Voleu rebre les notícies?

Subscriviu-vos al butlletí gratuït

(Glòria Barrete –CR) ‘Espiritualitat, la nova medicina?’ és el títol de la 17a Jornada del Servei d’Atenció Espiritual i Religiós (SAER) que se celebra el dimecres 10 de novembre al Parc Sanitari Sant Joan de Déu. Un matí que comptarà amb especialistes en psicologia, psiquiatria i benestar espiritual i que podrà seguir-se en doble modalitat, presencial i virtual. 

Perquè una persona experimenti salut o sensació de salut, afirma Toni Boix, responsable del Servei d'Atenció Espiritual i Religiosa (SAER) del Parc Sanitari de Sant Joan de Déu, cal tenir en compte tres variables. El component del dolor que genera patiment, la funcionalitat, si ens funcionen els òrgans i si som capaços de funcionar en societat, i per últim, el component del sentit i la coherència de vida amb què una malaltia ens colpeja. “Aquests tres elements interactuen en xarxa, els uns amb els altres”. Des de la vessant espiritual, reconeix Boix, “es pot fer un treball d’acollida de la malaltia incurable, de resignificació de les capacitats conservades i, fins i tot, de superació, de fortalesa i esperança”. 

Reformulant preguntes

I és que en salut el tema pronòstic és important però “tampoc no és matemàtic”, i la manera com una persona afronta la situació depèn molt “del que es va trobant”. Hi haurà, doncs, moments, explica Boix, en què els objectius vitals es podran mantenir, i en d’altres que “caldrà canviar les maneres o el que esperem de la vida”. Tot això, afirma, “és un treball que s’ha d’acompanyar”.

Sovint la pregunta davant d’una alteració, física o psicològica, és “quant em queda”. I hauria de ser, segons Boix, “això com afectarà la meva vida?”. Des de la sanitat, explica, “es tendeix a parlar de biologia però les persones el que vivim són biografies”. Boix advoca per acompanyar la biografia de la gent i no només la seva biologia. “La variable espiritual és una més i és una que és molt englobant, que permet situar-se davant la malaltia”. Pot ser situar-se per lluitar per una recuperació, per acollir una cronicitat, o situar-se per acollir un final de vida. “Els tres escenaris més extrems, però més probables on l’atenció espiritual té més sentit”, reconeix.

I quina és la presència de l’acompanyament espiritual en els plans d’estudis de l’àmbit sanitari? En el marc teòric de la infermeria, per exemple, l’acompanyament espiritual es contempla, sobretot en models anglosaxons. En el discurs teòric d’altres professions vinculades a la salut es parla, però en el currículum universitari, formatiu i estàndard de les professions sanitàries no apareix. “Apareix com a taller extraordinari en algunes facultats amb aquesta sensibilitat o apareix en els centres sanitaris on hi ha serveis d’aquest tipus que fan ja formació continuada en aquest sentit, però com a assignatura o formació troncal no hi és”. 

I en els sistemes sanitaris? En el món europeu i mediterrani aquest esment en el marc teòric no té sovint una aplicació pràctica. “En general a Occident sí que es contempla l’atenció religiosa de les persones en escoles, residències, centres penitenciaris o hospitals”. En el nostre país els acords que hi ha entre Església i Estat garanteixen aquesta atenció i en base això els hospitals tenen convenis amb comunitats religioses per garantir l’atenció. Això es repeteix arreu d’una manera o altra. 

Boix no oblida, però, que vivim immersos, especialment a Europa, en un procés de secularització. “Això fa que calgui una ampliació en l’atenció religiosa, no parlem només d’una atenció sacramental sinó que avui dia ni els mateixos catòlics tenen només necessitats sacramentals, cal acollir el patiment i saber encarar el dolor de l’altre”. 

Del que es tracta, afirma, “és d’acompanyar des del lloc on és l’altra persona i des dels continguts espirituals, simbòlics i religiosos de l’altra persona”. No es tracta, doncs, d’atendre només als de la mateixa corda espiritual o només segons la pròpia concepció del món. 

Diferents models d’acompanyament espiritual en l’àmbit sanitari

En països com Gran Bretanya o els Estats Units tenen el que anomenen equips multiconfessionals on hi ha diferents hores contractades segons qüotes religioses i un sol equip que d’entrada atén qualsevol pacient de l’hospital a no ser que hi hagi un requeriment específic. “És un model bastant estàndard i generalitzat en el món anglosaxó”. 

Altres països europeus tenen formats diferents, però apuntant a la mateixa línia. És el cas de Suïssa. “Allà hi ha uns acords entre les administracions dels cantons suïssos i les Esglésies amb tradició històrica al país segons necessitats espirituals genèriques i universals”. 

A Espanya, per exemple, es reconeix a les diferents tradicions el dret a anar a atendre els seus feligresos i fidels. “Als hospitals d’aquí amb titularitat religiosa tenim models que apunten a la mateixa línia”. Models mixtes on els membres de l’equip estan en sintonia amb la confessió del centre, però després l’atenció que es dona és universal, adaptada a la persona que s’atén, “sigui o no sigui religiosa”.

La jornada del 10 de novembre s’obrirà amb la ponència de María Forteza, membre del grup d’investigació en Sociologia de la Religió a la UAB, qui plantejarà els diferents models sociològics i organitzatius que es donen al món a l’hora d’estructurar l’atenció espiritual i religiosa sociosanitària. Comptarà després amb una taula rodona amb experiències d’atenció espiritual en salut durant la pandèmia de la Covid-19, i acabarà amb Maribel Rodríguez amb l’exposició dels paradigmes que pretenen explicar els efectes del cultiu de l’espiritualitat sobre la salut.