Discurs del Papa Francesc als participants a l'assemblea nacional de la conferència italiana de superiors majors (CISM). Divendres 7 de novembre de 2014
Estimats germans:
Us dono la benvinguda i us agraeixo la vostra acollida, en particular agraeixo al Pare President l’haver introduït aquest nostre encontre, que posa fi a la vostra Assemblea nacional. A la llum d’allò que he sentit del vostre treball, voldria compartir amb vosaltres algunes fites que puguin ser útils per al camí.
Primer de tot, la vida religiosa ajuda principalment l’Església a fer possible aquella “atracció” que la fa créixer, perquè davant el testimoni d’un germà o d’una germana que viu de veritat la vida religiosa, la gent es demana “què passa, aquí?”, “que és el que empeny aquesta persona a anar més enllà de l’horitzó humà?”. Aquest, em sembla, seria la primera fita: ajudar l’Església a créixer pel camí de l’atracció. Sense preocupar-se de fer proselitisme: atreure!
Ho hem sentit en l’Evangeli de dimecres passat: si hom “no renuncia a tots els seus béns, no pot ser deixeble meu” (Lc 14,33). Aquesta decisió, amb diverses formes, es demana a tot cristià. Però, nosaltres, religiosos, som cridats a donar-ne un testimoni profètic. El testimoni d’una vida evangèlica és això el que distingeix el deixeble missioner i en particular el qui segueix el Senyor en el camí de la vida consagrada. I el testimoni profètic coincideix amb la santedat. La vera profecia no és mai ideològica, no és un enfrontament amb la institució: és institució. La profecia és institucional. La vertadera profecia no és ideològica, no apareix com “una moda”, sinó que sempre és un signe de contradicció segons l’Evangeli, tal com ho era Jesús. Jesús, per exemple, fou un signe de contradicció per les autoritats religioses del seu temps: els caps dels fariseus i dels saduceus, els doctors de la llei. I ho fou també per altres opcions i propostes: essenis, zelotes, etc. Senyal de contradicció.
Us agraeixo el treball que heu fet aquests dies, tal com deia el Pare President: un treball que ajuda a anar endavant pel camí traçat per l’Evangeli gaudium. Ell ha usat una bella expressió, quan ha dit: “no volem combatre batalles de rereguarda, de defensa, sinó dissoldre’ns entre la gent” sabent per la fe que Déu sempre fa germinar i madurar el seu Regne. Això no és fàcil, no és obvi; demana conversió, demana primer de tot pregària i adoració. Us la recomano: l’adoració. I demana compartir amb el poble sant de Déu que viu en les perifèries de la història. Des-centrar-se. Tot carisma, per a viure i ésser fecund està cridat a descentrar-se, perquè en el centre només hi sigui Jesucrist. El carisma no l’hem de conservar com una ampolla d’aigua destil·lada, cal fer-lo fructificar amb coratge, confrontant-lo amb la realitat actual, amb les cultures, amb la història, com ens ensenyen els grans missioneres dels nostres instituts.
Un signe clar que la vida religiosa està cridada a donar avui és la vida fraterna. Si us plau, que no hi hagi entre vosaltres el terrorisme de la xafarderia! Foragiteu-lo ben lluny! Que hi hagi fraternitat. I si tu tens quelcom contra el teu germà, digues-li-ho a la cara... Potser de vegades acabarà amb una baralla, no passa res: és millor això que el terrorisme de la xafarderia. Avui dia, la cultura dominant és individualista, centrada en els drets subjectius. És una cultura que desgasta la societat a partir de la seva cèl·lula primària que és la família. La vida consagrada pot ajudar a l’Església i a tota la societat donant testimoni de fraternitat, dient que es pot viure junts com a germans en la diversitat: això és important! Perquè, la comunitat no l’elegim, ens trobem amb persones diverses pel seu caràcter, edat, formació, sensibilitat... i tanmateix, intentem viure la fraternitat. No sempre ens en sortim, vosaltres ho sabeu prou bé. Tant sovint ens equivoquem, perquè som pecadors, però si reconeixem el fet que ens hem equivocat, aleshores demanem perdó i rebem el perdó. I això fa bé a l’Església: fa que circuli en el seu cos la saba de la fraternitat. I també fa bé a tota la societat.
Però aquesta fraternitat pressuposa la paternitat de Déu i la maternitat de l’Església i de la Mare, la Mare de Déu. Cada dia ens hem d’introduir en aquesta relació, i ho podem fer amb la pregària, amb l’Eucaristia, amb l’adoració, amb el Rosari. D’aquesta manera, cada dia renovem el nostre “estar” amb el Crist i en Crist, i així ens introduïm en la relació autèntica amb el Pare que és en el cel i amb la Mare Església, la nostra Santa Mare Església Jeràrquica, i la Mare Maria. Si la nostra vida es col·loca sempre novament en aquestes relacions fonamentals, aleshores sí que podem fer possible també una fraternitat autèntica, una fraternitat testimonial, que atreu.
Estimats germans, us deixo amb aquestes petges, sobre les quals ja esteu caminant. Us encoratjo a caminar endavant i us acompanyo en aquest camí. Que el Senyor us beneeixi i beneeixi totes les vostres comunitats, especialment aquelles que estan més provades, que pateixen més. I us agraeixo la pregària amb la qual m’acompanyeu a mi i el meu servei a l’Església. Gràcies!
Traducció: Josep M. Alentà –Catalunya Religió
Us ha agradat poder llegir aquest article? Si voleu que en fem més, podeu fer una petita aportació a través de Bizum al número
o veure altres maneres d'ajudar Catalunya Religió i poder desgravar el donatiu.