Voleu rebre les notícies?

Subscriviu-vos al butlletí gratuït

(Laura Mor –CR) Sembla cada vegada més urgent reivindicar la seva figura. Són laics i laiques que distribueixen el pa i el vi consagrats a l'eucaristia. Reben el nom de “ministres extraordinaris” perquè el seu rol està supeditat a les situacions en què falla un capellà o un diaca. Però la gran majoria són col·laboradors regulars. La raó? Cada cop hi ha menys ordenacions.

El Centre de Pastoral Litúrgica acaba de publicar el llibre Els ministres extraordinaris de la comunió, que ha escrit el liturgista José Antonio Goñi. L'autor els ofereix “unes bases perquè entenguin què estan fent”. I no només teoria sobre els gestos i els símbols; sinó també l'explicació ritual amb cadascun dels passos a seguir durant la litúrgia. Tal com anuncia la presentació del llibre, els seglars que el llegeixin hi trobaran “una orientació teològica, litúrgica, espiritual i pastoral sobre el seu ofici litúrgic”.

Aprenentatge per osmosi

La figura no és nova. S'estableix l'any 1973. “El Concili Vaticà II revaloritza el paper del laicat”, recorda Goñi. I mentre que als anys setanta, “no feia falta a les parròquies que sortís gent a donar la comunió”, a dia d'avui la necessitat és més notòria.

Les competències d'un ministre extraordinari són les de repartir la comunió durant les celebracions, portar la comunió als malalts, o administrar el viàtic a malalts que són a punt de morir; o afrontar una celebració on no hi ha capellà i on es llegeix la Bíblia i es combrega amb el pa i el vi consagrats en un altre moment.

Es tracta d'una figura molt habitual a les parròquies: “El capellà té gent propera que l'ajuda”. El liturgista recorda que “ministre significa servidor, ve del llatí minus, que és menys; en contraposició al que és més –magis o mestre–”. Els ministres extraordinaris són laics i laiques, homes i dones, que no s'han ordenat ni han rebut necessàriament una formació específica. El gest de repartir la comunió el fan “per osmosi”, explica Goñi.

El rol de suplent

Hem preguntat a Goñi sobre si hi ha resistències dins del clergat a que els laics puguin prestar aquesta ajuda. “No acostuma a haver-hi resistències”, diu. Però comenta que de vegades s'ha trobat amb gent que a l'hora de combregar es canvien de filera perquè sigui el capellà qui els dona el pa consagrat. “És gent més conservadora”, apunta.

En cas de dubte, el bisbe pot acreditar que la persona està preparada per a col·laborar amb el repartiment de la comunió mitjançant un decret. Un document que ajuda a atorgar “un cert rang d'oficialitat”.

La diferència amb un diaca? La formació, el fet d'haver estat ordenat i el caràcter ordinari de la seva tasca. Goñi matisa el terme “extraordinari” que, segons diu, pot portar a confusió. No es refereix a unes qualitats “excepcionals o fantàstiques”. Dins del marc del que aquí abordem, el “ministre extraordinari” fa de suplent del “ministre ordinari”; és a dir “quan no hi és la persona a qui li correspon per les seves funcions”.

En el cas de la dona: ara mateix, dins l'Església catòlica, pot exercir de ministra extraordinària. Però encara no de diaconessa. El tema està sobre la taula al Vaticà que l'agost del 2016 va crear una Comissió d'Estudi sobre el Diaconat de la Dona. “A veure si es dona un pas endavant”, expressa Goñi.