Voleu rebre les notícies?

Subscriviu-vos al butlletí gratuït

(Laura Mor –CR) “Lo Criador quant vos ama! / Ameu-lo, vosaltres, bé / que amor amb amor se paga”. Jacint Verdaguer reinterpreta amb aquests versos la narració que el biògraf Tomàs de Celano va fer de sant Francesc d'Assís al segle XIII. El místic té tot d'ocells als genolls i a l'espatlla, s'hi comunica. En aquest diàleg reivindica que homes i dones s'han oblidat d'agrair tot el que han rebut de Déu.

Sant Francesc i mossèn Cinto van viure temps i escenaris diferents. Però els uneix una sensibilitat extraordinària i la necessitat d'estar en contacte amb la natura, on reconeixen la mà d'un Déu creador. El matrimoni de Maria-Mercè Bruguera i Josep Gordi han explorat aquesta experiència, que supera l'estètica. El resultat és un llibre a quatre mans que el Centre de Pastoral Litúrgica publica a la col·lecció Emaús: Sant Francesc, Verdaguer i la natura. Parlem amb Bruguera, que és professora de llengua i literatura catalanes, i amb Gordi, geògraf i coordinador del postgrau Significats i valors espirituals de la natura.

Verdaguer i Sant Francesc han unit els vostres àmbits professionals?

MMB. Sí, aquest llibre uneix dedicacions professionals i també els nostres interessos. Jo sóc professora de llengua i literatura catalanes i tota la vida he explicat Verdaguer als meus alumnes i als que no han estat els meus alumnes. Juntament amb Llorenç Soldevila vam ser pioners en fer rutes literàries a l'entorn de Verdaguer. Era als anys vuitanta, quan ningú no en feia. Vam fer que els alumnes descobrissin una altra vessant d'una persona que podia semblar molt antiga i que pel fet de ser capellà en una societat tan laica com la nostra, semblava que se'l menystenia. Pobre Verdaguer! Era un gran poeta i una persona molt desgraciada...

Mirar d'entendre Verdaguer sense la seva vessant de fe és molt difícil: el personatge és això, també.

MMB. Sí, i està bé que sigui així. Hi ha d'haver gent que pugui escriure des de la fe, altra que pugui escriure des de l'agnosticisme i una altra gent que ho faci des de l'ateisme més recalcitrant. La poesia és de tothom i per a tothom que la percebi, estimi i llegeixi, independentment de les seves creences. Verdaguer és un dels grandíssims poetes del nostre país! Catalunya hi té un gran deute perquè va ser un dels pilars per a la projecció de la llengua catalana vers el segle XX. Que ell fos capellà no és un demèrit. I la figura de sant Francesc ja és tota una altra història que ha donat molt de fruit en el món actual.

Parlem d'actituds. La fe i la natura són punts de trobada d'aquests dos personatges. Com s'hi acosten, sant Francesc i després Verdaguer, als indrets i paisatges que recorren?

JG. Entenen que la natura és la creació, és l'obra de Déu i un espai que s'ha de venerar. S'hi acosten amb humilitat i respecte, tots dos tenen una actitud de comunió amb el tot, no només amb la resta d'animals i plantes, sinó fins i tot amb els astres, amb la volta celestial. Si hagués de destacar un element comú entre tots dos, seria la capacitat de comunicació amb la resta d'éssers vius. Sant Francesc ho expressa parlant directament amb els animals.

Com la conversa amb el Llop de Gubbio.

JG. El llop en aquella època era la bèstia i el depredador més potent a les muntanyes del centre d'Itàlia. El sant s'hi acosta, parla amb l'animal més salvatge i hi parla amb un to col·loquial. És significatiu. Verdaguer parla més amb les plantes; fins i tot fa parlar les plantes amb Déu. Tots dos es deixen de manies i són capaços de manifestar aquesta comunicació. A vegades amb una gran candidesa, com la predicació als ocells que expliquen els biògrafs de sant Francesc, que Verdaguer presenta amb un poema tendríssim i espectacular...

Són referències antigues, del segle XIII. Com toca interpretar-les?

JG. Malgrat el pas dels segles, forma part de la relació amb la natura, que cal recuperar i valoritzar. Aquest és el missatge més important del llibre: hem de ser capaços de comunicar-nos amb l'entorn amb un to d'igualtat, de fraternitat. El germà arbre, el germà llop, la germana lluna, el germà sol... Cal recuperar aquesta idea d'humilitat i fraternitat.

Al llibre dieu que la proposta de sant Francesc i Verdaguer és “agraïment i generositat”.
JG. Tots dos parteixen de la fe i saben que la natura que els envolta és obra del creador. Abans de res se senten agraïts de formar-ne part, de gaudir-la i de viure-la. Un fet intrínsec a tenir fe.

Tots dos són també molt sensibles a l'entorn i practiquen la contemplació poètica.

JG. És clar! Per parlar amb les bèsties, els arbres i les plantes has de tenir una sensibilitat, surt de dins. Estem parlant d'éssers que desgraciadament sempre hem titllat d'inferiors, els hem dominat, els hem sotmès, de vegades els hem exterminat... En canvi, sant Francesc es posa al seu nivell, al nivell de germà. I Verdaguer, que és un franciscà, segueix el seu exemple.

La fe es defineix de vegades com un camí de recerca; però per a qui sap observar ja és un camí de trobada?

JG. La natura facilita aquesta trobada amb Déu. Però sovint la natura és quelcom a disseccionar, planificar, analitzar, interpretar, relacionar... Són verbs que et separen. Tu estàs en un lloc i la natura, en un altre. En canvi, la trobada –que pot ser una trobada interior– fa servir altres verbs, com contemplar, gaudir... La fe ajuda a aquesta trobada, amplia la mirada, et dona unes altres pautes, et fa sentir en un lloc diferent. Si la natura és la creació de Déu fa que la visquis d'una manera diferent.

Al llibre afirmeu que la fe cristiana i la muntanya es van unir en molts escriptors durant la Renaixença.

MMB. És una redescoberta de la natura, en el fons. Té a veure amb el lligam que les persones sentim amb la terra en la qual hem nascut. I amb la descoberta del paisatge a partir dels romàntics, el paisatge gairebé com a protagonista absolut.

També dieu que “caminar uneix la geografia exterior amb l'interior”. Com és en el vostre cas aquesta experiència?

MMB. De molt joves tant en Josep com jo hem sigut excursionistes. Com tothom que va a caminar i igual que els romàntics, primer hi ha la descoberta del país: conèixer, reconèixer, descobrir. Mica en mica, connectar-te amb la natura t'aporta uns grans beneficis. Sempre i quan la teva mirada no sigui només estètica sinó també una mirada que va del dins al fora i del fora al dins. És gratificant i, fins i tot anímicament, és molt positiu.

Així ho defenseu en el vostre llibre?

MMB. La idea del Josep i meva és que nosaltres som natura; l'ésser humà és natura i això és indiscutible. I el mal de l'ésser humà és decantar-se de la natura, només contemplar-la i oblidar-se que hi pertany. Cal entendre que som natura i que no te'n pots distanciar. Al contrari: t'hi has de connectar, l'has de conèixer, l'has d'entendre i has de caminar paral·lelament amb ella. Al cap i a la fi és el que deien sant Francesc,Verdaguer i tants altres!

Parleu de connectar-se amb la natura, però sovint qui s'hi acosta busca desconnectar de moltes altres coses.

JG. Vivim en àrees urbanes, passem la major part del nostre temps sota un sostre, estem poc temps a l'aire lliure, en contacte amb el sol, l'atmosfera i els sons de la natura. Són com dos mons. Parlem de desconnexió de tot el que implica la vida a la ciutat. En el fons el més important és aquest sentiment d'unitat, que tot forma part del planeta, de la Terra.

Això qüestiona la majoria de ritmes vitals...

JG. Cada vegada vivim més tancats en caixes. Es tracta de restablir vincles ancestrals: gaudir de les sortides de sol, passejar a l'aire lliure, encantar-se, badar. Són ritmes que hem perdut. Fins i tot quan fem activitats a l'aire lliure anem amb un crono, un gps, un mapa, la càmera! Hi ha poca predisposició a deixar-se dur per l'espectacle que t'ofereix l'espai natural. Llegir un poema de Verdaguer o alguna història de sant Francesc és una avantsala: et prepara i predisposa a aquesta trobada.

De tots els indrets amb una particular “càrrega espiritual” citats en el llibre, per quin recomaneu començar?

JG. Verdaguer és un amant de les muntanyes. Al costat de la Pica d'Estats, al Pirineu lleidatà, hi ha el Pic Verdaguer. És una excursió preciosa que permet trepitjar un cim que porta el nom del poeta i imaginar-te les passes de mossèn Cinto, amb la seva maleta i el seu paraigües, passant per colls i muntanyes. De sant Francesc, evidentment recomanaria Assís. Pujar a la muntanya del Subasio i passejar pel bosc de l'Eremo delle Carceri. T'hi pots imaginar l'humil frare amagant-se en una gruta, per protegir-se, contemplar i comunicar-se amb Déu.