Voleu rebre les notícies?

Subscriviu-vos al butlletí gratuït

Per saber-ne més

Enllaços relacionats

Vídeos

(CR) Falta perspectiva encara per a una anàlisi reposada i de conjunt. Però les comunitats cristianes veuen l’acompanyament com un valor essencial que han sabut preservar durant la pandèmia i que convindria potenciar de cara al futur. En paral·lel, s’obre el debat de com disposar de recursos virtuals per aprofundir en l’experiència cristiana, sense descuidar el factor humà. Així ho han expressat aquest dimarts els participants de la primer diàleg sobre L’Església després del confinament. Un cicle organitzat per Animaset i Catalunya Religió, a partir del documental Església confi(N)ada.

“Estic llegint aquest període en la base encara del xoc, no me’n puc abstreure, amb serenor i perspectiva”, reconeix Simó Gras, un dels protagonistes del documental. Com a plebà de Montblanc s’adona que a la parròquia viuen una doble tensió: “La inèrcia ens porta a voler retornar a la normalitat d’abans que ja no podrà ser”. I, alhora, es pregunta si hi volen tornar “perquè ens era més còmode o perquè era millor”. Considera que encara no tenen la suficient distància sobre l’experiència viscuda per treure’n conclusions sòlides.

En el diàleg virtual sobre 'Noves comunitats cristianes' s’ha constatat la resposta activa de l’Església durant el confinament, amb múltiples àmbits que afecten la vida eclesial, des de les comunitats, passant pels capellans, els laics o les famílies. Però en quin sentit ha sigut una oportunitat per a les comunitats cristianes? 

Acompanyar, prioritat compartida

Els participants del diàleg han coincidit amb què l’acompanyament ha estat una prioritat compartida per a les comunitats cristianes. Amb iniciatives concretes, com grups de suport per Whatsapp, la reinvenció de la Setmana Santa per part de les confraries, l’atenció a les persones sordes o les mobilitzacions virtuals de la pastoral obrera per l’1 de maig.

“Hem convertit la vulnerabilitat en possibilitat i en fortalesa”, defensa Anna Almuni, delegada pel Laïcat de Barcelona. Per mantenir viva la comunitat “cadascú ha posat el millor des de la seva parcel·la”. Almuni subratlla “la inventiva i la disponibilitat de la gent a acompanyar-se” en el temps de confinament.

“El grup de revisió de vida ha seguit, ens hem acompanyat”, ha explicat també Eloi Aran, responsable de pastoral de l’Escola Cristiana de Catalunya. A casa, amb els fills, han mantingut la celebració de Setmana Santa. Per exemple, fent pa per Dijous Sant amb tota la simbologia del “llevat en la massa”. Escenaris que han fet que “la vivència de la fe sigui realment una cosa atractiva i que faci comunitat”. Recollint el títol del diàleg Aran afirma que “la nova comunitat que es redescobreix és la domus ecclesiae, l’Església domèstica”.

Simó Gras defensa que “un dels valors que ha aflorat és que som una família”. El plebà de Montblanc assegura: “No hem desaparegut, perquè l’Església no és una realitat de serveis, sinó que vivim un sentit familiar”. Des d’aquest “sentiment de fraternitat” defensa que “hi ha grans connexions entre nosaltres, tenim fonament, tenim base, tenim gent, hi som”. El plebà de Montblanc reconeix que la pandèmia ha estat una experiència “dura, difícil i amb algun element traumàtic”, però que alhora ha impulsat la parròquia “a fer coses que no hauríem imaginat que faríem”. I que els demostrat “no podem prescindir de les relacions humanes”.

Eloi Aran, prefereix entendre la pandèmia com una invitació: “La Covid com a oportunitat té el rerefons de què guanyo jo d’això”. En canvi, Aran fa la lectura de “què em convida a donar?”. Parlant sobre concret, constata que en l’àmbit de la pastoral s’ha creat molt material i considera que “és una llàstima que arribi la pentecosta i tot desapareix”. Es refereix, per exemple, als materials que ha publicat el SIC, el Secretariat Interdiocesà de Catequesi o els recursos virtuals que ha ofert la Companyia de Jesús durant el confinament, que comptaven amb la participació de tota una família espiritual.

L’espiritualitat a la carta

Com a element d’anàlisi, Simó Gras també considera el factor de la temporalitat i la importància que les celebracions siguin compartides en el mateix moment. I  que puguin “celebrar junts en un moment concret, units malgrat la distància”. Ara per ara, a la parròquia de Montblanc continuen les pregàries virtuals de dimecres al vespre, iniciades durant el confinament. Considera que arriben a gent que d’ordinari “a casa no viurien una estona de pregària”, potser per manca de formació.

Eloi Aran confirma que “no és el mateix participar ara i aquí en una celebració, que fer-ho en diferit”. Tot i que diferencia l’experiència més sacramental, com ho fa el teòleg jesuïta Antonio Spadaro al llibre Ciberteologia, del que pot ser una estona de pregària.

Amb tot, i com a pare de família, Aran reconeix que el vespre que ha de preparar sopars i no s’hi pot connectar ha fet “missatouber”. Però alerta del perill d’una “espiritualitat Juanpalomo”, que fa que “si no m’agrada el sermó del capellà, passo una mica més endavant i segueixo la litúrgia”. Una dinàmica que contrasta, segons ell, amb saber que “som els que som” i que la comunitat es construeix des d’aquesta acceptació.

“L’espiritualitat a la carta em preocupa des del punt de vista del laïcat”, apunta Anna Alumni. Parla d’una pràctica estesa, d’una certa mobilitat, de qui tria missa en funció del capellà. Això, que ja existia abans de la pandèmia, “en aquest moment s’ha accelerat moltíssim”. I es pregunta “com estem ajudant a la gent a entendre les celebracions des de l’experiència comunitària?”. Des del seu punt de vista, la comunitat humana va primer: “Si no hi ha comunitat humana, a quina celebració anem i quina acció social fem?”.

Seguiran les misses per streaming?

Ara moltes comunitats tenen la qüestió tècnica solucionada i integrada, per retransmetre celebracions en directe, Simó Gras reconeix “una doble tensió”: “Estem entrant al menjador de casa de gent que no venia”. Això “els impulsa” per apropar gent que d’entrada no vindrien mai.

Però, alhora, tenen laics que ja venien i que ara no es desplacen perquè els és més còmode seguir la celebració per internet. Com a imatge per il·lustrar aquesta realitat, explica l’anècdota de qui segueix la missa mentre fa anar la bicicleta estàtica des de casa.

Amb aquest escenari, Eloi Aran no descarta seguir buscant “una devoció per al segle XXI”, una mena de “rosari virtual que sigui assequible”. “Essent possibilistes, entre no fer res i fer alguna cosa, potser hem de fer alguna cosa”, diu.

Simó Gras considera aquestes “eines virtuals” com un suport i creu que tenen recorregut: “Aquestes dinàmiques que s’han creat no les hauríem de desmuntar de seguida”. Però reconeix que “l’àmbit de virtualitat de les parròquies no visibilitza la corresponsabilitat, el dinamisme i el lideratge que a les parròquies tenen els laics”. Perquè fins ara aquest àmbit públic i virtual l’han “capitalitzat els mossens” Per tant, diu, toca pensar “no com desmuntar-ho, sinó com potenciar-ho”.

Anna Almuni hi coincideix: “No podem tornar a com vivíem, però tampoc ens quedarem amb la virtualitat”. I en aquest sentit considera necessari engegar una reflexió dins de les comunitats cristianes: per entendre “la globalització” i “el canvi de paradigma” que estem vivint.

Podeu recuperar el diàleg sobre 'Noves comunitats cristianes', moderat per la periodista i directora del documental Laura Mor, aquí. El cicle de diàlegs té el suport del servei d'Institucions Religioses del Banc Sabadell. Les properes sessions són l'1 i 8 de juliol.