Voleu rebre les notícies?

Subscriviu-vos al butlletí gratuït

(Laura Mor –CR/Marata) Capellà obert, d’esperit crític i arrelat al país, està convençut que Déu actua en les persones. “Siguin o no de missa”, diu. Hem visitat Josep Cardús i Grau (Terrassa, 1930) a casa seva. Un petit habitacle prefabricat, de planta baixa i altell. La porta és oberta fins les dotze de la nit: entra i surt gent contínuament. Va en cadira de rodes, però no li falta de res. Se sent ben atès i acompanyat. A Marata se l’estimen com si fos un més de la família.

Josep Cardús és rector de la parròquia de Santa Coloma des de fa 62 anys i des de fa una trentena més, també de Sant Mamet, de Corró d’Amunt. Forma part d’un col·lectiu de capellans que ha influït a favor d’una Església catalana i progressista, compromesa amb les dificultats socials i polítiques de cada temps. També durant els anys foscos del franquisme. En el moment històric i polític que vivim, sembla pertinent conèixer la seva trajectòria vital.

Són 89 anys farcits d’anècdotes. Una vegada van declarar el capellà Josep Dalmau en recerca i captura. Els diumenges anava de Gallifa a Barcelona i, amb el cotxe, baixava noies de la parròquia que estudiaven a la ciutat. Anar amb noies va servir d’excusa per detenir-lo. “Ell les repartia i li van fer un escàndol, i va mirar de desaparèixer”. Aquell dissabte i diumenge, Cardús i Dalmau van fer intercanvi de parròquies. L’un va anar a dir missa a casa de l’altre. “El dissabte al vespre va aparèixer la Guàrdia Civil, estaven esperant que arribés. I diumenge igual. Dilluns me’n vaig anar a veure el bisbe Ramon Masnou, de Vic, a explicar-li la meva versió”, recorda Cardús.

La primera comunió, al menjador de casa

Si repassem l’itinerari de fe de mossèn Cardús hem d’anar a parar a la guerra civil. El 1938, la família de Cardús va tenir uns dies a casa, amagat, mossèn Fortià Solà i Moreta. “Som tres germans i vam aprofitar l’estada d’aquest mossèn per fer la primera comunió dels bessons al menjador de casa”. Recorda que “era el vint-i-cinc de març, festa de l’Anunciació. Un dia normal, un dia de cada dia i a la tarda a escola, sense explicar res de res, perquè sabíem què ens hi jugàvem”. Explica que van posar “uns tacs de goma sota les cadires perquè els veïns no notessin que hi havia una mica de moviment”. Els van acompanyar els avis i algun amic.

Quan li preguntaven què volia ser de gran, el seu germà bessó deia ‘granger’ i ell deia ‘capellà’. Acabada la guerra, passaven l’estiu a ca l’Argelaguet, una masia amb habitacions i dret a cuina, a mig camí entre Sabadell i Matadepera, a Sant Julià d’Altura. Una casa de pagès que compartien amb els masovers, un matrimoni i les tres filles. “En aquella carretera hi venien els de Terrassa i, de tant en tant, hi deixaven algú estès, pam-pam, i allà a la carretera quedava”.

Explica Cardús que un dels dies eren en una masia veïna, a ca n’Ustrell, i des d’allà van sentir els trets. “Ja coneixíem el tipus de cotxe, i vam tenir la curiositat d’anar-hi, havien assassinat a mossèn Gaietà Clausellas i Ballvé, un capellà de Sabadell, el cos del qual encara estava calent, estava sagnant”. Uns dies abans havien cremat l’església de Sant Julià d’Altura. “Hi vam anar que encara cremava, i com una cosa de canalla, vam recollir el que vam poder: un braç d’un sant Crist, la cara d’una mare de Déu... als milicians els fèiem nosa i ens van empaitar, i vam córrer fins a casa”. El que van arreplegar ho van guardar a la gàbia dels conills.

I conclou que “per tot un seguit de coses o potser l’esperit de contradicció... jo, capellà”. En acabar la guerra, el 41, el pare li pregunta: “Això que dius de capellà, què? Hauríem de fer els papers per entrar al seminari”. Ell no n’havia sentit parlar mai. “Ah no, marxar de casa no”, va respondre. “Em van fer entendre que no hi havia alternativa, t’hi vas resignar i ja està”. A punt de fer els onze anys, el dia de Sant Miquel, entra al seminari de La Conreria.

“El pare podria haver estat un rebotat del tema religiós”

A casa descriu haver viscut sempre un bon ambient. I això que el pare, diu, “podria haver estat un rebotat, però justament amb el tema religiós es va comprometre abans, durant i després de la guerra amb moltíssimes coses”.

Fa un parèntesi en el seu relat vital per parlar de l’avi: Josep Cardús i Astals. Havia fet la guerra a Cuba, va sobreviure, estava afiliat a la Casa del Poble i treballava en una empresa tèxtil a Terrassa. “Una empresa tan catòlica que als rebuts i a les factures hi havia el Sagrat Cor, amb el Reinaré en España”, explica mossèn Cardús. Amb els amos, Josep i Pere, germans de qui va ser l’abat Marcet, l’avi havia establert una relació familiar: l’àvia Emília, havia fet de dida d’en Ramon, un dels fills del Pere.

El 23 de novembre de l’any 1910 va morir, solter, Antoni Josep Torrella i Maurí, un important advocat i polític de Terrassa: va deixar el patrimoni a la ciutat de Terrassa i va demanar un enterrament laic,  senzill i sense capellans. L’enterrament va ser el 25 a la tarda, al cementiri civil. Hi va ser tot Terrassa, rics i pobres, de dretes i d’esquerres, creients i no-creients i polítics com l’Alexandre Lerroux. L’endemà l’avi va anar a treballar. I l’amo li retreu haver anat a un enterrament civil i el fa passar de fixe a eventual, aniria a preu fet. “En la conversa li diu que volia un home de confiança i ell porta els fills –Salvador i Josep– a l’escola laica. També l’empresa porta cada any els obrers a fer exercicis espirituals als jesuïtes de Sarrià i l’avi hi va anar una vegada i va dir que mai més; a més era l’únic treballador afiliat a la Casa del Poble, i en aquell moment a Terrassa hi havia una vaga en una empresa de l’alcalde i que va durar un any...”.

Cardús continua el relat sobre l’avi patern: “La setmana següent va anar a treballar i les peces que havia teixit eren totes estripades; dimarts al matí, el mateix; i així cada dia. Divendres, 2 de desembre de 1910, en comptes d’anar a treballar, l’avi se’n va anar al pont sobre el torrent de Vallparadís, es va tirar daltabaix i es va suïcidar. L’àvia, que estava embarassada, esperava una criatura que va néixer però no va sobreviure ni 24 hores. N’hi havia un altre, el tercer, el Pere, que va morir de petit, per les condicions amb què pujaven abans. Van quedar l’àvia, el segon, el Josep, que va morir de tuberculosi als 17-18 anys, i el meu pare, el Salvador, que era el gran”.

Una història colpidora que mostra tot un ambient: “El pare podria haver tingut una reacció negativa i no la va tenir”. Sí que li va afectar la salut: “El pare era un asmàtic perdut. Tenia atacs que li duraven quinze dies o tres setmanes”. Sempre deia: “Aquesta asma que tinc des dels deu anys”. Era l’edat que tenia quan el seu pare es va suïcidar. “La situació que va viure era justament asfixiant”, diu Cardús.

Sant Pere de Ribes, Vilanova, Marata

Tornant al perfil de mossèn Josep Cardús, el 1954 acaba l’etapa de formació al seminari i, el mes d’octubre, és destinat a Sant Pere de Ribes, on passa dos anys i tres mesos. El gener del 1957 va de vicari a sant Antoni abat, de Vilanova i la Geltrú. “Jo tenia una vespa i els caps de setmana anava a dir missa a Olivella i Jafra”, explica. En aquella època a Vilanova i la Geltrú hi havia passat Lluís Serrano, Casimir Martí, Ricard Pedrals i Josep Dalmau. Va haver-hi substitució de capellans buscant canviar la manera de fer, però no es va aconseguir. “Vaig tenir la sort d’anar a parar a Vilanova i poder continuar les coses que havien motivat fer neteja”. En concret? “Hi havia un moviment important al voltant de la HOAC, les colònies de grans, l’escoltisme de noies, les sessions de cinefòrum, la setmana de la joventut...”, valora.

“Aquesta relació amb el món obrer agafava gent de tota mena d’ideologies, també anarquistes i comunistes”. I això no va agradar a Antoni Ferrer i Pi, alcalde de Vilanova i vicepresident de la Diputació. “Amb Carles Font Llopart, diputat i alcalde de Granollers, dominaven la situació”, apunta. Arran de la Setmana Santa de l’any 1957, s’enganxa amb l’alcalde d’Olivella. El setembre entra de rector de Sant Antoni Abat de Vilanova mossèn Josep Pons i Cardús va a parar a Marata.“Al bisbat hi havia bastanta gent de Vilanova i estaven al corrent del que hi passava. Això anava així i encara funciona així, és lògic”.

“Marata! No sabia ni que existís”

Què va influir a que anés cap al Vallès Oriental? A Granollers hi havia mossèn Campo, fill de Vilanova, que havia estat vicari a la parròquia de la Sagrada Família, de Terrassa, que era la parròquia de la  família Cardús. Campo, que era una persona de total confiança del Bisbat, veient el panorama el va voler “protegir”. Cardús reconeix que “d’aquesta banda del Vallès no en coneixia res i... Marata! No sabia ni que existís”.

Sí que havia estat a Corró d’Avall i a Llerona, quan va acompanyar el seu pare, l’historiador Salvador Cardús i Florensa, que s’havia dedicat a aclarir l’origen d’una dita llatina: “Gens Terracie et Sabadelli, gens inimica Dei”. En català: “Poble de Terrassa i de Sabadell, poble enemic de Déu”. Una frase que tenia l’origen en l’assassinat de l’abat de Sant Cugat del Vallès la nit de Nadal de l’any 1350.

“La llegenda explica que els assassins es van escapar i la terra per on passaven va quedar maleïda, no hi creixia res”. Amb la col·laboració d’historiadors i arqueòlegs de Granollers, els senyor Salvador Llobet i Josep Estrada, van resseguir el camí ‘Pas dels Excomunicats’ “que va des de Sant Cugat per Plegamans, Polinyà, Llerona i fins al Casal de Rosanes, a La Garriga, arran del riu Congost, per recollir la tradició de la gent de les masies. I en Josep Cardús, que tenia uns vint anys, els va acompanyar. “És tot el que coneixia de la zona”. Avui Marata és un poble rural, de cases disseminades, amb pocs pagesos i algunes explotacions de vedells i de porcs.

L’acció de Déu comença abans de néixer

En aquest espai privilegiat, a què s’ha dedicat? Si li demanem per les seves prioritats pastorals, no dubta: “La gent, el primer és la gent”. Ho posa en paraules de Jesús: “El que feu a qualsevol altre també m’ho feu a mi”. Cardús considera que aquesta presència de Déu “no és precisament en l’entorn de l’església, sinó en la vida, en l’existència de les persones”. Defensa que és una de les qüestions clau del pontificat del papa Francesc: “Ho ressalta bastant sovint, en qualsevol persona, sigui o no sigui batejada, allà hi ha la presència de l’Esperit”. Hi coincideix de ple: “És el fonament de la dignitat de la persona, és obra de Déu i és fill de Déu”.

I la litúrgia, la pràctica religiosa? “És un plus, això ve en segon lloc, jo podria fer una litúrgia molt solemne, molt perfecte, ben feta i vistosa, i deixar de cuidar la gent. I si haig de triar, ho tinc clar”. Mossèn Cardús està convençut que l’acció de Déu no comença aquí. “L’acció de Déu en les persones comença des d’abans de néixer”.

Es remet als profetes de la Bíblia, com Isaïes, quan diu “abans de néixer, el Senyor em cridà”. També fa referència a d’altres textos de Pau: “Quan diu ‘t’he preparat, per quan les coses estiguin madures’ no només són paraules boniques, hi ha una presència viva que actua”. En aquest sentit reconeix que “això és motiu d’una gran confiança en les persones, en la seva consciència”, reafirma. Per això, si bé els sagraments “són una ajuda molt important”, no ho són tot. “Puc fer una litúrgia esplèndida, que la gent s’hi encanti i es transformi, i quan són a fora, què?”, es pregunta.

L’actitud: arribar a les persones

Pel mateix motiu, Cardús s’ha implicat políticament. “Des del punt de vista creient, aquestes reivindicacions agafen molta més força: s’hi juga el bé de les persones, no és només un augment de sou o unes millores de treball, va més a fons”. Considera que “no és només una ideologia” sinó que “parteix d’una realitat que són les persones”.

Com s’ha de concretar l’Evangeli? Aquí hi veu el problema, diu: “Organitzar coses és relativament fàcil: fer catequesi, obrir un centre d’esplai, organitzar unes colònies, Càritas, Mans Unides..., però són coses limitades”. Per a mossèn Cardús “fa falta arribar a les persones i l’actitud hauria de ser aquesta”. D’aquí no descarta que en neixin propostes i iniciatives, però insisteix que “l’actitud és fonamental”. I alerta del perill de barrejar-hi la ideologia: “Si llegim l’Evangeli d’una manera ideològica, llavors l’espatllem.”

“La conversió interior és el que costa més”

El temps que va ser arxipreste a Granollers, amb la col·laboració de laics, van organitzar un seguit de conferències sobre el Concili Vaticà II. “Va anar bé, hi van participar tant capellans com seglars”. Creu que l’Església catalana va ser prou permeable a aquell pensament? “Queda molt per fer, però el més important és l’esperit del Concili. És el que costa més, perquè demana una conversió interior”. Una conversió cap a què? “A l’Evangeli, és el que està fent el Papa: tornem a l’Evangeli, no?”

Identifica algunes dinàmiques que van en aquesta línia. Com quan l’almoiner del papa –“un cardenal!”, exclama– va tornar la llum a un edifici ocupat per persones sense sostre desobeint la policia. “En Parolín i d’altres van sortir a contestar que la persona passa davant de la llei quan hi ha conflicte”, aplaudeix Cardús.

Un Centre Cultural amb finalitats comunitàries

Cardús compara la realitat de la ciutat amb el que es viu a pagès. “Aquí a Marata ens coneixem tots, si hi ha algú que passa necessitat, no cal organització, hi ha un sentit de família... si hi ha un problema entre un veí i un altre, no s’aixeca una bandera per dir els que venen amb mi, el problema se l’han de resoldre entre ells, sense fer bàndols”.

Per il·lustrar aquest sentit comunitari recorda el primer i últim envelat que ha vist per la Festa Major. Era l’any 1958, i hi acabava d’arribar. La comissió de la Festa Major estipulava un preu per contribuir a l’envelat, en funció de la situació de cada casa. Però els resultava carregós: en cas de pluja, no cobrien despeses. I se’ls va acudir de fer un local que servís per tot l’any. I algú va dir: “Jo hi poso el terreny”. Ho deia el mes d’agost, al setembre començaven les obres i al desembre s’estrenava el Centre Cultural de Marata.

Com a rector, diu que “si hagués fet alguna maniobra estranya, potser hauria aconseguit que fos parroquial, però no vaig caure en la temptació i vaig pensar que era millor que fos del poble”. I és propietat dels socis. La junta es renova cada quatre anys: “La majoria de cases han tingut algú dins de la junta en aquests 50 anys. Això té un valor impressionant i als estatuts encara hi és la paraula: ‘amb finalitats comunitàries’”. Cardús creu que encara la fa, la funció comunitària.

En una línia similar recorda l’anècdota de la compra del camp de davant del Centre Cultural, que serveix d’aparcament. “Es va fer una reunió per comprar-ho i es va dir que la gent hi aportés voluntàriament el que pogués. Va ser un diumenge a la tarda. Dilluns vaig anar a l’oficina de La Caixa de Sabadell a portar la part que em corresponia, i el de l’oficina em diu ‘què els passa als de Marata? No paren de venir, però venen contents’. A pagar, contents!”, riu.

D’aquella primera Festa Major li va cridar l’atenció la sorpresa de la Comissió quan els va demanar què li tocava pagar. “No, vostè res”, li van contestar. I ell els replica: “Com que res? Si visc aquí al poble, un de tants”. Assegura que en aquell moment va ser una mena de revolució: “Fa més això que un sermó!”

A primera línia de les reivindicacions socials i polítiques

Josep Cardús ha estat també a primera línia en les reivindicacions per preservar el paisatge i el territori. Entre d’altres, l’oposició al Quart Cinturó, la xarxa del Gas Natural i també a l’obertura d’un càmping de caravanes. Aquest darrer episodi l’explica així: “Ja estava emparaulat, ens en vam adonar i vam fer una moguda impressionant, recollint firmes”. Els que s’hi jugaven el negoci, diu, “buscaven qui aglutinava la cosa i em van dir de tot”. Però allò no va anar endavant.

Més tard recorda que el propietari del càmping –“en Lluís, un especulador”– va voler demostrar que Convergència i Unió li donava suport. I l’Onze de Setembre van organitzar un partit de futbol amb la gent del partit i uns convidats flamencs a Corró d’Amunt, amb dinar i parlaments a Can Cot, propietat d’en Lluís  a càrrec de Josep M. Collell, Ramon Trias Fargas, Miquel Roca Junyent i Jordi Pujol. “Hi vam fer la guerra, ho vam boicotejar”. Li va trucar en Jordi Pujol, que era llavors secretari, que venia dels Estats Units: “Això ho hem d’arreglar, parlem-ne”. Es van reunir a la rectoria de Marata i van acordar que deixaríem fer l’acte amb vàries condicions: que als parlaments no es fes cap al·lusió al propietari, que parlessin del problema agrari i que, en la publicitat que es fes, no hi constés el nom de Can Cot. S’hi va anar per fiscalitzar l’acord. “Tothom va complir”, assegura satisfet.

Reivindicacions conjuntes entre capellans

També en l’àmbit eclesial els quatre capellans de Les Franqueses –Joan Vallicrosa, de Llerona, Francesc Adell, de Corró d’Avall, Anton Vicèn, de Corró d’Amunt i Cardús, de Marata– es van unir per una mateixa reivindicació social. Els pagesos cotitzaven cada mes al Sindicat de Les Franqueses. I es va descobrir que el Sindicat ho cobrava, però no ho cursava. “Volíem que es reconegués el dret d’aquesta gent”. Els capellans van anar casa per casa i van fer un llistat. Cardús va anar a veure el secretari del Sindicat, que era la persona encarregada: “No sé si per inconsciència o pel que sigui, va firmar, en contra d’ell, que sí que ho havia cobrat i no ho havia cursat”.

Van guanyar la partida en part, perquè van fer constar que cotitzaven homes i dones. Però un bon dia van citar les dones al Sindicat i, una per una, van signar que es dedicaven a feines de la llar. “Ens van descartar totes les dones de la llista perquè no treballaven al camp. Ho vam recórrer, però la resposta és que elles havien signat. Es van deixar enganyar”.

I fa la reflexió de fons: “Has format part del poble, i això la gent també ho valora, no ho pots lluir, però és una bona manera de fer”. En canvi, reconeix: “A ciutat no sé com ho faria”.

Teòlegs i pastoralistes de referència

Josep Cardús no és només un home d’acció, sinó també de reflexió. Casa seva és una pila de llibres contínua. Diverses persones han marcat el seu pensament teològic. D’aquí i de fora. Apunta el nom de José Maria González Ruiz, canonge de Màlaga, “un biblista compromès que va venir molt a Barcelona”. És autor del llibre Creer es comprometerse, que Cardús va traduir al català, editat per Fontanella. “Hi va haver tres editorials, que ens van ajudar molt: Fontanella, Estela i Nova Terra”, diu.

Com a pensadors de referència en l’àmbit de l’Església catalana, Cardús destaca el teòleg Josep Maria Rovira Belloso –van anar junts al seminari–, el biblista Josep Rius-Camps i, explica, que “tenia bastanta relació amb certa gent de El Ciervo, com Alfons Comín, que es va casar a Marata”. I continua amb noms com el d’Antoni Juglar, mossèn Josep M. Bardés, el jesuïta Alfonso Álvarez Bolado, de Miquel Benzo, Casiano Floristán, Luis Maldonado Manuel Useros de l’Institut de Pastoral de Lleó XIII, de Madrid.

De fora, el pensament d’Henri Godin, Abbé Michoneau, Voillaume, Rahner, Chenu, Congar, Lubac, Lebret, Teilhard de Chardin, Urs von Balthasar, els cardenals Suhard, Feltin, Gerlier, Lienart, Alfrink. La revista Informations Catholiques Internationales (ICI) i la Documentation d’Église.

Obert al diàleg ecumènic

En el capítol de formador, Cardús va impartir un curs de pastoral rural a Madrid. I aprofitant l’avinentesa, van ampliar el curs amb un parell de setmanes més sobre ecumenisme amb Manuel Useros, professor de Salamanca, i la monja holandesa Ana Maria Schlüter. Amb ella, Cardús havia organitzat una trobada a Suècia de catòlics i protestants espanyols i suecs. “La sorpresa va ser que les minories catòliques i protestants, aquí i allà, parlaven el mateix llenguatge; i les majories d’aquí i d’allà, també”. L’any següent van fer la trobada a Holanda i la tercera va ser a Montserrat.

Cardús va formar part de Centre Ecumènic de Barcelona, espai de trobada entre catòlics i protestants. Allí va fer amistat amb el sociòleg Joan Estruch, a qui va conèixer quan estudiava a la universitat. Al grup també hi ha havia Josep Desumbila, el pastor protestant Carles Morales, el pare Salvador de les Borges –Joan Botam– i el pare Jordi Llimona. Arran del Concili es va crear el Secretariat d’Ecumenisme del bisbat de Barcelona, pel bisbe Josep Camany i amb el nomenament de Joan Bada Antoni Matabosch. “Des de dalt es volia controlar i ens en vam desmarcar”, apunta. Arran d’això, més tard va néixer l’actual Centre Ecumènic de Catalunya.

Joan Estruch va publicar L’ecumenisme, actitud espiritual (1964, Nova Terra) i li va demanar a Cardús que li fes el pròleg. Va ser el primer llibre publicat a Espanya d’un protestant presentat per un capellà catòlic. En l’àmbit del treball ecumènic, Cardús recorda haver participat en un parell de trobades internacionals a Prali (Itàlia) a Àgape-Centre Ecumènic. “Hi vam anar dues vegades: per acompanyar el pare Llimona que hi feia una conferència sobre llibertat religiosa, i l’any següent a Gonzalez Ruiz, que em sembla que va parlar de compromís”.

L’escola de catequistes a Granollers

A principis dels anys vuitanta, Cardús va engegar l’escola de catequistes a Granollers. “M’ho va demanar personalment el doctor Jubany”, apunta. En aquell moment, hi havia escola de catequistes a Sant Andreu a Barcelona i a Sant Sadurní d’Anoia. “En teoria eren dos anys, va anar molt bé, amb una bona assistència”. Tenien gent de la Roca, Mollet, la Garriga, de Fàtima, de Palautordera, de Santa Eulàlia de Ronçana, de Lliçà d’Amunt. Explica que “a segon curs els sabia greu acabar i van demanar fer un tercer curs i després encara hi vam afegir dos cursos més amb temes complementaris”. Per Pasqua el cardenal Narcís Jubany hi venia una tarda i fèiem una trobada en la que hi què participaven professors, alumnes i també capellans.

Però alguns dels temes van causar malestar. Recorda dos casos concrets. L’un amb el biblista Rius-Camps i l’altre amb un jesuïta, que els va parlar sobre la gràcia. Massa alternatiu?, li preguntem. “Una mica avançat o revolucionari, trencava uns esquemes”, respon. “Això va anar creant una desconfiança i l’Escola va morir”. Els capellans van deixar d’enviar-hi catequistes i, als que ja havien fet la formació, no se’ls donava grup de catequesi de tornada a la parròquia. L’escola de Granollers va funcionar cinc anys.

L’esperit treballa

La primera vegada que va posar els peus a Marata va ser l’11 d’octubre de 1957: “Amb un grup d’escoltes, vam acampar al bosc i l’endemà, que era el Pilar, em vaig presentar”. Cardús era consiliari  de l’Agrupament de la Mare de Déu del Roser de Barcelona i havien planejat l’inici de curs a Olivella, d’on era encarregat. Però quan el van traslladar, van decidir fer l’acampada a Marata. L’any 1953 havia participat a Brussel·les en un curs de formació per a consiliaris escoltes. De jove ja s’havia vinculat a l’agrupament de la seva parròquia de la Sagrada Família de Terrassa, i sempre hi va tenir una bona relació.

De Marata recorda amb especial estima que li van organitzar una festa sorpresa amb motiu dels 25 anys de rector. Al matí van aparèixer els seus germans, mossèn Joan Vallicrosa, de Llerona, mossèn Francesc Adell, de Corró d’Avall, mossèn Anton Vicèn, de Corró d’Amunt i també el doctor Jubany, que s’hi va quedar fins ben entrada la tarda. Amb la gent del poble, arrossada, obsequis... “Una cosa que és d’agrair”, afirma, i que es repetiria en posteriors efemèrides, com en la festa dels cinquanta anys de rector.

“A Marata he trobat una família”

Amb la perspectiva dels anys, li preguntem què ha trobat a Marata i respon: “Per dir-ho d’una manera fàcil, si val, a Marata he trobat una família”. Toca la cadira de rodes on s’asseu i puntualitza: “Ara és un dels moments en què això encara es veu més; si no fos així, jo no podria estar aquí, a casa, en aquests moments. Puc dir que ho tinc tot resolt, qui no m’ajuda per una cosa, m’ajuda per una altra”.

Hi ha una escena que també s’ha repetit amb els anys. “Anar a l’hospital a veure algun malalt i quan entra el metge, l’esposa del malalt li diu: ‘és el mossèn, és com si fos de casa, un de la família’”. És una expressió que ha sentit més d’una vegada. I matisa que “no vol dir que siguin dels habituals a l’església”. Distingeix “la cosa humana”, però està convençut que “quan és de debò té un valor cristià, encara que no hi posem l’etiqueta, l’esperit de l’Evangeli hi és”.

Pensa en situacions que l’han colpit, de persones que han demostrat compromís i honestedat. “Jo em trec el barret davant d’aquesta gent...”. Es pregunta d’on treuen la força per fer determinades accions. “Si fos una persona habitual a l’església diries ‘mira, l’evangeli, la missa, la comunió, els sagraments...’, però si això no hi és, d’on ho treuen...?”. És així com mossèn Cardús, amb humilitat i convicció hi afegeix: “Penso que l’esperit treballa sempre. I, com diu el papa Francesc, l’Església no és la gàbia de l’Esperit Sant”.