Roger Vilaclara –CR Han passat 60 dies des que un terratrèmol de magnitud 7,8 en l'escala de Richter i milers de rèpliques van sacsejar Síria i Turquia. El primer va ser el 6 de febrer a la matinada i va deixar més de 55.000 víctimes mortals. Dos mesos després, malgrat que els mitjans n’hagin deixat de parlar, la situació dramàtica continua. I enmig de la desesperació arriba la Pasqua. "A Síria la intentarem viure com hem fet sempre", explica el germà marista George Sabé. Hem pogut parlar amb ell a través d'una videotrucada des d'Alep, la seva ciutat natal. I malgrat la tristesa, assegura que el terratrèmol "també ha portat el regal de Déu: l'amor de les persones".
Malgrat la crisi humanitària del país, els maristes de Síria volen viure la celebració de Pasqua amb pregàries, fent vida comunitària i amb moments personals i de reflexió. Aquest és el gran repte dels cristians de Síria: viure la Pasqua com un moment d'esperança i de llum. “Ho farem possible”, assegura Sabé.
Però, com es pot viure el relat de la Passió, que passa del patiment a la llum, en una situació com aquesta? “Necessitem acceptar que el que hem viscut forma part de la crucificació de Jesús, però també de l’esperança de Maria”, diu el marista. Explica que és necessari caminar com Jesús: "Portant la creu, però sense aturar-se en el moment de patiment”. “Cal seguir caminant”, hi afegeix.
Sabé va anar a l’escola marista d’Alep i explica que allà va sentir la seva vocació. Per fer el noviciat va viatjar fins a Balaguer, al Monestir de les Avellanes dels germans maristes. Allà coneix Europa i, especialment, Catalunya. Després de la seva etapa a les Avellanes, va estar a Bèlgica i, més tard, al Líban. El provincial el va nomenar superior de la regió del Líban i Síria, però el 2012, amb l’inici de la guerra a Síria, Sabé va demanar tornar a la seva comunitat d’Alep. “Ho vaig fer per poder ajudar i estar a prop de la meva població”, assegura.
“Si em preguntes com estic jo; estic cansat”. El germà marista reconeix sentir-se esgotat per l’acompanyament a les víctimes d’aquests dies. “Cal escoltar la gent, aportar esperança als joves i als infants i acompanyar-los d'una manera que els permeti sentir-se bé”, diu. “I tot això fa que nosaltres ens sentim cansats i que tinguem por de no poder acompanyar totes aquestes necessitats”.
De tots els neguits i de totes les conseqüències que ha portat aquesta situació, Sabé en destaca “la pèrdua de sentit”. Què faré d'aquí a un any? Què passa si em quedo a Síria? Qui em pot assegurar que demà no hi haurà un altre terratrèmol? Per al marista, aquestes són "preguntes fortes, que evidencien una pèrdua de sentit i que no tenen resposta". “El sentit de l’Evangeli ens convida a demanar el pa de cada dia, però també necessitem organitzar-nos i planificar, encara que després ho deixem tot en les mans de Déu”, conclou.
Sobre aquest futur, el germà marista explica que es tracta de viure el dia a dia: “No hi ha futur”. “El més important és estar disposat a escoltar i respondre les necessitats”. Parla de treballar conjuntament, com a comunitat, per construir un futur millor: “Hem d’actuar junts perquè la comunitat dona forces i et permet actuar de manera més oberta i dinàmica”. “Ho estem fent”, assegura.
Els dos mesos després del terratrèmol han estat, per al germà marista, “la cresta de la desesperança”. “És com si el desplaçament de la població, la guerra a diferents regions o la pobresa crònica no fos suficient”, diu. I en subratlla la diferència: “La guerra es concentrava a un lloc, en un barri o ciutat; però el terratrèmol ha arribat per trencar-ho tot i tothom ha d’assumir-ne les conseqüències”.
La situació dramàtica a Síria no comença el febrer del 2023 amb el terratrèmol. Al país es viu una guerra civil des del 2011. A Alep el conflicte armat va acabar el 2020, però de seguida va arribar la pandèmia de la Covid-19 que va portar unes greus conseqüències econòmiques. “Tot això ens ha fet ser encara més pobres, més necessitats, i ens ha convertit en una població que viu, majoritàriament, sota el nivell mínim de vida digne”, diu Sabé.
Explica que des del primer moment l’Església i les congregacions religioses van obrir les parròquies i les seves cases per acollir tothom: “Ho vam fer sense distinció, sense preguntar, sense posar cap impediment”. “Però, abans d’obrir les portes, calia obrir el cor”, diu. I és que, per George Sabé, acollir vol dir no pensar ni un segon amb els prejudicis o els mals pensaments. “La víctima és una persona humana i nosaltres tenim aquest deure”, subratlla.
Les congregacions els van oferir tot el que van poder: menjar, llocs on dormir, mantes o estones de pau i tranquil·litat. Una ajuda que es va sumar a la de mesquites, escoles i d’altres institucions.
Després de diverses setmanes, la gent havia de “començar a viure la seva vida real”. Un fet que va costar, sobretot per les pors. El fet de viure com la resta ajuda a superar els neguits comuns, però, en aquell moment, calia fer un pas més: “Podem tornar i volem tornar”. Per això les congregacions van animar als atesos a tornar a les seves cases, les seves feines i normalitzar la situació. “Si algú no podia tornar perquè havia perdut la casa, el vam ajudar a trobar-ne una”, explica Sabé. També el govern va oferir centres d’acollida a la gent que no podia tornar.
En general, parla d’un moment de solidaritat “ad intra i ad extra” molt fort. “Aquest és l’altre rostre d’un terratrèmol”, diu. “Pensem, a vegades, que qualsevol crisi és totalment negativa, però també ens pot aportar moments de gran obertura, solidaritat i regals”, hi afegeix.
L’altra cara de la moneda parla precisament d’això. Sabé subratlla que el terratrèmol els ha ensenyat que la gent, coneguda o no, és solidària. Parla d’organitzacions catòliques, de persones, de mitjans de comunicació i d’entitats voluntàries. “Ens sentim ajudats i sostinguts econòmicament encara avui”, diu.
“No podeu imaginar la quantitat de missatges que hem rebut de totes les parts del món de persones que no coneixíem”, explica. Quan no et sents sol davant una situació apocalíptica, detalla Sabé, és quan pots dir “gràcies a Déu”. Per a ell, és “un regal i un do” que avui segueix sent una realitat. Assegura que tots aquests missatges donen la força per continuar als maristes i a tota la gent que ajuda. I, a través d’ells, la força arriba a milers de famílies de Síria i del món.
Us ha agradat poder llegir aquest article? Si voleu que en fem més, podeu fer una petita aportació a través de Bizum al número
o veure altres maneres d'ajudar Catalunya Religió i poder desgravar el donatiu.