Voleu rebre les notícies?

Subscriviu-vos al butlletí gratuït

(Armand Puig - El Bon Pastor) En el pòrtic darrer de El Bon Pastor ens vam referir als quatre nusos que es presenten a l’Església a l’inici d’aquest segon Post-Concili, el segment d’història que ha inaugurat el pontificat del papa Francesc. Tot fa pensar que el moment eclesial és ara un altre, i que els moviments subterranis de la història condueixen la humanitat cap a noves perspectives i horitzons.

Fa pocs dies el Papa exhortava els joves a anar contracorrent, a no seguir camins trillats, a pensar el món d’una altra manera. Un altre món ha de ser possible, venia a dir: un món en el qual l’economia i la política siguin pensades a mesura de la persona humana i no en funció d’unes estructures massa permeables a l’especulació, la corrupció i l’enriquiment selectiu. Un món en el qual els mercats no siguin els únics que assenyalin els objectius i les possibilitats de les societats mundials sinó que les decisions es prenguin tenint en compte el bé comú –la gran pregunta de l’encíclica Pacem in Terris, de la qual celebrem ara els cinquanta anys– i l’accés just de tots als béns que són de tots.

Fa la impressió que, amb el papa Francesc, assistim a una convergència de camins entre la marxa del món i de l’Església, i que el terme «reforma», que implica canvis reals i profunds, afectarà de manera creixent tant l’un com l’altra.

Val la pena, doncs, plantejar-se les set cruïlles en què ens trobem com a Església en aquest segon Post-Concili. El terme «cruïlla» voldria indicar aquí un canvi de rumb, una modificació en la direcció, un prendre consciència del kairòs històric en què vivim, que recorda en certa manera aquell kairòs que, ara fa cinquanta anys, va determinar els camins d’una Església que havia entrat en Concili. Però «cruïlla» vol dir també arrencada, nou impuls, ardor renovat i projecte perfilat i compartit. L’Església del papa Francesc es mou, doncs, en la cruïlla, atenta al nou impuls. Per això es troba al bell mig dels set encreuaments següents:

1. Un nou context: la globalització. La categoria dominant d’anàlisi en el Primer Post-Concili, que es va cloure amb el pontificat de Benet XVI, era la secularització. Se subratllava la progressiva pèrdua de significació de la religió a nivell col•lectiu i personal, i s’afirmava l’arribada de l’època post-cristiana. Però l’any 2006 Benet XVI havia volgut definir el catolicisme com una «minoria creativa» dins un món que globalitza ràpidament la cultura, l’economia i la política. La globalització és l’horitzó clar d’una Església que ha triat un Papa no europeu però d’arrels europees i ha obert així una via que s’adequa esplèndidament amb la marxa general del món.

2. Una nova situació geopolítica: la fi de l’eurocentrisme. El 13 de març del 2013, al balcó de la llotja de Sant Pere, va quedar certificada la fi d’una Europa que, creient-se el centre del món, havia acabat tancant-se en si mateixa. El catolicisme es feia, més que mai, llatinoamericà, prenia la fesomia del Nou Món, de la mà d’una Argentina que és un gresol de llatinitat –el cognom del Papa és italià! Es dibuixava amb claredat un mapa eclesial, en el qual Europa constitueix l’excepció dins una situació de catolicisme emergent a l’Àfrica i a l’Àsia, mentre que Amèrica para el cop davant el fenomen complex del neoprotestantisme.

3. Una nova ubicació: el discurs des de la perifèria. Un Papa que ve de la perifèria del món evoca la figura de Jesús, que va venir de la perifèria de l’Imperi. Un home com ell que parla d’anar a les perifèries de l’existència per tal de fer-hi present la força de l’Evangeli de Jesús, situa immediatament el seu discurs sobre el rerefons del missatge de les benaurances. Els pobres es troben al bell mig de la història. Una Església servidora dels pobres esdevé fidel i creïble. La fidelitat a l’Evangeli és indissociable de l’atenció als qui es troben en la necessitat. I la credibilitat del missatge es forja a través de l’acolliment dels pobres. Aquí els gestos i les paraules del papa Francesc han resultat eloqüents i colpidors. No hi pot haver dubte sobre la identificació de Crist amb «els germans meus més petits».

4. Un nou, i vell, projecte: l’evangelització com a objectiu primer. Una Església autoreferencial, que es limita a deambular sobre qüestions secundàries, siguin d’ordre teològic o litúrgic o pastoral, s’evadeix de la missió que Jesús li ha confiat: «Aneu i feu deixebles tots els pobles» (Mt 28,19). El Primer i el Segon Post-Concilis es mostren rigorosament fidels a la idea que va moure el papa Joan a convocar la magna assemblea conciliar. Des del primer moment, el papa Francesc va expressar la seva voluntat de posar Jesús, el Crist, i el seu Evangeli al centre del seu ministeri de bisbe de Roma i pastor de tota l’Església. En el Primer Post-Concili es van perdre moltes energies amb discursos eclesials interns que sovint tan sols van provocar laceracions i defeccions. Ara és el moment de refer una Església que baixa a la plaça amb l’Esperit de Pentecosta en el cor, tenint un sol cos i una sola ànima.

5. Una nova, i vella, clau que obre totes les portes: l’Evangeli sine glossa. Quan l’Església és capaç de presentar-se davant el món amb l’única arma de l’Evangeli de Jesús a les mans, esdevé creïble i tothom s’interessa pel que diu i proposa. L’Evangeli és el nostre tresor, el necessari tresor. L’Evangeli parla per ell mateix, no necessita afegitons, i tan sols el poden distorsionar les mancances o el poc coratge dels qui el comuniquen. El futur del món és la salvació que ve pel Crist i el seu missatge. L’Evangeli salva el món de l’egoisme de cada grup humà i allibera del desordre provocat per l’amor al petit grup. Salva el món de la injustícia i de la fatalitat d’unes desigualtats que serien pretesament inevitables, com si res no pogués canviar. I el salva encara de la buidor, del buit existencial, del desajustament interior, de la tristesa de sentir-se nàufrag.

6. Un nou, i vell, horitzó: un cristianisme d’osmosi. Durant segles es va anar forjant la christianitas, la qual va assolir el seu moment àlgid a l’Edat Mitjana. Però anteriorment, durant els tres primers segles, el cristianisme s’expandia mitjançant la consciència de missió i la qualitat de la presència en el dia a dia de la societat grecoromana. En un món o oikoumene que ja no s’identifica amb l’Imperi romà sinó amb tot el planeta, el cristianisme, tot i ser una gran religió, ja no és la religió majoritària. Cal, doncs, refer el teixit cristià, que comença amb unes comunitats vives i que continua amb una xarxa d’amics i simpatitzants que se senten atrets per la força de l’Evangeli i de la fe cristiana, i que combreguen amb no poques opcions que l’Església fa. És vigent el manament rebut del Senyor: ser sal de la terra i llum del món.

7. Una nova, i vella, maternitat: l’Església, mare de molts fills i filles. La primera forma d’Església enmig del món és la maternitat. Cert que l’Església és sagrament de salvació, cos místic, poble de Déu. Però, als ulls de la gent, l’Església creïble és l’Església que és i fa de mare. El papa Joan va escriure l’encíclica Mater et Magistra, i el papa Francesc parla insistentment de les entranyes de misericòrdia. Tots dos volen dir el mateix. Hi ha necessitat d’afecte i de maternitat, d’estimació i de companyia. Després de molts anys en què l’Església ha aparegut com una institució forta però distant, ara, purificats de les mancances doloroses que l’han sacsejada, cal obrir una nova època en la qual «Església» sigui sinònim d’arca de salvació. Omplirem les naus venerables de les nostres esglésies si parlem amb el cor i amb els fets. Llavors arribarà una florida exuberant. De fet, un jardí es mesura per la fragància, no per la quantitat de les flors que hi ha plantades. Igualment, una Església que sigui mare es mesurarà per la seva capacitat de fer sentir la bona olor de Crist.

 

 

Armand Puig i Tàrrech. Biblista. Degà de la Facultat de Teologia de Catalunya.