Voleu rebre les notícies?

Subscriviu-vos al butlletí gratuït

Per saber-ne més

Galeria d'imatges

(Laura Mor –CR) Experta en acció comunitària, Txus Morata analitza en aquesta entrevista el potencial social que ha aflorat durant el confinament. També identifica camps d’intervenció urgents. Demana acompanyar i formar els voluntaris que han exercit aquest compromís per primera vegada per no perdre capital social. I també es fixa en els principals escenaris de vulnerabilitat que presenta l’actual emergència social: des de les residències geriàtriques i les persones que pateixen soledat, passant per la infància que ha patit situacions d’estrès i de maltractament. Una visió de conjunt sobre l’acció comunitària durant i després del confinament, i del paper de l’Església pel que fa a la col·laboració amb d’altres agents. Txus Morata és coordinadora del Grup de Recerca Innovació i Anàlisi Social de la Facultat d’Educació Social i Treball Social Pere Tarrés - URL.

Com s’ha activat la comunitat amb la crisi del coronavirus?

En una primera fase es van activar un conjunt de xarxes, tant socials com veïnals, que han actuat amb molta contundència dintre dels barris i que han fet un gran suport a les persones. Després també hi ha hagut altres xarxes del tercer sector, que ja existien, que van reorientar i redissenyar la seva acció: el Banc d’Aliments, Càritas, algunes associacions de metges... Saber reformular-se va ser una resposta comunitària potent. Entre unes i altres hi va haver una confluència molt interessant.

Parlem d’accions molt diverses...

Sí, des d’accions d’intermediació entre persones que tenien necessitat materials bàsiques, el voluntariat als barris, els veïns, etc. Això ens ha dit que hi ha una societat amb ganes de practicar la solidaritat. Són capacitats que té la comunitat i que la crisi social ha fet emergir. També hi va haver temes d’oci, de cultura i d’esport: una xarxa d’actuacions dins les cases i les llars, però també en connexió amb el veïnatge. Durant el confinament, la comunitat es va activar, hi va haver una emergència molt forta de vida comunitària, de barris.

És una reacció social molt inèdita. Si fem balanç històric, s’ha viscut res abans de similar?

Algunes d’aquestes xarxes s’havien activat en barris que han estat castigats per situacions socials o econòmiques. Però amb una emergència tan global, sanitària, i amb efectes socials, econòmics i educatius, no. Crec que ha estat una reacció molt nova de les xarxes comunitàries, fonamentalment al veïnat i als barris, i amb les entitats que s’han redissenyat.

Una reacció notable per la quantitat d’iniciatives. A nivell qualitatiu, quina valoració en feu?

Ara està per veure tot això. Les respostes socials més importants arriben passada l’emergència. És quan es pot veure la qualitat d’aquesta activació, en la quotidianitat tot està una mica més relaxat.

Quina mena de respostes?
A partir del confinament s’estan produint tres tipus de respostes. Unes les trobem en les relacions properes, entre veïns, i l’activació de la comunitat als barris; unes altres tenen més a veure amb estructures socials i polítiques i l’encàrrec del voluntariat; i després hi ha les propostes d’acció comunitària amb els col·lectius més vulnerables. En el cas més polític, s’ha de veure si és només una resposta a l’emergència que després no queda reflectida als barris i a les comunitats.

Parleu de voluntariat fort o feble en funció de si busca o no una transformació social a llarg termini, si denuncia les causes de desigualtat.

Aquí està la qüestió. Va haver-hi una activació molt natural de la vida comunitària dels barris i ara està per comprovar-se fins a quin punt aquesta acció queda fixada a la societat. Tenim ha tot el que ha emergit a nivell de voluntariat. Si això després no té un recolzament polític i social, i unes estructures potents per acompanyar aquests processos de voluntariat, quedaria com una resposta feble.

Una anècdota més del confinament?

Sí, i això també és un perill. Quan has activat una comunitat i l’has posat amb certs protagonismes, s’han generat accions de solidaritat. Si després no ho cuides, és una pèrdua de capital social molt important. Les mateixes entitats del tercer sector i les administracions han de generar estructures que donin suport a aquestes iniciatives, amb col·laboració amb la ciutadania, perquè això també es vagi enfortint. És molt important també seguir acompanyant el voluntariat.

Què heu detectat en l’acció comunitària de proximitat, als barris?

S’han recuperat barris que en molts casos estaven desactivats. A partir de la creació de xarxes de veïns, s’han generat noves relacions de proximitat. També ha emergit el civisme, la convivència, el compromís com una cosa que s’ha de saber educar. Des de les escoles, les famílies, el lleure, s’ha de treballar l’educació en la comunitat i per la comunitat. I també tinc la impressió, tot i que no ho tenim tan avalat a nivell de dades, que les famílies que s’han enfortit. Nanos en situació de normalització social que tot el dia que estaven ocupadíssims entre l’escola i les extraescolars. Una emergència com aquesta ha fet que estiguin molt vinculats a la família, els pares se n’han hagut de fer més càrrec. Hi ha estudis que s’estan començant a fer per veure com el confinament ha enfortit famílies cap endins.

També s’han viscut i identificat mancances i límits en les capacitats parentals. No tothom està preparat per a conviure tantes hores en espais tan reduïts... És un punt de partida per entendre que cal un treball per fer més forts aquests vincles i que l’educació no quedi delegada només a tercers?

Les mancances que han detectat molts pares poden ser un punt de partida. Aquí hi ha una oportunitat per educar en recursos i també en la vida familiar. Això és una assignatura pendent.

Tradicionalment, l’Església ha fet aquest paper d’educar les famílies, de formar matrimonis...

I tant! L’educació de les famílies són temes que l’Església ha treballat amb molt d’encert. I és un camí interessantíssim per a entitats socials i escoles. L’altra contrapartida forta d’aquest confinament és amb les famílies més vulnerables. Famílies amb situació de violència, de maltractament, ha estat un patiment molt gran per als nens que han estat confinats. I això també revela que hi ha molta infància vulnerable en situacions delicades.

Des de la Fundació Pere Tarres treballem amb la Xarxa de centres socioeducatius, que fan suport als nanos sortint de l’escola. He estat en contacte amb educadors que treballen en aquests barris vulnerables. Han fet un seguiment dels nens dels centres i en confinament han seguit fent reforç educatiu, activitats de lleure i de suport emocional. També hem vist la importància que aquestes entitats i centres estiguin connectats i continuïn oberts. Pel valor social que aporten. Ja es veia abans, però durant el confinament s’han agreujat situacions de violència i de vulnerabilitat.

Poden haver quedat infants fora del circuit, quan les famílies o els tutors no volien o no podien oferir aquesta connexió?

Exactament. Hem vist la importància i la força d’aquests dispositius i dels educadors de referència. Perquè han pogut detectar situacions, han pogut acompanyar... I ja ho feien el dia a dia, però ara s’evidencien més coses. En els centres estan analitzant les dificultats que aquests nanos han tingut en les seves famílies, saber què han viscut i buscar estratègies de treball. Necessiten suport perquè en aquesta situació han patit molt.

Tornem al bloc polític i d’estructures que cal generar a partir d’ara.

Si aquesta l’activació de noves solidaritats no genera estructures i xarxes de suport als barris, si no es cuiden els espais de trobada o aquestes accions, hi hauria una pèrdua de capital social molt important. Cal generar aquestes estructures, que són polítiques i que impliquen la col·laboració de tres agents: administració, professionals i ciutadania no organitzada que ha emergit, i les pròpies organitzacions. I és interessantíssim veure la quantitat de joves que s’han activat com a voluntaris.

Joves que han fet el relleu a la gent gran, que s’han quedat a casa per ser població de risc, i que configuren un gruix important del voluntariat de Catalunya...

Hi ha dades que mostren una gran quantitat de xarxes de joves que s’han activat. Joves que no havien fet mai voluntariat, ni estaven en cap organització. Des de la vivència del veïnat que té una persona gran que està sola, s’han activat aquests processos. Aquest aflorament de compromís social ha estat una gran oportunitat per molts joves.

Alertava del perill que ningú acompanyi ara aquests joves.

Hi ha propostes a nivell educatiu, des de les escoles i les entitats, per exemple, d’aprenentatge i servei: eduquen els joves a que vagin agafant aquesta sensibilitat per la comunitat. S’estan fent coses organitzades i planificades. Amb la situació com la que ha emergit hem vist molta gent jove mai no hagués estat en un banc d’aliments, o assistint gent gran al mateix edifici, i que han experimentat sortir de la seva individualitat. Aprofitar aquestes energies comunitàries, és un repte important pels educadors i per la pròpia societat. Cuidar-ho i activar-ho. Això passa per la creació d’espais i d’acompanyament. Joves que vulguin quedar-se connectats a voler fer coses.

Això requereix velocitat? Si ens plantem ara a l’estiu, passa Nadal i fins el gener no hi pensem, potser aquestes mans queden perdudes? Encara que després hi pugui haver sempre una opció de retorn...

Jo també ho veig així. Cal agilitat. No es pot deixar passar. Sempre val la pena haver viscut una experiència, encara que es quedi en un moment puntual. També hi haurà gent que no voldrà fer més col·laboracions. Però perquè les xarxes construïdes quedin actives, hi ha una responsabilitat de les administracions. Si es dona un suport, la gent quedarà connectada a fer coses: donar cobertura social amb ajuda als aliments i a persones sense llar; però també persones adultes que han fet assessorament legal, advocats o metges, i un conjunt de xarxes ben interessants, que no són només reacció a l’emergència, sinó de promoció de les persones i de la qualitat de vida.

Per exemple?

Hi ha xarxes veïnals que posen en contacte gent dintre de la pròpia comunitat. Com SAL, que ve de Noruega, i que aquí ha agafat una força important d’ajuda mútua. També la xarxa veïnal per trencar l’aïllament de persones vulnerables, a Terrassa, i que han donat suport a les famílies. Aquí també hi ha els menjadors socials o l’atenció a gent sense llar, que tenen components més delicats i requereixen d’eines més estables. Són xarxes que caldria cuidar molt. Han aconseguit apropar gent que tenia interès i que ha fet un compromís ciutadà de forma més estable. I el voluntariat cal cuidar-lo i acompanyar-lo: requereix programes i persones concretes.

El bisbat de Tarragona, per exemple, ha creat una comissió especial per atendre la crisi provocada pel Covid-19. Són estructures noves, que compten amb experts i gent que ja està treballant sobre terreny.

L’Església sempre ha estat promotora de tots aquests temes i tenia molta cosa activada. Però en un moment així ha agafat més força i s’ha fet més públic. I això ha estat interessant. Conèixer aquesta mena d’accions que s’estaven gestant, veure als mitjans de comunicació coses que es feien des del silenci, de gent molt compromesa, és bo que la ciutadania sencera se n’hagi assabentat. I per la gent jove ha estat un al·licient.

Conèixer el que es fa pot contagiar el compromís?

Jo crec que sí, és un element de contagi. I el repte està en què no es quedi només en un voluntariat de reacció, sinó que sigui un voluntariat format i acompanyat, que pot tenir incidència política. Dona resposta, a la vegada que denuncia coses i fa veure les necessitats socials.

I aquí hi pot haver reticència per part de les administracions. Una societat organitzada el que fa és auditar l’acció de govern.

És clar, no deixa de ser una postura de l’estat del benestar: donar respostes, però moltes de les necessitats les cobreix la societat més organitzada, del teixit social, les entitats del tercer sector. Això és vital i és molt important, però s’ha de fer de forma col·laborativa i coresponsable. Entre l’administració, la societat organitzada i la pròpia ciutadania que no està connectada amb organitzacions. Aquí hi ha una sinergia de treball conjunt i col·laboratiu. D’una ciutadania que no només reacciona, o que ho fa des d’una mirada assitencialista, sinó que pot qüestionar determinades coses a l’administració, ser més política i més reivindicativa. I generar estructures que siguin necessàries per a les persones.

Els serveis socials són part d’aquestes estructures. Quina radiografia en feu?

Els serveis socials estan molt arrelats als ajuntaments i a les comunitats. La tasca que fan és important perquè atenen la necessitat primària de les persones: la llar, de cura... La crisi ha evidenciat que els serveis socials tenen un potencial molt fort en la connexió i el treball comunitari. Els mateixos professionals s’han qüestionat com millorar aquest treball.

Això implica una feinada de por: hores de coordinació, però també cedir espais i protagonismes...

Sí, però cal un lideratge conjunt. Aquí hi ha la feblesa del sistema, del tipus de governança. Els serveis socials fan una tasca immensa i boníssima, però estan tant en les emergències del dia  a dia i de les coses puntuals i necessitats més materials. Però falta aquesta tasca més de coordinació, de territori, de posar en contacte associacions, ciutadania, organitzacions... El treball social comunitari és professió molt potent. Des dels serveis socials i sense perdre aquesta dimensió ciutadana. Canvia el paradigma de treball: des d’on feu la tasca? Des de l’emergència o des de la promoció de les comunitats? Liderar comunitats i activar-les requereix saber detectar els flux motors d’un barri o d’un territori. Captar on són les persones amb una sensibilitat especial per activar coses. Tenim una certa carència d’aquesta mirada de treball comunitari.

Però és la perspectiva comunitària que fa anys que treballeu des de Fundació Pere Tarrés.

Sí, perquè ens creiem de base tot aquest tema. Des dels orígens de la Fundació, que va néixer als territoris, amb el lleure, hem estat molt sensibles sempre a la vida quotidiana de la comunitat. Però sempre s’ha de vigilar sempre, cal revisar i avaluar. Les mateixes emergències del dia a dia no ens deixen veure aquesta dimensió que és més política. No s’hi val només una mirada immediatista. Cal canviar consciències i mentalitats, i provocar canvis requereix temps, planificació, activar persones que són líders en els territoris... És també una mirada tècnica.

Com queda tocada l’autoestima d’un col·lectiu d’educadors socials que han vist frustrades tantes accions?

Han viscut molt la impotència de tocar la realitat. Ells ho expressen així. Però també per no tenir el suport emocional suficient. La societat i les estructures no han estat preparades per afrontar aquesta crisi. Hi ha gent que ha patit molt. Als CRAES, els centres residencials, amb nanos que tenen una hiperactivitat molt forta i que no sortien de la casa. O gent que ha estat tocant la realitat més viva de pobresa. I els professionals han patit. I requereix preparar-se per quan hi hagi situacions com aquesta, en què la mateixa estructura no pot donar tot el suport. Això passa per la formació i per les competències que tinguis.

Tornem als col·lectius més vulnerables. Què toca fer ara?

Infància i famílies vulnerables requereixen respostes importants. Per exemple, amb el reforç educatiu de nanos que han estat patint per l’escolaritat aquests mesos. Calen actuacions per garantir una igualtat d’oportunitats.

Hi ha propostes concretes a curt termini?

Els mateixos centres socioeducatius poden comptar amb xarxes de voluntariat per ajudar al reforç escolar durant aquests mesos d’estiu. I que quan arribi el setembre i l’octubre, aquests nanos puguin haver recuperat certes coses. Els casals d’estiu també són una forma de recuperar la socialització dels nens. Després hi ha l’àmbit de violències domèstiques i d’estrès que han viscut i que afecten la salut mental. Hi ha nanos que potser tenien una situació que no era patològica, però que tenien situacions delicades a casa. I el que han viscut d’estrès i violència ha pogut provocar processos de malaltia mental. I aquí caldrà suport. I enmig hi ha també el tema de les beques d’alimentació.

Amb quines altres col·lectius vulnerables calen intervencions urgents?

També hi ha la gent gran sola. La mirada i el treball que s’han de replantejar les residències geriàtriques no és només des de l’àmbit sanitari, sinó des de l’àmbit institucional i social. En situacions delicades, quins sistemes de protecció i de comunitat poden ajudar? També la situació viscuda ha visualitzat molta gent que està sola i que era un col·lectiu invisible.

Com es fa perquè no quedi ningú pel camí?

En els barris, una mateixa escala de veïns no era conscient que hi havia persones vivint soles i totes les seves necessitats. O dintre dels barris, amb l’emergència aquestes persones han demanat coses, s’ha visualitzat aquesta realitat de soledat. I, passada l’emergència, això s’ha de cuidar, amb actuacions polítiques i tècniques. A banda del voluntariat, i més enllà de les necessitats bàsiques, cal atendre la dimensió comunitària. Necessiten relació, companyia. Cal veure com es fan accessibles els centres cívics i les cases de cultura... I no deixar-ho tot a les mans d’un voluntariat o d’una ciutadania conscient i sensible.

Com afecta la nostra cultura en el sentiment de soledat?

Hi ha països on la soledat no es viu com un problema. Però en un món mediterrani necessitem les relacions de proximitat. En un moment així, la percepció de la persona pot ser de molta gravetat. Cal articular estratègies per gent que ha estat una mica indivisible i que requereix acompanyament. Parlem de la persona gran que pateix la soledat, no de qui viu sol i ha fet una opció i està bé.

Com ha estat la coordinació entre l’administració i l’Església en aquest temps?

Des de l’Església hi ha una tasca interessant a fer: col·laborar, coordinar-se i qüestionar coses des d’aquesta mirada política. I des de les administracions, cal tenir en compte la tasca que fa l’Església amb realitats més vulnerables. Requereix coordinació i reconeixement mutu. Valorar-se com a agents vàlids i necessaris. L’Església fa una feina essencial, perquè té molta sensibilitat per connectar tots aquests col·lectius. Però és important que sigui reconeguda, i que l’Església també superi accions i tendències més assistencialistes, que  camini més cap a visions polítiques, més reivindicatives i de lluita social.

Quanta feina per fer!

Sí, tenim molta feina i és molt motivadora. El confinament ha estat dur i de tot això n’hem d’aprendre. Hem d’aprendre d’humanitat, sobretot. I aquí val la pena activar la comunitat.