Voleu rebre les notícies?

Subscriviu-vos al butlletí gratuït

Ja em perdonaran que en parli en passat perquè ni s’ha mort ni ha deixat de ser bisbe, però Xavier Novell ha presentat per sorpresa de tothom la seva renúncia com a bisbe de Solsona. Als 52 anys, deu anys després de succeir el bisbe Jaume Traserra. Sense actualment gaires possibilitats de promoció episcopal, era de preveure que es jubilés com a bisbe de Solsona el 2044, d’aquí a més de vint anys. Què ha passat?

Hi ha pocs antecedents de renúncies avançades. De memòria cito el bisbe de Màlaga, el català Ramon Buxarrais, que el 1991 va presentar la renúncia deu anys abans de l’edat de jubilació i se’n va anar a ajudar als pobres de Melilla. Més recentment, el 2019, va dimitir el bisbe de Ciudad Rodrigo, la jove promesa Raúl Berzosa, també per motius personals no gaire aclarits però que aparentment no tenen gaires semblances amb el cas de Novell.

El fins aquest dilluns bisbe de Solsona no ha explicat res directament. Ni sabem què farà ara. Habitualment un bisbe que es retira desapareix i se’n torna a la seva diòcesi d’orígen (que no seria el cas de Novell, fill del mateix bisbat) o se’n va a les missions. Potser una vida de retir espiritual? Un parèntesis? No ho sabem. En tot cas, continuarà sent bisbe fins al final dels seus dies amb altres funcions.

La nota parla d’una decisió únicament personal. Ha tancat totes les comunicacions i per ara no explicarà res. Ha estat una sorpresa per tothom. Tant per la gent més propera com per la majoria de bisbes i entorns eclesials. Per tant, només podem especular i mirar enrere. Veure qui era el bisbe de Solsona per apuntar alguns motius del què ha passat. Tot fa veure que realment ha estat així: una decisió molt personal.  

Novell ha estat sempre una persona ferma en les seves conviccions però alhora amb girs de 180º. Seminarista en l’època del bisbe Antoni Deig va ser un dels enfants terribles del moment, durant els anys 90. El seminarista “progre” que, per exemple, va defensar davant de tots els bisbes i membres del Concili Provincial Tarraconense l’ordenació de les dones. No era la millor manera de promocionar-se. Novell sempre ha cregut que si dir el que es pensa en consciència ha de suposar un calvari, més va patir “Nostrusenyor”.

Però el bisbe Traserra va veure en ell una de les seves grans qualitats i el que el llavors bisbe de Solsona apreciava més. Una persona molt intel·ligent. Molt. El va enviar a estudiar a Roma i en tornar es va convertir en la seva mà dreta a la diòcesis i el 2010 en el successor. Però a la ciutat eterna Novell, en l’època final del pontificat de Joan Pau II, va fer un gir de 180º en els seus plantejaments pastorals i eclesials. I va passar a defensar la més ferma ortodòxia catòlica. Però amb el mateix convenciment que sempre havia tingut. I si calia ser crucificat per defensar la veritat eterna, que així fos. L’exemple més clar és l’escandalera que es va organitzar per unes ratlles que va escriure al Full Dominical que van ofendre al col·lectiu homosexual. Es va resistir contra el parer de tothom a fer el clàssic comunicat de demanar disculpes “si he ofès a algú” encara que això li costés la reprovació del consistori solsoní entre altres escarnis.

La mateixa convicció l’ha tingut en els plantejaments pastorals. Poden ser discutibles, però ningú li pot negar que tenia un pla per una diòcesi envellida. Amb convicció i sense aturador, ha podat tot el que creia que havia de podar, encara que fes mal, per centrar-se en aquelles iniciatives que estava convençut que podíem portar a rebrotar la diòcesis. I en algunes coses no es pot negar que ha encertat.

Per alguns, un il·luminat. I per altres, un franctirador. 

D’on no ha baixat mai del burro és en les seves conviccions nacionals. Crec que és l’únic bisbe del que tenim la foto votant l’1 d’octubre. I això tampoc ajuda quan les decisions eclesials es prenen en l'eix que va de Barcelona-Madrid-Roma i que ara sovint fa parada a l’Aragó. Com en altres temes fonamentals ho vivia clarament com un tema de consciència i actuava i deia el que creia en consciència.

No sabem què ha passat, però podem especular que darrera hi ha clarament un tema de consciència i de convenciment. No ser bisbe a qualsevol preu si no puc fer i dir realment el que penso.

Molts hi podem veure com a clau el tema nacional, perquè és el que ha tingut més recorregut a nivell mediàtic els darrers anys. Però si hi és, segurament és un factor més i col·lateral. Això no treu una lectura política del fet, perquè es perd el bisbe més sobiranista de Catalunya, just el mateix any en què també ha renunciat per edat el bisbe de Girona, Francesc Pardo, moderadament enquadrat en aquest sector. Per tant, les conseqüències en el mapa episcopal que es pot dibuixar els propers mesos a Catalunya són de llarg abast. Ara el cardenal Joan Josep Omella té molt de camp per córrer.   

També pot portar al problema d’altres diòcesis petites que durant anys queden a l’espera de nomenament i regides per un bisbe veí, com passarà ara a Solsona amb el bisbe de Vic com a administrador apostòlic. Això ja va passar a Solsona durant bona part del segle XIX. Fins el 1919 va estar sense bisbe planant la possibilitat permanent que fos absorbida o segregada entre les diòcesis veïnes. També podríem tornar a aquesta situació i llavors fins els alcaldes de la CUP trobaran a faltar que Solsona sigui seu episcopal...

Certament avui no deuen plorar molt els eclesiàstics als qui no els agrada que hi hagi bisbes que van per lliure. Però, m’inclino realment per una renúncia personal i per motius de consciència. I com que aquest sagrari és difícil de visitar poca cosa més es pot especular. Potser és un altre gir de 180º? L’olfacte apunta a un convenciment pastoral d’acord amb les seves conviccions que pel que sigui ha vist impossible tirar endavant i que no valia la pena ser vint anys més bisbe de Solsona.