Una altra vegada es confon pretext amb causa. L’atemptat recent al setmanari humorístic parisenc Charlie Hebdo, amb assassinats inclosos, ha generat una conflagració de grans proporcions i de conseqüències encara imprevisibles. La primera reacció de l’opinió publicada ha estat defensar sense pal·liatius la llibertat d’expressió com un valor irrenunciable. L’atac terrorista ha justificat la seva actuació en considerar-la com una rèplica a les portades del setmanari ofensives contra l’islam. Aquest n’és el pretext o n’és la causa?
El 12 de setembre del 2006, el papa Benet XVI va tornar a la universitat de Ratisbona (Alemanya), on havia exercit de professor, per pronunciar-hi un discurs. El títol, Fe, raó i la universitat: memòries i reflexions. La seva lliçó magistral, profunda i rigorosa. Hi va afirmar que «no actuar segons la raó és contrari a la naturalesa de Déu». Exclou les converses forçades i l’ús de la violència. Esmenta unes paraules de l’emperador bizantí Manuel II Paleòleg, que s’expressa sobre Mahoma «amb una brusquedat que ens sorprèn, brusquedat que per a nosaltres resulta inacceptable», però que aclareix la visió sobre el tema. No obstant això, hi va haver protestes, algun temple incendiat i l’assassinat d’una monja a Somàlia. Pretext o causa?
En el contrast d’aquests dos fets es pot observar que alguns sectors que avui defensen la llibertat d’expressió no van aplicar el mateix criteri en els fets de Ratisbona. Incoherència a la vista. Si defenses els humoristes per expressar-se lliurement i ataques Benet XVI dient que no s’havia d’haver expressat així, alguna cosa falla.
El pretext utilitza els fets per reforçar les postures pròpies o per buscar els propis interessos. No hi ha un criteri objectiu, sinó un ús estratègic. Els que ara defensen la llibertat d’expressió a Charlie Hebdo i van silenciar les seves veus davant les exigències recents de canviar de portada a un setmanari humorístic del nostre país amb motiu de la transició monàrquica, què passa? El debat sobre la llibertat d’expressió, sobre les característiques de les ofenses, sobre els seus límits i conseqüències o sobre el seu valor absolut resulta interessant. Però en aquests casos, parlem de pretextos.
La causa apunta al poder. Joan Pau II va ser molt lúcid quan es va oposar a la guerra de l’Iraq. Ho va pagar car perquè els dossiers van començar a funcionar per dinamitar-ne l’autoritat. El pretext encén les masses. La causa apunta al problema i, per tant, als camins de solució. Benet XVI va poder reconduir la situació i va estrènyer els vincles d’amistat amb l’islam. El risc ara és buscar la via de sortida en la polarització. Els que ignorin que la línia de separació entre el bé i el mal passa pel cor de cada persona sense crear dos bàndols oposats no tenen l’habilitat per pilotar el diàleg i la concòrdia. Humilitat, lucidesa i fermesa.
Temàtica
Grups
Us ha agradat poder llegir aquest article? Si voleu que en fem més, podeu fer una petita aportació a través de Bizum al número
o veure altres maneres d'ajudar Catalunya Religió i poder desgravar el donatiu.