Els mitjans de comunicació catalans valoren el papa Francesc

CR Si un impacte ha tingut el papa Francesc ha estat en el món de la comunicació. És un papa mediàtic i generalment vist amb simpatia fora dels ambients eclesials. Per això, completem els articles que hem anat publicant de diversos experts amb la visió que tenen del papa Francesc els responsables dels principals mitjans de comunicació catalans. Els hem demanat quina és la seva valoració del papa amb la pregunta "Què m'agrada (o no) del papa Francesc?" i publiquem les respostes que hem rebut coincidint amb els deu anys de la seva elecció, el 13 de març de 2013.

“Què m'agrada (o no) del papa Francesc?”

José Antich | El Nacional

Què m'agrada i no del papa Francesc

La cara del pontificat de Francesc és que s'ha esforçat perquè l'Església catòlica miri més enllà del món dels creients amb seguretats i sigui vista més de prop per les persones que les últimes dècades se n'han allunyat —o que senten que l'església s'ha allunyat d'ells. Hi ha un món d'indiferents als qui Francesc s'esforça per entendre i per acostar-s'hi. També és un Papa que vol dels catòlics una atenció més intensa per les persones vulnerables i menys per les qüestions de dogma i doctrina. La seva política de tolerància zero amb els abusos sexuals n'és un exemple. La creu de Francesc és que de vegades costa d'entendre amb claredat quin és el seu missatge, què vol, i això arriba a afectar la posició de l'Església catòlica com a institució. L'exemple aquí seria l'escassa rellevància del Vaticà en la guerra d'Ucraïna, quan sempre havia estat un mediador privilegiat en aquesta mena de conflictes.

José Antich. Director d'El Nacional.

Sílvia Barroso | El Món

Francesc, el Papa amb qui es pot parlar

La figura de Jorge Mario Bergoglio, el papa Francesc, té tots els elements per no satisfer ningú. Els més tradicionals trobaran que s'excedeix en qüestions socials i que pren decisions que sacsegen l'Església innecessàriament i que no tenen prou consens. I els més progressistes trobaran que es queda curt. No tenir una posició en aquesta dicotomia és impossible. Per a una dona catalana i de classe treballadora del segle XXI, l'Església sempre es quedarà curta en els moviments per modernitzar-se –per exemple amb relació al paper de la dona– i per fer net de problemes gravíssims que arrossega, com ara els abusos sexuals comesos per religiosos amb menors. Però quedar-se aquí no seria un judici just. El papa Francesc ha fet esforços visibles per avançar en aquests dos temes i ha demostrat una mentalitat oberta, respectuosa i democràtica en el conflicte nacional català, per al qual ha demanat que es busqui una solució dialogada i no ha donat per fet quina ha de ser. Ha tingut la valentia de no agafar-se a la posició més còmoda, que seria posar-se de part de l'Estat espanyol. Francesc és, per tant, el Papa amb qui es pot parlar i que s'atreveix a pensar més enllà del guió que es troba fet. I és d'agrair.

Sílvia Barroso. Directora d'El Món.

Jordi Basté | RAC1

Atractiu i trencador

El papa Francesc ha fet un canvi en aquests últims deu anys, que pot no ser molt atractiu per a molts, però que per mi ha sigut molt atractiu i molt trencador: utilitzar la manera de parlar de la gent, el llenguatge de la gent. No és un Papa amb excessiva literatura política, però que, com a mínim, ha apaivagat als anticlericals ferotges que han estat permanentment fora de la fe. És una Església expressament pensada per pobres i pels pobres i sobretot per les minories. Per exemple, ha anat molt lluny amb la protecció dels més desvalguts o de les minories. O, per exemple, en l'homosexualitat ha anat molt més enllà del que segurament l'Església permetria, ha arribat al seu límit i ha dit que la unió de dues persones homosexuals es considera com a família. El que té per davant és molt complicat, que és reparar la crisi de fe que pateix una part de l'afició o dels que són senzillament creients.

Jordi Basté. Director de El Món a RAC1.

Marc Basté | Nació Digital

Reformes en profunditat?

El pontificat de Francesc ha suposat un gir en llenguatge i estil, amb una obertura en temes com la immigració o el clima. Algunes expressions, com la crítica a la "globalització de la indiferència", assenyalen una sensibilitat social positiva. O potser també certa astúcia. En tot cas, hi ha aquí un bon comunicador. El paper de Roma davant la pederàstia continua mostrant poca empatia. L'actitud de Francesc en moral sexual o el paper de la dona no ha passat algun tret amable. La bel·ligerància dels sectors més conservadors contra ell delata més el poc contacte que tenen amb la realitat que una suposada radicalitat del papa. En molts sentits, el rellotge continua aturat. La gran pregunta seria: deu anys després de la seva elecció, quines reformes en profunditat s'han fet?

Marc Basté. CEO Grup Edicions de Premsa Local i editor-director de Nació Digital.

Sigfrid Gras | TV3

Comunicació i acció

Els deu anys del pontificat de Francesc marquen un abans i un després en la història de l'Església. La seva manera de comunicar, espontània i directa a la gent, atrau l'interès de creients i no-creients. Destaca la reforma que ha fet de la cúria i la intensa lluita contra la corrupció al Vaticà. I sobretot, la reforma històrica del Codi de Dret Canònic, per defenestrar "la cultura de l'abús" que ha causat tantes víctimes. Ho ha fet malgrat l'oposició ferotge dels sectors ultraconservadors. Francesc surt de l'esquema d'una Església tancada en si mateixa, dominada per la mentalitat clerical. I aposta per una Església que s'obri al món, que tingui cura del planeta i que surti a les perifèries. No a les guerres, no a l'espoli dels més pobres. Els seus gestos i paraules són rellevants. Reconeix el patiment i el mal comès, i demana perdó, entre altres qüestions, per les barbaritats comeses per l'Església durant la colonització d'Amèrica. Temes com el sacerdoci de la dona i el celibat opcional dels capellans, malauradament, sembla que han quedat fora del seu pontificat.

Sigfrid Gras. Director de Televisió de Catalunya.

Ramon Grau | AMIC

Parlar Clar

Si puc definir el pare Francesc en els deu anys del seu pontificat, ho faria com un gran comunicador amb una manera de fer molt diferent dels qui l'han precedit. Un home d'acció, pràctic, directe i molt assertiu, amb un llenguatge clar, senzill, directe i molt pedagògic. En els seus missatges no evita temes conflictius per a l'església com la tragèdia dels abusos sexuals, i ho diu ben clar; "no n'hi ha prou en demanar perdó". Francesc s'ha posicionat clarament contra la invasió d'Ucraïna, per la lluita a favor del medi ambient o a favor d'acollir refugiats, criticant la posició del món occidental. En el cas del conflicte polític de Catalunya, sempre ha fet una crida a trobar una solució amb més diàleg i menys ideologia, instant a Espanya a reconciliar-se amb la seva pròpia història. Pel que fa als Mitjans de comunicació, sovint els critica quan s'han dedicat a difamar o a calumniar, buscant l'espectacle i la desinformació, aquests diu, han de ser propers i contribuir amb empatia i fraternitat amb els més vulnerables.

Ramon Grau. President de l'Associació de Mitjans d'Informació i Comunicació (AMIC)

Jordi Juan | La Vanguardia

Mateixa doctrina, diferents formes

Potser el més significatiu del pontificat de Francesc sigui la seva pròpia elecció, que va desplaçar el centre de gravetat del Vaticà fora de la cúria romana amb l'elecció del primer successor de Pere procedent de Llatinoamèrica. Un signe dels temps que veuen com Occident comença a transferir el poder cap a altres indrets del món. No ha canviat la doctrina, però sí les formes. Ha lluitat contra el clericalisme i la corrupció des de la humilitat que va portar Jorge Mario Bergoglio a demanar als fidels congregats a la plaça de Sant Pere el dia que va ser elegit que resessin per ell. És un Papa missioner, amb una església propera al poble, no aferrada a les estructures de poder i ha fomentat el diàleg ecumènic amb jueus, musulmans i ortodoxos. Potser la creu que més li pesa del pontificat siguin els casos de pederàstia protagonitzats per membres de l'Església.

Jordi Juan. Director de La Vanguardia.

Toni Muñoz | El Punt Avui

Un Papa benintencionat en una estructura massa immòbil

En terra d'oliveres, quan les poden, fan seu allò dels cossos d'Aristòtil: "Elles, cap amunt, i nosaltres, cap avall". Des de la distància, considero que deu anys després de l'inici del pontificat de Francesc l'Església catòlica sembla millor, però ho és molt menys d'allò que molts esperaven. L'immobilisme n'és substancial, en una part sòlida de l'estructura eclesial i, ben pensat, no entenc per què va ser l'escollit. No sabem si Francesc no ha tibat més per falta de voluntat o perquè veia que el fil es trencava. I un papa pot ser moltes coses, però mai rupturista. Proper, senzill i clar, va declarar la fraternitat, en un sentit ampli, un objectiu i ha estat prou valent, però més en el cara a cara que en la doctrina. I ha mostrat una mentalitat oberta tot i que, per falta de convicció o perquè sabia que els seus dictats no serien ben acollits per un sector ultraconservador dominant, temes essencials com l'accés al sacerdoci de les dones (ja no parlem d'altres col·lectius) o el celibat resten als llimbs. La Conferència Episcopal Catalana continua inaudita.

Toni Muñoz Hidalgo. Hermes Comunicacions, l'editora d'El Punt Avui.

Albert Sáez | El Periódico

Ell mateix

M'agrada que hagi impulsat una política de tolerància zero amb les denúncies per abusos. M'agrada que hagi posat més accent en la moral social que en la sexual. I m'agrada que miri menys el món només des d'Europa. No m'agrada que no hagi estat més valent en les reformes en el govern del Vaticà i que hagi obert debats per tancar-los malament com l'homosexualitat, el divorci o el paper de les dones. M'agradaria que fos ell mateix amb 30 anys menys.

Albert Sáez. Director d'El Periódico de Catalunya.