“Pregueu pel món”, m’ha demanat aquest matí un periodista amic. I nosaltres, amb tanta gent d’aquí i d’arreu, preguem. Preguem amb el cor trencat, preguem. I la guerra esclata. I la guerra s’estén. Preguem i un Putin amb el seu govern és capaç de començar una nova guerra destrossant la vida de joves reclutats i dels civils que no podran escapar.
I preguem. I per què preguem quan la pregària sembla tan inútil, amb tan pocs resultats visibles? Potser no veurem mai de què serveix, però preguem com a expressió de Vida. Preguem amb el deler de qui no es conforma amb menys que la Vida mateixa. Preguem com el clam desprotegit i confiat vers l’Amor que batega al cor del món. Preguem dins de la conversa incessant entre dos cors, el de Déu i el nostre que s’estimen i es busquen, avui amb tant de dolor. Preguem en un pregària que és vida cridant per Viure, que és set buscant la Font, que és l’Amor mateix abraçant i sostenint la vida.
Al meu amic periodista li he parlat d’alçar-nos per la pau. Alguns ho estan fent davant les ambaixades i consolats russos. On sigui. Com sigui. Alçar-nos per la pau perquè la Vida que ens habita ens fa viure dretes, conscients de la sacralitat de la Vida, de tota vida. Alçar-nos per la pau perquè la pau necessita la nostra consciència i l’elecció de creure que l’amor sempre és més gran que qualsevol forma de guerra. Alçar-nos per la pau per poder tenir cura de qui tenim al costat i trencar qualsevol cercle de violència. Alçar-nos per la pau perquè preguem pel món i l’Amor, estimant-nos, ens envia a estimar-lo.
Us ha agradat poder llegir aquest article? Si voleu que en fem més, podeu fer una petita aportació a través de Bizum al número
o veure altres maneres d'ajudar Catalunya Religió i poder desgravar el donatiu.