Francesc, el papa de la sostenibilitat

Què ha canviat en els deu anys del papa Francesc?

Josep Gordi –CR Una de les dinàmiques que ha canviat dins l'Església des de l'inici del pontificat de Francesc és la incorporació dels reptes ambientals dins la comunitat catòlica. I un dels primers passos és la publicació, el 18 de juny de 2015, de l’encíclica Lloat sigueu o Laudato Si’. Tal com comenta Francesc Torralba a l’article Espiritualitat ecològica, des de la seva publicació ha desvetllat nombroses opinions. La majoria de comentaristes i glossadors, catòlics i no catòlics, han subratllat l'oportunitat del to i el contingut de l'encíclica. Per exemple, el biòleg Ramon Folch, clarament no catòlic, la va qualificar “d’encíclica ecologista” que convertia la qüestió ambiental en un tema moral.

Grans pensadors i institucions han estat d'acord en qualificar que la situació ambiental del planeta segueix empitjorant i que té com a causa de fons el fet que el paradigma tecnocràtic és el que regeix les decisions de molts mandataris polítics i econòmics. Davant de l’emergència que vivim, el Sant Pare proposa tornar a seguir els postulats de sant Francesc d’Assís que ens parla del planeta com de “la nostra casa”, com la germana o mare terra. El papa Francesc reclama, donant veu fraternal al planeta: “Aquesta germana clama pel dany que li provoquem a causa de l’ús irresponsable i de l’abús dels béns que Déu hi ha posat. Hem crescut pensant que érem els seus propietaris i dominadors, autoritzats a espoliar-la”. Tal com afirma Jordi Pigem a Àngels i robots ens hem de sentir cridats espiritualment a despertar la nostra consciència social i ecològica per tal de poder fer front al repte que tenim davant nostre.

L’encíclica presenta totes les evidències de l’estat del planeta i s’alinea amb els principals informes de les organitzacions governamentals i no governamentals vers l’emergència climàtica que vivim. Per aconseguir revertir la realitat ambiental actual ens convida a tornar al camí de la interioritat.

Què és la interioritat? De forma planera és el que hi ha en el nostre interior i que ens diferencia dels objectes. Segons l’encíclica, tots tenim: “La capacitat de reflexió, l’argumentació, la creativitat, la interpretació, l’elaboració artística i altres capacitats inèdites que mostren una singularitat que transcendeix l’àmbit físic i biològic”. Per què cal promoure el camí interior? Senzillament perquè: “la crisi ecològica és una eclosió o una manifestació externa de la crisi ètica, cultural i espiritual de la modernitat”.

Recuperar la pau interior ens pot permetre tornar a veure el món com un lloc ple d’encís, de meravella i vincles fraternals no només entre les persones sinó també amb la resta d’éssers vius i els astres que ens envolten i il·luminen, com el germà sol i la germana lluna.

No podem tenir cura de la casa comuna i revertir l’emergència que vivim si no deixem de contemplar el món només com un simple magatzem de recursos destinats a la manipulació, la producció i el consum. Per aconseguir aquest canvi interior cal lluitar contra el paradigma materialista i tecnocràtic i, al mateix temps, contra l’individualisme egocèntric. No oblidem que totes les tradicions religioses orienten la persona a conèixer quin és el seu paper o funció en el cosmos. Per fer realitat tots aquests desitjos no només cal mirar amb uns altres ulls el món que ens envolta sinó també prendre decisions personals en el camí de l’ecologia integral, és a dir, del nostre estil de vida.

El papa Francesc ha expressat en més d’una ocasió que la problemàtica ambiental i la social no es poden separar. En els territoris on viuen comunitats indígenes aquesta afirmació té una gran rellevància. Tant a la seva visita a l’Amazònia com en el Sínode que es va realitzar amb tots representats eclesiàstics d’aquesta terra i que va generar l’exhortació apostòlica Estimada Amazònia, va quedar clar que la defensa de la terra i dels seus valors ambientals no es pot deslligar del dret de les poblacions que hi viuen a continuar amb les seves tradicions i forma de viure. Amb Estimada Amazònia, Francesc fa una primera i rellevant afirmació: "l’indissociable lligam entre l’ecologia natural i la humana". És a dir, que tot està connectat i que no es pot parlar de conservació de la biodiversitat sense tenir present que molts territoris estan habitats, des de temps ancestrals, per pobles indígenes que han estimat i custodiat, curosament, els seus hàbitats fins a l’actualitat. Aquesta associació és imprescindible per entendre l’equilibri que ha existit al llarg de segles a la selva amazònica. Malmetre els hàbitats –les aigües, el subsol o els boscos– o actuar sobre les tribus indígenes, és trencar una harmonia que és resultat de viure l’entorn com si fos la mateixa mare que acull, alimenta i ensenya i, per tant, sentint-se part de la unitat.

El Sant Pare recalca que actuar contra la terra i la gent que l’habita és actuar contra la creació i, a la vegada, contra l’equilibri planetari. En conseqüència, defensar la natura i els pobles indígenes amazònics és quelcom que ens interpel·la a tots. Per aconseguir-ho, el text proposa definir un sistema normatiu internacional que estableixi límits infranquejables per a les empreses i els governs.

És molt interessant la incorporació del concepte contemplació que apareix a l’exhortació Estimada Amazònia: “Aprenent dels pobles originaris podem contemplar l’Amazònia i no només analitzar-la, per reconèixer el preciós misteri que ens supera”. També la crida, que fa el Sant Pare, per tal que despertem el sentit contemplatiu que Déu va posar dins nostre i com l’ús d’aquesta actitud pot afavorir la comunió amb l’entorn.

Molts pensadors i institucions van celebrar la publicació de l’Encíclica Laudato Si’ com Mans Unides que va expressar que compartia la denúncia i els reptes que presentava. Dins l’Església catòlica han sorgit diferents iniciatives per promoure el missatge de l’encíclica, com les escoles Laudato Si’, la Setmana Laudato Si’ o el moviment Ecoparròquies que, entre altres objectius, vol promoure l’espiritualitat eco-social a partir de la seva incorporació a la litúrgia, a la pregària, als itineraris contemplatius a la natura.