Mor mossèn Dalmau, el capellà resistent

(Jordi Llisterri -CR) No hi va haver mobilització o protesta antifranquista on no estigués present mossèn Josep Dalmau. Un dels capellans amb més connexions amb els moviments polítics i la resistència cultura del país, especialment amb les causes perdudes. Ha mort aquest dimecres 5 de setembre a punt de complir el 92 anys. El funeral se celebrarà aquest divendres, a les 4 de la tarda, a l’església de Gallifa, en el santuari ecològic que ell va aixecar.

Nascut a Sant Llorenç Savall el 1926, va ser ordenat sacerdot al mateix poble el 1952. La seva implicació política i cultural va fer que el 1956 l’arquebisbe de Barcelona, després de passar per Sabadell i Vilanova i la Geltrú, l’exiliés als límits del bisbat, al castell de Gallifa, prop de la seva població natal.

La resistència

Expulsat de la Universitat de Salamanca per protestar; denunciat per promoure caramelles en català a Sabadell; l’expulsió com a professor d’ètica de l’Escola d’Aprenents; la protesta contra les tortures a Jordi Pujol que van significar el 1965 la primera condemna del Tribunal d’Ordre Públic d’un capellà; la manifestació de capellans a la Via Laietana; la Caputxinada; la Tancada d’intel·lectuals a Montserrat contra el Procés de Burgos; una vaga de fam a Santa Cecília de Montserrat contra el Concordat; un llibre contra l’Opus Dei segrestat per Manuel Fraga; l’Assemblea de Catalunya... Tota protesta política d’aquells anys comptava amb l’activa presència de mossèn Dalmau. Mentre paral·lelament des de Gallifa promovia també la resistència cultural a través de trobades i publicacions diverses.

Diversos noms il·lustres d’aquella època apareixen en la seva biografia. Mossens com Casimir Martí, Ricard Pedrals, Antoni Totusaus, el militant obrer i cristià, Guillem Rovirosa, el caputxí Jordi Llimona i altres referents eclesials com Joan Piñol o Pepe Beunza.

Durant la transició es va acostar a diversos moviments polítics d’esquerres com el PSUC, l’MSC, o els socialistes de Josep Pallach, i va compartir algunes lluites sindicals anarquistes. També va participar en el retorn del president Josep Tarradellas. Tot això no el va fer home de partit, però el va convertir en un eclesiàstic respectat i escoltat en aquests sectors aparentment més allunyats de l’Església.

Xirinacs i l’acció no violenta i la independència

Un dels punts claus de l’activisme de mossèn Dalmau va ser la promoció de l’acció no violenta, també sota dictadura. Un moviment d'inspiració cristiana en el que va caminar especialment al costat de Lluís Maria Xirinacs, sota l’impuls de Pax Christi. Uns principis dels que avui encara beuen molts moviments socials i polítics catalans, la resistència pacífica. Durant la transició, van focalitzar la seva lluita en l’objecció de consciència i la insubmissió al servei militar.

També establerta la democràcia, Dalmau va centrar el seu compromís polític en l’independentisme. Quan aquest era un moviment clarament minoritari, mossèn Dalmau va ser-ne un dels principals activistes. Especialment es va dedicar a argumentar i defensar el dret a l’autodeterminació. Va ser president de la Convenció per la Independència creada el 1990.

Tota aquesta activitat política el va convertir en un personatge incòmode per a l’Església, que el va mantenir a Gallifa. Malgrat les seves capacitats de lideratge, d’organització i intel·lectuals, tampoc era un home de carrera eclesiàstica. Però potser el més important és que va ser una presència d’Església en aquests moviments a vegades radicalitzats, en els que va mantenir la divisa de la resistència amb la no-violència. I en els que va voler ser una veu evangèlica.

Mare de Déu de l’Ecologia

La resistència de mossèn Dalmau també el va portar a fer-ne dels problemes oportunitats. El suposat aïllament a Gallifa mai va ser tal, i el va convertir en un punt de trobada. I sobretot es va avançar als temps. A mitjans dels 80 va convertir la capella de l’antic castell de Gallifa, que actualment depèn del bisbat de Vic, en un santuari ecològic quan aquest tema només estava en l’agenda de minories conscienciades.

El 1986 es va obrir oficialment el Santuari Ecològic de Gallifa, sota l’advocació de la Mare de Déu l’Ecologia, amb una imatge entronitzada durant la inauguració. Des d’allà va promoure un treball de conscienciació ecològica que avui també ha fet forat a la resta de la societat. L’Aplec anual ha comptat sempre amb una gran concurrència.

L’obra de Dalmau es completa amb una extensa publicació d’articles i textos diversos i llibres centrats en el seu moment en el diàleg amb el marxisme i la seva visió de la reforma eclesial del Vaticà II amb textos com Distensions cristianomarxistes (1967) o L’Església subterrània (1969). Els darrers anys es va centrar en llibres sobre la independència de Catalunya amb títols com Catalunya segrestada (1993) o Espanyols per força (2002). També va publicar les memòries: Un capellà rebel, un sacerdot lliure. Memòries: primera part (1926-1968) i Segones memòries. Una lluita per sobreviure amb dignitat (2014).

Entre altres reconeixements dels darrers anys va rebre la Creu de Sant Jordi (1996), el Premi Jaume I d’Actuació Cívica (1996) i el Memorial Joan XXIII per la Pau (2002)

En un dels seus textos, Dalmau demanava una actitud esperançada davant la mort com un dels principals testimonis que podien oferir els cristians: “El cristianisme ha arribat a semblar incompatible amb la joia del viure i amb el sentit de l’humor. Sembla més vinculat a les pors i a les repressions... gestionant sovint els terrors i els falsos sentiments de culpabilitat. Les comunitats cristianes no haurien de complaure’s en la tristesa, sinó en la joia, i trobar la manera de ser reconegudes com a promotores d’energies alliberadores i festives”.