Ha estat com aixecar el tauler enmig de la partida. En certa manera, això ha estat renuncia de Benet XVI: remoure l’estat de coses i provocar una agitació quan ningú esperava un relleu immediat. Es fa evident veient que no hi ha un candidat clar a succeir-lo.
L’abast afecta a la totalitat de l’Església i aquesta és la clau de lectura principal. Però per la geografia episcopal de Catalunya també té les seves conseqüències. Sobretot, interrogants.
Sigui qui sigui el nou papa, la successió de Tortosa es resoldrà pels canals ordinaris. Com a molt ho pot endarrerir un parell de mesos. Però encara no hi haurà temps de visualitzar una nova línia de govern pastoral, en el cas que el nou papa volgués donar-hi un tomb. Serà com aquells bisbes que la maquinària vaticana anava nomenant els darrers mesos de Joan Pau II o tot just acabat d’escollir Benet XVI. D’ofici.
Hi ha 5.000 bisbes al món, i cada any se’n deuen renovar més de 300. Evidentment el papa –que com hem vist és humà- no els coneix a tots, ni tant sols el prefecte encarregat del tema. L’elecció es basa en els informes o dossiers (ara tan de moda) que envia la nunciatura, seguint els perfils i tendències que es marca des de la Santa Seu. O en les interferències que poden provocar els qui són escoltats a la secretaria d’Estat i a la Congregació per als Bisbes.
Però en el cas de la seu Barcelona, com en les grans capitals europees, és diferent. D’una banda perquè en l’elecció es juga bona part de l’orientació que tindrà l’episcopat català durant els propers anys. I, d’altra banda -i aquesta és la clau de lectura a la Santa Seu- perquè junt amb el relleu de Madrid dibuixarà l’orientació de l’Església a Espanya durant les properes dècades. Si deriva a una reafirmació invasiva i de resistència des de la trinxera, si es vol projectar un perfil de trobada i diàleg amb la societat, si es busca la via del mig, o si queda en taules i a Barcelona s’escull un perfil que compensi el de Madrid. Per això, en aquest cas, la intervenció del papa és molt més directa i determinant.
Fins ara, la situació era d’una calma tensa, aquella que ja sabem com acaba. Tant Rouco com Sistach, tots dos amb la renuncia presentada, tenien una pròrroga tàcita que feia preveure que les coses no es moguessin fins el 2014 o 2015. Pel papa eren gairebé uns jovenets amb deu anys menys, i el secretari d’Estat plenament actiu els superava amb dos anys. Rouco tenia la presidència de Conferència Episcopal amb dos anys per davant. I Sistach era el personatge ideal per esperar a veure com s’anava decantant l’efervescència de la política catalana i mentre això passava no prendre mal.
Bona part d'aquests condicionants, si no escullen papa a un nou Pere Casaldàliga, no canviaran. Però les xarxes, les relacions, i els arguments que des de Barcelona, Madrid i Roma s'han mogut fins ara de cara a la successió poden quedar totalment alterats amb el relleu de la càtedra de Pere. No dic si serà per bé o per mal, encara que normalment comprem més números per la segona opció.
Tot i la bona sintonia de diverses instàncies eclesials catalanes amb secretaria d’Estat i altres instàncies vaticanes, la successió de Barcelona no estava gens encarrilada per garantir el perfil propi que sempre ha mantingut l’Església a Catalunya. El canvi de papa ens pot deixar encara més desemparats, o tenir la oportunitat de reemprendre la partida amb més bones cartes.
Òbviament, no pensaran en això els cardenals que han d’escollir el papa. Però quan l’hagin elegit és amb el que s’haurà de començar a pensar.
Us ha agradat poder llegir aquest article? Si voleu que en fem més, podeu fer una petita aportació a través de Bizum al número
o veure altres maneres d'ajudar Catalunya Religió i poder desgravar el donatiu.