Voleu rebre les notícies?

Subscriviu-vos al butlletí gratuït

Per saber-ne més

Enllaços relacionats

(Josep Gordi –CR) Per fer aquesta passejada ens hem trobat a Collbató amb en Ricard Fernández, geòleg de formació i guia de muntanya per vocació. Segurament és una de les persones que millor coneix Montserrat ja que tant ens pot parlar dels materials geològics que la formen, dels il·lustres viatgers que van passar-hi al llarg dels segles XVIII i XIX o de com era la vida dels ermitans. En la festivitat de la Mare de Déu de Montserrat, us oferim aquesta descoberta, que forma part de la col·lecció d’articles sobre santuaris naturals.

Amb en Ricard Fernández centenars de persones d’arreu del món han visitat aquesta muntanya única. Recordo que un dia m’explicava que ”és una experiència magnífica verificar com la percepció del sagrat i el sentiment espiritual és un element comú a totes les cultures”.

Ens parla dels “retorns” que ha tingut com a “impagables”. “Com la de la noia estatunidenca que va voler repetir l’excursió a Tebes amb el seu fill un any després de venir ella sola per intentar que la potència introspectiva de Montserrat ajudés el noi a reconsiderar la seva decisió d’allistar-se a l’exèrcit. M’ho explicava entre llàgrimes quan li vaig demanar perquè havia tornat”. També recorda que un turista li va donar les gràcies “perquè li havia donat recursos per recuperar la relació entre dos germans seus, un ateu i l’altre creient, a través de la noció del sagrat i de l’espiritualitat”.

Quan ens saludem davant de l’església de sant Corneli de Collbató, no podem evitar de preguntar-li: què hi fem aquí?

Som aquí, perquè per aquest camí, fins a mitjans del segle XVIII, era per on arribàvem tots els pelegrins i totes les persones que volien visitar tant als ermitans com els monjos del monestir. Per tant, aquest era el camí principal per arribar al monestir. Avui en dia encara es poden observar, al mig del carrer, els símbols que fan referència al camí de sant Jaume que prové de sant Pere de Rodes i que després de passar per Montserrat es dirigeix cap a Santiago de Compostel·la. Fins i tot el rei Pere el Cerimoniós hi ha fer aixecar set creus al llarg del seu recorregut”. I situa l’explicació en el llibre vermell de Montserrat: “El rei Pere III de Catalunya y Aragó, per la seva part, feia vint anys que havia manat adobar novament els rostos camins de la muntanya de Montserrat i erigir en el camí aleshores principal de Collbató a Montserrat set creus de pedra coronades amb relleus de l’escultor Pere Moragues que representaven els set goigs i els set dolors terrenals de la Mare  de Déu per acompanyar piadosament i evocadorament els qui feien la costa de Montserrat”.

Li ve al cap algun dels grans personatges que van passar pel camí per on nosaltres caminarem?

Sant Ignasi de Loiola, fundador dels jesuïtes, que camí de Terra Santa es va desviar per conèixer el monestir de Montserrat i va fer els tres dies preceptius que es donaven d’allotjament als pelegrins.

Què feien els pelegrins al arribar al cor de la muntanya?

Tingues present que es concedia indulgència per als pelegrins que a més visitessin totes les ermites. Impressiona pensar que hi hagués gent disposada a passar per totes elles amb aquest propòsit. Actualment és una excursió que pot prendre tranquil·lament vuit hores de durada! Uns segles més tard, per facilitar la feina, es va decidir que visitant només cinc ermites ja era suficient per obtenir la indulgència.

 Dibuix de 1806 d'Alexandre de Laborde. Ermites de sant Joan i sant Onofre del llibre: Voyage pittoresque et historique de l'Espagne : Tome premier, premiere partie : Description de la Catalogne. Font: https://cartotecadigital.igc.cat 

 

És el camí que seguirem i que s’anomena el camí de les bateries ja que els soldats francesos van instal·lar-hi canons per defensar-se quan van ocupar Montserrat a principis del segle XIX. Aquest sender des de Collbató s’enfila per la muntanya fins arribar a trobar-se amb el camí de les ermites que comença en aquella cruïlla i que enllaça amb el camí que prové del monestir. Continuarem fins al pla de les Taràntules on també hi arriba el funicular de Sant Joan. Es tracta d’un recorregut llarg que us recomanem fer en silenci i a ser possible començar-lo a primera hora del matí per tal de poder gaudir de les primeres llums del dia i també per estalviar-nos la forta calor estival si el feu en aquesta estació de l’any. També convé portar un sarró amb aigua i ganyips per aturar-se, quan sigui menester, i refer les forces. Al costat mateix del funicular de sant Joan neix el camí que va cap a sant Jeroni pel torrent de santa Maria. Seguirem per aquest sender fins trobar la cruïlla que s’enfila cap a l’indret on se situava l’ermita de Santa Magdalena. Abans d’arribar-hi passarem per l’anomenada escala de Jacob. El patriarca Jacob (Gn 28, 11-15) va somiar una escala que li permetia veure el cel: “Somiant, va contemplar una escala que s’enfilava des del terra i que al capdamunt arribava al cel. I va contemplar com els àngels de Déu hi pujaven i en baixaven”.

Amb aquests versicles del Gènesi dins nostre pujarem, molt lentament, els esglaons d’aquesta escala. Cal ressenyar que un viatger de principis de segle XIX, Alexandre de Laborde, va popularitzar el topònim amb què les coneixem avui en dia: “Camins, anomenats escales, semblants a l’escala mística de Jacob, us portaran fins als cims de la muntanya, que es perd dins dels núvols”.

Ricard, aquest és un espai d’una gran simbologia?

I tant, recordo el que un dia em va apuntar el pare Ramon Oranias, el més important d’aquest text és quan Jacob desperta i manifesta la seva sorpresa: “Que n’és de venerable, aquest lloc! No és altra cosa que la casa de Déu i la porta del cel”. Una de tantes teofanies descrites a la Bíblia, que en el cas de Montserrat esdevenen hierofanies mercès a la morfologia singular del massís. Les agulles marquen la direcció vertical de l’Axis Mundi, la mateixa component vertical de l’escala que va somiar Jacob. Joan Amades parla de la “litofania”, en el cas de les roques que ens adrecen vers l’experiència del sagrat.

Després seguirem per un camí que va paral·lel a la roca i que passa per sota d’un reduït però esplèndid alzinar que presenta alguns peus amb unes grans dimensions. Aturem-nos un estona sota aquestes magnífiques alzines que creixen en un replà de la muntanya i que de ben segur que enfonsen, profundament, les seves arrels per captar l’aigua necessària per viure. Tingueu present que una alzina grossa com la que creix al mig del replà és molt especial ja que la major part dels alzinars de Montserrat es van carbonejar i per tant de la soca, actualment, en surten diferents peus i, d’altra part, el 1986, un paorós incendi va cremar el quaranta per cent dels boscos de la muntanya. Per tant, aquest arbre ha vist els ermitans fer la seva vida, els francesos destruir les ermites i el monestir el 1812 i als carboners tallar tanys d’altres peus d’alzines. En conclusió som davant d’un veritable resistent i un venerable ancià. Acostem-nos al seu tronc i comprovarem que al seu dessota hom se sent protegit ja que és un arbre que transmet força i seguretat. Per tant, dediquem uns minuts a viure o sentir la força de l’alzina que de ben segur que alimentarà els nostres processos vitals. Com ho farem? Doncs, ens recolzarem en el seu tronc el temps que desitgem per tal de viure aquest intercanvi energètic i emocional entre l’alzina i nosaltres i, finalment, admirarem la seva capçada com s’enlaira. Quan marxem agraïm-li la seva constant presència amb una abraçada o una reverència.

Dibuix de1705. Font: https://cartotecadigital.igc.cat

 

Un cop dalt de l’esplanada on va existir l’ermita de Santa Magdalena, li preguntem a en Ricard: per què aquesta zona s’anomena Tebas?

Perquè fa referència a una zona desèrtica d’Egipte que es va convertir en una gran zona eremítica al llarg dels segle III i IV. És on van viure els anomenats pares del desert que van convertir-se en els primers ermitans cristians. Van establir-se en un desert i per aquest motiu tots els espais on es concentren ermites, com a la serra de Cardó o al Montsant, s’anomenen deserts eremítics. Pels ermitans de Montserrat aquest era un espai solitari i envoltats de natura, és a dir, roques, animals i vegetals, amb els quals volien viure-hi amb total harmonia. També s’estableixen a Montserrat pel seu gran simbolisme, és a dir, com a muntanya sagrada que és”.

Quantes ermites hi havia a Tebas?

Tenim santa Magdalena on som ara, després passarem per sant Joan i sant Onofre i des de la seva mirada ens fixarem on hi havia santa Caterina, que s’anomenava la catedral dels ocells i, finalment, sant Jaume.

Som davant d’un espai sagrat?

La sacralitat de Montserrat no prové de la presència d’un santuari marià i d’un monestir benedictí, sinó justament al contrari. Al llarg dels segles aquest massís ha despertat la percepció de ser un espai propici per al retrobament de l’individu amb la divinitat.

Els ermitans rebien visites?

I tant! Moltes ja que per aquestes ermites s’aturaven molts pelegrins i també nobles, reis... Al llarg del segle XVIII tenim constància que van passar-hi alguns viatgers il·lustres. Per exemple, Guillem de Humbolt, germà del gran explorador Alexander Von Humbolt, va ésser un d’aquests viatgers que va passejar-se per aquestes ermites. Els germans Humbolt, Schiller i Goethe eren uns preromàntics i tots coneixien Montserrat. Quan Guillem Humbolt visita Montserrat escriu una carta a Goethe absolutament fascinat per la vida dels ermitans i més tard va acabar escrivint un text sobre la seva estada a la muntanya i diu: “L’ermità viu, com el salvatge, en contacte permanent amb la natura, i se circumscriu en un petit perímetre al voltant de la seva cel·la”. Humbolt queda corprès de la comunió entre els ermitans i la natura i explica com veu els ocells menjar molles de pa de la mateixa boca dels ermitans. Per tant, per ell i altres romàntics, Montserrat es converteix en un espai de referència respecte al contacte idíl·lic amb la natura. Wagner també segueix l’estela dels esmentats autors alemanys i parla del Montsalvat que és on es troba el Graal, allò sagrat, en el relat de Chrétien de Troyes. Segur que Wagner fou molt receptiu a la fascinació del cercle de Weimar per Montserrat en tant que espai de retrobament amb la natura per recuperar el camí cap a l’Únic, una manera de referir-se al seu caràcter sagrat! El mateix Joan Maragall traduirà de l’alemany diferents autors, entre els quals Wagner de qui farà una versió en català de l’escena de la consagració del Graal de Parsifal.

Per quin motiu s’aixequen tot aquest conjunt d’ermites sota aquest grans pinacles?

Sant Joan, Sant Onofre, Sant Jaume o Santa Caterina revelen un altre símbol que desprèn la muntanya: estan situades en balmes. Les coves són accessos al misteri,  l’interior de l’espai sagrat. És el súmmum de la intimitat amb allò immutable, perdurable. L’úter de  la Mare Terra.

La paraula úter em fa pensar amb fertilitat...

Cert, la fertilitat també està associada a Montserrat. De nou em remeto a Amades que cita les “pedres rossoladores” com a centres de fecunditat. Una d’elles, a Núria, que va desaparèixer no fa pas gaire. Per això la tradició de la campana i l’olla per a les parelles que volen tenir fills, o la dita “qui no va a Montserrat no és ben casat”. La fertilitat és un dels grans vectors que ens associa a la Terra. El caràcter fàl·lic de les agulles de Montserrat s’alia amb la referència uterina de les balmes, on els ermitans buscaven renéixer com a noves persones.

Tornem al paper de la natura?

El recolliment incita a la reflexió i a la integració amb l’entorn; l’ermità representa la humanitat nua davant el poder regenerador de la natura.

Llàstima que només restin en peu alguns dels murs que permetien crear replans per tenir un petit hort o per aixecar l’ermita o els sistemes de recollida d’aigua i d’emmagatzemat.

Cert, però pensa que d’aquestes ermites alguns viatgers ens han deixat els seus dibuixos que ens permeten saber com eren. Per exemple, Alexander de Laborde va visitar Montserrat el 1806 i ens han deixat diversos dibuixos del monestir i de les ermites. Ara quan visitem Sant Onofre i Sant Joan trobarem reproduït un dels seus dibuixos per entendre com eren aquestes ermites.

Tot seguit, baixarem per una canal que presenta unes còmodes escales i ens situarem a nivell per endinsar-nos en la balma que va acollir les ermites de sant Joan i sant Onofre. Quan sortim ens trobarem unes escales i al davant un bonic teix. Recordem que el teix quan creix isolat pren una clara forma piramidal i pot sobrepassar els quinze metres. Que té una escorça marronosa que es desfà en plaques, que és força ramificat i que desenvolupa unes arrels aèries que tenen la finalitat de sostenir el tronc quan l’arbre creix en llocs de forta pendent. La seva fusta és molt resistent. Les fulles són allargades, estretes, acabades en punxa i tòxiques i per aquest motiu se l’anomena l’Arbre de la mort. A Escòcia i Gal·les és comú trobar-lo en els cementiris. El cristianisme també l’associa amb la immortalitat i la transcendència. El teix és un arbre que creix molt lentament, n’hi ha a la Gran Bretanya que són mil·lenaris.Després de fixar-nos amb les característiques i simbologia del teix retornarem cap al pla de les taràntules i refarem el camí fins a Collbató. Quan siguem a una certa distància de les ermites visitades podem llegir, per tancar la nostra immersió en les ermites de Tebas, uns versos del poema de Jacint Verdaguer: “Cançó del pelegrí”

He vist les dotze ermites,
Més, ai! sens ermitans;
no hi han dolces visites
los àngels com abans.
L’aucell encara hi nia,
Les flors s’hi han quedat.
Més, ai! Maria
m’ha enamorat.