Voleu rebre les notícies?

Subscriviu-vos al butlletí gratuït

(Armand Puig- El Bon Pastor) El dia 13 de setembre de l’any 1943 el Dr. Francesc d’Assís Vidal i Barraquer, arquebisbe de Tarragona i primat de les Espanyes, cardenal de la Santa Església Romana des de 1921, moria exiliat a Suïssa. El Cardenal Vidal havia nascut a Cambrils el 3 d’octubre de 1868. Tenia gairebé setanta-cinc anys. Ordenat bisbe i nomenat administrador apostòlic de Solsona l’any 1914, al cap de cinc anys (1919) va esdevenir pastor de la seu metropolitana de Tarragona, en la qual romangué fins al 25 de juliol de 1936. Aquell dia, enmig d’una situació de perill de mort evident i imminent per part d’escamots anarquistes que havien detingut el Cardenal i el seu familiar a Poblet el dia 23, i sota la protecció directa del Govern català, fou traslladat des de Montblanc, on estava empresonat, fins a Barcelona, on se li facilità un salconduit per embarcar-se cap a Itàlia. Al cap de pocs dies el Cardenal i el seu familiar,el Dr. Joan Viladrich, iniciaven el seu exili instal·lant-se a la cartoixa de Farneta, prop de Lucca. Més tard, quan Itàlia enfortí l’eix polític i bèl·lic amb Alemanya, el Cardenal hagué de canviar el lloc del seu exili i es traslladà a la Suïssa «romande», a la cartoixa de Valsainte, prop de Friburg. El Cardenal, que mai no volgué renunciar a la seva seu, no va obtenir el permís del nou règim per tornar a Tarragona l’any 1939, en acabar-se la guerra. L’exili del prelat es perllongà quatre anys més, fins a la seva mort.

El calvari del Cardenal havia començat el dia 21 de juliol al vespre, quan la policia li demanà que deixés el Palau Arquebisbal perquè hi havia perill d’un assalt i –així li ho comunicaren– d’haver de disparar contra la gent. El Cardenal va posar com a condició de ser traslladat a un indret dins la mateixa arxidiòcesi, i Poblet, aleshores un monestir sense monjos, fou el lloc escollit. L’acompanyaven el Bisbe auxiliar, el Dr. Manuel Borràs, fill de la Canonja, que havia col·laborat amb el Cardenal des de la seva estada a Solsona, el familiar, Dr. Joan Viladrich, i dos preveres més. El dia 24 el Cardenal i el seu Auxiliar, en moments diferents, ja havien estat conduïts a la presó de Montblanc, cap de la comarca, juntament amb altres preveres de la Conca de Barberà, que també havien estat detinguts. El dia 25 de bon matí, abans de ser tret de la presó de Montblanc, el Cardenal va insistir infructuosament que es permetés al seu Bisbe auxiliar de viatjar amb ell a Barcelona, però l’ordre del Govern afectava taxativament el Cardenal i la persona que l’acompanyava el dia 23 en el moment de la seva detenció, i aquesta persona era el seu familiar, Dr. Viladrich. De tota manera, el Cardenal rebé garanties que es gestionaria l’alliberament del Bisbe auxiliar. Les coses van ser prou diverses. El dia 12 d’agost, el Dr. Manuel Borràs i Ferré, bisbe auxiliar de Tarragona des de 1934, de cinquanta-sis anys, era assassinat vora la carretera del Coll de Lilla, entre Montblanc i Valls. La persecució religiosa assolava el país i sembrava de màrtirs la terra catalana i tota la geografia hispànica.

L’any 1944, en el Butlletí Oficial Eclesiàstic de l’Arquebisbat de Tarragona (30 de juny, núm. 13, p. 195), el Dr. Salvador Rial, administrador apostòlic de l’Arquebisbat de Tarragona —tal com ens ha recordat l'arquebisbe Jaume Pujol en la seva darrera carta pastoral— escrivia aquestes paraules clarividents: «Indubtablement, entre el clergat de l’Arxidiòcesi la primera víctima fou el Pastor, l’eminentíssim senyor Cardenal Arquebisbe. Sense efusió de sang, però autèntica víctima i màrtir. Recordem que l’Església venera com a màrtirs molts que van sofrir persecució però sense efusió de sang». En efecte, el Cardenal Vidal va haver de deixar la seva seu de manera forçada per mor del perill que corria la seva vida, en el marc d’una persecució religiosa de la qual, al començament, no es podia preveure que delmés, literalment, les diòcesis i els ordes religiosos catalans, i que comportés la mort de centenars de laics, entre els quals no pocs seminaristes, tots ells units per un sol estigma: creure en Jesucrist i ser persones d’Església, molts d’ells consagrats pels vots i/o per l’ordenació presbiteral. Cert, el Cardenal Vidal hauria pogut morir el dia 23 de juliol de 1936 a mans de l’escamot anarquista que se l’enduia, amb el seu familiar, des de Poblet a l’Hospitalet de Llobregat, al barri de la Torrassa, quan el vehicle es va avariar i van haver de parar-se a Montblanc. O bé hauria pogut morir a començament d’agost, com el seu Bisbe auxiliar, el Dr. Borràs, assassinat i cremat el dia 12, o el Dr. Salvi Huix, bisbe de Lleida, mort el 5 d’agost quan el furgó del Govern català que el portava a Barcelona amb vint persones més va ser interceptat per un escamot, que els féu baixar del vehicle i els afusellà tots a les tàpies del cementiri de Lleida. Tots dos bisbes seran beatificats a Tarragona el dia 13 d’octubre d’enguany.

El Cardenal Vidal va sofrir l’exili, és a dir, el martiri del Pastor que porta al cor les seves ovelles, però que no pot veure-les ni guiar-les, exhortar-les ni consolar-les, sobretot en els moments terribles d’una persecució que pretenia esborrar la religió de l’ànima del poble català. Va ser un exili llarg i contumaç, que recorda, entre d’altres, el de St. Joan Crisòstom (403-407), arquebisbe de Constantinoble, expulsat per l’emperador Arcadi, que morí a Cormana del Pont, desposseït de la seva seu i exiliat. L’Església ortodoxa grega l’anomena «megalomàrtir». El Cardenal Vidal escrivia, el 9 de novembre de 1937, una carta als seus preveres, on els deia: «Ells (els qui passen o han passat perills i aflicció)… són objecte de la meva vivíssima sol·licitud. Que els sigui un xic de consol saber que jo també, potser primer que ells, he experimentat i viscut, en totes les etapes, les seves emocions, penes, humiliacions i sofrences, que sols un voler del bon Déu permeté que no acabessin amb el desenllaç gloriosíssim que semblava inevitable». Aquestes paraules deixen traspuar els sentiments d’aquell «martiri lent» que és el testimoni de la fe que passa per l’exili i alhora el reconeixement del «martiri cruent» de molts preveres.

El lema episcopal del Cardenal Vidal era «diligite alterutrum» (‘estimeu-vos els uns als altres’). El seu temps va ser convuls: l’odi i la violència semblaven haver-se emparat del món, la guerra s’havia apoderat dels esperits, i la posició anticristiana del nazisme i de l’estalinisme era devastadora. L’amor semblava haver-se fos, i arreu emergien ombres de destrucció, que pretenien esborrar Déu de la historia humana. Altres, tot i apel·lar a la religió, no deturaven una llarga guerra fratricida i feien més grossa la ferida de l’odi i la divisió. El Cardenal escriu des d’Itàlia l’11 d’octubre de 1937: «Res de venjances, caritat i caritat, per damunt de tot i contra altres ventades que puguin bufar en altres indrets». Contra la persecució, que immola o ataca els fills de l’Església, s’erigeixen precisament aquests fills com a testimonis de la caritat més fervent. L’única resposta a la barbàrie és l’amor, no més barbàrie.

El Cardenal sempre va defensar allò que l’Església predica. Les seves despulles reposen, des del 1978, a la cripta de la capella de Sant Fructuós a la catedral de Tarragona, i aviat l’acompanyaran la memòria martirial del seu estimat col·laborador, el beat Bisbe Manuel Borràs –que ell volia enterrat al seu costat– i les despulles dels altres preveres tarragonins màrtirs. El Cardenal Vidal i Barraquer, home de pau i de reconciliació, home de fe i de seny, pastor de l’Església en temps extremament complexos, mereix ser recordat i reconegut. Els setanta anys de la seva mort (1943-2013) seran objecte de memòria emocionada a Tarragona el proper dia 12 de setembre amb una eucaristia a la Catedral metropolitana i un acte al Paranimf del Seminari. Serà l’inici de l’any dedicat al Cardenal, que promou l’Arquebisbat de Tarragona.

 

Armand Puig i Tàrrech. Degà de la Facultat de Teologia de Catalunya

(Pòrtic de la revista El Bon Pastor, setembre 2013)