Voleu rebre les notícies?

Subscriviu-vos al butlletí gratuït

(Josep Guiteras. Provincial La Salle Catalunya) Estem davant d’un Papa que prové de la Vida Consagrada i això també és un fet important per a nosaltres els religiosos, donat que pot establir nous ponts de diàleg i obrir mires per entendre millor aquesta opció de vida.

Des de la meva vocació com educador deixeu-me que transcrigui un fragment d'una homilia seva adreçada als educadors de l'Argentina l'abril del 2007: "Tenim el cor prou obert per deixar-nos sorprendre cada dia per la creativitat i les il·lusions dels joves? Em deixo sorprendre per les ocurrències dels joves? Em deixo sorprendre per la transparència dels joves? Em deixo, també, sorprendre per les mil i una trapelleries dels joves, aquests inefables "Jaimitos" que estan a les nostres aules? Tinc el cor obert o ja el tinc clausurat, el tinc tancat en una mena de museu de coneixements adquirits i de mètodes adquirits en què tot és perfecte i que he d’imposar però no he de rebre res? Com a educador, tinc un cor receptiu i humil com per veure la frescor dels joves?”

El que es feia dir “padre Bergoglio”, i a qui ara anomenem Francesc I, Papa, és un home que en la seva trajectòria a l'Argentina ha mostrat fermesa i valentia per a ésser coherent amb les seves idees i lluitar a favor dels pobres, la justícia social, l’educació i l’Església. Ho podrà seguir fent?

En la breu presentació que ha fet Francesc I a la plaça Sant Pere del Vaticà hi ha hagut 3 gestos que m'han sobtat i que voldria ressaltar. En tot moment s'ha presentat com a bisbe de Roma i no com a Papa. Ha començat demanant una pregària pel seu antecessor Benet XVI. I, abans d'impartir la benedicció "Urbi et orbi", ha demanat una estona de silenci perquè el poble el beneís i pregués per ell. Quina lectura podem fer d'aquest tres fets significatius?

Amb aquests tres gestos crec que Francesc I ha mostrat un gran respecte vers el seu antecessor  i per a tota la tradició de l'Església, però alhora, ens ha mostrat un canvi vers la proximitat i la interioritat.  

El nom que ha escollit és un bon símbol i un clar senyal que ens parla d’humilitat, de pobresa i de senzillesa. Tant de bo que aquests carismes els pugui transmetre a tota l'Església! 

Amb esperança crec que podem dir que estem davant d'un nou profeta. Desitjo que, tot i la seva edat, continuï tenint la mateixa fortalesa que fins ara l’ha caracteritzat per afrontar els actuals reptes de l'Església i poder així reprendre a tot allò que encara està pendent des del Vaticà II. Sembla, doncs, que s'obren noves finestres per a l'Esperit Sant. Esperem que Francesc I les obri de bat a bat.