(Montse Punsoda –CR) L’esclat de la guerra a Ucraïna ha desplegat un mantell de solidaritat i acollida al voltant d’occident. D’un dia per l’altre, moltes llars familiars han obert les portes als refugiats ucraïnesos que, a poc a poc, arriben buscant pau i seguretat. En aquesta línia, la mateixa Unió de Religiosos de Catalunya va fer una crida a les famílies religioses per tal “d’ajudar i donar resposta des de les seves possibilitats d’acollida”.
Cal remarcar, però, que la predisposició a aixoplugar el nouvingut, o algú que ho necessita, ja fa temps que està arrelada a l’ADN de moltes comunitats religioses. Perquè ara la porta s’obre a una família d’Ucraïna que fuig de la guerra, però fa uns anys, la comunitat teresiana del Raval l’obria a Ester acabada d’arribar de Bolívia. Fa uns mesos, les vedruna de Barcelona, a Loubna del Marroc. I des del mes de gener, les de la Companyia de Maria del barri de Sant Roc de Badalona acullen Safira, del Pakistan.
Diferents situacions, però amb un mateix propòsit: estendre la mà a aquell que ho necessita, com el bon samarità. Ara bé, com és fa aquesta acollida? Si convidar un amic a casa de vegades pot resultar complicat, per a una comunitat religiosa acollir algú aliè no serà sempre una decisió senzilla.
Una decisió presa en comunitat
La teresiana Victòria Molins explica que fa anys la seva comunitat va decidir allotjar joves que havien emigrat de Sud-Amèrica. “Una vegada aquí, es trobaven desemparades. Va ser abans de la tancada a les esglésies, moltes dones estaven en situacions denigrants. Arribaven sense feina, amb angoixa, dormint en habitacions rellogades, algunes fins i tot en un balcó!”, recorda la teresiana.
Molins relata com es van reunir les quatre germanes de la comunitat i ho van decidir a partir d’un “procés sa i de discerniment, amb pros i contres”. D’entrada, amb una reflexió personal; seguidament, ho van compartir en oració amb Déu; i finalment, ho van posar en comú. La teresiana explica que una de les germanes no es veia vivint amb una acollida; però, contràriament, no volia ser un “obstacle”.
Finalment, amb la provincial de la congregació van decidir que ella aniria a una altra comunitat, per així poder acollir les dones que ho necessitaven. “Va ser molt lloable que ella veiés com Déu ho volia i ens ho compartís”, destaca Molins. Gràcies a aquesta decisió, van poder donar asil a Ester, la primera en arribar, després a Patricia de l’Equador, o a Guada també de Bolívia. Durant una llarga temporada, les teresianes van arribar a hostatjar sis dones.
En aquest sentit, l’actual coordinadora de l’àmbit social provincial a Europa de les Teresianes, Catalina González, assegura que “cada un desenvolupa el seu paper en l’acollida, fins i tot, aquells que no participen, però contribueixen que sigui possible”. És el cas de la seva la comunitat, inicialment ubicada al Prat de Llobregat. Va plantejar a la Generalitat un projecte d’acollida per a joves que sortien de centres de menors. Aquest projecte, però, s’havia de fer a la Zona Franca.
“Després de comentar-ho amb la comunitat teresiana, que residia allà, i amb el govern provincial, vam intercanviar l’ubicació de les comunitats”. Així, Cata González i les altres germanes de la comunitat, van traslladar-se de la Zona Franca a un pis per allotjar-hi fins a quatre noies en situació d’exclusió. Així van fer-ho durant uns anys, fins que van voler acollir també nois. Actualment, continuen treballant amb nois i noies, però en pisos a part, tutelats per la comunitat.
Dinàmica en xarxa i rols d’acollida
Cata González afirma que el rol de cada un i “fer xarxa” “és clau en el moment de dur a terme una acollida”. Tant amb els que de manera indirecte ho permeten, com amb aquells que hi participen activament. En el seu cas, assegura que des d’un primer moment s’ha treballat conjuntament amb la Generalitat de Catalunya i el Consorci de Serveis Socials de Barcelona, que les posen en contacte amb els joves que surten dels centres tutelats i no tenen on anar. “Cada un aporta allò que domina des del seu àmbit –explica González–. Nosaltres estem en el terreny i donem propostes de solució i l’administració ens facilita eines que nosaltres també podem utilitzar. Per això, cal aprofitar les vies i camins i dialogar per construir una societat més digne”, hi afegeix.
Una mostra de cooperació la veiem, també, aquests dies amb la xarxa creada per Sor Lucía Caram del convent Santa Clara de Manresa, Òscar Camps d’Open Arms i el pare Àngel de Missatgers de la Pau que a fa unes setmanes van portar un avió amb 220 refugiats d’Ucraïna. En coordinació amb la parròquia Santa Anna de Barcelona, fan de mediadors per contactar famílies catalanes, disposades a acollir-los. Fa una setmana arribava també un autocar amb 202 refugiats i, de fet, ara mateix, ja hi ha una família a Santa Anna i una hostatjada al mateix convent de Santa Clara, a l’espera de retrobar-se amb els seus familiars a Girona.
Altrament, cooperant i amb una metodologia marcada, destaca la Xarxa d’Hospitalitat, creada pels jesuïtes el 2017, des de Fundació Migra Studium. Aquesta iniciativa cerca cases o llars per oferir acollida a persones migrades o sol·licitants d’asil. La comunitat Vedruna del carrer Mallorca, a Barcelona, fa dos anys que s’hi va sumar. Gràcies a aquesta col·laboració les religioses han donat asil a Loubna, a Beatriz Angélica i actualment a Samantha, les quals han pogut comptar amb un sostre mentre estabilitzen la seva vida. També s’hi va apuntar com a casa d’acollida la Companyia de Maria de Badalona, que hi ha a prop del Col·legi Lestonnac Badalona. Tot i així, després de quatre anys, Safira, la primera que han acollit, ha arribat contactada a través del projecte de formació Laila de la Fundació Ateneu Sant Roc per a dones immigrants, amb el qual col·laboren les religioses de Lestonnac.
“Va ser quan menys ho esperàvem, però quan el context ho requeria”, assegura María Luz López, religiosa de la Companyia de Maria que viu a la comunitat de Badalona. Segons explica, Safira, alumna del projecte Laila, va començar a faltar a les classes. “Vam assabentar-nos que Safira i el seu marit havien acabat vivint al carrer per problemes de salut i de feina, derivats de la pandèmia –explica la religiosa–. Per això, les quatre religioses de la comunitat vam proposar-li d’entrar a casa”.
Des de la seva entrada, el 10 de gener, les religioses continuen amb la seva tasca i paral·lelament coordinen amb la Fundació Ateneu Sant Roc un treball l’orientació amb ella. “Ells ens faciliten el contacte amb l’Ajuntament de Badalona”, explica María Luz. “A més a més, des de Xarxa d’Hospitalitat ens donen un cop de mà amb la seva experiència. Cal fer xarxa de solidaritat i suport mutu d’acompanyament i nosaltres estem molt capficades en fer-ho possible”, hi afegeix.
Estabilitat i convivència
El context de l’acollida varia en els diferents casos. Uns degut a la repercussió de la pandèmia, altres, a causa de les dures condicions de l’onada migratòria, i uns altres, per la complexa situació de joves sense un nucli familiar estable... Al final, però, tant teresianes, com Vedruna o Lestonnac, mogudes pel carisma i per la convicció cristiana, han obert les portes per donar un cop de mà. Perquè tal com afirma M. Luz cal “donar acollida i integració als col·lectius vulnerables, perquè no caiguin en situacions de pobresa o injustícia social”.
En el cas de les joves, “és necessari allunyar-les dels ambients tòxics, per donar un entorn afectiu i construir nous ponts d’integració”, explica Cata González. Aquests ponts arriben, a poc a poc, cuinant-se des del primer dia que entren a la llar: “Es tracta, bàsicament, d’obrir les portes i viure amb un compromís recíproc de les dues parts”. Amb aquesta entrada s’entrecreuen els hàbits de la comunitat i els del nouvingut o nouvinguda, que té un recorregut sovint molt diferent.
Victòria Molins recorda especialment els contrastos amb la manera de fer o de menjar, en què calia un “estira i arronsa”. Però destaca com, en certa manera, l’experiència del noviciat les va preparar. “Hi ha aspectes complicats en el conviure, però per sobre d’això hi ha amor i comprensió i, per nosaltres, després de conviure amb diverses religioses en el noviciat ens va ajudar”, detalla. “Ens va enriquir molt, elles rebien molt de nosaltres, però nosaltres també d’elles, i això, ens va obrir a diferents cultures”.
Per la seva banda, la María Luz de Lestonnac, explica com l’intercanvi cultural amb Safira el “viuen amb riquesa”. Ja no només en l’aspecte gastronòmic, amb els plats que de vegades prepara la Safira al pur estil paquistanès, “amb tot l’exotisme i picant que suposa” –detalla amb humor– sinó també en l’aspecte religiós. “Un dia, quan fèiem les vespres, Safira es va asseure amb nosaltres. Callada, va intentar entendre què fèiem i la vam anar integrant, a poc a poc –explica la religiosa amb un to emotiu–. Totes ens vam acabar donant les mans per pregar el Parenostre”, hi afegeix. També les religioses acullen costums de la seva inquilina. És així, que si Safira beneeix la taula totes acaben dient “amén”; si la pregària la fan les religioses, acaben dient “insallah”.
En un altre sentit, destaca també el contrast amb els joves. Les vedruna asseguren com l’arribada de Samantha, o Sami ha “rejovenit la comunitat”. Asseguren que “no només la mitjana d’edat ha baixat notablement, sinó com amb la seva entrada han entrat també rialles, balls, projectes…”, expliquen.
També, Cata González coincideix amb què la joventut “porta moments divertits”. Tot i així, destaca les dificultats que envolten els joves que arriben dels centres. “El més difícil és mantenir la normalitat en el dia a dia”, declara. “Són joves, i les seves problemàtiques i preocupacions són més grans que les d’un jove amb un nucli familiar normal, per això, cal donar-los estabilitat, perquè quan comparteixes espais comparteixes vida”, afirma Cata.
Com a anècdota, la teresiana explica que alguns papers dintre la llar agafen un to familiar, com el de la religiosa més gran de la comunitat, que era “l’àvia” per les acollides i per a ella, les joves, les seves netes. Tanmateix, assegura com és el dia a dia, que neix la confiança, amb “un cafè o un pla improvisat”. “Cada jove arribava amb una història i nosaltres l’acompanyem, intentant donar-los un entorn que les ajudi a créixer i a establir un marc per caminar de manera estable”.
Un llistat d’objectius
Al costat d’aquesta convivència hi ha una feina i un llistat d’objectius per assolir, en els quals s’hi bolquen les religioses fent un seguiment continuat amb les persones allotjades. En el cas de la Cata amb els joves, explica que “la comunitat ha de donar comptes a l’administració”. Des de la Generalitat es dona un període determinat perquè tinguin estudis i una feina. En aquest marc de preparació entren nous actors, com treballadors socials i voluntaris, que se sumen a la xarxa d’integració d’aquests nois i noies.
Pel que fa als acollits que arriben de fora, la llista d’objectius varia una mica i se centra en temes de documentació, feina i habitatge. Viqui Molins destaca com al final adquireixes “un màster en els tràmits de l’obtenció dels papers i documents”. També les religioses de Lestonnac amb Safira, a banda d’ajudar-la en formació i la llengua, paral·lelament, li donen un cop de mà amb els tràmits amb l’Ajuntament, Habitatge Social i altres serveis de l’administració per tal que aviat pugui tornar a viure amb el seu marit a la seva pròpia llar. Aquest és el gran objectiu: que trobin estabilitat per viure nous reptes a casa seva.
Els fruits de l’acollida
Documentació, llar, salut, estabilitat, feina… Al final, després de l’acollida els fruits són molts. No només pels que entren i marxaran, sinó també pel que els han acollit i es quedaran. Les germanes Vedruna diuen que cada nova inquilina suposa “un nou començament, una crida a estar atentes” i que cal “saber acompanyar i compartir la vida de les que arriben a casa amb inseguretat i temors i, amb grans desitjos de llaurar-se un futur”. Cata assegura que “treballar amb els joves omple la comunitat”. “Tenim la convicció que en ells hi ha un diamant en brut i nosaltres volem que puguin descobrir qui són per treure el màxim d’ells”. “A mi personalment, m’ha ensenyat moltíssim i m’ha fet créixer”, assegura.
Viqui Molins assegura que per a elles acollir “és fraternitat posada a la pràctica”. O com diu la comunitat de Lestonnac: “una fraternitat oberta a cultures i creences”. Perquè tal com exposa María Luz, “vincular-nos i col·laborar entre entitats és un irrenunciable, avui dia, per fer possible un altre barri, un altre món. Cal ser aquí, cal ser així. La vida religiosa, en la seva obertura i acollida a l’immigrant, té un repte que l’obre al futur”, hi afegeix.
Us ha agradat poder llegir aquest article? Si voleu que en fem més, podeu fer una petita aportació a través de Bizum al número
o veure altres maneres d'ajudar Catalunya Religió i poder desgravar el donatiu.