Voleu rebre les notícies?

Subscriviu-vos al butlletí gratuït

De petita em passava amb les fonts. A la muntanya, amb l’esplai i la fatídica cantimplora buida, o al pati cimentat de l’escola, quan l’entrenadora de bàsquet ens concedia els quinze segons de gràcia. Tot i que el líquid de la ingesta variava, de fred i ferrós, a escaldufat i amb regust de clor, era la mateixa experiència en dos escenaris diferents.

Impulsiva com soc, m’amorrava a l’aigua sense dissimular. Pura desesperació. Els primers segons deuria empassar més aire que líquid. Després depurava la tècnica i alentia el ritme, mentre rumiava com m’ho faria si s’acomplís l’amenaça dels grans i acabava criant gripaus en el ventre. El cas és que després d’haver-me saciat, sempre, sempre, seguia bevent. Recordava la set, i m’atipava. Per si de cas. I llavors, sí: venia el llarg sospir i a córrer.

Hi he pensat aquest dies de confinament. Ha arribat el moment del “per si de cas”. Impossible de comptar quantes fonts m’han donat vida. En Toni Boix, des de Sant Joan de Déu, parlava amb encert i humanitat de “sobreabundància de la gràcia”.  Altra vegada, el bé troba canals d’expressió en infinites mostres d’afecte i solidaritat.

I és el mateix exercici de memòria que vam fer amb les famílies de la catequesi l’últim dia que vam estar junts. Físicament. Vam recordar les fonts de la fe, les particulars, de cadascú. Una activitat molt i molt senzilla que recomano fer a tothom. Pressuposa una pedagogia de la fe sense ambó des d’on predicar. En la vida mateixa hi ha l’escola d’aprenentatge.

La tesi és que, poc o molt, tothom ha tingut experiència del transcendent. Però a Déu no sempre el sabem anomenar. L’única seguretat que tenim de les famílies que acompanyem a la catequesi és que ens han fet un vot de confiança. I aquí el pacte tàcit: toca donar i toca rebre. En aquesta darrera trobada de formació vam ometre la xapeta. Vam seure i vam escoltar.

Material: paper i alguna cosa per guixar. Cadascú amb el seu foli plegat per la meitat. Quatre cares. Primera pàgina, de portada. A l’interior i a la contra, les tres graelles que calia omplir. Una primera dedicada a les persones que ens han transmès la fe en Jesús. Una segona, per pensar o dibuixar llocs i espais on ens hem sentit a prop de Déu. I una tercera sobre moments vitals que ens hagin plantejat la seva existència.

Després de pensar-hi de forma individual, compartir en petit grup i posada en comú final. Vaig viure l’experiència amb tres barrets que m’acostumen a acompanyar sempre: des de la curiositat del periodisme religiós, com a mare de dos nens que formen part d’aquest servei i com a catequista.

Persones, llocs i moments que ens han transmès la fe. Què va sortir? Sobretot, la figura de les mares, però també les àvies, una pila de religiosos i catequistes de qui no recordàvem el nom. El llit de casa, el bosc i la natura, esglésies i santuaris, Taizé, Núria, Montserrat. El naixement dels fills, la malaltia i la mort de persones estimades, el silenci i la soledat, les oportunitats laborals, el patiment dels altres, la desigualtat i el compromís per fer-hi front.

Un element comú per relligar-ho tot? Diria que l’experiència de fe ens la juguem en la proximitat, en el dia a dia. D’aquí bevem. També ara que ens preguntem pel sentit de tot això que estem vivint. Ara que notem aquella set desesperada, toca recordar persones, llocs i moments que ens han regalat aigua abundant. I garantir que els nostres fills, amics i veïns, quan siguin grans, puguin omplir amb infinites referències aquestes mateixes graelles.