Voleu rebre les notícies?

Subscriviu-vos al butlletí gratuït

(Laura Mor –CR) “Notes que tens un nus a la gola? Pren-te un moment per respirar”. És el consell de l’entrevistada en acabar la conversa. La professora de la Facultat de Psicologia, Ciències de l'Educació i de l'Esport Blanquerna-URL Clara Gomis és psicòloga i s’ha especialitzat en acompanyament a la mort i al dol, i més concretament en espiritualitat i dol. Compagina la docència amb l’atenció al dol en un centre sociosanitari de Caldes de Montbui. Parla amb delicadesa, però és contundent en un missatge: cal acollir sense jutjar la realitat dels joves que decideixen treure’s la vida.

Segons l’Organització Mundial de la Salut, el suïcidi és la segona causa de mort en la franja dels 15 als 29 anys. Gomis explica que el jove se suïcida com a conseqüència d’un patiment molt gran. Però quins senyals d’alerta permeten anticipar un suïcidi? Aquest dimarts 10 de setembre és el Dia Internacional de la prevenció del suïcidi. Una data per difondre una realitat que encara és tabú, mirar de comprendre-la i trencar l’estigma de les famílies que l’han patit.

El suïcidi és la segona causa de mort entre adolescents i joves. Una realitat realment preocupant...

Sí, i no se’n parla pel mite erroni que fer-ho incita altres persones a provar-ho. Però és fals. Els estudis el que diuen és que si algú està pensant a suïcidar-se i llegeix als diaris que tal persona s’ha suïcidat, és possible que hi hagi un repunt de persones que ho intenten els dies següents.

Com un efecte crida?

Sí, però que si es mira el conjunt de persones que al llarg de l’any se suïciden, la xifra no varia. Ho farien en aquests dies en comptes de fer-ho més endavant. No és cert que hi hagi aquest efecte crida. El que sí és cert és que l’adolescència i la gent gran són sectors de la població amb unes característiques específiques que els fan especialment vulnerables al risc de suïcidi.

 

“ENTRE ELS SÍMPTOMES HI HA LA DESESPERANÇA, LA PÈRDUA DE SENTIT I D’IL·LUSIÓ VITAL”

 

Fixem-nos en el cas dels adolescents: per què són especialment vulnerables?

Cal analitzar què pot influir que el suïcidi sigui la segona causa de mort entre joves i adolescents. El suïcidi és sempre una realitat complexa i que pot tenir moltes causes, sovint interrelacionades. En la conducta suïcida podem trobar-hi  problemes biològics, però també socials i existencials. El trastorn mental, especialment la depressió, està a la base de la meitat d’intents de suïcidi, precisament perquè entre els seus símptomes hi ha la desesperança, la pèrdua de sentit i d’il·lusió vital. Però també poden trencar els esquemes dels joves les experiències vitals traumàtiques –especialment de pèrdua, desemparament, maltractament o abús sexual–, i sumir-los en la sensació de falta d’expectatives i control.

Què més pot afectar l’autoestima dels adolescents?

L’adolescència es caracteritza pels canvis hormonals, i per una personalitat encara en construcció i, per tant, vulnerable. Potser amb dificultats de relació social, alta impulsivitat, baixa tolerància a la frustració o baixa autoestima. El bullying –amb un impacte amplificat per les xarxes socials–, els problemes amb la pròpia identitat sexual o l’abús de substàncies, són altres factors de risc. En aquest context, un factor precipitant com ara un fracàs escolar, un desengany amorós, un trasllat de país o una situació de burla i discriminació pot desencadenar en el jove o la jove la idea imperiosa que l’única forma d’acabar amb aquell patiment insuportable és atemptant contra la pròpia vida.

De cara a la comunitat que està a prop del jove, què recomaneu?

L’entorn ha de facilitar al màxim la comunicació i observar qualsevol possible canvi que suposi un senyal d’alerta: si hi ha més retraïment, més desànim o  tristesa; si el jove s’aïlla, no expressa les seves preocupacions o deixa de fer activitats que abans li agradaven; si expressa queixes psicosomàtiques, o elevada ira o impulsivitat, si s’autolesiona; i també si fa referències verbals o gràfiques –un dibuix, un poema– que expressen un desig de morir.

No necessàriament són persones que estiguin soles?

No, no. Poden ser persones que són i se senten estimades per la família, però que experimenten, per altres raons o potser de forma puntual, un patiment tan profund que se’ls hi fa insuportable. No és infreqüent que el jove deixi una carta o missatge on exculpa els pares del que va a fer.

Però la gent del seu voltant viu un sentiment de culpa brutal...

Exacte, són dues les dificultats principals de l’entorn, que s’afegeixen al dolor que ja suposa una pèrdua i la pèrdua d’una persona jove. Primer, el sentiment de culpa: “He fallat en veure que alguna cosa li passava...”, “què hagués pogut fer que no he fet?”, “què he fet que no hauria d’haver fet...?” Aquestes preguntes són molt punyents i molt doloroses. I després també l’estigma social que genera un sentiment de vergonya pel que ha passat. Moltes vegades la família intenta evitar que la gent sàpiga com s’ha produït la mort, perquè sembla que automàticament ja porta implícit un judici: “Alguna cosa no has fet bé...”.

 

“NO SEMPRE PODREM PREDIR, CONTROLAR O EVITAR UN SUÏCIDI”

 

El sentiment de culpa tampoc no es pot contrastar. Les raons no sempre s’expliquen...

No. I no es tracta de culpabilitzar-nos, sinó d'acceptar la decisió o acció de l'altre, per bé que sigui tan terriblement dolorosa. Moltes vegades no sabrem perquè una persona té la idea de treure’s la vida. I en algunes ocasions pot ser que sigui una cosa molt sobtada i que la persona no hi hagués pensat abans. Però sembla que en la majoria de situacions la persona ja hi ha pensat abans: segurament ja porta temps madurant aquella idea en el seu interior. Això ens permet intentar estar més atents als canvis de comportament, sobretot en la línia de si hi ha un major retraïment. Però que quedi clar que observar i prevenir no significa que sempre puguem predir, controlar o evitar una situació de suïcidi.

Amb tot, recomana fixar-se en si la persona es tanca en si mateixa.

Sí, com a senyal que està patint, i intentar obrir el diàleg el màxim possible, perquè la persona no se senti sola amb el seu problema i pugui buscar ajuda. Parlar sobre el suïcidi amb un jove en risc pot ser una oportunitat per analitzar els seus propòsits autodestructius, oferir-li suport i ajudar-lo a trobar alternatives. I això s’aplica també a la família en dol. Cal sortir de l’aïllament i buscar ajuda, també professional. Hi ha associacions específiques per a familiars de persones que han viscut un suïcidi. El mateix que val per al jove, val per la família: no aïllar-se, buscar ajuda, parlar-ne amb professionals, buscar el suport de persones que hagin passat per una situació semblant, compartir-ho i això els permetrà no culpabilitzar-se.

A la facultat on treballa preparen futurs mestres i professors. A banda de la família, que és la primera referència del jove, la comunitat educativa també pot estar molt alerta. En parleu obertament, del suïcidi?

Recentment, hem fet una formació específica per a mestres, un cop han aconseguit el grau. Fem pedagogia de la vida i de la mort, fem prevenció, parlem de les pèrdues, dels fracassos. I després també ajudem els mestres a identificar en els joves aquells comportaments que puguin ser senyals d’alarma i, si ja s’ha produït un suïcidi, orientem la comunitat educativa, alumnes i mestres, sobre què cal fer.

 

“CAL POSAR EL SUÏCIDI A LA LLUM PER TROBAR SUPORT, RECURSOS I ALTERNATIVES”

 

Insisteix en la necessitat de parlar-ne... Per què és tan important?

El principal problema del suïcidi és que és un tabú, no se’n parla. Això situa en la soledat, tant a les persones que estan pensant en suïcidar-se, com després als familiars i a la gent que es queda. Per tant, es tracta d’anar en la línia oposada a l’ocultació i l’estigma. Cal posar-ho a la llum, parlar sense judicis de com ens sentim, per tal de trobar suport, recursos i alternatives junts.

Podem fer-nos a la idea de com se sent una persona abans de prendre aquesta decisió?

El que pot portar una persona al suïcidi és el patiment, i el patiment per soledat o per desesperació, per pensar que no pot trobar cap altra sortida, la sensació d’aïllament, de que no se’n sortirà, de que no hi ha cap altra sortida, de que no hi ha cap altre camí... La forma de combatre això és tenir suport, tenir ajuda, poder-ne parlar amb una altra persona. En el cas dels joves, especialment, és parlant que podem contribuir a la seva educació emocional i a la seva capacitat de resoldre problemes.

Hi va associat tenir definit o no un sentit vital?

Sí, però difícilment un jove el té assolit. Està en la lluita per poder-ho construir, és una època de molta fragilitat a nivell evolutiu, les coses les viu amb una intensitat molt gran i encara no té organitzada una personalitat per respondre-hi. És un moment molt vulnerable i segurament hi ha factors socials al nostre entorn que ho dificulten encara més.

Com valora la tolerància a l’assetjament escolar? Creu que hi ha negligència social?

Jo crec que sí. Que avui dia hi hagi bulling a les escoles és un fracàs de la societat.

 

“NO PODEM FER JUDICIS SOBRE LA PERSONA QUE SE SUÏCIDA”

 

Clara, vostè és cristiana i s’ha especialitzat en espiritualitat i dol. Com intervé l’espiritualitat en la seva feina?

Es tracta de veure com treballem l’espiritualitat acompanyant la persona en l’etapa de fi de vida i com treballem l’espiritualitat quan ja hi ha hagut una pèrdua i els familiars estan en dol. Sobretot és important que, tinguem les creences que tinguem, mai no formulem un judici en termes de si és una valentia o si és una covardia el suïcidi. El suïcidi és l’única sortida que ha vist una persona davant d’una situació de patiment molt gran. I els altres no podem fer judicis sobre si ha sigut un covard o si no tenia prou valors... Ni judicis sobre el seu entorn, si no l’ha sabut acompanyar, etcètera.

Des de fora és molt fàcil fer certes lectures.

El suïcidi es dona en qualsevol família, en famílies molt cuidadores... Un infant que se suïcida és un infant molt sensible. I a vegades molt intel·ligent. També hi ha famílies que poden ser molt intel·ligents i sensibles, i que fan el possible per acompanyar i malgrat tot, no poden evitar el suïcidi. No es produeix només en famílies amb dificultats, o no cohesionades, o sense valors... El suïcidi pot passar a tothom, a totes les famílies, a totes les persones. En moments de crisi o de depressió molt profunda, en què no trobem cap sortida, tots podem ser-hi vulnerables.

 

“HEM D’ESTAR AL COSTAT AMB EL DOLOR QUE SUPOSA NO ENTENDRE QUÈ HA PASSAT”

 

Fins i tot, tenint l’antena posada, pot ser que no detectem aquesta angoixa. L’Església parla de misericòrdia... com la poden arribar a viure les famílies que han patit un suïcidi?

El suïcidi és el fruit d’un patiment que no ens podem ni imaginar perquè no estem en la pell d’aquella persona. No sabem què li ha passat en un moment determinat, i amb les famílies el que ens cal és estar al costat, no jutjar-les. Al costat en el no saber: ningú té explicacions, no hi ha resposta. Hem d’estar al costat amb el dolor que suposa no entendre què ha passat i pel fet que no s’hagi pogut evitar.

S’hi suma la pregunta de “com és que no va pensar en el patiment de les persones que es queden...”?

Sí. Ens hem d’imaginar que el patiment en el moment que una persona que decideix suïcidar-se és tan gran que no deixa espai per pensar en res més que no sigui acabar amb aquell patiment. No és que no hagi pensat en els altres o que sigui egoista, sinó que no veu cap altra sortida. Són temes que demanen molt de temps i amb molt de treball d’acompanyament al dol es va fent, a poc a poc. Amb les famílies és molt difícil, molt dolorós, no tenim les respostes, no sabem què va passar pel seu cap... No era imaginable ni previsible per ningú.

La persona que se suïcida busca abans els mitjans per acabar amb la seva vida i no pas altres vies per demanar ajuda?

La persona que se suïcida o intenta suïcidar-se va entrant en una situació de desesperança, en la qual pateix molt i no veu cap sortida. Però la mateixa depressió pot fer que anul·li els mecanismes per demanar ajuda. Quan tens un problema, si no tens una depressió penses “on puc anar, com ho puc fer, on puc recórrer...”. Però quan entres en una depressió, ja és com si s’anés tancant tot l’espai mental. Cada vegada tot és més reduït, més petit. I al final només queda una sola via de sortida: treure’s la vida. La mateixa malaltia mental o depressió ha limitat la capacitat de la persona de buscar refugi en els seus valors o de demanar ajuda... És anar a l’escola, els companys se’n riuen de tu, no ho vols compartir a casa perquè no vols fer patir els pares, o perquè et fa vergonya, i et vas quedant tu sol amb el teu patiment...

La fe pot ajudar a donar una mica de llum en moments de tanta foscor?

En situacions de molt sofriment, moltes vegades al principi hi ha un trencament de les teves creences. “Nosaltres que l’hem estimat o que l’hem cuidat, jo que resava per ell... I res ha servit per evitar això”. Hi ha un temps d’una nit fosca, no entens res. Ha mort la persona que estimaves i el Déu on et podies recolzar abans, no el trobes. Ha de passar un temps perquè un pugui tornar a trobar, no tant respostes, com un canvi en un mateix. Un canvi que t’obri a la confiança, al misteri, al “jo no entenc res, però confio que un dia pugui entendre-ho i tornar-lo a trobar”.

 

“LES MEVES CREENCES I LA MEVA ESPIRITUALITAT EM SOSTENEN”

 

Com us cuideu les persones que feu aquest acompanyament? Us feu una cuirassa?

No, perquè llavors no arribes a trobar l’altre en el seu sofriment. Et serveixen els dols que tu hagis pogut passar. Has anat fent camí, te n’has pogut sortir i t’has fet més fort. I això et permet anar on s’estan ells ara, amb el seu patiment, posar-te al costat i acompanyar-los. I a nivell personal, a mi la fe m’ajuda moltíssim, les meves creences i la meva espiritualitat em sostenen. Però no pots respondre als dubtes i a la foscor de l’altre amb les teves creences. Es tracta d’acompanyar i que les persones no estiguin soles, que se sentin compreses i no jutjades. Només des d’aquí podran potser tornar a confiar en la vida i en Déu.

Estem parlant d’un dels patiments més difícils de pair. Un suïcidi té moltes contradiccions...

Exacte. És una mort d’una persona jove i no per una causa natural o per una malaltia. Sembla que hi ha aquest factor de decisió que fa molt difícil d’entendre-ho. El que fan les famílies és tancar-se, perquè és difícil que trobin persones amb qui puguin compartir-ho. És molt difícil per un mateix afrontar aquesta realitat, que és molt gran. És bo cercar el suport d'altres famílies que han perdut algú per suïcidi i compartir amb elles, perquè et poden entendre, és bo cercar l'ajuda de professionals sensibilitzats i experts. També hi ha persones d’Església en qui pots tenir confiança que et poden escoltar.