(CR) “Originalment, la sinodalitat era l’estil de l’Església. A l’Església primitiva, el govern era sinodal i col·legiat, ningú decidia sol”. Així ho ha afirmat la subsecretària pel Sínode dels Bisbes nomenada al febrer pel papa Francesc, Nathalie Becquart, en una xerrada a l’Institut Superior de Ciències Religioses de Lleida –IREL– sobre sinodalitat.
El Sínode dels Bisbes que està actualment en un procés d’escolta diocesana a tot el món té com a repte, afirma Becquart, “capgirar la piràmide”, partir com diu el papa Francesc “del poble de Déu, escoltant el ’sensus fidei’ per fer un camí de comunió”. Un Sínode que ha de preguntar-se sobre l’Església, sobre el seu estil, per deixar enrere, explica la religiosa “la visió jeràrquica de la qual parla Yves Congar”, i anar cap a la visió original dels primers cristians d’una fraternitat, aquella “formada per germans i germanes en Crist”.
I no es tracta, explica, simplement de reflexionar sobre el tema, sinó de viure’l i posar-ho en pràctica. “Aquest sínode és un autèntic exercici, un camí que cal fer junts, com un pelegrinatge, per aprendre a viure la comunió de manera més concreta, i fer participar tothom per preparar-lo per a la missió”.
Imaginar un futur diferent per a l’Església
El pas més important, creu Becquart, és ara, “la fase diocesana”. Una fase, recorda, inaugurada amb l’escolta “de tots els batejats”. Un procés sinodal que es considera dins l’Església un procés espiritual que ha d’ajudar, reconeix, “a imaginar un futur diferent per a l’Església i per a la societat”. La sinodalitat, explica la religiosa, no només serveix per millorar la vida de l’Església dins sinó que també té sempre “una finalitat cap a l’exterior per a la societat humana”. Per això, explica, és molt important “ser conscient que aquest procés sinodal està destinat a donar fruits per a totes les nostres societats i per a tot el planeta, no només per a l’Església”.
Originalment, però, la sinodalitat era l’estil de l’Església. “A l’Església primitiva, el govern era sinodal i col·legiat, ningú decidia sol”. El segon mil·lenni va posar l’accent en la jerarquia de l’Església, percebuda com una societat perfecta. “Avui ens trobem amb l’obligació de tornar a aprendre la sinodalitat que estava present en els Fets dels Apòstols al Concili de Jerusalem, afirma Becquart, però no es tracta de copiar i enganxar allò que s’ha viscut en el passat, “perquè les circumstàncies i el context han canviat”.
La fase diocesana en què es troba avui l’Església a tot el món, explica Becquart, “és un viatge d’aprenentatge, un camí per ser una Església que aprèn en què cadascú de nosaltres -sacerdots, bisbes, responsables pastorals, dones, homes, batejats, laics, consagrats- és sempre un ésser més sinodal”.
I és que, creu Becquart, “no n’hi ha prou amb tenir un sínode, cal ser un sínode”. L’Església, afirma, necessita “un compartir interior, un diàleg viu entre pastors, i entre pastors i fidels”. És un dels grans reptes d’aquest Sínode, “enfortir el diàleg”, perquè les tres claus indispensables per a la sinodalitat viva són, segons Becquart, “la comunió, la participació i la missió”.
Podeu recuperar aquí la seva intervenció, en català per escrit i en italià en vídeo:
Us ha agradat poder llegir aquest article? Si voleu que en fem més, podeu fer una petita aportació a través de Bizum al número
o veure altres maneres d'ajudar Catalunya Religió i poder desgravar el donatiu.