Voleu rebre les notícies?

Subscriviu-vos al butlletí gratuït

Per saber-ne més

(Laura Mor –CR) Persona afable, bon comunicador, somriu. El nou degà de la Facultat de Teologia de Catalunya, Joan Torra, se sent, en primer lloc, capellà de parròquia. Malgrat dedicar-se a l’estudi, i ara també a la gestió, sempre ha procurat mantenir viva la connexió pastoral: “Ho necessito per mi, és una qüestió personal”, explica en aquesta entrevista.

Professor de patrologia, és també vicepresident del Centre de Pastoral Litúrgica, on va entrar per establir ponts amb la facultat: “Hi ha d’haver lligams, a nivell eclesial no hem de duplicar esforços”, defensa. Torra resta a l’espera que l’assemblea triï algú altre per rellevar-lo, conscient que ara no s’hi pot dedicar. Va ser vicari episcopal de Vic amb el bisbe Josep Maria Guix. Els últims quinze anys, va ser rector de les parròquies de Torelló i, amb el nomenament com a degà de la Facultat de Teologia, el van destinar a Vacarisses.

Per què creu que és important la vida de parròquia per a un capellà?

Per dues coses. Primera per una qüestió personal. Em sembla que no seria bo que em quedés tancat exclusivament amb la feina de degà. Jo soc capellà i el sentit de la meva vida és estar amb la gent i celebrar. I el perill d’una feina d’aquest tipus és que et quedessis absolutament aïllat. I segona, també és important per la Facultat. Hi estic a plena dedicació, però tenir aquest peu en la normalitat de la vida pastoral fa que tot el que fas i dius fent classe tingui aquest lligam amb la gent: té sentit?, val la pena? Si no es podria convertir en una estructura de coses, uns ensenyaments llunyans...

Una entelèquia?

Exactament. És una qüestió d’equilibri meu. M’ha passat sempre. Quan vaig començar de director del seminari menor de Vic, deia el mateix: el cap de setmana vull parròquia.

El contacte amb les persones modela la teologia que practiqueu aquí a la Facultat?

És clar que sí! Deixa de ser una cosa purament teòrica o teorètica per passar a ser una cosa útil. La Facultat té com a prioritat la preparació dels seminaristes, però no ha de ser una cosa purament pastoral: ha de ser seriós, científic, ha de procurar la investigació, però sabent que l’horitzó és tocar la vida de la gent.

La Facultat de Teologia de Catalunya ha fet aquesta teologia connectada amb el món? Quin estil de teologia ha consolidat en els seus més de 50 anys d’història?

Jo vaig entrar a la facultat l’any ‘76, venia del món del treball i de fer la mili. Vaig viure la gran revolució del Vaticà II en els estudis: una manera de fer teologia que sigui bíblica i patrística, i al mateix temps, amb un gran coneixement d’aquest món i de les ciències humanes. Aquí vaig descobrir amb molta força la psicologia i la sociologia de la religió, tots els ateismes moderns, la filosofia... Es tractava de dir “com transmetre aquest missatge de la revelació a la gent del nostre món?”. Per tant, basada en una antropologia molt seriosa.

Què passa quan la teologia no està al servei de la realitat concreta?

Passa que convertim la teologia i la formació en una cosa absolutament separada. Podríem arribar a parlar d’unes espiritualitats desencarnades, sense tocar de peus a terra, amb uns pensaments teològics molt purs. Però si no ajuden la gent del nostre món, no servirien per res.

I això no ha passat? 

No, l’esquema del pla d’estudis segueix sent exactament el mateix que es va encunyar en aquell moment. L’esquema. Evidentment hi ha coses en què s’ha evolucionat molt. Segur que hi ha enfocaments que s’han anat reformulant. Però l’objectiu és teològic, no d’estudi pastoral. Quan estudies un sagrament no es tracta de dir quina pastoral fas d’aquest sagrament, sinó què és aquest sagrament. I després, a cada lloc i circumstància, et trobaràs amb la pastoral que has de fer. La Facultat té aquesta dimensió de docència, de preparació, d’investigació i després la dimensió de l’arrelament social: és important que les universitats estiguin connectades amb el compromís social.

Hi ha algun àmbit en què hi hagi més dedicació que en un altre?

L’equilibri és la feina contínua dels departaments, que es plantegen objectius d’investigació. Això depèn de la quantitat de gent que hi ha a cada departament i la dedicació que hi poden tenir. Jo ara estic a plena dedicació aquí, però fins ara era rector de Torelló, feia de professor, i les classes em feien mantenir-me al corrent, però no podia fer investigació científica. És una de les mancances que vivim a la Facultat. Som molts professors i això fa que cada professor faci molt poques hores de classe i la investigació quedi més coixa perquè estem molt posats en la feina pastoral. Però al final això és el que dona entitat a la facultat.

I com s’alimenta, un ateneu universitari?

Amb els congressos i les jornades. El Congrés sobre el papa Francesc ha estat importantíssim, de contingut, de participació. I ara vindrà la sessió acadèmica sobre el Concili Tarraconense. Aquests congressos obliguen a mantenir-se al corrent, a fer investigació. La reflexió és molt seriosa.

Mirem les noves fornades d’estudiants. De l’especialització que trien en acabar, heu analitzat alguna tendència? On posen l’accent?

Per l’especialitat de litúrgia venen expressament els alumnes de llatinoamèrica o d’Àfrica. És un institut amb la perspectiva de passar a ser facultat. Els alumnes aquí acaben fent el batxillerat, el grau en teologia. Llavors ve la llicenciatura que es fa amb aquestes branques que anàvem dient. El departament de bíblia està fent un bon treball. També el departament de moral, amb connexió amb temes d’avui, des de la bioètica fins a qüestions més de doctrina social de l’Església. Salvant això, perquè la litúrgia és una cosa a part. Té molta sortida en aquest moment la sistemàtica.

Traduït amb paraules del carrer, significa…

La teologia sistemàtica són tots els tractats que pensen la teologia, per tant, que pensen sobre Déu, sobre l’Església, sobre la revelació…

Les coses gruixudes, els fonaments.

Sí. En definitiva, la teologia vol dir el llenguatge que fem servir de Déu per parlar del món i com això dona sentit a la vida de les persones. I això està fonamentat en què hi ha un discurs bíblic a darrera. I serveix per arribar a donar sentit des de la revelació, des de Jesucrist, brindar aquesta oferta de sentit a la vida de les persones. Això és la teologia sistemàtica, la dogmàtica. Això és el que predomina.

Mirem els òrgans de govern i el professorat. La presència de laics en l’estructura és mínima i tampoc no hi ha gaires dones professores. No hi ha teòlogues a Catalunya per fer classe? Això us preocupa?

Sí, tot això que acabes d’apuntar és un repte. I un repte d’avui que lliga amb el papa Francesc i el Congrés de Laics, i que lliga amb els temes de pastoral i amb els temes eclesials. Les Facultats neixen filles dels seminaris. I les facultats de teologia eclesiàstiques tenen aquest objectiu prioritari: formar els preveres o els religiosos i religioses de congregacions i ordes que els ho exigeixen. Paral·lelament a això hi ha els Instituts Superiors de Ciències Religioses, que depenen de la Facultat: la facultat els tutela, els acompanya, els patrocina. Algú que es prepari per ser prevere no hi hauria d’anar. Aquí l’aspectre és molt més ampli: hi ha molta gent que ho fa perquè vol, o per formació de professorat de religió, religiosos i religioses, candidats al diaconat permanent. És una manera de fer que aquesta teologia arribi a molta gent.

Voleu que la teologia arribi a tothom?

El repte hi és: la teologia ha d’arribar a tots i a tothom, a la dona també, com dèiem abans. I que tothom la pugui fer, aquesta formació. Però aquestes coses històriques costen molt de canviar. I la facultat històricament ha servit per preparar per al presbiterat: costa que el canvi de xip es produeixi. N’hi ha, de professores? Sí. N’hi ha que fan el doctorat des de la llicenciatura. Tenim Margarida Bofarull amb qüestions de bioètica al departament de moral, Mar Pérez a la Bíblia, Núria Caüm al departament de sistemàtica… Hi ha professores.

I alumnes dones?

Sí, però molt poques. I ara s’ajunta la Facultat Antoni Gaudí, que també aporta alumnes. L’aspectre va creixent i es va normalitzant. Com més pluralitat de veus tinguin els alumnes quan surten de la carrera, millor. Això ajuda a que es produeixi aquesta síntesi tan necessària.

Hi ha algun pla concret per garantir-ho, a banda de converses al passadís?

El que passa és que estem treballant amb molt poca gent.

Falten recursos humans?

És clar! Diem, d’acord: ara el que farem és integrar més dones a fer classes. Però quantes alumnes hem tingut que tinguin el títol i que puguin fer-ho? És una perspectiva d’anys i de cursos. Què ens preocupa? Que l’aspectre d’alumnes pugui ser més gran i més ampli: perquè tot això dona riquesa. Al Congrés del papa van intervenir dues dones, i a totes dues els vaig dir “vosaltres gaudiu del benefici de ser les úniques veus femenines que tenim aquí, per favor, aprofiteu-ho”.

I la manca de laics en el claustre?

A nivell de professorat seglar, que no sigui ordenat ni religiós, és clar, a filosofia n’hi ha molts, a la Gaudí n’hi ha molts, a teologia no n’hi ha tants. Un seglar que ha de guanyar-se la vida per mantenir la família no pot comptar només amb la facultat, sinó amb moltes altres coses. I li serveix molt més un títol de filosofia i història que no pas de teologia.

És una suma de circumstàncies...

Sí. Els vespres jo també faig classe als instituts i em trobo que hi ha molts prejubilats; això vol dir que hi ha gent que ho fa ara perquè pot i perquè vol. I perquè en el seu moment determinat no ho va poder fer. O perquè està molt desprestigiat i perquè sembla una cosa només de capellans. I dius, no, no. Seria boníssim que tothom pogués tenir aquesta formació, ja ho crec que sí! L’intent que se sentin a casa seva hi és: cada dimecres fem la quarta hora, on se senten aquestes veus i es presenten temes d’actualitat, que no entrarien dins del currículum normalitzat i que val la pena que se sentin. I és bonic.

Què més ha identificat en aquests quatre mesos com a degà?

L’equip humà és extraordinari. A nivell de professorat, la gent hi posa molt més del que té i molt més del que pot donar, els compromisos són extraordinaris; l’equip d’administració, secretaria, comunicació, és boníssim. Jo estava deslligat de la gestió. I ara veig que he de procurar que tot això continuï, no tirar a terra res: el meu antecessor, en Joan Planellas, actualment arquebisbe de Tarragona, havia fet aquí un treball enorme, de temps. L’ambient que es respira a la casa, el treball seriós, per mi és un dels grans goigs que he trobat.

Quin és el seu objectiu inicial?

Que tothom s’hi trobi bé i que el treball que hi faci sigui efectiu, amb el màxim de coordinació possible. Als departaments tothom aporta una gran riquesa, es tracta que els professors –ara diré aquella frase tan gastada– puguin treure el millor de si mateixos.

A favor de què o de qui?

Amb el darrer objectiu sempre que l’Església a casa nostra pugui tenir elements seriosos i teològics per la labor evangelitzadora i pastoral que s’està duent a terme. Un món que canvia amb una rapidesa extraordinària, requereix una anàlisi continua i podem sentir-nos minoritaris o que ens van en contra i el perill seria tancar-se. A mi em sembla que convé el contrari: analitzar, observar i donar eines per dir què cal transmetre. La Càtedra Pont i Gol de teologia pastoral –amb en Dani Palau– està prestant un servei extraordinari per reconciliar i obrir perspectives. Això és el que s’ha de potenciar el màxim possible. També estan funcionant grups de reflexió sobre temes de frontera: literatura, art, pensament, ciència, filosofia, comunicació…

Qui els composa?

Gent de la casa, del claustre, i es convoca també gent de fora. Es troben i d’aquí en pot sortir la pregunta clau de què hi podem fer, què podem aportar. Hi ha també cursos d’aprofundiment bíblic, de formació permanent, les escoles de llengües… Això fa que no quedi només tancat en la dimensió de la docència, i també permet acompanyar els departaments en la dimensió d’investigació. 

Quin percentatge ocupa la investigació a la Facultat de Teologia de Catalunya? 

En percentatge és difícil de dir. Com ho mesures? Tots els professors tenim aquesta dimensió i publiquem a la Revista Catalana de Teologia, que fa molts anys que funciona. Tenim les col·leccions de llibres on es publiquen els articles dels professors i el llistat de publicacions i investigacions i ponències a final de curs és notable.

En el congrés sobre el Papa també es va parlar sobre com implementar criteris de conversió integral en l’estructura eclesial. La facultat té algun pla en aquest sentit?

Immediatament després del congrés, això va sortir al senat acadèmic de l’Ateneu i al consell permanent com una crida que arribava des del departament de moral. “Estamos en ello”. El marge de maniobra que nosaltres tenim és relativament petit, però ha de ser significatiu. Fem el congrés i l’aigua se serveix en gots de vidre i no en ampolles de plàstic. Mirar aquesta colla de coses i, al mateix temps, la reflexió contínua. Al departament de moral sortia que hem d’anar vitalitzant i ajudant a que les parròquies puguin acomplir aquesta dimensió: ha de ser en aquests llocs on això es visibilitzi, es digui i es faci. No per moda, sinó per essència. 

A qui trobem entre els seus teòlegs de referència?

A mi em van vertebrar el pensament una colla de professors extraordinaris d’aquesta casa: Rovira Belloso, Evangelista Vilanova, Salvador Pié, Antoni Matabosch, Gaspar Mora… No ho agrairé mai prou. Gent que estava en tota aquesta recepció teològica de Vaticà II, amb una labor extraordinària i meravellosa. Tots aquests em van obrir el pensament a grans teòlegs: recordo amb passió Karl Rahner –és l’esquelet dels meus estudis– acompanyat de Joseph Ratzinger, i d’altres. Tot això amb Pere Tena, un gran teòleg i liturgista de la casa, juntament amb Miquel dels Sants Gros, que era de Vic, em van portar als temes de l’origen: de la teologia i de la praxi litúrgica. Una afició que després va passar a ser estudi amb la llicenciatura, d’aquesta època dels pares de l’Església, amb sant Pacià. Això em va obrir al món de la patrologia.

Per què s’hi va aficionar, què l’atreia?

Tota la teologia ha hagut de ser elaborada, pensada per gent que ho havia de pensar perquè no tenia res. Ho havien de crear tot, per això són pares, perquè engendren pensament. Vaig anar a estudiar a l’Augustinianum a Roma, i una colla de patròlegs de referència em va portar a sant Agustí, al segle V. Aquest home és un geni, un monstre tan gran que és capaç de fer un recull, una síntesi, una reflexió personal de tot el que hi ha hagut fins ara, i totes les problemàtiques que es viuen, que això marca profundament la història de la teologia posterior. Sobre sant Agustí vaig fer la tesi i és immens, no te l’acabes. D’autors previs a tots aquests, també estic enamorat d’Ireneu Orígenes.

De què li serveixen avui?

Aquests autors són els que van deixar clar que és el que era essencial, què és Tradició amb majúscula d’aquest missatge cristià. I què és canviable i, per tant, es pot anar modificant. Aquesta reflexió sobre què és i què no és essencial és extraordinària, meravellosa. Diríem allò de que no et passin bou per bèstia grossa. A la gent que et diu “això s’ha fet sempre”, jo els contesto “perdoni, que jo soc especialista del sempre”. El “sempre” l’entenem des del començament; i de vegades s’utilitza el “sempre” quan en realitat són 50 anys.

I els pares diuen quin valor té cada cosa?

Sí, descobrir quin és el pinyol m’ajuda a recollir tot el missatge d’escriptura, de Jesucrist als evangelis per dir com això es viu en la història. Llavors, la pregunta que avui ens hem de continuar formulant davant de qualsevol dilema sobre teologia i praxi és dir: això és una cosa essencial, sí o no? Són les coses que amb el sínode de l’Amazònia s’han plantejat. Si només ho fem sociològicament, tindrà molt poc valor i ens abocarà a una cosa d’opinió. I l’opinió em porta a dir m’agrada o no m’agrada, però no em porta a pensar o justificar el perquè. No és només una qüestió historicista, sinó donar valor al que és essencial. Els pares fan tota la reflexió del dogma fonamental: qui és Jesucrist, com és que estem dient que Déu és pare, fill i esperit? Això són els quatre grans concilis. Tota aquesta reflexió és apassionant! El que diríem heretgia, és el camí de la veritat. Seiem-nos i parlem-ne, fem un concili, movem-nos sinodalment: això és una manera de ser Església, que hi és des del començament.

La Facultat també fa aquest exercici?

Sí, en aquesta casa es fa, perquè és un lloc de pensament, de diàleg, de reflexió oberta, madura, l’estàs fent amb gent que pensa, que estudia, que investiga, que llegeix, gent que està al corrent… I això és el que fecunda la praxi que ve després: dona solidesa a la labor dels bisbats i les ordes religioses… No ens movem a partir de l’últim vent, sinó a partir del que hem reflexionat, buscant les fonts bíbliques, històriques.

Això fa que no es donin respostes immediates i que els processos siguin molt lents.

Quina sort! Per segons què, quina sort! Si això representa realment aquesta maduració. Si això representa que ho alentim perquè no sabem què dir o ens fa mandra, llavors malament.

Per exemple, han passat 25 anys del Concili Provincial Tarraconense. Un cop ja s’ha fet el treball d’estudi, de diàleg, molts dels acords no s’han acabat d’executar. Calen 25 anys per reaccionar? 

Jo hi vaig ser. Ara el març hi dedicarem una jornada acadèmica. Va ser una experiència eclesial extraordinària. Està bé. Surt el Concili, una gran reflexió, que cau en un moment concret i que, per tant, és víctima d’aquella situació. Allò passa a disposició de totes les esglésies de Catalunya i cadascuna ho treballa des de la seva perspectiva i possibilitats. No es pot fer igual al bisbat de Barcelona, que al bisbat de Lleida. Va tardar un any l’aprovació del Vaticà, després ve el problema de que es divideix el bisbat de Barcelona, els temes de la Franja, i tot això col·loca el Concili en una situació que no hauria volgut. I sembla que ho haguem d’inventar tot cada vegada. Però el Concili hi continua essent. I allò és un document reconegut per l’Església universal. I al rellegir-ho hi trobem una pila de coses. Algunes eren circumstancials d’aquell moment i altres que són de sempre. Com que és un concili pastoral, passa que tindrà problemes amb la pastoral concreta. Per exemple, fa 25 anys no hi havia les situacions de migracions que tenim avui. El Concili en parla, però molt poc. D’aquí l’actualització contínua que cal anar fent. És meravellós: encara que hagin passat 25 anys, continua sent allò que fructifica i fermenta, allò que dona empenta. La pregunta del Concili de l’arquebisbe Ramon Torrella –“Esperit, què dius a les esglésies de la Tarraconense?”, és la pregunta d’avui i de sempre. L’hem de continuar responent. Serà a través d’un altre Concili o a través de sínodes diocesans.

Això demana certa disposició i obertura, fins i tot, una mirada il·lusionant. Però hi ha bon grapat de laics i capellans esgotats i cansats. Com pot caminar conjuntament l’Església sense projectes compartits que encoratgin?

Un primer detall que ha posat de relleu el Papa: quan diu, sobretot, que no ens mirem més el melic. Ell parla d’estar “ensimismado”. Hem de ser capaços de pensar que la feina que tenim davant ha de ser il·lusionant, en la mesura que el que ens mirem és l’Evangeli, i les persones i situacions d’avui. Si mirem l’Evangeli que hem de comunicar, veiem que és la resposta profunda als interrogants que portem les persones a sobre i que ens continuarem formulant. La pregunta és: com ho fem per donar resposta a això? I aquesta pregunta és il·lusionant sempre.

Llavors, es tracta d’anar enfora?

Davant de situacions de debilitat i amb un món que corre tant i les circumstàncies i les campanyes es mouen de tal manera…, correm el perill del tancament, del dogmatisme, d’autoritarismes. Quan ho veiem pensem que són persones molt fortes. No, no. Són molt dèbils. Si ens entretinguéssim només a mirar-nos nosaltres mateixos, a dir “ai pobrets de nosaltres”, “goita què ens passa” o “mira què ens diuen”, malament, això se’ns esparraca. L’Evangeli és il·lusionant i hem de veure com explicar-ho i respondre-hi.

Vostè ha estat quinze anys de rector a les parròquies de Torelló. Què hi veia?

Jo de la feina a Torelló sempre valorava dues coses. Primera, a les parròquies encara hi cabem tots, no és només d’una manera de pensar, és el sentit de la paraula catòlic, universal; per mi això és obsessió. A la parròquia i a la facultat. La gent s’hi ha de sentir còmode i poder-hi treballar amb comoditat. Per tant i per favor: que hi capiguem tots.

I la segona?

Que encara parlem de nostru Senyor. No cal que ens entretinguem a parlar d’això i d’allò a la parròquia, parlem del Senyor. L’Evangeli vivifica la vida de les estructures. Perquè ens puguem posar tots de costat, sabent que ens mirem a nostre senyor Jesucrist i que aquest és el que ens dona sentit. I encara que ens situem en llocs diferents del vano, ens uneix un mateix eix.

Si parlem de la seva vocació, què el va fer decidir fer el pas i entrar al seminari?

Soc capellà perquè no vaig saber dir que no. Un pot trobar deu mil excuses, explicacions, justificacions, i al final no n’hi ha cap que sigui satisfactòria. Després de dir això, vaig ser capellà i vaig aprendre a dir que sí per no haver de dir que no. I la meva vida canvia. Vols ser degà? Vols anar de rector a Vacarisses? Vols anar a Torelló? Si s’ha de fer… 

Una dinàmica de servei i disponibilitat.

Sí. Jo venia d’una família cristiana, soc nascut a Manresa, el tercer de sis germans. A casa som molts plurals, hi ha de tot. Dono gràcies a la parròquia que vaig tenir, primer a la parròquia del Carme, després la Sagrada Família. Era molt jove quan el 68-69 vam començar un moviment de canalla: els Júniors que després va passar a ser el MIJAC, i que encara ho és. A la parròquia hi feia catequesi, érem molt amics amb el rector i anava pensant “potser sí, potser sí”. Un contacte amb la parròquia que es produeix en el moment del Vaticà II i del post Vaticà II. Però jo estava en el món del treball des dels 14 anys, treballava 10 hores cada dia i estudiava el batxiller de nit.

On treballava?

Estava en una empresa d’automòbils, la Morris en aquell moment, que després va passar a la Seat. Al cap d’un any i mig d’estar en aquella empresa havia estat en tots els sectors de l’oficina, l’amo va plegar i em van demanar d’anar a muntar una altra oficina. Amb 15-16 anys, ja em diràs tu! Sense cap preparació ni carrera, ni empresarials… Ho feia estudiant de nit, el batxillerat nocturn. Vaig fer un curs de magisteri per lliure, i vaig anar a la mili. Hauria pogut entrar abans al seminari, però considerava que l’Església no havia de tenir privilegis. I “como cualquier hijo de vecino”, vaig anar a la mili. Vaig entra-hi el 18 de juliol de l’any ‘75 i vaig acabar l’11 de setembre del ‘76, i entremig va morir el Franco el 20 de novembre. L’experiència va ser curiosa.

I allí es va decidir?

A mitja mili vaig veure que no tenia motius per dir que no. Sentia que estar al servei de l’Evangeli donava sentit a la meva vida. I que responia la mateix temps a un canvi social, a un projecte de persona humana, del Regne de Déu, d’intentar fer que el món d’aquell barri de casa meva fos diferent. Tot allò l’Evangeli m’ho fermentava, li donava sentit, perquè sinó hauria estat un projecte polític i ja està. Jo no volia un projecte polític, tot i que tocava coses de societat, jo volia un projecte de cor de la persona humana, de canvi de manera de ser, i una proposta per al cor de la gent. Amb aquest desig, vaig començar a la Facultat a estudiar l’any ‘76. El primer any i mig vaig estar treballant a l’empresa, no ho podia deixar de cop.

I l’empresa no estava a Barcelona, sinó a Manresa.

Sí, per tant, vaig comprar cotxe per poder pujar i baixar cada dia. Avui quan ho explico costa molt d’entendre. Del contrari, hauria tardat un any a entrar, perquè no podia deixar l’empresa: als anys setanta, era el meu compromís amb el món del treball. L’empresa, me la sentia meva: vaig començar-la jo i quan vaig marxar havia muntat tota l’oficina, treballàvem per la Seat i hi havia 60 o 70 treballadors. El primer any el vaig fer pujant i baixant, i després ja em vaig quedar aquí a Barcelona i estava a la parròquia de casa.

Què van significar els estudis en aquell moment?

Van ser uns estudis d’obertura i de donar fonament a tot allò que intuïa, aquelles catequesis, les descobertes bíbliques, tots els raonaments que anàvem fent en els moviments. Els estudis em van vertebrar el pensament d’una manera extraordinària. Això ho he dit públicament –al llibre dels 50 anys de la facultat també està explicat–. Quan vaig acceptar de ser degà vaig dir-ho als professors i al consell permanent: estic tan agraït a la facultat!

Què va venir després?

Recordo la pregunta exacta a què vaig contestar, en els exercicis per ordenar-me de diaca. Recordo el monjo de Montserrat que em preguntava: “Però vols dir? Però vols dir?” I vaig acabar dient aquesta frase de “és que no sé dir que no”. I em va dir: “Ara sí, ara anem bé”. I va dir-me: “Si m’haguessis dit per això i per això altre, malament. Estaries dient que Déu passa per la teva vida traient-te la llibertat. No, no: tu has triat això perquè t’has enamorat”. Vaig ser ordenat de diaca i després de prevere, amb 27 anys, vaig anar destinat a Moià el cap de setmana i, durant la setmana, al seminari menor. A Moià hi havia un agrupament escolta extraordinari.

Hi participava, a l’agrupament?

Vaig fer de consiliari de l’agrupament. Vaig ser ordenat diaca el desembre del ‘80 i capellà al ‘82 i vaig continuar fent els cursos de la llicenciatura perquè vaig voler: m’ho podia combinar. Vaig presentar la tesina sobre la relació entre penitència i baptisme en les obres i escrits de Pacià. I em van suggerir continuar estudiant, en Josep Maria Guix i el bisbe Masnou. Del bisbat feia temps que no havia anat ningú a estudiar.  L’esquema era “fes allò que et faci feliç que això és el que ens servirà”. És un esquema molt bonic, gens utilitzarista: no era anar estudiar catequètica o dret canònic “perquè neccessitem algú…” No, no, no. Va ser “tu mateix”. I vaig anar a l’Augustinianum, l’institut per estudiar pares de l’Església a Roma. Era el 1988, tenia 34 anys. I allà vaig tornar a fer tota una llicenciatura, però fascinant: va ser una nova descoberta de pensament, del món dels pares.

I va començar a preparar la tesi...

Diplomat en teologia i ciències patrístiques, tot això m’habilitava per fer la tesi doctoral sense haver de fer tesina. Després el bisbat em va reclamar de rector, a Santa Maria d’Oló; vaig estar-hi quatre anys i vaig poder treballar força amb la tesi. I el ‘94 el bisbe Guix em va fer vicari episcopal. Ell em demanava perdó: “Ho faig perquè m’ho han dit”, deia. Havia fet consulta i havia sortit el meu nom. Quan vaig ser vicari, la tesi ni tocar-la. Sortosament, ja estant a Santa Maria d’Oló vaig començar a fer algun curs aquí sobre els pares de l’Església, al seminari de litúrgia i al departament de moral; i al cap d’un temps vaig començar a fer la patrologia substituint el pare Josep Vives. Simultàniament, feia docència als instituts de ciències religioses de Barcelona i Tarragona, i al centre de pensament cristià de Manresa. Amb el canvi de bisbe, em va enviar de rector a Torelló, des del 2004 fins al 2019, més de quinze anys. Vaig anar traduint i actualitzant de la tesi el que tenia escrit en castellà i italià de Roma; en Planellas, de degà, em va demanar d’acabar-la. El maig de 2017 la vaig presentar.

Hem parlat de temes molt seriosos, però se’l considera una persona molt alegre i de tarannà afable… Què diria que li ha forjat el caràcter?

La meva mare diria “em fan pagar el mateix”. Sí, hi ha una part que és de manera de ser, i una part que és de manera de fer. He volgut ser així i vull ser així. Quan vaig ser vicari episcopal, vaig estar nou anys anant a dir missa a una comunitat de monges. Em deien, enfadades: “No sabem mai si estàs bé, si tens problemes, si no en tens, perquè sempre fas la mateixa cara”. I d’això es tracta. És un convenciment: el que estic fent em fa feliç, em dona sentit, estic enamorat de l’Evangeli, estic enamorat de l’Església amb totes les seves mancances. He pogut dir que sí a tot el que se m’ha anat demanant. Penso que hi ha preguntes que per no haver de contestar-les, és millor no fer-les. “Potser m’agradaria més...? Estic cansat? En tinc ganes? Em fa il·lusió?” Tot plegat és igual, ho he de fer igualment, oi que sí? No em moc per si em fa il·lusió o no, em moc per convenciment.

Aquestes preguntes que li poden semblar una mica absurdes, es fan molt, al carrer.

Sí, sí, sí.... Jo he anat buscant sentit a la vida, això m’il·lusiona. Segurament hi té a veure una manera de ser, el caràcter. També el fet de veure si això ajuda, si està al servei de..., si serveix per acompanyar gent, per donar pau.