidar a que es cregui en ell.

 

“L’ESGLÉSIA S’HA DE SERVIR PER LA SEUA MISSIÓ DE TOTS ELS INSTRUMENTS QUE LA SOCIETAT LI PERMETI TENIR”

 

Vostè s’ha dedicat principalment a la docència. Quina presència ha tenir l’Església en l’àmbit educatiu?

L’Església ha d’estar en tots els àmbits educatius. L’Església s’ha de servir per la seua missió de tots els instruments que la societat li permeti tenir. Quan santa Maria Rosa Molas crea la congregació de les Germanes de la Consolació ho fa perquè l’Ajuntament de Tortosa li demana que es faci càrrec de Casa de Misericòrdia. I el bisbe de Tortosa li demana col·legis per educar a les xiquetes. Evidentment, avui hi ha un sistema educatiu públic però l’Església pot tenir escoles. És important que la visió cristiana de la persona i de la societat es faci present també en el àmbit educatiu. L’Església se servix de tots els instruments, de l’ensenyament, del lleure, d’activitats socials... Nosaltres volem arribar a les persones des de la fe.

Però avui a l’Església no té més estructures que efectius que mantenir-les?

Intentem adaptar les nostres estructures a la realitat. Avui hi ha una cosa molt clara: hi ha coses que no es podrien mantenir sense el laïcat. Una presència del laïcat al front de moltes institucions eclesials, sense que les institucions deixin de ser eclesials. L’Església no són únicament els mossens: hi ha laics, mestres, gent que treballa a les residències... És un nou repte a afrontar. Perquè finalment, com estem presents a la societat? Doncs si tenim institucions que estan presents a la societat.

 

“EL GRAN REPTE NO ÉS INSTITUIR UN MINISTERI, ÉS PREPARAR LES PERSONES”

 

En l’àmbit del laïcat recentment el papa Francesc ha fet un canvi obrint el ministeri de lectors i acòlits a les dones. Ho promouran a Tortosa?

Això és un camí que ja estava en marxa. Des de fa dos anys tenim un equip de laics constituït a la comarca del Ports. Evidentment és un canvi canònic que respon a una realitat que es dona a les parròquies, que ja es fan de forma espontània. Penso que aquest canvi de dret canònic és molt important la raó que dona el papa Francesc. Hem de fer un discerniment entre aquests ministeris que tenen un fonament baptismal i els ministeris que tenen com a fonament de la crida del Senyor al ministeri apostòlic. El Papa es refereix a ministeris de fonament baptismal. En canvi, el ministeri del lector i de l’acòlit sempre s’havien vist en funció de la litúrgia i de la preparació al sacerdoci. Avui, són ministeris contemplats sobretot des de la perspectiva de la evangelització, no des d’una perspectiva litúrgica. El Papa remarca que l’evangelització correspon a tots els batejats, i per tant, aquells ministeris que tenen un fonament baptismal evidentment no hi cap la diferenciació de sexes.

Com ha passat amb el diaques permanents, el gran repte no és fer una institució del ministeri. El gran repte, i moltes vegades la dificultat, és preparar les persones per a que puguin el puguin assolir aquests ministeris. Demana temps.

En el ministeri apostòlic, el paper de la dona sí que queda diferenciat?

Evidentment.

Costa d’entendre en el context actual.

Però és el que diu el papa Francesc. La motivació teològica fonamental és que aquest ministeri té un fonament baptismal. En canvi, d’allò que naix de la crida al ministeri apostòlic ve tot el problema del sacerdoci de la dona i la carta “Ordinatio Sacerdotalis” en què el papa Joan Pau II declara tancada la qüestió de l’ordenació sacerdotal de les dones.

Però mentre els ministres apostòlics siguin homes, els qui manen són els homes, no?

Doncs no necessàriament. Perquè poden haver-hi altres funcions en l’Església. En congregacions femenines manen les dones. No només hi ha catequistes, hi ha dones en consells de pastoral, en càrrec diocesans. No s’ha de vore la cosa en termes de poder, penso. Però aquesta distinció forma part de la tradició de l’Església. Jo dic el que diu el papa. No veig possible a dia d’avui, un canvi de plantejament.

En el fons, aquí hi ha la diferència entre la concepció del ministeri de les esglésies protestants i de l’Església catòlica. Per a Luter el ministeri naix des del baptisme, per això en una església luterana no és un problema que una dona sigui pastora. En canvi, la teologia catòlica –o la de les esglésies de l’Orient– veu el fonament del ministeri en una crida apostòlica del Senyor. La pervivència del ministeri com a pervivència d’aquell ministeri apostòlic. Són tradicions teològiques diferents i evidentment porten a conclusions diferents.

 

“NO HI HA GRANS CONFLICTES EN EL CLERGAT DE TORTOSA”

 

Ara Javier Vilanova bisbe auxiliar a Barcelona, també el bisbe de Vic Romà Casanova, abans el bisbe de Lleida Xavier Ciuraneta... Com és que surten tants bisbes de Tortosa per la resta de bisbats catalans?

Bé, n’hi ha molts [riu]. Fins fa poc, eren tres.

I els bisbes de Tortosa venen a Barcelona: Ricard Maria Carles, Martínez Sistach...

Això ja no ho sé... Penso que en el clergat de Tortosa hi ha un nivell de formació bastant bo. N’hi ha molts que han estudiat a Roma la llicenciatura. O ara hi ha dos capellans que són doctors en teologia per la Pontifícia Universitat Gregoriana destinats a la Santa Seu. Els bisbes de Tortosa sempre han intentat que el clergat no quedara només en la formació bàsica del seminari d’aquí i que ampliés estudis a Barcelona, a València o a Roma. Això sempre és bo per al clergat i per a la diòcesi.

Un altre factor, tal vegada, és que per mi Tortosa té un clergat molt seré. En els seus plantejaments de vida i eclesials. No hi ha grans conflictes en el clergat de Tortosa. Potser per haver-se format fins fa poc tots en el seminari propi de Tortosa, podem dir que és un clergat bastant unit.

 A Barcelona també hi ha seminari i de faccions sacerdotals no en falten...

Aquí no hi ha faccions sacerdotals. El clergat tenen un sentit de pertinença a la diòcesi i això és l’important. Suposo que si hi ha un clergat que viu aquesta comunió sempre ajudarà a que surtin possibles candidat episcopals.

El bisbe ha de ser una persona de comunió, no al voltant de la seua persona sinó al voltant de Crist i al voltant de la fe de l’Església. Aquí, encara que sembli que dins dels clergat n’hi ha uns que són naturals dels pobles de Catalunya i altres que són naturals del País Valencià, el sentit de diòcesi fa que aquesta divisió no es noti. No hi ha diferències entre el clergat per l’origen.

 

“EN EL TEMA POLÍTIC, NO ÉS QUE NO ACONTENTEM A TOTS; MOLTES VEGADES ÉS QUE NO ACONTENTEM NINGÚ”

 

En el moment polític actual a Catalunya, fins on s’ha d’implicar l’Església?

La situació és complexa. Per tant la resposta no és fàcil [riu]. Què pot dir l’Església en aquesta situació? Tinc una cosa clara: no és missió de l’Església convertir en projecte propi un projecte polític. No és missió de l’Església. Les opcions polítiques són opcions personals que cada laic i cada cristià l’ha de prendre segons la seua consciència. I des de l’Església hem de respectar la consciència personal de cada laic que pren la seua opció política. 

Evidentment hi ha d’haver un marc de respecte als drets humans, un marc de respecte a la llibertat d’expressió, un marc de respecte a la cultura pròpia de cada lloc, que s’ha de respectar i que per tant cada país i cada poble ha de tenir uns instruments propis que garanteixin políticament que els propis trets culturals o nacionals puguin respectar-se. Ara, més enllà d’aquest respecte, deixem un marc ampli.

És el que explica ‘Arrels cristianes de Catalunya’.

Arrels cristianes de Catalunya’ és un document que estableix un marc del que evidentment no pot deduir-se una opció política única i exclusiva, sinó diferents opcions polítiques. Diferents opcions polítiques que en el cas de Catalunya signifiquen diferents maneres de veure com pot estar Catalunya enquadrada en el marc de l’Estat espanyol. Els bisbes hem de respectar la consciència personal de cada laic. Les opcions polítiques són polítiques personals i els bisbes no hem d’imposar una càrrega més. No hem de fer objecte de magisteri nostre allò que no és objecte del nostre magisteri. En les nostres intervencions no estem fent una valoració política de les coses, sinó que intentem d’alguna manera donar unes claus morals. Són també intervencions que d’alguna manera intenten contribuir a una pau social, a una convivència entre les persones. En aquest sentit són unes valoracions prudencials, no obligatòries per a tots. En aquest marc, què passa? Que per uns ens quedem curts i per altres anem massa lluny? És la nostra situació. Al final no és que no acontentem a tots; moltes vegades és que no acontentem ningú. Moltes vegades es volen valorar les nostres observacions des l’òptica política que no és el nostre àmbit.

 

“LA REFLEXIÓ SOBRE ELS DRETS DELS POBLES ENCARA NO ESTÀ PLENAMENT FETA”

 

En altres temes que afecten drets personals, llibertats o drets socials, hi ha hagut pronunciaments més concrets dels bisbes. Per exemple, contra la llei d’eutanàsia se senten més còmodes uns partits, o quan ho fan a favor de l’habitatge social, uns altres.

Tal vegada perquè la situació política de Catalunya és més complexa i no és tan fàcil fer una valoració. Hi ha temes sobre els drets de la persona humana en els quals hi ha una reflexió de la Doctrina Social de l’Església molt feta. Tampoc tots els drets que afecten a la persona humana són iguals. Per exemple, el dret a la vida és un dret fonamental. El dret a un habitatge digne és un objectiu. Un habitatge digne necessita unes mínimes condicions, però evidentment hi ha habitatges més dignes que altres. És a dir, hi ha drets fonamentals i hi ha altres drets que són d’alguna manera l’objectiu per una major justícia social. Però que mai, mai, mai els podrem veure plenament realitzats.

Un altre tema de la Doctrina Social de l’Església són els drets dels pobles, que afecten aquestes qüestions sobre la situació política de Catalunya. Penso que és un tema per a una reflexió que encara no està plenament feta. Hi ha drets que són fonamentals: un poble que té una cultura, l’Estat té l’obligació de respectar-la. I un poble que té una cultura ha de tenir les seves eines i instruments polítics necessaris per a garantir que la seua cultura es respecti. Cultura, llengua... Un poble que a demés de tindre una cultura ha tingut una configuració política durant segles, evidentment pot intentar canviar la configuració política de l’Estat. Qualsevol té dret a pensar que l’Estat podria estar millor. Hi ha drets que són drets dels pobles que tot Estat ha de respectar. Ara, quan demanen per una configuració política de l’Estat, aquí poden haver-hi diverses opinions sobre com integrar-se o sobre com canviar la configuració. I aquí és on penso que l’Església no ha de dir si aquest és el camí. Dins de l’Església pot haver-hi cristians que pensen de manera molt diferent, i no hem de posar-los com a càrrega que tots pensem el mateix. Hi ha un article del doctor Salvador Pié a La Vanguardia‘Signes d’integralisme catòlic a Catalunya?’– que planteja que des dels principis de la moralitat cristiana no es dedueix un camí, una opció política. Poden haver-hi diferents concrecions polítiques sempre que es respecten uns mínims.

Es posa sobre la taula el tema dels indults o l’amnistia com a mesura de gràcia per acostar-se una solució. L’Església hi ha hauria de donar una empenta?

Els bisbes van fer una declaració després de la sentència del procés l’octubre de 2019 dient que el camí de la llei no és el camí exclusiu per a solucionar un problema. Si tu vols solucionar un problema polític que ha esdevingut un problema social no pots únicament utilitzar el camí d’aplicació estricte de la llei. D’alguna manera has d’utilitzar el camí de la misericòrdia. Els bisbes estem en aquesta línia. Tot allò que ajude a fer ponts benvinguts siga. Ha ser un indult? Una amnistia? Els bisbes no som jutges. No penso que hem de dir el camí concret que s’ha de seguir.

“Segurament hi hauran més sacerdots diocesans d’esglésies de països del Tercer Món a Catalunya que sacerdots diocesans de Catalunya a països del Tercer Món”.

A la Conferència Episcopal Tarraconense vostè és el responsable de missions. Ha baixat la dimensió missional a Catalunya?

Hi ha hagut una davallada de la presència de missioners catalans en el món. Però els delegats de missions sobretot han de mantenir la consciència missionera. La missió no és sols aquí, sinó en els països que encara no han sentit parlar de Jesucrist, on les esglésies encara no estan consolidades i que necessiten el recolzament. Hi ha un equip de delegats de missions molt convençuts de que aquesta dimensió no s’ha d’oblidar.

Avui tenim un perill: veiem els nostres problemes i ens oblidem que altres esglésies tenen problemes segurament molt més greus que nosaltres. Què ens passa a nosaltres? Que nosaltres tenim unes estructures pensades per a quan érem molts, i aquelles esglésies tenen unes estructures més simples. Fins i tot més evangèliques, diria jo. Els delegats de missions fan una tasca molt important. També de mantenir el vincle dels missioners amb la diòcesi. Que sentin que l’Església diocesana on van néixer i créixer en la fe es recorda d’ells, que estem també recolzant les seves tasques. També fa anys que tenim laics missioners i des del bisbat quan tenim un cas d’un jove amb inquietud missionera evidentment el recolzem.

I després hi ha moltes maneres d’ajudar a les esglésies del Tercer Món. Per exemple a Tortosa tenim un conveni amb una diòcesi de Madagascar. Tenim dos capellans de Madagascar que estan estudiant aquí i els caps de setmana col·laboren en parròquies del bisbat. Hi ha un enriquiment mutu de les esglésies. Ells ens aporten una col·laboració i nosaltres els ajudem a que tinguin un clergat preparat.

És un bon model que vinguin capellans de fora?

Si mirem la majoria dels bisbats de Catalunya avui segurament hi hauran més sacerdots diocesans d’esglésies de països del Tercer Món a Catalunya que sacerdots diocesans de Catalunya a països del Tercer Món. Malauradament els presbiteris diocesans són moltes vegades de gent gran i les necessitats d’atendre les nostres parròquies són moltes. Allò ideal és que cada església tingui vitalitat vocacional, però hem d’estar oberts a aquest tipus de col·laboracions que poden ser positives per a ells i per a nosaltres. Ara, ha de ser en uns percentatges assumibles, que no es produeixi una substitució i que l’església diocesana perdi vitalitat.