Voleu rebre les notícies?

Subscriviu-vos al butlletí gratuït

Avui ha començat un nou curs escolar, en una situació d’enorme complexitat sanitària per tots coneguda, i més en un context on les limitacions de recursos ho fan tot encara més difícil. Aquesta situació, però, no ha aturar un servei públic tan essencial, en bé dels nostres infants i de tota la societat.

Tots desitgem que, malgrat aquestes dificultats, es pugui desenvolupar el curs amb la mínima normalitat. Els mestres, professors i tots els professionals implicats mereixen tot el nostre respecte, suport i col·laboració.

Enguany el curs ha començat amb una altra novetat, de caràcter menor, però molt significativa. El Departament d’Educació acaba d’aprovar un pla pilot per implantar l’ensenyament de l’Islam a l’escola pública, començant per determinades àrees educatives, amb docents designats per la Comissió Islàmica d’Espanya i d’acord amb el currículum aprovat pel govern espanyol.

Crec sincerament que és una molt bona notícia, molt esperada i reclamada des de fa temps per les comunitats musulmanes catalanes. Em sembla un primer pas en la bona direcció per garantir plenament el dret a l’educació, així com la llibertat religiosa i de consciència, i la vegada contribuir a la convivència social, cultural i religiosa, el respecte a la diversitat de creences i les relacions interculturals, tal com demana el vigent Estatut d’Autonomia de Catalunya. 

L’ensenyament de l’Islam a l’escola pública (o finançada per l’Estat) no hauria de sorprendre ningú. Cal tenir present que ja és una realitat plenament normalitzada en el sistema educatiu de molts països europeus amb democràcies avançades (Gran Bretanya, Alemanya, Països Baixos, Suècia...), en alguns dels quals existeixen fins i tot escoles concertades (és a dir, finançades públicament) de titularitat i ideari musulmà.

Una obligació legal

Cal recordar que l’oferta obligatòria (de lliure acceptació per l’alumnat) d’una assignatura sobre l’Islam (com també sobre el catolicisme, el cristianisme evangèlic i el judaisme), a impartir per docents designats per les mateixes confessions (sota la supervisió i inspecció de l’autoritat educativa), és una obligació legal de totes les administracions educatives espanyoles.

Així  ho estableix la legislació estatal i els acords entre l’Estat i les confessions religioses més arrelades, aprovats per llei l’any 1992 (amb el govern de Felipe González).

De fet, la majoria de Comunitats Autònomes espanyoles ja ofereixen, en major o menor mesura, aquesta assignatura. Per això, la manca fins ara d’aquesta oferta a Catalunya era una anomalia legal, més quan aquí habita un dels grups de població musulmana més importants de l’Estat.

Però no es tracta solament de complir un mandat legal, sinó també de garantir el dret dels pares a que els seus fills rebin la formació religiosa que vagi d’acord amb les seves conviccions, un dret reconegut a l’Estatut d’Autonomia de Catalunya (art.21.1), a la Constitució espanyola (art.27.3) i al Pacte Internacional de Drets Civils i Polítics (art.18.4). Aquest dret suposa reconèixer el fet que, en matèria d’educació, els pares tenen i han de tenir, al costat de l’Estat, un rol fonamental en l’educació moral dels seus fills.

Els avantatges de l’assignatura de religió confessional

Certament, el model d’assignatura confessional a l’escola pública no és segurament l’únic model educatiu que pot garantir aquests drets i la cultura religiosa. N’hi ha d’altres que poden ser vàlids. Tots tenen avantatges i inconvenients i cada país o sistema educatiu ha d’optar per aquell que s’adapti millor a la seva realitat. Es tracta d’una opció política que ha de ser fruit de la discussió democràtica ben informada.

Ara bé, el model d’assignatura confessional no solament és un model vàlid, sinó que té importants arguments al seu favor. Per això existeix en molts països del nostre entorn.

En primer lloc, garanteix equitativament que totes les famílies puguin donar als seus fills la formació sobre la pròpia tradició religiosa, sense que això es vegi impedit o condicionat per les possibilitats econòmiques o per les circumstàncies geogràfiques a l’hora d’obtenir-la en una escola privada o en altres institucions.

En segon lloc, assegura que aquesta formació, impartida sempre amb la supervisió de les autoritats educatives, compleixi uns mínims d’objectivitat i qualitat i, a la vegada, sigui compatible amb els valors propis de les societats democràtiques (que potser altres institucions no assegurarien). Correspon a l’autoritat educativa vetllar perquè no s’introdueixin valors incompatibles amb els del conjunt sistema educatiu (un risc que, en realitat, existeix en qualsevol altra assignatura).

Tercer, és la garantia per a les famílies que es tracta d’un ensenyament validat pels representants qualificats de cada tradició religiosa i no es veu sotmès a perspectives que la poden desnaturalitzar o desfigurar. És a dir, ensenyar els continguts de la religió tal com l’entén la mateixa tradició religiosa.

En quart lloc, aquesta formació (sota control de l’autoritat educativa, insisteixo) és també una eina important per evitar perills com el de radicalització violenta o d’indefensió davant fenòmens sectaris. Aquest objectiu també es pot reforçar amb una formació general obligatòria, des de les ciències socials, sobre el fet religiós o cultura religiosa per a tots els alumnes.

I, per últim, no menys important, i contràriament al que diuen alguns, el fet que l’assignatura sigui impartida amb els continguts i els docents designats per les confessions, justament garanteix la laïcitat de l’Estat, en la mesura que el poder públic no s’involucra amb una determinada confessió religiosa, mantenint la seva neutralitat (que podria perdre si l’Estat definís els continguts o si els seus propis funcionaris assumissin aquest rol).

Algunes veus s’alarmen pel fet que l’assignatura confessional suposa una segregació dels estudiants per raons religioses. Al meu parer, aquest argument no té massa fonament. La separació en grups dels alumnes en moments determinats de l’horari escolar per motius pedagògics és un fet habitual (per raons d’edat, de perfil, de matèries optatives o itineraris curriculars, de mida dels grups, etc) i no per això es pot parlar de segregació. Ara bé, el que sí és cert és que, per evitar possibles motius de conflictivitat, és fonamental que les escoles treballin en profunditat el respecte, la tolerància i la convivència, a més d‘oferir una formació suficient en cultura religiosa, que neutralitzi prejudicis ètnics o religiosos.

Naturalment, en aquesta assignatura tampoc no es tracta en absolut, com diuen alguns, d’un espai de promoure, acompanyar o avaluar la fe de l’estudiant (el que se sol anomenar no massa correctament “catequesi”). Aquesta assignatura consisteix exclusivament en ajudar a conèixer de forma rigorosa i objectiva el sentit, les creences i les tradicions d’una confessió. I el que s’ha d’avaluar exclusivament és l’adquisició suficient d’aquest coneixement.

La importància de la formació religiosa a l'escola

Cada cop hi ha més consens que una educació completa i de qualitat ha d’incloure un coneixement suficient del fet religiós com a fet social, cultural i històric, una dimensió important de la vida. Evidentment, parlem d’un coneixement rigorós, objectiu i sistemàtic, amb la garantia de les ciències socials.

Es tracta no solament, com se sol dir, de donar als infants els elements per interpretar obres d’art (que ja és important), sinó per entendre el món en el que viuen, per donar-los a conèixer les respostes que s’han donat a les grans preguntes sobre el sentit de l’existència (que la ciència ni pretén ni pot respondre) i, a la vegada, afavorir la convivència en llibertat.

Cal repetir un cop més que la laïcitat de l’Estat no consisteix en la pretensió d’ignorar la religió o d’eradicar-la de la societat o recloure-la en la intimitat. L’Estat laic és aquell que no pren partit ni s’identifica amb cap tradició religiosa ni assumeix cap missió de caràcter religiós ni antireligiós.

L’Estat laic reconeix el fet religiós present a la societat, col·labora amb les comunitats religioses per afavorir el bé comú i garanteix que totes les persones i col·lectius puguin exercir amb plenitud la seva llibertat religiosa sense coacció ni discriminació, la qual “inclou la llibertat de canviar de religió o creença, així com la llibertat de manifestar la seva religió o la seva creença, individual o col·lectivament, tant en públic com en privat, per l’ensenyament, la pràctica, el culte i l’observança” (art.18 de la Declaració Universal dels Drets Humans).