La 'Laudate Deum' en 30 cites

CR Aquest dimecres, coincidint amb la festivitat de Sant Francesc d’Assís, s’ha fet pública la nova exhortació apostòlica del papa Francesc 'Laudate Deum'. Per facilitar-ne una lectura ràpida publiquem un resum en català amb 30 cites.

El text no aporta grans novetats sobre el pensament de la Laudato Si', però augmenta en contundència la seva crida a prendre mesures per aturar el canvi climàtic i, en especial, exigeix resultats a la propera cimera del clima d’aquest any. És un text més breu de l’habitual que justifica alertant de les greus conseqüències de no fer res o de negar el problema.

EXHORTACIÓ APOSTÒLICA LAUDATE DEUM DEL SANT PARE FRANCESC

A TOTES LES PERSONES DE BONA VOLUNTAT SOBRE LA CRISI CLIMÀTICA

4 d'octubre de 2023

Amb el pas del temps adverteixo que reaccionem mentre el món que ens acull es va enfonsant i potser acostant-se a un punt de fallida. Més enllà d'aquesta possibilitat, és indubtable que l'impacte del canvi climàtic perjudicarà de manera creixent les vides i les famílies de moltes persones. En sentirem els efectes en els àmbits de la salut, les fonts de treball, l'accés als recursos, l'habitatge, les migracions forçades, etc. (2)

I. La crisi climàtica global

Per més que es pretenguin negar, amagar, dissimular o relativitzar, els signes del canvi climàtic hi són, cada cop més patents. (5)

Com sempre, sembla que la culpa és dels pobres. Però la realitat és que un baix percentatge més ric del planeta contamina més que el 50% més pobre de tota la població mundial, i que l'emissió per càpita dels països més rics és moltes vegades més gran que la dels més pobres. (9)

No és possible amagar la coincidència d'aquests fenòmens climàtics globals amb el creixement accelerat de l'emissió de gasos d'efecte hivernacle, sobretot des de mitjans del segle XX. Una aclaparadora majoria de científics especialitzats en clima sostenen aquesta correlació i només un ínfim percentatge intenta negar aquesta evidència. Lamentablement, la crisi climàtica no és precisament un assumpte que interessi als grans poders econòmics, preocupats pel rèdit més gran possible amb el menor cost i en el temps més curt que es pugui. (13)

Em veig obligat a fer aquestes precisions, que poden semblar òbvies, a causa de certes opinions despectives i poc racionals que trobo fins i tot dins l'Església catòlica. Però ja no podem dubtar que la raó de la velocitat inusual d'aquests perillosos canvis és un fet que no es pot ocultar. (14)

Certs diagnòstics apocalíptics solen semblar poc racionals o insuficientment fundats. Això no ens hauria de portar a ignorar que la possibilitat d'arribar a un punt crític és real. (17)

[Vull] repetir dues conviccions en les quals insisteixo fins al cansament: “tot està connectat” i “ningú se salva sol”. (19)

II. Més paradigma tecnocràtic

La intel·ligència artificial i les darreres novetats tecnològiques parteixen de la idea d'un ésser humà sense cap límit, les capacitats i possibilitats del qual podrien ser ampliades fins a l'infinit gràcies a la tecnologia. Així, el paradigma tecnocràtic es retroalimenta monstruosament. (21)

El món no es contempla des de fora sinó des de dins. […] Això mateix exclou la idea que l'ésser humà sigui un estrany, un factor extern només capaç de fer malbé l'ambient. Ha de ser considerat com a part de la naturalesa. La vida humana, la intel·ligència i la llibertat integren la naturalesa que enriqueix el nostre planeta i són part de les seves forces internes i del seu equilibri. (25/26)

Necessitem repensar entre tots la qüestió del poder humà, quin n'és el sentit, quins són els seus límits. […] Cal lucidesa i honestedat per reconèixer a temps que el nostre poder i el progrés que generem es giren contra nosaltres mateixos. (28)

La decadència ètica del poder real es disfressa gràcies al màrqueting i la informació falsa, mecanismes útils en mans dels qui tenen més recursos per incidir en l'opinió pública a través d'ells. (29)

La lògica del màxim benefici amb el menor cost, disfressada de racionalitat, de progrés i de promeses il·lusòries, torna impossible qualsevol sincera preocupació per la casa comuna i qualsevol inquietud per promoure els descartats de la societat. En els darrers anys podem advertir que, atordits i extasiats davant de les promeses de tants falsos profetes, de vegades els mateixos pobres cauen en l'engany d'un món que no es construeix per a ells. (31)

III. La debilitat de la política internacional

No és convenient confondre el multilateralisme amb una autoritat mundial concentrada en una persona o en una elit amb un poder excessiu. […] La qüestió és que [les institucions internacionals] han d'estar dotades d'autoritat real de manera que es pugui “assegurar” el compliment d'alguns objectius irrenunciables. D'aquesta manera es donaria lloc a un multilateralisme que no depengui de les circumstàncies polítiques canviants o dels interessos d'uns quants i que tingui una eficàcia estable. (35)

El món es torna tan multipolar i alhora tan complex que cal un marc diferent de cooperació efectiva. […] En aquest marc necessàriament es requereixen espais de conversa, de consulta, d'arbitratge, de resolució de conflictes i de supervisió, i en definitiva una mena de més “democratització” en l'àmbit global perquè s'expressin i incorporin les situacions variades. Ja no ens servirà sostenir institucions per preservar els drets dels més forts sense tenir cura dels de tots. (42/43)

IV. Les conferències sobre el clima: avenços i fracassos

[Després d'algunes Conferències sobre el clima amb escassos resultats], avui podem continuar afirmant que els acords han tingut un baix nivell d'implementació perquè no es van establir mecanismes adequats de control, de revisió periòdica i de sanció dels incompliments. Els principis enunciats continuen reclamant camins eficaços i àgils d’execució pràctica. També que les negociacions internacionals no poden avançar significativament per les posicions dels països que privilegien els seus interessos nacionals sobre el bé comú global. (52)

V. Què s'espera de la COP28 de Dubai?

Si confiem en la capacitat de l'ésser humà de transcendir els seus petits interessos i de pensar en gran, no podem deixar de somiar que la COP28 condueixi a una marcada acceleració de la transició energètica, amb compromisos efectius i susceptibles d'un monitoratge permanent. Aquesta Convenció pot ser un punt d'inflexió, que mostri que tot el que s'ha fet des del 1992 anava de debò i valia la pena, o serà una gran decepció i posarà en risc tot allò bo que s'hagi pogut aconseguir fins ara. (54)

La transició que necessitem, cap a energies netes com l'eòlica i la solar, abandonant els combustibles fòssils, no té la velocitat necessària. Per tant, el que s'està fent córrer el risc d'interpretar-se només com un joc per distreure. (55)

Necessitem superar la lògica d'aparèixer com a éssers sensibles i alhora no tenir la valentia de produir canvis substancials. Sabem que, a aquest ritme, només en pocs anys superarem el límit màxim desitjable d'1,5 graus centígrads i en poc temps més podríem arribar als 3 graus, amb un risc alt d'assolir un punt crític. (56)

Suposar que qualsevol problema futur podrà ser resolt amb noves intervencions tècniques és un pragmatisme homicida, com una xutar endavant a una bola de neu. (57)

Acabem d'una vegada amb les burles irresponsables que presenten aquest tema com una cosa només ambiental, “verda”, romàntica, sovint ridiculitzada pels interessos econòmics. Acceptem finalment que és un problema humà i social en un ventall divers de sentits. (58)

Si hi ha un interès sincer a aconseguir que la COP28 sigui històrica, que ens honori i ennobleixi com a éssers humans, aleshores només cal esperar formes vinculants de transició energètica que tinguin tres característiques: que siguin eficients, que siguin obligatòries i que es puguin monitorar fàcilment. (59)

Als poderosos m'atreveixo a repetir-los aquesta pregunta: «¿Per què es vol preservar avui un poder que serà recordat per la seva incapacitat d'intervenir-hi quan era urgent i necessari fer-ho?». (60)

VI. Les motivacions espirituals

Als fidels catòlics no vull deixar de recordar-los les motivacions que brollen de la mateixa fe. Encoratjo els germans i germanes d'altres religions que facin el mateix, perquè sabem que la fe autèntica no només dona forces al cor humà, sinó que transforma la vida sencera, transfigura els mateixos objectius, il·lumina la relació amb els altres i els llaços amb tot creat. (61)

La Bíblia narra que «Déu veié que tot el que havia fet era molt bo» (Gn 1,31). D'Ell és «la terra amb tot el que conté» (Dt 10,14). Per això, Ell ens diu: «Les terres no es poden vendre definitivament, perquè tot el país és meu, i per a mi vosaltres no sou més que uns immigrants i uns forasters» (Lv 25,23). (62)

Jesús podia convidar els altres a estar atents a la bellesa que hi ha al món perquè ell mateix estava en contacte permanent amb la natura i li prestava una atenció plena d'afecte i sorpresa. Quan recorria cada racó de la seva terra s'aturava a contemplar la bellesa sembrada pel seu Pare, i convidava els seus deixebles a reconèixer en les coses un missatge diví. […] El món canta un Amor infinit, com no tenir-ne cura? (64/65)

La cosmovisió judeocristiana defensa el valor peculiar i central de l'ésser humà enmig del concert meravellós de tots els éssers, però avui ens veiem obligats a reconèixer que només és possible sostenir un “antropocentrisme situat”. És a dir, reconèixer que la vida humana és incomprensible i insostenible sense les altres criatures, perquè tots els éssers de l'univers estem units per llaços invisibles i conformem una mena de família universal, una sublim comunió que ens mou a un respecte sagrat, afectuós i humil. (67)

No puc negar que cal ser sincers i reconèixer que les solucions més efectives no només vindran d'esforços individuals sinó sobretot de les grans decisions en la política nacional i internacional. (69)

Un canvi generalitzat a l'estil de vida irresponsable lligat al model occidental tindria un impacte significatiu a llarg termini. Així, juntament amb les indispensables decisions polítiques, estaríem en el camí de la cura mutu. (72)

"Lloem Déu" és el nom d'aquesta carta. Perquè un ésser humà que pretén ocupar el lloc de Déu es converteix en el pitjor perill per a ell mateix. (73)

FRANCESC