Voleu rebre les notícies?

Subscriviu-vos al butlletí gratuït

(Lucía Montobbio –CR) Estem a les vigílies del Nadal i, en context de pandèmia, la norma és clara: trobades familiars amb un màxim 10 persones sempre que pertanyin a dues bombolles de convivència. I de vegades cal recordar que els nens conten, i que les bombolles són els convivents dins d’una mateixa llar. N’hi haurà que seran més estrictes que la recomanació del govern i es quedaran a casa. Altres s’organitzaran per torns, i també als qui la il·lusió de trobar-se plegats sobrepassarà la prudència de complir amb la recomanació. Els dilemes, comportaments i reflexions que se succeeixen recorden a l’experiència que altres comunitats han tingut durant el confinament. Altres confessions van passar les festes tancats a casa i van descobrir altres maneres de viure-les.

La comunitat cristiana ja es va trobar per Setmana Santa en aquesta situació. Però sembla que les festes nadalenques afectin l’ànim de més ciutadans. I això potser és pel que Francesc Torralba va explicar a l’Ateneu Barcelonès fa un temps: “Fins i tot per a aquell que el Nadal no té una dimensió religiosa, o de culte, o celebrativa, és reivindicat que hi hagi Nadal i que persisteixi... tot creure en un món secular, immanent, tot i negar l’afirmació de Déu, però amb tot es reivindica la tradició i el que l’acompanya: la gastronomia, les nadales, el pessebre, els reis, el tio, els regals, tota la constel·lació d’elements que crea un clima singular que és el que vivim en aquestes dates.”

Enguany com escriu el professor Josep Oton: “Haurem de ser, per motius de seguretat, més austers; tindrem menys convidats a taula, menys celebracions multitudinàries, menys bogeria consumista... però potser és l’oportunitat de redescobrir el sentit d’aquesta festa”. Tot seguit es recuperen alguns testimonis que ja van aparèixer a Catalunya Religió durant el confinament de març a abril. Mirem de respondre així què pot aprendre la comunitat cristiana de les altres religions? 

Empatia amb el significat de la festa

El confinament ha estat per diverses comunitats religioses una oportunitat per recuperar fragments històrics del seu passat. Els han pogut visualitzar i viure amb més empatia per les similituds entre una època i l’altra.

Per exemple, la comunitat protestant durant la Pasqua va recuperar paraules escrites per Martí Luter en temps de pesta bubònica: “Li demanaré a Déu misericordiosament que ens protegeixi. Després fumigaré, ajudaré a purificar l’aire. Administraré la medicina i la prendré. Evitaré llocs i  persones on la meva presència no sigui necessària per a no contaminar-me i, per tant, infligir o contaminar a uns altres i així causar la seva mort com a resultat de la meva negligència. Si Déu volgués portar-me segurament em trobés, i he fet el que esperava de mi, per la qual cosa no soc responsable de la meva pròpia mort ni de la mort dels altres. No obstant això, si el meu veí em necessita, no evitaré ni el lloc, ni la persona, aniré lliurament.”

El Ghaidouni, president de la Unió de Comunitats Islàmiques a Catalunya, recordava durant el Ramadà que no era la primera vegada que els musulmans vivien una pandèmia “la Sunna –dits i fets del profeta Mohammed– expressa clarament que la solució és quedar-se a casa en temps de pandèmia, la primera que va passar la comunitat musulmana va ser en l’època d’Omar Ibn Al-Khattab, el segon governant que va venir després de la mort del profeta Mohammad, on van morir 30.000 companys del profeta, i es va produir el primer confinament que afectava Acham: Síria, Arabia Saudí i Palestina, s’ordenava quedar-se al seu poble o ciutat.”

I, la comunitat jueva, en arribar la Péssah, visualitzava l’alliberació d’Egipte de forma especial. “El confinament ha tingut una repercussió reflexiva i emocional, si bé és cert que es fa estrany celebrar aquest moment històric estant confinats, hem pogut imaginar-nos molt bé el poble hebreu refugiant-se de les deu plagues que va trobar pel camí”, descrivia Marcel Odina, director de la plataforma Mozaika.

Celebrar malgrat tot

Montse Castellà, vicepresidenta de la CCEB i membre de la comunitat budista, reconeixia que el missatge essencial pels dies de confinament, va ser recordar que les situacions adverses en les quals ens trobem són reptes i oportunitats que tenim per cultivar el nostre potencial positiu i pel despertar de la consciència: “ara podem percebre, més clar que mai, el caràcter transitori de la vida”. Josep Aponte, president de la CCEB, afegia que els budistes accepten el que viuen en aquell moment, saben que tot és impermanent, que tot està interconnectat, i que tot és producte de les nostres accions passades, “sabem que hi ha més vida després de la mort, no tenim por, estem tranquils, practiquem en paciència i en acceptació.”

Albert C. Oliveras, membre de l’equip directiu de Limud de Barcelona i membre de la comunitat jueva ATID, comentava que el confinament li havia permès fer una lectura nova de la festa, del que és l’alliberació personal, col·lectiva, i que l’havia portat a pensar que la comunitat jueva havia viscut moments molt difícils i diversos. “Són aquests moments, pitjors que el del confinament present, en els quals ens hem de dir que sí, que podem celebrar, és un acte radical de fe, de connexió amb la comunitat.”  I el rabí Berkowitz concloïa: “Les persones som capaces de resistir, hem de ser resilients, hem de confiar en la vida, en la presència divina, hem de cercar solucions a través dels nostres talents, estem en un temps important i hem de veure que hi ha un horitzó. A casa meva tinc la sort de poder albirar una mica de terreny que em permet observar aquesta línia horitzontal. Un horitzó des del qual podem dibuixar el mar, el cel, per recordar que en sortirem, que no deixarem de viure malgrat tot. Moisès no va acceptar l’status quo, és necessari que canviem per canviar la situació. Hem de somiar i esperar un món millor. Com va dir Abraham Heschel, molt amic de Martin Luther King, “no tenim dret a perdre l’esperança”.

La casa com a temple

Durant la Quaresma i la Pasqua, la comunitat ortodoxa, va convertir les llars en petits temples. El pare Hristodoulos, rector de la parròquia del Patriarcat Ecumènic de Constantinoble a Barcelona, comentava que els membres de la comunitat ortodoxa, a casa seva, tenen un racó de pregària: “És on posem les icones, i on reservem un moment de tots els nostres dies per recollir-nos, per pregar, per revisar com anat i què farem l’endemà, amb el confinament, aquest racó ha estat encara més visitat, s’han fet altars elaborats, podríem dir que les cases s’han transformat en esglésies domèstiques”.

Per la comunitat jueva, durant la Pessah, la casa també va tenir un protagonisme central. “Pels jueus la casa també és un element de pes, és un espai sagrat, s’ha de netejar a fons, i s’han de llençar tots els productes que tinguin llevat, el poble hebreu va marxar tan ràpidament que nova poder esperar que el pa es fes, i per això no es poden menjar coses que portin llevat”, explicava el rabí Berkowitz.

L’estar més a casa, amb menys persones, menys trobades amb amics i familiars ha convidat sovint a un recolliment, i a una predisposició a pregar. Per exemple, Maria Rosa Ocaña, membre de l’església ortodoxa, explicava que la connotació que hi va haver entre el confinament i l’inici de la Quaresma va ser molt significativa. “Els 40 dies comporten unes reflexions que s’han vist amplificades, els pensaments s’encaminen amb profunditat sobre la mort, sobre la vida... el període de la crucificació, de la Pasqua. Que ens hàgim trobat amb aquesta situació, ens ha fet semblar als ermitans… que es retiraven en aquest temps litúrgic, alguns fins i tot se n’anaven al desert per trobar-se amb el sentit existencial de la vida.” Coincidia amb aquesta idea el pare Daniel Simon, rector de la parròquia del patriarcat de Romania a Lleida: “El temps s’ha aprofitat per recollir-se, per pregar, per meditar, per llegir, igual que els monjos, però cadascú a casa seva”.

També durant el Ramadà, la comunitat musulmana explicava que s’havia treballat per a trobar maneres diferents que els permetessin aconseguir, d’igual manera, l’objectiu del Ramadà: “L’espiritualitat s’haurà de treballar de manera íntima, individual, i després pot compartir-se en família o amb les persones amb les quals estiguem confinades si existeix la possibilitat.”, anunciava El Ghaidouni.

I la comunitat Sikh va veure aturada la celebració l’Any Nou. Processons i festes van quedar ajornades. Per a ells va ser una mesura raonable, com a prioritat posaven en primer lloc la salut i no dubtaven en oferir a les autoritats públiques el seu suport. Com apuntava Hardev Singh Kaur, membre de la comunitat sikh a Badalona, “reunir-nos en un moment com aquest només portaria a més contagis, i llavors la situació després de la festa seria encara més trista, a més a més, un sikh sap que cada dia s’ha de plantejar com un any nou, comencem de nou cada matí”. A això s’afegia Gurdev Singh Khalsa, membre de la comunitat sikh a Vic, “tenim temps per gaudir de la família i estar a prop de qui ens estima; tenim temps per treballar, escriure, fer art... i finalment tenim temps per meditar.” I Gagandeep Singh Khalsa, membre de la comunitat sikh a Barcelona continuava: “Si no pots sortir fora, ara és un bon moment per endinsar-te en el teu interior, sembla que els humans valorem més el got buit que el ple, però hauríem de fer al revés, hem de valorar el que tenim, per exemple si et trobes a casa, et pots recordar a tu mateix que no ets a l’UCI com altres moltes persones”.

Solidaritat contra l’individualisme

Shivani, membre de la comunitat hinduista Advaitavidya, recordava que venim d’una època egoista “igual que aquest virus que ens ha separat encara més dels altres, no podem ni apropar-nos, la por a la mort i a la malaltia ens allunya i ens afebleix fent-nos més manipulables, però és en aquesta mateixa era que es diu que si estàs cercant la plenitud interior, i tens un camí espiritual, això no t’afectarà, seràs capaç de trobar els trets positius, fluir, acceptar, tenir fortalesa, no caure en la por i mantenir l’acció correcta i l’atenció interna… Aquesta experiència ha servit per valorar l’essencial, per entendre que no podem basar la nostra seguretat només en el fet exterior, crec que hem après que és important passar d’aquesta societat de privilegiats a una societat que valori més la proximitat, la solidaritat, l’acompanyament, el compartir espais públics, recursos. En moltes ocasions, durant el confinament, s’han donat gestos, testimoniatges, històries que demostren que podem ser una societat que creï vincles més estrets.

Iniciatives com les de Taxi Anget, taxistes solidaris que pertanyen a la comunitat musulmana, i que van poder observar com famílies en situació de pobresa es quedaven sense aliments enmig del ramadà. “Hi ha musulmans que es troben en situacions precàries i que veuen com no poden comptar amb els iftars comunitaris, els espais on celebrem romanen tancats, i per tant hi ha famílies que s’han quedat sense àpat, aliments que són especials i específics per aquest temps”.

Es van repartir aliments a partir de la col·laboració de Taxi Anget i Càritas Diocesana de Barcelona. D’aquesta manera, va quedar palès que tant per la tradició musulmana com per la tradició cristiana, l’altruisme és un pilar: “Anem agafats de la mà en aquest sentit, en el mes del ramadà s’accentua la importància del fet d’anar junts, com a comunitat, és un moment clau on t’atures per recordar a Déu, i pensar en els altres, i això és comú en el cristianisme, he de dir que aquesta iniciativa ha tocat el fons de la meva persona”, confessava Mohammed Chaib, president de la Fundació Ibn Battuta

I és que com Israel Flores, director del SEUT i membre de la comunitat protestant, comentava “el confinament també s’ha vist com una oportunitat de reflexió personal, som molts els que ens hem qüestionat sobre el ritme vital vertiginós, el nivell de consum que vivim en la societat occidental… Crec que ens hem obert en aquest sentit, volem ser més solidaris, volem tenir un altre model de vida, una nova anormalitat.”