Voleu rebre les notícies?

Subscriviu-vos al butlletí gratuït

Galeria d'imatges

(Laura Mor/Jordi Llisterri –CR/Vic) Capellà del bisbat de Tortosa, el 2003 el nomenament de Romà Casanova com a bisbe de Vic va ser una sorpresa. Ara és un dels bisbes catalans que porta més temps a la seva diòcesi.  Abans havia estat rector de diverses parròquies i director espiritual del Seminari Diocesà en el mandat del bisbe Ricard Maria Carles. A Vic ha hagut d’enfrontar l’envelliment del clergat i la conservació del patrimoni d’una de les diòcesis catalanes amb més història. Ara ha posat en marxa un sínode diocesà, el primer que es fa Catalunya després del que va celebrar Tortosa fa trenta anys.

Aquesta conversa forma part d’un cicle d’entrevistes amb els bisbes catalans

El 2019 van posar el marxa el Sínode del bisbat de Vic, el Sínode per l’Esperança, per afrontar conjuntament els reptes que té avui la diòcesi. Poc després de començar aquesta assemblea diocesana arriba la pandèmia i el confinament. Com han seguit endavant?

El Sínode és viu i el farem com puguem. No és com ho havíem somiat. Serà diferent. La pandèmia és un cop molt fort i també serveix per repensar moltes coses que entraven dins del temari. Quines són les sets profundes que tenen les persones? On buscar aquesta aigua per saciar la set? Com ens equivoquem de vegades? El confinament ens va agafar quan es treballava el tema de persona i societat i ara estem en el tema de Jesús. Creiem que és el més important: conèixer Jesús i donar resposta a les preguntes fonamentals. Qui és Jesús? Què té a veure amb nosaltres? Creiem de debò que ell és viu? Sobre això ja s’ha fet una reflexió i ara estem preparant el tema de l’Església. Al final es recolliran totes les aportacions dels grups i farem un document de treball, un Instrumentum laboris. Estava previst per aquest octubre, però ho farem un any després.

I quant a la participació, el Sínode ha estat ben rebut?

Sí. S’han fet 150 grups. Després de la convocatòria vam dedicar un any a pensar com fer el Sínode, presentar-lo i encoratjar la gent. A cada arxiprestat va haver un diumenge en què es va fer una única missa presidida pel bisbe i una presentació de Sínode. Va anar bé i van sortir els 150 grups. Estàvem molt eufòrics. Després va arribar de pandèmia. Però que hem de fer? Seguir endavant. Tot és providencial. El Senyor no ha volgut la pandèmia, però la providència ens ha portar a fer el Sínode dins de la pandèmia. No sé per què és així, però ho visc així. La providència és així. Per allò positiu i per allò negatiu.

Si el Sínode dona els fruits que espereu, què hauria de canviar al bisbat de Vic?

El fruit no sé quin serà. Jo estic obert. El camí sinodal és camí. Els grups treballen, el bisbe ho recull i en fa uns documents i després es continua veient com s’aplica el Sínode. Jo crec –i sembla que tothom respon així– que hem de treballar què és el que ha de fer l’Església en aquest moment i en els anys que venen per ser autènticament evangelitzadora i com anunciar l’Evangeli de Crist. Vam posar-li Sínode per l’Esperança perquè també pensem que el que manca és esperança. I la fe cristiana porta esperança perquè parla d’un amor que sempre acompanya; parla de vida en plenitud; parla de realitats fonamentals de la vida que ajuden a caminar... Com nosaltres en el segle XXI som portadors d’esperança del nostre món anunciant Crist? Aquest és el fruit.

Ara bé, això significa moltes coses. Des de com ens hem d’estructurar, que és el que hem de potenciar, quines línies d’acció hem de tenir. Però tampoc és dir si hem de reduir deu parròquies o quinze. No és tan estructural. És aconseguir que les persones, les que formen part de l’Església, estiguem realment convençuts de la nostra fe i del desig de portar-la als altres. Tot el temari del camí sinodal és això. I això demana una mirada al món escoltant-nos, dialogant, amb comunió, amb la pregària, amb la lectio divina. Una mirada al món que mai serà condemnatòria si creiem que Déu estima tant el món que ha donat el seu Fill. Una mirada al món des de l’amor i la misericòrdia. Després, Jesús com a resposta. I l’Església que unida a Jesús té la missió de portar als homes el Crist, que és el que salva. La idea és treballar això.

 

“SI EL QUE FEM ÉS NOMÉS CANVIAR L’ESTRUCTURA ENS QUEDEM IGUAL”

 

Avui quan pensem en l’Església ens fixem sobretot en una estructura que potser pesa més del que hi té a dins. També cal canviar això?

Si només fem això, no canviarà res. Si el que fem és només canviar l’estructura ens quedem igual. Què guanyem si enlloc de cinc parròquies en fem una, però els membres de l’Església no estem convençuts i hem perdut la fe? Si no lluitem perquè realment la fe impregni tota la nostra vida i tenim amb zel de sortir?

 

No s’està fent més una pastoral de manteniment?

No ho diria així. Sí que n’hi ha, de manteniment, perquè també s’ha de fer. Però jo veig zel en els mossens i veig el zel en general. El que passa és que evangelitzar és molt dur. És duríssim. Per exemple, fas tot el treball per a la catequesi, el fas el millor possible, arriba la comunió i que bonic aquell dia... i després ja s’ha acabat. I hi ha un zel, però costa trobar mètodes i els mètodes que hi ha també costa que entrin. Tenim una delegació d’evangelització que intenta veure com donen suport a les parròquies. Oferir realitats, programar activitats més evangelitzadores, com els sopars Alfa o les trobades Emmaús. L’activitat evangelitzadora sí que hi és, però costa trobar els camins i els fruits són molt pocs. El sínode penso que ens pot ajudar.

 

“DURANT LA PANDÈMIA L’ESGLÉSIA HA FET UN GRAN SERVEI”

 

S’ha dit que la pandèmia ens havia d’ajudar a anar a l’essència, a despullar-nos d’allò secundari. Ho ha vist a l’Església de Vic?

He vist que, durant el confinament, hi va haver moltíssimes respostes clares. Com tots els mossens, o des de la Catedral, ens posàvem al dia per emetre les misses o per tenir contacte amb la gent. Sí que en tornar hem vist una baixada perquè a la gent gran els ha costat venir. Però també ha aparegut gent nova. Per exemple, a la Catedral estem contents de la gent que ha vingut per Setmana Santa. Però tot és ambivalent. Potser la pandèmia ha ajudat algú a plantejar la vocació i per altres potser ha estat al revés. Pensar que la pandèmia seria la solució perquè en aquests moment tothom buscaria respostes, no ho veig.

Què és el més important que ha ofert l’Església en aquest temps?

Hi ha dues coses. Una és la caritat per mitjà de Càritas, que és l’Església. Càritas ha respost i a Vic ha fet un servei molt gran. Estic content de Càritas perquè és la que està sempre a l’aguait del que necessita la gent i està adaptant-se contínuament. Després hi ha hagut tot el servei religiós. Els directes per internet han fet un gran servei. I el servei dels mossens. L’atenció a les persones a qui se’ls ha mort un familiar, com els han acompanyat, com han estat a prop, com els han donat consol... Tots els mossens han fet les celebració que els familiars han demanat. I alguns ha estat valents en aquells moments de pandèmia forta, amb els riscos en anar a donar una unció, anar els enterraments als cementiris, al tanatori... És un servei propi nostre i que s’ha fet.

 

“FARIEN FALTA EL TRIPLE D’ORDENACIONS, PERÒ CAL CONFIAR EN DÉU”

 

Parlem més en general de la situació del bisbat. Des de que va arribar a la seu episcopal de Vic el 2003 han mort 144 capellans i se n’ha ordenat ben pocs.

Concretament n’he ordenat quinze diocesans i quatre claretians.

Això marca una tendència amb poc més d’un centenar de capellans dels quals la meitat estan jubilats. Com es governa això? Quines solucions es troben amb aquests efectius?

Quan vaig arribar era dels un dels onze capellans més joves del bisbat. I en aquells anys només n’entrava un al seminari. Haver-ne ordenat 15 en aquests temps tampoc és tant desastre. Però en farien falta el triple per poder-se mantenir. Com es fa? Primer de tot confiant en Déu. Això és evident. I després hi ha hagut un fet que és una mica propi de Vic: la relació amb altres diòcesis de fora d’Europa. També passa en altres llocs, però a Vic ara hi és més present. El segon any que jo estava aquí un mossèn que havia estat missioner em va parlar d’un capellà de l’arxidiòcesi de Kigali que estava estudiant a Salamanca. Ell havia de fer el doctorat i el mossèn que el coneixia em va demanar que es quedés aquí estudiant i servint a una parròquia. A partir d’això els bisbes d’allà han trobat oportuna aquesta fórmula. Ells poden enviar capellans a estudiar aquí i no han de pagar els estudis, els paguem nosaltres. I ha partir d’això han anat venint. Venint i marxant. No és que tots es quedin aquí. Només alguns com, per exemple, el qui ara és rector a la Seu de Manresa. Van començar a va venir també de Ruanda i del Congo n’hi ha hagut alguns que han vingut com a missioners. I n’hi ha hagut de Paraguai perquè jo coneixia el bisbe i també tenim relació amb Colòmbia.

També hi ha hagut la vinguda de grups de religiosos de manera estable.

Hi ha els Missioners Josefins i les Germanes Josefines, congregacions que van ser fundades a Mèxic a finals del segle XIX pel jesuïta Josep Maria Vilaseca, fill d’Igualada. Per aquest origen, els Josefins van demanar venir a Vic i ara estan a la zona d’igualada. També hi ha l’Institut del Verb Encarnat, l’IVE, a Manresa i la seva branca femenina de les Serventes del Senyor i la Verge de Matarà a la Catedral. El Senyor ha proveït.

 

“MAI M’HAN POSAT CAP PROBLEMA PELS CAPELLANS QUE VENEN DE FORA”

 

Aquest clergat d’altres esglésies de fora d’Europa, en aquest moment, té un pes numèricament significatiu al bisbat?

Entre tots són una vintena. Sí que són un nombre significatiu. I també tenen un pes perquè són joves. Tenen l’edat que poden treballar i tenir molta presència.

I això aquí s’ha acceptat bé?

Sí. Crec que som un sol presbiteri. No som els d’aquí i els de fora. I encara més els capellans que estan treballant en parròquies. Això significa com ens anem coneixent millor, com anem treballant, quins dons ens aporten ells a nosaltres, com s’integren aquí encara més, i no solament en la llengua, sinó com vetllem perquè puguin exercir sacerdoci d’una manera normal i en pau.

Els capellans de tota la vida de Vic no hi posen problemes?

No, no, no. Mai me n’han posat. Mai cap consell dels presbiteri m’ha dit res. És que ens ajuden. I veuen que si no hi fossin, ells haurien de portar més parròquies.

Els capellans que arriben aquí des d’Esglésies més vives, no creuen que són tots uns descreguts?

Contrasta perquè allà tenen les esglésies plenes. Adaptar-se sí que els costa un esforç. No és fàcil perquè són dos mons. És cert que diuen aquí som menys, però que els que hi són, hi són de veritat. Noten que la gent de les parròquies és molt fidel. També veuen la manera d’exercir el sacerdoci: aquí és molt diferent. I t’expliquen que aquí han descobert més el que és el servei. Perquè el sacerdoci és servei. Allà és més “el senyor rector” i el contrast és gran. Venen d’un país amb una parròquia on hi ha col·laboradors per tot: sagristans, cors parroquials, catequistes, catecumenats... On tenen una casa on els serveixen tot, el millor cotxe del barri... En canvi aquí la gent és poca i ells ho han de fer tot. Això és positiu.

 

“JO NO ESTIC PROMOCIONANT CAP TARANÀ. TOT ÉS PROVIDENCIAL”

 

L’arribada de clergat d’altres bisbats i aquestes nous moviments de vida religiosa, ha portat a que es digui que vostè ha volgut promoure una espiritualitat més tradicional, més antiga, més devocional a la diòcesi de Vic. Està promovent això?

Cadascú que ho interpreti com vulgui. A mi no em molesta gens, gens. Jo no estic promocionant això. Tot és providencial. Per exemple, a l’IVE ni els coneixia. Resultat que un diaca és tiet d’una religiosa d’aquesta congregació i va parlar-me d’aquest Institut. I va dir la paraula que per mi és providencial: catedral. Quan vaig arribar veia la catedral amb mossens grans i poca vida. Aleshores, el 2014, coincidint amb la visita Ad Limina a Roma dels bisbes catalans vaig anar a veure el superior de l’IVE. Ell em va dir que això ho havia de parlar amb elles, però en la conversa també surt una paraula providencial: Manresa. Resulta que el fundador era molt devot dels sant Ignasi. Per tant, va anar així. No hi ha res més que això. Ni els coneixia de res, ni tenia res al cap de tot d’això. Però quan van venir hi ha mitjans de comunicació que en fer una batalla dient que eren del règim de Pinochet i no sé què.

Però vostè va fer un exercici de confiança important.

Sí. I també m’equivoco. Però si és una cosa que està aprovada per l’Església jo no tinc cap problema. També van venir els Deixebles de Jesús de Joan Baptista, argentins que ara ja no hi són. En aquest cas va ser a través d’un mossèn que està allà. Tot ha anat així. A més, en el cas dels Missioners Josefins jo hi veig un tarannà molt diferent. És una fundació més antiga i és un altre tarannà.

La prioritat és que la vida cristiana es mantingui en aquesta diòcesi. La vida religiosa s’està afeblint molt. I si poden venir instituts nous, poden ajudar a coses concretes. Per mi és aquest sentit i res més. Des de que les religioses de Matarà estan al servei de la catedral ha canviat totalment. S’han adaptat totalment. Per exemple, als cants nostres en català. I amb els de l’IVE que hi ha a Manresa, hi ha una parròquia que està atesa. I a més a Manresa, en una ciutat on hi ha més parròquies, la gent pot triar anar on vulgui.

 

“PER QUÈ HEM DE FER TRES MISSES SI HI CABEM TOTS EN UNA CELEBRACIÓ?”

 

Una alternativa no seria que els laics assumeixin els buits que deixen els capellans?

No. No. Sí que ara, per exemple, són laics el secretari general i la vicesecretària del bisbat. I com a bisbe també he nomenat alguns laics o per ajudar a parròquia. Però no sempre ha funcionat. En general la gent volen mossens.

El meu pensament és d’anar avançant en què les parròquies d’un sector entenguin que formen una comunitat de parròquies, amb una parròquia central en el qual sempre es fa missa per totes les comunitats d’aquest territori. I als altres llocs s’hi s’anirà quan es pugui: una vegada al mes, cada dos mesos o una vegada a l’any, o per un enterrament perquè són pobles petitíssims. Però cal potenciar que totes aquelles parròquies entenguin que formen part d’una única comunitat. I que aquella celebració eucarística que es fa en una parròquia sigui la celebració de tots i no solament la missa d’aquell poble amb els qui venen de fora. Crec que anem cap aquí. Som gairebé 200 parròquies, però algunes són tan petites que només solament és el nom.

Vol caminar cap a unitats pastorals?

A mi m’agrada més parlar de comunitats de parròquies. Una sola comunitat, no una agrupació de parròquies. Això costa. Cada diumenge servim a totes les parròquies que hi ha necessitat. Encara podem fer ho. Però hem d’anar cap aquí.

Ja fa anys que parlo d’això: cap a la missa única. A les ciutats costa entendre. Perquè hem de fer tres misses si hi cabem tots en una celebració? A més, és bo trobar-nos com a comunitat. Hi ha parròquies que fa quinze anys tenien tres misses, però avui caben tots perfectament en una. L’eucaristia és central i fonamental per una parròquia. Però no cal que hi hagi missa de vuit, missa de deu i missa de dotze. Que hi hagi celebracions sense prevere per a mi és una cosa extraordinària. I pensar una diòcesi en la qual l’extraordinari és ordinari i l’ordinari és extraordinari és un error.

 

“QUE ELS LAICS OCUPIN EL LLOC DELS PREVERES NO ÉS LA SOLUCIÓ”

 

Potser d’aquí deu anys, com es plantejava en el Sínode de l’Amazònia, trobem un capellà que cobreix zones molt grans. Això no demana un canvi de model? Amb més promoció dels laics?

No, no. Són casos diferents. Aquí la gent de la diòcesi tenen a deu minuts de cotxe un altre poble propi. I l’important no és que el laïcat estigui darrere d’un altar. Els laics que facin periodisme com vosaltres... L’important és que estiguin per la família, l’educació, la sanitat, la cultura, els partits polítics, els sindicats, l’economia. Això és el camp propi de laïcat. No són mossens. Si esperen això, van errar la vocació. No és allò propi. Certament els laics han de participar de la vida de la parròquia i de la vida litúrgica. No ho nego això. Però que els laics ocupin el lloc dels preveres no és la solució. Per mi és tergiversar la realitat del que realment Crist ha volgut.

I per què no ho ha capellans? És un problema de model?

El que sobretot constato és que per desgràcia va junt la manca de mossens i la manca de fidels. Va junt. Si hi ha més fe, augmenten les vocacions. No és una crisi de vocacions, és una crisi de fe. I què vol dir el model? El problema que té Europa és un problema de fe, això és evident. I un problema de raó. Hi una ofuscació de la ment. No nego que els clergues hem de ser més sans i hi ha moltes coses a revisar. La manera de viure el sacerdoci l’hem de renovar i sempre, amb més fidelitat. Però no crec que sigui un problema clerical. Per mi el gran el problema és la fe.

Acabem aquesta reflexió pastoral parlant de la vida religiosa. Vostè és el responsable de la relació dels bisbes de la Conferència Episcopal Tarraconense amb la vida consagrada. En quin moment estem en el tema etern de la col·laboració entre vida religiosa i vida diocesana.

Com a bisbe veig una riquesa fabulosa que aporta la vida religiosa a la diòcesi. La vida religiosa també pateix una minva, però gràcies a Déu al bisbat n’hi ha que estan portant parròquies. És una col·laboració directa molt bona. També porten obres educatives i socials. Hi ha un servei mutu. I a nivell de Catalunya penso que la relació és bona. I en cada diòcesi hi ha una relació molt positiva i de respecte al carisma propi. L’ambient és bo.

 

“LA GENT NO TÉ CAP PROBLEMA AMB LES IMMATRICULACIONS DE L’ESGLÉSIA. UNA ALTRA COSA ÉS QUAN INTERESSA FER-NE UNA QÜESTIÓ POLÍTICA”

 

Parlem de patrimoni. El Museu Episcopal de Vic és un dels més importants del país i la diòcesi ha de dedicar molts recursos a la conservació del patrimoni cultural. Creu que és una tasca prou reconeguda públicament?

Jo crec que sí. Cada parròquia té la seva riquesa. Els pobles estimen i aprecien les seves esglésies i ermites i els ajuntament que col·laboren en la seva conservació. I el Museu de Vic està molt ben situat a Catalunya i també té col·laboració de l’Ajuntament de Vic i del Departament de Cultura de la Generalitat que forma part del patronat. Jo crec que això és bo. De les dues coses que més es valora de l’Església una és Càritas i l’altra és la conservació del patrimoni.

Tot i això, llavors es critica a l’Església quan immatricula patrimoni, i es posen aquests edificis al seu nom en el Registre de la propietat.

Jo crec que això és més polític. Com el que van fer el vicepresident i la consellera amb aquella roda de premsa dient que s’havia immatriculat de manera indeguda. I abans Unió de Pagesos, més preocupada per una ermita que no pas pel preu de la poma. Però, la veritat concreta que és la gent no té cap problema, excepte amb casos puntual que els emboliquen o els enganyen. Al contrari. La gent està contenta que l’Església en tinguin cura, i que quan hi vagin ho trobin arreglat i se’n puguin servir. Una altra cosa és quan interessa fer-ne una qüestió política. Però en general la possessió és pacífica. Hi ha molta pau. No hi ha cap problema.

 

“L’ESGLÉSIA HA DE SER LA VEU DELS SENSE VEU, PERÒ EN AQUEST PAÍS HI HA LLIBERTAT PERQUÈ TOTS ELS PARTITS DIGUIN EL QUE VULGUIN”

 

Acabem parlant de la situació política que viu Catalunya. Com valora la resposta de l’Església?

Jo  penso que els bisbes hem estat al nostre lloc. Parlem, ens complementem i ens ajudem. Tenim tots el mateix parer: servir aquest poble. Jo penso que la nostra la postura ha estat respectuosa, demanant diàleg, demanant respecte, demanant harmonia i demanant pau. El tema clau és aquest. Els termes concrets polítics sempre són discutibles i nosaltres no ens hi posem. No ens hi hem de posar. Jo sempre remarco que sigui quina sigui la realitat política d’aquest país l’Església continuarà fent el mateix, que és servir aquest poble des de l’Evangeli. L’Església venim d’un llegat històric en aquesta terra concreta. Des de l’època de l’Imperi romà, l’etapa visigòtica, la musulmana... Aquí fins i tot a l’època musulmana quedava una mica de vida cristiana. I després l’època carolíngia, la dels comptats, la medieval... Amb tot el que ha passat al llarg de la història, l’Església ha continuat aquí servint. Amb una forma política o amb una altra. Si Catalunya és independent o no, nosaltres farem el mateix. Per a mi no canvia res perquè servim aquest poble.

A diferència d’altres bisbats, en el territori del bisbat Vic hi ha una pensament més decantat cap a posicions sobiranistes. Li han demanat que sigui més explícit en temes com el dret a decidir o ara sobre l’amnistia o els indults?

Mai no m’han demanat això. En cap reunió de preveres o en els consells amb laics m’han demanat que el bisbe o el bisbat prengui una posició en aquest tema. Mai. I des del món polític tampoc. L’aposta ha ser de respecte a tothom. I demanar a tothom que respecti l’altre. I sempre he parlat només d’això perquè el poble fidel pot tenir l’opció política que cregui convenient. No puc imposar res. Això és així.

Quan es posen en joc drets i llibertats, no creu que hi sectors que esperen una veu més contundent de part de l’Església?

Em sembla que no és així. En un país en el qual no hi ha llibertat per expressar les coses, l’Església ha de ser la veu dels sense veu. Però en aquest país hi ha llibertat. Jo ara ho veig així. Un pot defensar totes les postures. Pot dir el que vulgui i pot expressar-se sobre tots els temes en llibertat. En els temes polítics els partits poden dir el que vulguin i el seu camp és aquest. Estic d’acord que hi ha un tema de drets, però abans que res és un tema polític. Seria diferent si això fos una dictadura i no es poguessin expressar certes coses. Aleshores sí que caldria parlar-ne. Però en aquest tema, i en aquest moment, dir concretament cadascú què entén sobre llibertat i drets ja és política.

Al territori de la seva diòcesi hi ha la presó Lledoners. Hi ha anat?

Sí, sí. Hi vaig anant bastant, tot i que ara la pandèmia ho ha frenat una mica. Hi he anat i he parlat també amb els presos independentistes. Hi he anat a fer eucaristies o a presentar una pel·lícula on també van venir alguns d’ells. I he anat per la Mercè i per també per Nadal. Com que és una presó nova, no hi havia costum de fer la missa de Nadal la tarda del dia 24. Sempre hi havia problemes i costava molt. Jo em vaig moure, fins i tot en vaig parlar el president Torra, i vaig aconseguir que la missa de Nadal es fes a la tarda. S’ha fet dos anys i aquest tercer any no s’ha pogut fer per la Covid19, perquè cada mòdul havia de fer les activitats per separat. Però vam anar a cada mòdul una estona llarga, vam compartir unes paraules, uns cants i ens vam felicitar Nadal.

Creu que en aquest sentit els presos polítics s’han sentit acompanyats?

Els que són creients estan contents del servei religiós. Ens han donat gràcies pels mossens que hi van. Jo crec que ells se senten atesos en aquest sentit.