Voleu rebre les notícies?

Subscriviu-vos al butlletí gratuït

Ja em perdonaran que primer de tot aquest dimecres 21 d'abril feliciti el cardenal Omella. Compleix els 75 anys. Per un bisbe és la data en la que ha de presentar la preceptiva renuncia al papa. Tot i això, i malgrat que també el juny el bisbe de Girona, Pardo, també compleix 75 anys, fins ara no s’albirava gaire moviment al mapa episcopal català a curt termini.

Hi ha un precepte no escrit que diu que si no hi ha cap problema que ho justifiqui (o ganes de remoure el bisbe), a partir dels 75 anys és quan s’obre el procés de consultes per rellevar-lo. Un procés que es pot allargar sense problema un any o dos. Alhora, tothom dona per fet que al cardenal Omella almenys li queden tres anys per davant a Barcelona, quan finalitzi el seu mandat com a president de la Conferència Episcopal Espanyola, la primavera del 2024. Per tant, res feia preveure moviments al mapa català.

A més, Omella està plenament en forma i està afrontant dos temes importants que si surten bé deixaran petjada. A Barcelona finalment s’ha agafat el toro per les banyes en el mapa parroquial. Després d’anys d’anar tirant de veta finalment algú ha posat sobre la taula la reorganització de l’actual dispersió de parròquies. Avui és una xarxa insostenible per manca d’efectius. No podem tenir les estructures de fa 50 anys. Malgrat el daltabaix i conflictes d’interessos personals que genera tocar-ho tot, caldrà felicitar el cardenal Omella si resol aquest tema escoltant a tothom però també prenent decisions amb una visió global i de futur. Només per això ja passarà a la història. És un repte que s’ha de resoldre equilibrant el que surt al Google Maps amb una història secular.

L’altre tema que Omella es proposa afrontar a tot Espanya és la reorganització dels seminaris, on a més d’un problema de manca d’efectius i candidats, també s’arrossega un problema de línia pastoral. Hi ha seminaris on durant anys s’ha comès el greu error d’anar ordenant capellans sense filar massa prim per poder lluir una estadística brillant. Aquesta reestructuració s’haurà de traslladar a Catalunya, actualment amb tres seminaris: l’Interdiocesà, el de Barcelona i el de Terrassa. I no serà fàcil ni hi ha una solució clara. Els números són febles, però caldria evitar un seminari massa marcat pel pes d’una diòcesis com Barcelona, que aglutina un terç de la població catalana. Potser amb un nou bisbe a Terrassa, Omella tindrà més fàcil gestionar aquest tema cap a on el vulgui portar.    

Tornant al mapa episcopal, ara hi ha una quinzena de seus vacants o amb bisbes en edat de jubilació a Espanya. Per tant, res fa preveure cap pressa en el mapa català on, amb més o menys entusiasme, la majoria de bisbes estan en sintonia amb el pas que marca el papa Francesc. O, com a mínim, no s’hi oposen, cosa que sí que passa en altres bisbats.

Però el nomenament de Saiz Meneses com a arquebisbe de Sevilla canvia una mica la situació. Ara a Catalunya tenim una diòcesi vacant, Terrassa, i si hi ha altres moviments en la mateixa línia (Benavent a València?) n’hi podria haver alguna més. Aquí teniu el gràfic de com estan avui les coses:

 

En el gràfic es poden veure tres “paquets” de bisbes. En blau els qui simplement els queda algun temps allà on estan: Omella (Barcelona), Pardo (Girona), Cortés (Sant Feliu), Giménez (Lleida) i Vives (Urgell). Caldrà veure si a Urgell per garantir un relleu tranquil al coprincipat andorrà també s’opta per un bisbe coadjutor que acompanyi Vives els darrers anys del mandat, com es va fer en la successió de Martí Alanis. Però encara queda.

En taronja hi ha els bisbes que per edat tenen números per canviar de seu: Planellas (Tarragona), Casanova (Vic) i Benavent (Tortosa). En el cas de Planellas ara el canvi està descartat perquè acaba d’arribar a Tarragona. Però en espera de com quedi el mapa episcopal els propers anys encara seria candidat a succeir Omella. No avancem esdeveniments. En tot cas ara ja sabem que el proper arquebisbe de Barcelona no serà Saiz, un dels que estava ben situat.

Fem notar una vegada més el poc taronja que hi ha en el gràfic. És una mostra de com els darrers anys s’ha sabotejat la cantera de bisbes formats a Catalunya. Entre els bisbes catalans que per edat estan en disposició d’ocupar seus rellevants o per d’aquí tres o quatre anys aterrar a Barcelona només hi ha un capellà format a Tortosa (Casanova) i un a Girona (Planellas). I si voleu hi sumem Novell, format a Solsona. Només cal recordar que en el moment del relleu del cardenal Jubany hi havia sis o set bisbes catalans amb possibilitat de succeir-lo. Avui dos o tres.

Aquí però, en color beix, hi entren els auxiliars. Cristau difícilment es mourà ja de Terrassa, i no és habitual que el bisbe auxiliar agafi el relleu. Però hi ha els tres auxiliars escollits per Omella (Gordo, Vilanova i Vadell) que tenen per davant un quart de segle de recorregut episcopal. Fer qualsevol especulació en aquest sentit és una temeritat. De fet, és una temeritat qualsevol especulació sobre les successions episcopal.

El cas de Novell, tot i que li queden més de vint anys de bisbe, seria un cas apart. Perquè ara sembla que només estan de moda els bisbes que són transparents o aparentment equidistants davant del tema nacional. No en va dissabte l’ABC de Sevilla destacava entre les virtuts episcopals de Saiz que era víctima “del acoso de los independentistas catalanes” mentre altres bisbes han “politizado las misas” (sic).

En tot cas, el que serà molt important és si amb els nomenaments a quatre o cinc anys vista es refà la cantera de bisbes catalans i si, a més, es refà amb un perfil franciscà que perduri després de Francesc. També estaria bé (i això és només una opinió personal) equilibrar un cert arrelament al país. I també estaria bé pensar en la vida consagrada. Des de 1935 no es nomena un religiós bisbe d’una diòcesi catalana. Concretament el felipó Huix a Lleida.

Finalment, cal destacar que els darrers anys en l’únic sector en el que sembla realment operatiu això dels Països Catalans és a l’Església catòlica, amb nomenaments amunt i avall de valencians, balears i cardenals de la Franja. Si ha de ser així, el que estaria bé és que no sempre fos en la mateixa direcció, en direcció al Principat. Des de que fa 45 anys Deig va anar a Menorca, abans de tornar a Catalunya, no hi ha hagut cap bisbe format en els seminaris de Catalunya que hagi sortit fora del Principat. En el mateix període, aquí n’hem rebut nou: sis valencians, dos balears auxiliars de Barcelona, i un aragonès de la Franja.

Agafeu tot això amb pinces perquè tot s’acaba decantant per factors molt imprevisibles. Si fos un procés més transparent potser no caldria tanta especulació. Però són les dades que avui per anar aguaitant el mapa episcopal català dels propers anys.