Voleu rebre les notícies?

Subscriviu-vos al butlletí gratuït

Per saber-ne més

Galeria d'imatges

(Laura Mor –CR) El 15 de març de l’any 2024 la parròquia de Sant Llorenç celebrarà 500 anys de presència a la vila de Sant Feliu de Llobregat. Amb aquest horitzó s’ha engegat la campanya ‘Sant Llorenç 500 anys’: un projecte per rehabilitar la infraestructura del temple i actualitzar espais parroquials que permetin acollir millor les persones que s’apropen a l’església.

“L’objectiu no és tenir una gran casa, sinó donar servei i acollir les famílies que s’acosten per un interès religiós o espiritual, o per qualsevol altra necessitat”. Ho explica Isabel Campmany, membre del consell pastoral que va presentar el projecte de Casal Sant Llorenç a la comunitat el primer diumenge de desembre. Campmany entén que es tracta d’un “servei a la comunitat parroquial i també a tota la vila”.

L’actual edifici, construït després de la guerra civil, té filtracions i problemes d’humitat, i requereix d’actuacions urgents a l’interior i l’exterior de la catedral: amb el sanejament de teulats i baixants, del campanar, del presbiteri i la sagristia. El projecte també contempla la rehabilitació de les pintures, un nou cancell i una nova megafonia, a més de l’acabament de les façanes Pi i Maragall i Torres i Bages i del manteniment dels vitralls malmesos.

El  nou Casal Sant Llorenç

Des de fa setanta-cinc anys un bloc de pisos acompleix la funció de rectoria, amb sales de reunions i els locals de catequesi. “Aquest bloc de pisos ha quedat molt insuficient per atendre les necessitats de la parròquia”. Per això es planteja la construcció del nou Casal Sant Llorenç. Es refarà l’espai, adossat al temple, on hi havia hagut l’agrupament escolta. Aquest grup de lleure educatiu, que funcionava al marge de la parròquia, va marxar després d’una llarga negociació i de rebre una indemnització.

El projecte de Casal reformula espais –rectoria, sales de reunions, de catequesi i Càritas– i els adapta a les necessitats de l’actual comunitat. Amb un accent especial a l’acollida de les persones. Com a membre del consell pastoral parroquial, Isabel Campmany entén que un lloc digne pot ajudar la trobada amb Déu. I defensa que cal acollir les persones que s’apropen per primer cop, sense prejudicis. “Com a església tenim la dificultat de connectar amb la gent en el moment en què s’obren a la transcendència”, reconeix.

Acollir i escoltar per comprendre

Campmany és també delegada de catequesi de la diòcesi de Sant Feliu. A la parròquia de Sant Llorenç tenen una vuitantena de famílies que porten els seus fills un dia a la setmana a catequesi, durant dos anys. “Moltes mares s’esperen durant aquesta hora al bar del costat”, explica. I apunta el desig de “disposar d’un lloc, una sala, on fer un cafè, trobar-se i parlar”. S’imagina que hi hagi algú de la comunitat que les pugui acompanyar. “No per tibar res, sinó per parlar-hi i connectar, simplement, i saber com estan”. Ho considera “un moment oportú”.

El projecte ‘Sant Llorenç 500 anys’ neix d’aquest sentit d’oportunitat: perquè els adults visquin l’experiència de Déu com ho fan els seus fills i “que no sigui flor d’un dia”. Aquí l’acollida es fa imprescindible. “Pensem en acollir i escoltar allò que viuen i preocupa a les famílies, interessar-nos pel que els fa patir i la situació que viuen”, explica Isabel Campmany. “Escoltar-los en la situació que es trobin, ens ajudarà a no jutjar i a comprendre”, hi afegeix.

Són conscients que “tots els pares volen que els fills es realitzin plenament com a persones, que siguin feliços”. En aquest punt creu que la parròquia pot ajudar-los. “Aquí els podem oferir el missatge de l'Evangeli: tots som fills de Déu i la felicitat que ens ofereix l'Evangeli no depèn d’un reconeixement humà que ens pot fallar”.

“Cada generació ha fet la seva contribució a l’Església”

L’any 2011 es va crear la Fundació Laurentius, que s’encarrega de l'administració econòmica de la Catedral de Sant Feliu, té també com a missió buscar finançament per a aquesta reforma. En part, el projecte demana el compromís econòmic dels feligresos. “Ens hem de rascar la butxaca perquè és casa nostra”, apunta Isabel Campmany. “Cada generació ha fet la seva contribució a l’Església i no pot ser que la nostra passi i ho deixi morir; hem de mantenir la flama viva i fer que la parròquia es desenvolupi plenament”, insisteix. Això passa perquè tothom “se senti comunitat” i que “la parròquia és casa seva”.

Campmany és conscient de les reticències de dins mateix de la comunitat. Molts consideren que “primer són els pobres” i se’ls acusa de projectar “un gran espai per omplir-lo de fum”. Però des del consell pastoral entenen que “la pobresa espiritual és molt greu a Sant Feliu” i que “les persones no podem demanar allò que no coneixem”.

Per això, Isabel Campmany defensa: “La parròquia hem de ser una presència i estar disponibles per al moment en què ens necessitin”. Reivindica així el fet de “ser-hi quan la persona té una necessitat d’una ajuda o d’una connexió espiritual”. I subratlla: “Si nosaltres no hi som, aquest espai l’ocuparan d’altres que no tindran un interès en el benestar espiritual de les persones”.