(Josep Oriol Pujol –CR) Des de la seva ordenació sacerdotal el bisbe Francesc Pardo va estar abocat a la pastoral de parròquia i amb aquesta, als infants i joves. Els primers anys com a vicari a les parròquies de Vilafranca va poder viure les colònies de Penyafort a Pontons. També a Sant Sadurní, on va ser rector per primer cop, va coincidir amb les colònies i va promoure l’escoltisme com a eina pastoral i educativa, tant per als infants com pensant en les famílies. Ja com a vicari episcopal del Penedès, l’Anoia i el Garraf, coincidia amb aquesta realitat que algunes parròquies no veien amb bons ulls però que tenia tot el sentit si es volia unes comunitats obertes i amb joves compromesos. Com a rector a Sant Esteve de Granollers es va trobar l’avui primer centre d’esplai dels 200 que formen part del Moviment de Centres d’Esplai Cristians Catalans (MCECC), tota una institució a la capital vallesana. Les seves responsabilitats a la diòcesi de Terrassa al costat del bisbe Josep-Àngel Saiz Meneses els mantingueren ambdós molt propers al nostre model educatiu.
Designat bisbe de Girona l’any 2008, assumeix la pastoral de joventut dins la Conferència Episcopal Tarraconense. Ho fa en un moment complex: diversos moviments de pastoral juvenil pràcticament han desaparegut i la realitat dels centres d’esplai i de l’escoltisme no està tan integrada com ho havia estat anys enrere a unes comunitats parroquials ara envellides. Sorgeixen tendències innovadores, models nord-americans que alguns sacerdots joves valoren, tot apartant els moviments d’educació en el lleure de les parròquies. L’escoltisme cristià havia iniciat un procés d’unificació amb moviments laics que podia haver-li fet perdre la identitat. Mons. Francesc Pardo s’hi va implicar personalment, hi va invertir molt de temps, va participar de forma constant en les assemblees, va argumentar amb paciència les seves consideracions i, contra el que molts pensàvem, va mantenir l’escoltisme català com a moviment eclesial.
En el mateix context social, les federacions d’esplai diocesanes s’integren en el MCECC d’àmbit català amb l’única excepció de la seva diòcesi, la de Girona. Aquest procés es viu sense massa simpatia per part d’alguns responsables diocesans, i amb el suport del bisbe d’Urgell, Joan-Enric Vives. El bisbe Francesc ens rep diverses vegades, debat, proposa, participa en l’assemblea constituent a Montserrat, ens fa propostes que no sempre són acceptades. La seva escolta activa, el seu coneixement de la realitat pastoral, la inèdita capacitat de cedir tot i admetent que les coses no acabaran sent com volia, són un exemple de sinodalitat. En els darrers anys del seu pontificat a Girona, els centres d’esplai de les parròquies acaben integrant-se al MCECC. Quina actitud la seva d’acompanyar i promoure una realitat que la seva pròpia diòcesi no va acceptar d’entrada! La seva bonhomia, el seu testimoni, han estat un veritable exemple per a molts.
Gràcies bon bisbe Francesc!
Josep Oriol Pujol i Humet
Director General de la Fundació Pere Tarrés
Us ha agradat poder llegir aquest article? Si voleu que en fem més, podeu fer una petita aportació a través de Bizum al número
o veure altres maneres d'ajudar Catalunya Religió i poder desgravar el donatiu.