Vés al contingut
Catalunya Religió dc. 8/06/2022
Galeria d'imatges

(Jordi Llisterri/Laura Mor –CR/Solsona) La diòcesi de Solsona ha quedat marcada pel bisbe Xavier Novell. Tant per la seva etapa episcopal amb una renovació pastoral a vegades audaç, a vegades polèmica, com sobretot per la seva accidentada sortida. Però Solsona és molt més que el bisbe Novell. I ara a qui li toca donar continuïtat a aquesta diòcesi amb més de 425 anys d’història és al valencià Francesc Conesa, bisbe de Menorca durant cinc anys i bisbe de Solsona des del març. Només cal una ullada als papers del seu despatx i una conversa per adonar-se que sobretot és un home d’estudi. Parla amb calma acadèmica, i no valora res fins tenir ben estudiat el tema. Però això no vol dir que visqui en una altre món. És conscient de la situació en què ha aterrat en una diòcesi on diu que s’ha trobat una “boníssima” acollida. Es tracta d’una nova entrevista de la sèrie dedicada als bisbes catalans.

 

Alguna sorpresa amb la seva arribada? És el que s’esperava en un bisbat petit venint d’un bisbat petit?

Sí, és un bisbat petit però molt divers, amb àrees molt diferent i definides. Per exemple, la part sud de la diòcesi té una mentalitat i una manera de fer molt diferent. El Berguedà és un altre món, i el Solsonès, també. Dins de la Catalunya central hi ha coses que són comunes, però hi ha també molta diversitat.

És cert que a Menorca tot està ben més delimitat. Aquí hi ha unes fronteres peculiars. Cada vegada que vaig a Cervera, Tàrrega o Mollerussa passo per Guissona que no és un poble del bisbat de Solsona.

Precisament cada vegada que hi un relleu episcopal, es planteja si potser caldria fer una reestructuració més racional i menys històrica dels límits dels bisbats. Vostè com ho veu?

Jo ara no tinc una opinió formada. He arribat i he vist el que n’hi ha. Les raons històriques justifiquen aquesta divisió i és molt difícil fer reestructuracions. Normalment les reestructuracions fan suprimir diòcesis. I això sempre és complicat i dolorós. I no sé si sempre és bo o si és una bona opció. A Solsona, la gent és molt conscient de quina és la seva diòcesi. I a la gent no els preocupa. El que volen és tenir un bisbe.

 

“AL TREBALL DEL SÍNODE S’HA DIT QUE EL SILENCI NO POT SER UNA ESTRATÈGIA COMUNICATIVA”

 

En aquest cas el relleu va ser molt complicat per la renúncia del bisbe Xavier Novell i tota la situació que es va generar. Com s’ho ha trobat ara?

Crec que en part la bona acollida que tingut de la gent és perquè molts tenien ganes de passar pàgina d’una història dura i roent. La gent ha patit aquesta situació. És normal. Passa a les parròquies quan un capellà deixa el ministeri i se’n va. He trobat dolguda gent que tenia una relació molt personal amb Xavier i que s’ha sentit decebuda. Però també comprenen les situacions humanes.

Una cosa és el soroll mediàtic i l’altra és com s’ha viscut a la diòcesi?

Sí, això ha sortit en el treball del Sínode quan diu que “el silenci no pot ser una estratègia comunicativa”. Això criticava la manera com s’han comunicat les coses. La gent creu, i segurament té raó, que la comunicació d’aquest tema ha fallat, no ha funcionat bé i això ha augmentat l’escàndol mediàtic.

Era millor explicar des d’un bon principi la decisió del bisbe Novell de casar-se i no amagar-ho com si la gent no fos prou madura per entendre-ho?

Com que no estava aquí tampoc puc dir si s’ha fet bé o malament. No és fàcil. S’ha fet el que s’ha pogut. Des de Menorca tenia la impressió que no s’havia gestionat bé la comunicació i que una notícia que es podria cremar en un dia, s’ha allargat perquè t’anaves assabentant de coses a poc a poc. Però no ho sé. Segurament hi havia raons, perquè era molt delicat. No hi ha manera bona de gestionar un tema com aquest.

 

“AMB NOVELL ENCARA CALDRIA DEIXAR PASSAR UN POQUET MÉS DE TEMPS PER REVISAR TOT EL QUE HA PASSAT I COM HEM REACCIONAT”

 

Vostè va dir que també tenia ganes de parlar amb ell. Ho ha fet? Hi ha gent del bisbat que continua tenint relació amb Novell?

Sí. Jo he estat en contacte amb ell. He estat parlant amb ell una vegada i després hem tingut contacte per correu electrònic. M’interessava conèixer no només la seva situació, sinó també coses de la diòcesi. Ell ha estat aquí onze anys com a bisbe i abans ja hi havia tingut molt càrrecs. Per tant, coneix perfectament aquesta diòcesi. També hi ha gent propera que ha posat normalitat en aquesta relació.

No s’ha convertit Novell en “l’innombrable”?

No. No. Potser el que encara caldria és deixar passar un poquet més de temps per revisar tot el que ha passat i com hem reaccionat.

Passem a la consulta del Sínode a Solsona. Què creu que és el més destacat que n’ha sortit?

El primer que he de dir és que estic content de com ha funcionat. Jo m’he trobat que vaig començar a “caminar junts” en una església a Menorca i he acabat en una altra. Això ha estat una mica estrany. Però estic content perquè hi ha hagut molt bona participació, 89 grups i unes 1.200 persones, que en proporció és molt per la nostra diòcesi. Quines coses apareixien més? Doncs clar, es vol una Església més oberta, més acollidora, més comprensiva, oberta a totes les realitats de la nostra societat, no tancada en si mateixa. Això apareixia constantment.

 

“L’ESGLÉSIA NO ES POT TANCAR, S’HA D’OBRIR A TOTES LES REALITATS I SER COMPRENSIVA AMB LES SITUACIONS DE LES PERSONES”

 

Jo crec que això és una crida i s’ha d’escoltar com una veu de l’Esperit. I ens està dient que l’Església no es pot tancar, s’ha d’obrir a totes les realitats i ser comprensiva amb les situacions de les persones. Parlàvem de divorciats, LGBTI... També hi ha la immigració, la gent que ve a la nostra terra. Per tant, un tema fonamental és una Església acollidora i oberta. També hi ha el tema de la participació del laïcat. Que el laïcat tingui una responsabilitat real en la vida i en la missió de l’Església. Es parla de donar responsabilitats als laics, de posar en marxa organismes de consulta que siguin efectius...

De fet, en les seves primeres cartes setmanals o homilies ha parlat molt del protagonisme del laics; però també del perill que els laics caiguin en un nou clericalisme. És una tensió recurrent?

Això és un tema molt interessant. Jo estic totalment a favor d’una participació del laic en la vida i la missió de l’Església. En les dues coses: la vida i la missió. En la vida el laïcat té dret a dir la seva paraula en les decisions d’una parròquia o d’una diòcesi. Però la missió pròpia del laïcat no és quedar-se a la mateixa Església. La missió del laic és al món.

 

“HI HA UN PERILL DE CONVERTIR EL LAIC EN UNA ESPÈCIE DE CAPELLÀ MINORAT I PERDRE UNA COSA MOLT IMPORTANT, QUE ÉS LA PRESÈNCIA EN EL MÓN”

 

El papa Francesc parla també de la clericalització del laïcat. És a dir, quan el laic es dedica a fer les coses dels mossens. No, el laic té una altra missió: li és propi inserir l’Evangeli en el món de la cultura, dels mitjans de comunicació, a la família, al món educatiu, a l’escala dels veïns, al carrer... Posar l’Evangeli enmig del món, que és el que no pot fer el mossèn. Hi ha un perill de convertir el laic en una espècie de capellà minorat i perdre una cosa molt important, que és la presència en el món. Que un laic faci de sagristà, d’administrador de l’economia d’una parròquia, de cap de la catequesi... està bé, i s’ha d’agrair molt la feina que fa. Però no pot ser l’ordinari, perquè no és la seva vocació pròpia. Està fent una tasca de suplència.

També la realitat és que cada vegada hi ha menys capellans i més ofegats de feina.

I a vegades hem de demanar ajuda al laïcat per fer coses també a dins de l’Església. El laic pot tenir vocació per dedicar-se a una activitat com la catequesi o l’acció social de l’Església. Això és una cosa. Però per l’altra banda està allò propi del laïcat, que no pot perdre, que és aquesta inserció enmig del món i de la societat.

Una altra cosa que apareix en les conclusions del Sínode també és la falta de formació i de compromís del laïcat. El mateix laïcat és conscient que li falta formació i un compromís més seriós en l’Església. Jo entenc que un laic –amb una família, els fills, la feina... – quan el mossèn li demana dedicar hores, no pot perquè té la seva vida.

Solsona ha apostat per tenir treballadors i treballadors apostòlics, laics que també treballen fent activitat pastorals. Com ho veu?

És una realitat que he trobat i ara estic coneixent. He vist com treballen i treballen bé. Però és un tema que he de madurar. Justament en l’última reunió de la Tarraconense n’hem estat parlant. Hi ha diverses diòcesis amb aquesta realitat i vam veure que hem de posar en comú què estem fent amb els laics. Cadascuna tenim un sistema diferent. I és bo conèixer què fa l’altre. S’ha de veure.

Mirant al futur, a Solsona la majoria dels capellans són grans i no es cobrirà amb els nous seminaristes. Com afrontar la falta de relleu?

És un tema molt difícil. S’ha afrontat la situació tal com és: no podem pensar en èpoques passades quan en un poble com Cervera hi havia vint capellans. Ara n’hi ha un i no n’hi pot haver més perquè no en tenim més. Fins ara els capellans més grans estan fent una gran feina: estan ajudant molt i encara atenen els pobles més petits. Però no sé quant de temps es podrà mantenir i caldrà concentrar els capellans en els pobles on està la població. Per això es van crear les 12 unitats pastorals, cadascuna amb un capellà més jove i ajudat d’altres més grans. És una opció i és una manera. I hi ha els treballadors apostòlics que fan una bona feina. Però allò propi d’un laic no és de fer de rector de la parròquia. Com deia, això és una tasca de suplència.

I després hi ha els diaques permanents. Crec que també és una bona ajuda, però el que passa és que aquí són molt pocs. M’agradaria promoure aquesta vocació del diaconat permanent perquè el diaca, que és un ministre ordenat, té una funció pastoral en una església i podria ser una bona ajuda.

Què és el més genuí o propi de les funcions que fa un capellà?

Són tres tasques. Regir la comunitat, és a dir, ser guia i pastor de la comunitat. Santificar, a través dels sagraments. I la predicació, l’anunci de l’Evangeli. Això és cosa de tots, però és l’anunci autoritzat que fa el ministre dins de la celebració, que és diferent.

 

“EL PAPA FRANCESC HA POSAT EN MARXA ELPROCÉS SINODAL I CREC QUE AQUESTA MANERA DE TREBALLAR, DE DIÀLEG I DE CONSULTA, JA ES QUEDARÀ A L’ESGLÉSIA”

 

Veient les conclusions del Sínode a Solsona i quan es parla del protagonisme del laïcat, hi ha la impressió que no hi ha res que no s’hagi dit abans. Per exemple, fa 30 anys en la consulta del Concili Provincial Tarraconense, en què hi van participar 60.000 persones, ja sortien els mateixos temes. Ens encallem en alguna cosa?

Sí... Efectivament hi ha coses que estan aquí i que continuen sempre perquè són reptes. Jo crec des del Vaticà II s’ha avançat molt, però queden moltes coses per fer. El meu primer any de capellà, quan jo era professor d’institut l’any 85, quines coses ens platejava la gent? La riquesa de l’Església, el celibat dels sacerdots o perquè no es casen, les dones... I l’any passat en una visita pastoral a Menorca, vaig anar al mateix institut. Les preguntes eren les mateixes! I han passat trenta anys, quatre generacions! Què passa? No ho sé. Hi ha coses que estant allí que sempre es repeteixen.

El laïcat des de fa molt de temps que pot participar i, després, quan es va a la realitat resulta molt difícil... Alhora, els capellans tenen una tendència també a assumir ells totes les responsabilitats. Però crec que s’ha fet un camí bo i que val la pena continuar aprofundint. El papa Francesc va en aquesta línia. Li agrada posar en marxa processos, més que fixar-se en el resultat. Un procés és això. Una Església que camina. Ha posat en marxa aquest procés sinodal i crec que aquesta manera de treballar, de diàleg i de consulta, ja es quedarà a l’Església.

No hi ha una mica de prevenció o resistència dins del clergat, de sentir perillar un terreny propi?

No crec que sigui això, sinó la dificultat de creure que la consulta del Sínode després tindrà repercussió. És significatiu que el mes de març el secretari del Sínode i la Congregació per al Clergat van escriure una carta animant sacerdots a implicar-se en el procés sinodal. Si ho han fet és perquè hi havia molts capellans que potser no ho veien. Hi ha capellans que s’han desenganxat de les coses diocesanes i van la seva. Però en general no he trobat això. I he de dir el mateix de la gent que hi ha col·laborat.

 

“ELS CRISTIANS TAMBÉ TENEN LA IMPRESSIÓ QUE L’ESGLÉSIA A VEGADES ÉS CRÍPTICA EN LA MANERA DE DIR LES COSES”

 

Les conclusions diocesanes del Sínode diuen que la jerarquia no comunica bé.

Això fa molta referència a la crisi que es va patir al setembre, perquè la gent patia cada dia pensant què sortiria de nou. Però més enllà d’aquest fet concret també hi ha una sensació en general que l’Església ha de comunicar millor. Utilitzar el llenguatge del nostre temps. Els cristians també tenen la impressió que l’Església a vegades és críptica en la manera de dir les coses. No parla amb claredat. Deixa la sensació que està amagant alguna cosa. Jo crec que aquí s’ha d’avançar.

Potser s’equivoquen de temes i caldria que l’Església parlés d’allò en què pot ser més significativa?

Pot ser. Però no sé si seria escoltada perquè tal com està la situació... l’Església pot parlar de coses i... bé. Efectivament, hem de cuidar el llenguatge perquè sigui entenedor per la gent. Però sense rebaixar-lo massa. Cal fer un esforç gran.

Anem a la Conferència Episcopal Tarraconense. Li han encarregat la presidència del Secretariat Interdiocesà de Catequesi, del qual Menorca també en forma part. Coneix el projecte de renovació de catequesi que ha estat treballant els darrers anys?

Fins ara he tingut un primer contacte amb el director del SIC i alguna reunió més on m’han explicat aquest projecte. Vull tractar-ho també amb els altres bisbes, esbossar-lo bé i tenir clar què és el que volem per continuar. A Menorca estem vinculats al SIC, però tenim el nostre directori pastoral d’iniciació cristiana. Ho tenim al nostre ritme.

I quina era la prioritat a Menorca?

Fer un itinerari per a la iniciació cristiana. Posava l’accent en la continuïtat després de la primera comunió i de postconfirmació. També en formar equips per ajudar els pares de 0 a 6 anys. És l’edat del despertar religiós i és un moment que tenim oblidat. Confiem en els pares, però els pares ja no transmeten la fe, perquè la majoria no la tenen. No són practicants o no saben com fer ho... És catequesi en la línia del directori general, de la trobada en Crist com un objectiu principal, amb l’oració més enllà dels coneixements. És un intent d’anar renovant la catequesi, però són coses lentes que no es fan d’un dia a l’altre. Alguns catequistes són persones grans i s’ha d’anar a poc a poc com quasi totes les coses en l’Església, respectar molt els processos. Ara al SIC m’hi poso amb il·lusió, treballant perquè és un tema fonamental.

Com amb el SIC, a la Tarraconense hi ha una tradició llarga de relació entre els bisbes de Catalunya. Els coneixia?

Ja tenia bona relació amb els bisbes i els coneixia.

De fet molts són valencians.

Però no per ser valencians. Com que vaig ser vicari general disset anys a Oriola això em facilitava molt la relació amb els bisbes. Salvador Giménez de Lleida, que va ser antecessor meu a Menorca, i ja el coneixia de quan ell era vicari episcopal de València. També coneixia Sergi Gordo de fa anys i potser una mica menys el bisbe Francesc Pardo que ara ha mort, i Romà Casanova. Però tenia un tracte i els coneixia a tots i alguns amb molt bona relació. Ara m’he incorporat. Vam compartir la visita Ad Limina del gener i ja hem fet una primera reunió. La Tarraconense té un bon ritme i una experiència de treball en conjunt molt bona i jo em vull incorporar a aquesta experiència. Jo crec que val pena enfortir el treball conjunt, perquè estalvia forces. Per exemple, unir-nos en el tema de catequesi permet treballar molt millor. O amb la pastoral de joventut, etcètera.

Ara estem esperant nous bisbes. Suposo que no ens en dirà res?

(Riu) Nosaltres no sabem res. Ens consulten com a molta gent i després ja queda en mans dels qui decideixen.

A Catalunya ja teníem tres bisbes valencians. Ara amb vostè quatre. És un pes important.

No sé les raons de la Santa Seu. En el moment em van dir de venir aquí i jo vaig acceptar. Però no sé si és excessiu o si han de que ser obligatòriament tots nascuts aquí a Catalunya. Jo crec que una església, quan està oberta a altres realitats, s’enriqueix. Tancar-se massa no és bo. Això en general, després sobre la decisió... no ho sé.

També hi ha la inculturació en el territori, la cultura i la tradició de cada país...

Sí, però un bisbe de Màlaga pot ser valencià, o un bisbe de Jerez podria ser l’arquebisbe de València... I això és una riquesa. No és una pèrdua perquè, si és un bon bisbe, s’encarnarà en la terra on va.

 

“LA TARRACONENSE TÉ UNA EXPERIÈNCIA DE TREBALL EN CONJUNT MOLT BONA; VAL LA PENA ENFORTIR EL TREBALL CONJUNT, PERQUÈ ESTALVIA FORCES”

 

Els darrers anys a Catalunya la política ha estat un tema d’alta sensibilitat social i al seu bisbat hi ha una àmplia majoria independentista. Quin creu que ha de ser el seu paper com a bisbe d’aquest territori concret?

Jo crec que la missió de l’Església és promoure el diàleg i la reconciliació. I en aquest sentit possibilitar i formar laics que siguin artífexs de reconciliació, també en la política. Que ajudin en aquest sentit, més que pronunciar-se sobre la independència o no, perquè això també crea divisió en el nostre poble. Nosaltres hem d’anunciar a Jesucrist als uns i als altres, a totes les persones. I a la vegada promoure la recerca del consens, de la reconciliació, la pau... ajudant tots els cristians que estan implicats en política.

 

“CREC QUE L’ESGLÉSIA DE CATALUNYA ESTÀ ENCARNADA EN AQUEST POBLE”

 

Més enllà del fet concret de la independència, hi ha una tradició de reconeixement de la realitat nacional de Catalunya i de promoció de la llengua i la cultura catalana. Creu que continua vigent el gruix d’Arrels Cristianes de Catalunya en aquest aspecte?

No conec bé el document. Heu de tenir pietat... porto dos mesos i mig aquí.

Crec que l’Església ha d’encarnar-se en un territori, en la cultura d’un poble. Ha d’assumir aquesta cultura per anunciar l’evangeli i per transformar-la. No per deixar-la com està. És bo que l’Església i el bisbe coneguin la cultura del poble i on està. Quan he estat a Menorca, he intentat fer-me un menorquí més, en el sentit de participar i conèixer aquella cultura. Això és fonamental per poder anunciar Jesucrist. Els bisbes hem de fer-ho, encarnar l’Evangeli en la cultura. Jesucrist es va fer home, es va inculturar. L’evangeli també es fa carn en unes idees, en unes tradicions, una manera de ser. Crec que l’Església de Catalunya està encarnada en aquest poble, i que no és una Església que camina per una banda i el poble per l’altra.

Anem a la situació social més general. Els psicòlegs tenen llista d’espera a les consultes. Quan hi ha molta fragilitat i desànim en les persones, quin és el paper i la paraula que ha de tenir per a ells l’Església?

Doncs com diu el document del Sínode, els mossens han de ser fars d’esperança i no profetes de calamitats. Això és ben cert. No fixar-nos tant en les coses negatives, sinó en animar. Crec en la important funció d’animar els creients a viure i a gaudir de la seva fe, a viure-la sense nerviosisme, sinó a viure-la en pau i serenitat. Gaudir vivint en Jesucrist, vivint el manament de l’amor a pesar de les nostres flaqueses i debilitats. I intentar ser una minoria que transformi la societat. Aquella idea del papa Benet de les minories creatives. Tenia raó i el papa Francesc ho ha recuperat. Els cristians tenim una bona tasca a fer dins de la societat: transformar aquesta societat des de l’Evangeli. A Catalunya, que és una societat molt secularitzada, podem ser un agent transformador del món. Hem d’animar el cristià a treballar en aquest sentit.

 

“HI HA MASSA CRISTIANS INDIVIDUALISTES QUE VOLEN UNA RELACIÓ PERSONAL AMB DÉU I JA ESTÀ. PERÒ AIXÒ NO ÉS EL CRISTIANISME”

 

Però costa que la fe sigui significativa per a la gent.

Crec que el primer és crear comunitats que siguin vives, testimonials i acollidores. És fonamental tenir aquestes comunitats. Primer, perquè l’Evangeli no es pot viure si no és comunitàriament. Això hem de redescobrir-ho. L’individualisme que hi ha en la societat afecta també els cristians. I hi ha massa cristians individualistes que volen una relació personal amb Déu i ja està. Però això no és el cristianisme. Formar comunitats vives, que tinguin aquesta capacitat d’acollir i donar testimoni, és fonamental.

I en diàleg amb les altres religions?

S’ha de fer en diàleg amb les altres religions, entre nosaltres cristians i amb les altres persones religioses. L’Església mai ha sigut un gueto. Mai s’ha tancant en si mateixa, i si alguna vegada s’ha tancat, s’ha asfixiat. L’Església ha d’estar oberta sempre al diàleg amb la raó, la cultura, la ciència, i amb les religions. El cristià ha de ser algú que busca la veritat, les llavors del Verb, allà on estigui. També en el món de les religions. I es poden fer coses en comú amb altres religions o amb altres cristians.

Què trobaria a faltar la gent si desaparegués l’Església a Solsona?

Hi ha moltes coses importants que està fent aquesta Església. Primer acompanyar la gent, que ja és molt. Acompanyar els cristians per viure la seva fe. Està fent un servei oferint els sagraments. Està fent el servei de caritat que és molt important, amb una acció social molt forta. Té un servei d’educació, amb dues escoles grans a Solsona i a Navàs.

Jo crec que se la trobaria a faltar. Pensant en la ciutat Solsona: el museu principal de Solsona és de l’Església; una escola, Arrels, que té des dels zero anys fins a cicles formatius, és de l’Església; l’Hospital Sant Pere Màrtir, que és per a la gent gran, és una fundació de l’Església; hi ha una Càritas Interparroquial molt potent que fa un servei molt bo... És a dir, estem en tota la societat. A més de l’edifici de la Catedral i tot el patrimoni cultural que té l’Església. A més de la part espiritual, hi ha tota una part humana de servei que fa l’Església que és molt important.

 

“A SOLSONA, A MÉS DE LA PART ESPIRITUAL, HI HA TOTA UNA PART HUMANA DE SERVEI QUE FA L’ESGLÉSIA QUE ÉS MOLT IMPORTANT”

 

No hem parlat de la seva vocació acadèmica. És doctor en Teologia i en Filosofia.

Sí. Hi ha una vessant intel·lectual que a mi m’agrada, mentre sigui compatible amb el món pastoral. Durant uns anys em vaig dedicar sobretot al tema intel·lectual i teològic, i després he intentat compaginar-ho. El meu àmbit és tot el que està entre la fe i la raó i la filosofia de la religió. Sobretot he estudiat molt la filosofia analítica de la religió, del món anglosaxó. O la teologia fonamental, perquè les dues coses estan vinculades. M’agrada estudiar, mirar un tema... ho faig a gust i  continuo publicant articles en algunes revistes. Cada any vaig quinze dies a fer classe a la Universitat de Navarra. A Menorca vaig veure que era compatible i crec que aquí també ho serà. Ara faré un curs sobre increença i evangelització, i l’any vinent en tinc un sobre coneixement de Déu a les diferents tradicions: protestants, catòlics i ortodoxos.

I què està llegint, ara?

Vaig llegir La Iglesia arde, d’Andrea Riccardi. Ara estic llegint la teologia dogmàtica de Vladimir Lossky, un clàssic d’un laic de l’ortodòxia i que és un dels autors que explico a classe. I estic treballant un article sobre la part filosòfica de la Spe Salvi de Benet XVI, que ara fa 15 anys. És la part més dura. I m’han demanat també una conferència final d’unes jornades de teologia que fan a Santiago de Compostel·la al setembre sobre fe, església, baptisme. És una formació permanent.

Us ha agradat poder llegir aquest article? Si voleu que en fem més, podeu fer una petita aportació a través de Bizum al número

Imatge
Donatiu Bizum

o veure altres maneres d'ajudar Catalunya Religió i poder desgravar el donatiu.