Voleu rebre les notícies?

Subscriviu-vos al butlletí gratuït

(Josep Gordi Serrat –CR) Tarda boirosa i grisa de tardor al monestir de Montserrat. Damunt la taula de treball de la biblioteca, en Ramon Ribera-Mariné hi té un portàtil tancat i, entre d’altres llibres, una Bíblia oberta, escrita en hebreu. Amb ell iniciem la col·lecció Natura Sagrada, d’entrevistes a personatges que tenen un especial vincle espiritual amb la natura.

Nascut a l’Eixample de Barcelona el 1949, Ramon Ribera-Mariné va trucar el 1968 a les portes del monestir de Montserrat. I fa quasi cinquanta anys que hi viu com a monjo. Ha estudiat a Barcelona, Montserrat, Jerusalem i Roma. És doctor en Sagrada Escriptura, lector de la Bíblia i excursionista, i ha publicat sobre aquests dos àmbits.

Al primer capítol del llibre del Gènesi apareixen dos verbs molt rotunds: sotmetre i dominar que desprenen una visió antropocèntrica del món. Com a estudiós de la Bíblia i coneixedor de l’hebreu, diria que estan ben traduïts aquests verbs?

Abans de res, la Bíblia és un llibre fill de la seva època. La seva proposta és antropològica, no diré antropocèntrica. No vol fer un tractat universal, sinó que té un objectiu molt humil. Els verbs en qüestió són difícils de traduir: sotmetre (kabaix) no és espoliar, de cap manera. Dominar, regir (radah), no és destruir. A partir del segon relat de la creació, el més antic, resta clar que l’home no pot fer el que vulgui. Ell és pagès o el servent del jardí de Déu. Em sembla interessant de remarcar aquesta idea: un no pot fer el que vulgui amb tota la creació. Per exemple, a les lleis del Deuteronomi s’esmenta que malgrat fer la guerra no pots destruir els arbres fruiters o els pous dels enemics: és clara la llei. Si algú ho fa, l’està contravenint, actuant brutalment, i d’allí en surt la indignació del Senyor contra el poble (2Re 3).

Per tant, l’ésser humà ha de custodiar la creació?

Exacte, és un pagès o un guardià del jardí de Déu. Quan l’home i la dona són a l’Edèn, ells en són els cuidadors. D’altra part en el Salm 72 es fa servir el segon dels verbs esmentats per dir que el Messies domina el món, però en el context de fer atenció als pobres i als afligits. El verb també és positiu. Dominar, regir la terra és utilitzar-la per a la justícia de tots, per fer el bé, per donar de menjar als pobres. En conseqüència, aquesta visió de que l’home pot fer el que vulgui amb la creació o la natura no s’adiu amb el missatge de la Bíblia.

També al Gènesi llegim l’Aliança de Déu amb Noè i amb tots els éssers vivents, quan diu: “Jo estableixo la meva aliança amb vosaltres i amb els vostres descendents, i amb tots els éssers animats que són amb vosaltres”. Aquí sí que estem tots junts.

Tots amb un nivell d’igualtat. Tingues present que al final del darrer verset del llibre dels Salms diu: “Que tot el que respira lloï el Senyor!” i el que respira no són només els animals, sinó també els arbres, els estels. Pels antics respira tota la realitat. És l’objectiu del Llibre: viure en un món en què tot es fa lloança, no només dels homes sinó de tot el cosmos. Aquesta visió és resultat del fet que la religió es fa més universal. Per tant, Déu es converteix en una mena de gran emperador: es passa del rei dels reis –com ho eren els emperadors perses o els faraons egipcis–, al Déu dels déus de tot el món. Així que dona a cada poble la seva terra (Sl 86). I en el salm 104 s’ordena el món de dia pels homes i la nit és pels animals. Home, animals: tota cosa està reglada per la voluntat de Déu, no només l’home o Israel.

En el Deuteronomi, a partir del capítol 11, apareixen tot un conjunt de normes, de consells i l’aliança pren forma: si tu em reverencies viuràs de la terra.

Exacte. El Salm 65 atorga la benaurança del perdó i en conseqüència la terra resplendeix (diu: “Vetlleu per la terra i la regueu, / l’enriquiu a mans plenes. / El rierol de Déu desborda d’aigua / Per preparar els sembrats”). I en els dos Salms següents hi ha una lloança al Senyor a qui cal agrair totes les seves accions. Per tant, la pau és la plenitud i, aquesta plenitud, ho és per tot el món, no només pels humans. I quan els humans no fem la guerra tota la terra resplendeix de fruits.

Es tracta d’una terra al servei de la humanitat, de la vida.

Sí, tot té la seva funció.

Si seguim en el Deuteronomi i del conjunt de deures que generen l’aliança, apareix un curiós apartat titulat ‘Normes diverses’, on es diu: “Si pel camí trobes un niu d’ocells en un arbre o a terra amb els petits o amb els ous i la mare que cova, no agafis la mare amb els petits; deixa la mare i agafa els petits, així seràs feliç i viuràs molts anys”.

Un no pot destruir-ho tot. Cal assenyalar que el Deuteronomi és un text més tardà, del segle VI, i molt fi. A la Bíblia hi ha textos més antics i d’altres de més moderns. Ni la terra ni el món no és per fer el que vulguem. El món és per estimar, per respectar, cuidar i perquè creixi i es multipliqui tota la creació, que arribi a terme, a la perfecció, l’obra iniciada per Déu, no només al servei de l’home.

Si tornem al Salm 104, llegim amb més claredat la idea d’unitat, de cuidar-nos tots i el nostre entorn natural.

Sí, però també hi ha una visió més simbòlica, sobretot d’alguns animals. Per exemple, la cigonya que té el niu en el cedre més alt: “S’assaonen el arbres més alts, / els cedres del Líban que ell plantà. / Hi fan niu els ocells, / I, al cim de tot, la cigonya”. La cigonya en hebreu es diu hasidà, que és un femení de hasid que també significa el pietós. Per tant, la cigonya és la pietosa i està dalt de tot de l’escala de valors, és a dir, viu com en el temple de Jerusalem. Hi ha un principi que diu que el macrocosmos i el microcosmos són idèntics i, per tant, la natura és un reflex del que vivim els humans. Els ocells són el poble d’Israel que canta la lloança de Déu, al voltant de l’aigua que surt del temple i dalt de tot hi ha la cigonya, com hem vist. Per tant, es tracta d’una simfonia. La mateixa natura dona a entendre el que és el món en pau, és a dir, un món ordenat, harmònic.

Aquesta natura des de la Bíblia se la pot considerar sagrada?

No sé si sagrada, però sí santa. S’hi resplendeix la glòria de la divinitat.

El catolicisme ha reduït el sagrat al que passa a l’interior d’un edifici i s’ha oblidat de la globalitat i la unitat?

Probablement. Ara bé, de catolicismes n’hi ha tants com de catòlics; però sempre hi hagut al llarg de la història de l’Església personatges com Francesc d’Assís, és dir, persones que estimen la natura, i la viuen en profunda comunió. En canvi, hi ha gent que no els facis sortir dels seus temples perquè se senten perduts. Tot plegat, crec que és un problema cultural. Des de fa 150 anys a Occident hem quedats, progressivament, desvinculats de la natura i ara l’estem descobrint a partir de postulats diferents. L’església catòlica forma part d’aquesta societat occidental.

Al Sínode sobre l’Amazònia s’ha parlat molt d’ecologia i d’ecologia integral. I si mirem un xic enrere, tenim l’encíclica Laudato Si’.

Des que hi ha el nou sant Pare, que pren el nom de Francesc perquè la temàtica ecològica li interessava molt, hem fet un pas endavant en el tema. Potser aquestes propostes són les que restaran d’aquest pontificat. Però a part de declaracions, la seva actuació és molt punyent no només en la defensa dels espais naturals sinó també de les persones que hi viuen, que formen part de la Natura. Les persones són cultura, però la natura inclou la cultura. Per dir-ho al revés: la majoria de símbols que utilitzem tenen un origen natural.

Podria recomanar algun fragment de la Bíblia on es posi de relleu el caràcter sagrat de la natura?

En recomanaria dos. El Salm 96 que diu: “criden de joia els arbres del bosc”. Per tant, la Natura també uneix les seves veus a la de la humanitat. També Pau a Romans 8 fa un crit d’angoixa i clama al Pare: “El que la creació anhela, esperant amb impaciència, és la manifestació dels fills de déu”. Per tant, tota la natura està exultant i esperant l’acompliment de la història, l’alliberament.

És curiós que el mot natura apareix molt poc a la Bíblia.

No crec que surti. Natura és una paraula no bíblica. Potser és que hi vivien immersos. Parlem de les coses que no tenim, perquè ens fan falta. Ens mirem la natura objectivament, des de fora, ja que ens n’hem allunyat. Si hi som dins seríem un de més. Això és el que em passa quan vaig a la muntanya, allà em sento un de més, és a dir, un que està allà dins.

Parlem de Ramon Ribera com a caminador i excursionista. Podríem dir que és un monjo i estudiós de la Bíblia i, a la vegada, un gran excursionista.

Certament, ser estudiós de la Bíblia és normal per la meva condició de religiós, en canvi, el fet que un monjo es dediqui a caminar és més curiós. Fent el camí de sant Jaume recordo que una persona es preguntava on  m’entrenava i un altre li deia que deuria donar voltes al claustre. Però un monestir no és un lloc tancat, almenys Montserrat. Per mi el monestir de Montserrat és tota la muntanya. Per tant, és molt ric d’espais.

És una persona que ha fet molts cims i milers de quilòmetres.

Certament, cada mes feia cent o cent cinquanta quilòmetres: uns dos mil a l’any.

Vostè ha caminat per la natura mesurant els temps, per plasmar-los en les teves publicacions. El ritme condiciona la vivència de la natura?

No, en aquell moment jo podia caminar molt fort i ser conscient de totes les coses que passaven. Podia caminar ràpid i observar tot el que passava al meu voltant. En una situació normal podia mesurar, caminar ràpid i estar atent a l’itinerari, al mateix temps, i escoltar els ocells, reconèixer les plantes… Cadascú va al pas que vol.

Després de tantes hores a l’aire lliure, quina sensació s’ha establert dins seu? Comunió? Unitat?

Aconseguir aquesta comunió i aquesta unitat ha estat un procés. No naixem ensenyats. En aquest sentit, una fita va ésser el pelegrinatge a peu des de Montserrat a Santiago de Compostela que em va fer passar moltes hores caminant sol, així vaig millorar la comunió amb l’entorn. També em va ajudar el taller de Natura i Espiritualitat que organitzava al Miracle, conjuntament amb en Vicenç Santamaria i en Josep Maria Mallarach. Al fer-ne un taller per a cada estació vaig capir millor el dinamisme de la natura.

El silenci té un paper clau en aquest procés?

Sobretot a l’inici: sense el silenci no és possible escoltar la natura. Si prestes atenció a l’altre i no estàs pel que et rodeja. El silenci interior és necessari per estar obert a l’exterior.

Ha pujat a molts cims. Què ha experimentat dalt de la muntanya?

La proximitat a això que anomenem Cel, és a dir, fer un tast del Terme, d’una vida diferent de la que hi ha a la terra. Aquesta sensació es viu, molt més, a l’hivern quan al cim hi ha molta més llum que al fons de vall.

Per tant, era com un caminar cap a la llum?

Sí, cap a la Llum, com Moisès. Pujar la muntanya és fer un petit tast de la divinitat.

Ascendir per la muntanya, és com caminar cap a Déu?

Per mi sí.

En una entrevista explica que la serralada li deia: ‘ves a veure què hi ha darrera’. Per tant, la natura li parla? 

Sí, valgui l’antropomorfisme. Tant la muntanya, que és una cosa viva, però sobretot, els animals. Una vegada vaig sentir una expressió d’un pagès que deia: ‘el vent baixa enrabiat! Per tant, si està enrabiat millor no pujar-hi i deixar-ho per un altre dia’. Hi ha moments que no pots jugar amb la natura, perquè és perillosa i, per damunt de tot, és més forta que tu.

S’ha de saber què diu la muntanya?

Certament, hi ha dies que no has d’ascendir. Una vegada vaig sortir sol d’un refugi al Pirineu central i volia fer el pic número cent, però quan estava prop del cim, vaig sentir que les roques brunzien de la tempesta i vaig entendre que em prohibia de pujar-hi aquell dia, i no vaig fer el cim: vaig haver d’esperar un any per fer-lo. Cal tenir paciència, saviesa i humilitat. No pots fer el que vulguis, cal dialogar.

Una vegada em va parlar de comunicació amb una guineu al Miracle.

Els animals domèstics són animals humanitzats i els salvatges no humanitzats, paradoxalment són més fàcils de tractar ja que tenen el seu llenguatge normal, menys mediatitzat. Per tant, s’hi estableix una relació més franca. Pensa en les diferències entre un ramat d’ovelles i un grup d’isards o de cabres.

També ha explicat que anar a la muntanya és una càrrega d’energia.

Caminar per la muntanya restableix la normalitat. El desgast de la vida urbana ens desequilibra. A la natura renoves el cos i l’ànima.

Quan camines posen en joc el moviment físic, és a dir, el cos, però també l’esperit.

I quan poses en joc la part espiritual és quan t’enriqueixes més. Un mes abans de fer el camí de Sant Jaume vaig fer una prova o una mena de revalida abans de sortir. Vaig voler anar i tornar tot sol, des del monestir de Montserrat, a la Mola del massís de sant Llorenç del Munt. Volia saber si tantes hores de caminar en solitud em posaven nerviós o sabia mantenir la calma. Si soc capaç de dominar el cos i el pensament vol dir que puc fer un esforç molt fort de dies i dies.

Considera també la muntanya com un espai d’aprenentatge, on aprendre a controlar-se?

És així. Es tracta d’observar molt i preguntar-se perquè passen les coses. La realitat és muda pel que no escolta. La natura parla per qui sap escoltar. Per escoltar cal estar en silenci i cal preguntar-li les coses, cal saber observar les reaccions de la natura. En definitiva, cal dialogar amb tot plegat.

Això és la caminada contemplativa?

Primer cal escoltar i viure. Després, amb una certa pràctica, pots contemplar, escoltar els ocells, endevinar el seu nom, fixar-se amb les plantes i reconèixer el seu nom i anar-se fent preguntes. Això també és contemplació.

Creu que la contemplació de la natura és el millor camí cap a Déu?

Sí. L’únic camí cap a Déu que tenim a la Terra és transitar per la realitat. Per mi, la realitat concreta que és la natura, és la que em porta cap a Déu. Sempre m’he sentit més a prop de Déu caminant cap a un cim, que tancat en un lloc confortable.

Per tant, per vostè la natura és sagrada?

Evidentment. La Natura parla de Déu. Per exemple, els evangelis ens presenten Jesús, el fill de Déu per excel·lència, com una persona molt fina d’observació i que predica, majoritàriament, a l’aire lliure i que sap veure no només els ocells, els peixos, sinó també les reaccions de les persones. Ell sap llegir el que l’envolta: la natura, les cares, les reaccions dels altres.

Alguna recomanació per qui es vulgui endinsar en la natura per trobar el sagrat?

Cal humilitat i, per tant, no voler imposar el propi criteri a la natura o a l’altre. La natura també és l’altre i cal saber buidar-se d’un mateix per acollir l’altre, és a dir, tot.