Voleu rebre les notícies?

Subscriviu-vos al butlletí gratuït

(Josep Gordi –CR) De la mà del bon amic Joan Vallhonrat que és un gran coneixedor del medi rural del Vallès i un bon gestor forestal, hem visitat el Santuari de Gallifa. Una nova descoberta dins la col·lecció d'articles sobre santuaris naturals que publiquem a Catalunya Religió.

Ens trobem a la plaça de Sant Llorenç Savall, al peu del massís de Sant Llorenç del Munt. Des d’aquesta localitat continuem per la carretera BP-1241 que va cap Sant Feliu de Codines i en el quilòmetre número sis aparquem el cotxe al costat d’una ampla esplanada que hi ha al voltant d’una llarg corba. Des d’aquest indret decidim continuar a peu ja que a uns deu metres d’aquesta pronunciada corba apareix el trencall que porta cap al Santuari.

La passejada transcorre entre alzines i pins i, al llarg de tota la caminada, gaudim del silenci que regna per aquesta contrada plena de boscos i cingleres. El santuari està obert de dilluns a diumenge de les 11 del matí a les 17 h a excepció dels dimecres que roman tancat. Hi ha una persona que hi viu sola i que té cura de l’espai i de rebre els visitants. El santuari té un patronat que vetlla pel lloc i pel llegat de mossèn Dalmau.

Tot caminant, recordo que en Joan em va explicar que aquest espai està estretament lligat a la figura de Josep Dalmau (1926-2018) el qual va néixer a Sant Llorenç Savall i, en aquesta mateixa localitat, va ser ordenat sacerdot el 1952. L’any següent va ser destinat com a vicari a la parròquia de Gràcia de Sabadell on va treballar pels joves del barri, organitzant colònies a l’estiu i altres activitats al llarg de l’any, com les caramelles. També va incorporar-se al moviment obrer catòlic, a l’acció no violenta al costat de Lluís Maria Xirinacs i Pepe Beunza i en la lluita contra el franquisme i a favor de la independència més endavant. Potser pel fet de ser capellà i activista el van nomenar el 1958 rector de Gallifa, un petit poble del Vallès Occidental situat a la vall que s’estén sota l’imponent cingle de Gallifa.

Damunt d’una cinglera

Arran d’un viatge a Efes i, en concret, a la visita a les runes del temple d’Àrtemis, deessa dels indrets salvatges on els humans no han actuat, de la caça i la virginitat, va reflexionar sobre el valor d’aquest personatge mitològic i aquests pensaments el van portar a unir aquesta figura mitològica grega amb Maria, la Mare de Déu, i a promoure la creació del santuari de la Mare de Déu de l’Ecologia.

Aquest fet em va fer recordar una passejada amb el filòsof Jordi Pigem des de l’Escala fins a Sant Martí d’Empúries. Davant de l’església de Sant Martí, situada enfront mateix del mar, em va explicar que, segurament, aquesta edificació s’aixeca sobre els fonaments d’un temple dedicat també a Àrtemis. Precisament en el llibre III de la Geografia d’Estrabó diu que a “Emporion es venera Àrtemis Ephesia”. Aquesta cadena de records em portà a recordar la festivitat de sant Josep d’aquest 2021 en què en Jordi Pigem i jo vam coincidir en un dinar al Solsonès, en el qual em va regalar el seu darrer llibre Ecosofia. La saviesa de la terra que comença amb aquestes paraules: “Un dels reptes més grans del segle XXI és aprendre a conviure dins la biosfera”.

Tornem a Gallifa. Per fer realitat la idea de crear un santuari dedicat a l’ecologia, mossèn Dalmau va promoure la restauració del castell de Gallifa, situat damunt d’una cinglera, a partir del 1985. Amb els anys es va refer la capella de l’antic castell que damunt seu manté les restes d’una torre de defensa i d’una altra estança. És curiós que en aquest espai es venerés una talla medieval anomenada la Mare de Déu del Castell. Per tant, es va passar de la Mare de Déu del Castell a la Mare de Déu de l’Ecologia i es van crear uns goigs lligant les dues figures que comencen així:

D’un vell arbre sobreeixida
com Àrtemis fou abans
aquí fóreu reverida
pels nostres primers cristians,
perquè de tot desgavell
us creiem preservadora,
embolqueu amb el mantell
la nostra terra, Senyora!

A les escales de l’ermita ens asseiem en Joan i jo per gaudir del sol del matí i xerrar una estona i en resulta un diàleg que fa, més o menys, així:

Joan, quan vas conèixer mossèn Dalmau?

De mossèn Dalmau n’havia sentit parlar sempre ja que era un home molt actiu tant per la manera de pensar com de fer. Tenia una manera de predicar i contactar amb la gent molt especial. Quan el vaig conèixer personalment, he de reconèixer que em va fer molta il·lusió. Amb els anys vam anar agafant confiança ja que sempre em comentava els seus projectes.

Recordes el primer cop que vas trepitjar aquest santuari amb ell?

I tant! En aquell moment el castell estava en procés de restauració i l’espai presentava menys modificacions que en l’actualitat. Ara hi ha més escultures entre els arbres i, en aquell moment,  les grades per acollir els visitants tampoc no existien.

Com  definia ell  el que havia de ser aquest espai?

Com un espai de trobada entre totes aquelles persones que volien i volen connectar amb la natura i entendre-la com la Mare Terra que ens uneix a tots, vinguem de la tradició espiritual que vinguem. Recordo unes paraules seves: “No poden desenganxar-nos o desentendre’ns de la naturalesa. Som natura. Si destruïm o maltractem l’aire, els rius, els arbres o les muntanyes, ens maltractem i ens destruïm a nosaltres mateixos”.

Després d’aquesta conversa, ens enfilem cap a la sala que hi ha damunt la capella i des de l’indret més elevat gaudim de tot l’estol de muntanyes i boscos que ens rodegen. És a dir, des del massís de Sant Llorenç del Munt al cingle de Gallifa, embolcallats pel silenci de l’espai recordo unes paraules de Raimon Panikkar: “El que sempre m’ha apassionat és anar passa a passa per les muntanyes”. I en Joan i jo restem una bona estona en silenci, acompanyats només pel so de les branques dels arbres mogudes pel vent o la piuladissa d’algun que altre ocell.