Voleu rebre les notícies?

Subscriviu-vos al butlletí gratuït

Diumenge XXXII de durant l’any. Cicle B. 
Barcelona, 8 de novembre de 2015. 

L’escena que ens dibuixa tan gràficament l’evangeli d’avui és emocionant, més encara: és commovedora. 

Una pobra viuda s’apropa calladament a un dels tretze llocs col·locats en el recinte del Temple per posar-hi les almoines. 
Molts rics hi estan dipositant quantitats grosses, importants. 
Gairebé avergonyida, ella hi posa dues monedes de coure, les més petites que circulen per Jerusalem.

El seu gest no ha sigut observat per ningú. Però, Jesús ho ha vist tot.
Commogut, crida els deixebles. Vol ensenyar-los el que només es pot aprendre de la gent senzilla i pobra. De ningú més. 

La viuda ha donat una quantitat insignificant i miserable, com ella mateixa. 
El seu sacrifici no es notarà enlloc ni transformarà la marxa de la història.
L’economia del Temple se sosté amb la contribució dels rics i poderosos.
El gest d’aquesta pobra dona no servirà pràcticament per a res. 

Però Jesús ho veu d’una altra manera. “Aquesta viuda pobra ha donat més que ningú.”
La seva generositat és més gran i autèntica.
Els rics han donat del que els sobra, però aquesta dona que passa necessitat ha donat tot el que tenia per viure.
Si és així, aquesta viuda pobra segur que ha de demanar caritat
–no té marit
–no posseeix res
–només té un gran cor i una confiança total en Déu.

Dóna el poc que té perquè sap que n’hi ha d’altres més necessitats que ella. 
En les societats del benestar se’ns està oblidant què és la compassió.
No sabem què és patir amb el que pateix.
Cadascú va a la seva i es preocupa només de lo seu.
Els altres, els que s’ho passen malament, queden fora del nostre horitzó.

Quan una persona viu pendent només d’ella mateixa resulta molt difícil sentir, experimentar el patiment dels altres. 
Ara bé, com que necessitem alimentar dins nostre la il·lusió de què
–encara som humans
–i tenim bon cor
decidim donar el que ens sobra.

No ho fem per solidaritat activa compromesa. 
Ho fem per tranquil·litzar la nostra consciència.
Només els pobres són capaços de fer el que la majoria té oblidat: donar més del que els sobra. És el cas de la viuda pobra.
Vet aquí l’autèntica generositat: donar més del que ens sobra. 

És això el que fem nosaltres?
N’esteu segurs?
La viuda pobra dóna el que té per viure, sense figurar ni aparèixer perquè és una persona en la que no hi ha càrrec important, ni poder visible, ni dignitat que es faci dir “Sí senyor!”, ni especial saviesa, ni res que no sigui un bon cor, és a dir:
Una persona en la que no hi ha títols ni dignitats, sinó només autèntica i exemplar humanitat.

Ho som, nosaltres, d’humans?