Voleu rebre les notícies?

Subscriviu-vos al butlletí gratuït

(Jordi Llisterri –CR) Quan començava a parlar era com una torrentera. Perquè el que explicava no era teoria sinó el que volia posar en pràctica en el seu activisme social, polític i eclesial. Necessitats que no tenien espera. El seu caminar feixuc tampoc li treien gens d’empenta en tot el que feia.

Aquest dimecres ha mort Núria Gispert Feliu als 84 anys. Regidora al primer Ajuntament democràtic de Barcelona –primer amb el PSUC i després amb el PSC amb l’alcalde Pasqual Maragall–, directora de Càritas Barcelona del 1998 al 2004 i una de les poques laiques que va participar a les sessions del Concili Provincial Tarraconense de 1995:  “Tinc la sort d’haver estat l'única persona que he assistit a tres grans esdeveniments d’aquests darrers anys: ser regidora en el primer ajuntament democràtic, ser regidora durant els Jocs Olímpics, i ser membre del Concili. Amb això, jo ja estic satisfeta”.

Aquesta és la trajectòria visible i coneguda de Núria Gispert. I, entre molts altres, li va fer merèixer el principal guardó que atorga el Parlament de Catalunya, la Medalla d’Honor (2013), i la creu de Sant Jordi (2002). Però tot arrenca al barri de Sant Andreu de Barcelona. D’una família de classe mitja, catòlica i “d’una catalanitat arrelada” i de col·legi de monges a les que sempre va estar agraïda de la formació i la fe rebuda. Una fe que ella explicava que va despertar el seu activisme social amb l’associació de veïns, l’escoltisme, el voluntariat ja amb 14 anys a Can Tunis, o la implicació en la catequesi de la parròquia. Un cicle que es tanca els darrers anys de la seva vida com a voluntària al Braval, l’obra social per a famílies, infants i joves del Raval vinculada a l’Opus Dei.

 

Treure cadenes

Va estudiar magisteri, però la consciència política es va gestar en el món associatiu, cívic i eclesial, i per l’amplia recepció a Catalunya de la renovació del Concili Vaticà II. Marcada pel contacte amb Cristians pel Socialisme i personatges com Carlos A. Comín, l’opció política naixia de l’opció cristiana: “L'evangeli no és neutral, si tu llegeixes bé la paraula de Déu et fa fer unes opcions concretes. Quan veus que Jesús diu que ha vingut a treure les cadenes, fa que a cada moment et preguntis: Com es fa això? Quins mitjans utilitzes? En aquell moment em semblava que l’únic instrument era la política perquè llavors el primer de tot era la democràcia”. Mai va amagar la seva fe i compromís cristià en un entorn polític que podia descol·locar. Era de les que continuava anant a missa perquè deia que era el seu aliment espiritual.

Amb la consolidació de la democràcia va continuar reivindicant una política de proximitat: “Som els quadres intermitjos els qui triturem l’acció política, els qui l’expliquem a la gent, els qui, a més a més, recollim tot el que la gent pensa i ho fem arribat als líders”. Per això es queixava que al voltant dels líders polítics i eclesials hi havia massa gent que es limitava a incensar-los mentre s’allunyaven dels problemes reals: "Només posant-nos en la pell de l’altre podrem entendre les dificultats en què es troba”.

Fidel a l’activisme parroquial, el cardenal Ricard Maria Carles va confiar en ella en diverses responsabilitats eclesials. Va formar part de les sessions del Concili Provincial Tarraconense dins del grup més actiu demanant una mirada àmplia de l’Església. Després va ser nomenada directora diocesana de Càritas, un relleu en el seu moment polèmic perquè no formava part de l’equip que havia fet gran l’entitat, però ningú li va negar la seva capacitat i sensibilitat social.

Càritas Diocesana de Barcelona remarca que durant el seu mandat va impulsar el projecte Alcàntara, el primer centre per a menors no acompanyats de l’entitat, va potenciar la tasca de Càritas en favor de les dones maltractades, iniciant una residència per a dones que patien violència de gènere. Finalment, va treballar per la defensa dels drets de les persones migrants que promovien les tancades de 2001 a l’Església del Pi. D’altra banda, va promoure Empreses amb cor, un projecte pioner que agrupa a totes aquelles empreses i fundacions que ajuden a Càritas, sigui per mitjà de donatius econòmics o amb productes de primera necessitat.

Va estar vinculada també a nombroses entitats i fundacions com Trini Jove, la Fundació Olof Palme, la Fundació Vicenciana, la Fundació Pere Tarrés i Fundació Catalana de l’Esplai, el Consell de la Informació de Catalunya, o el Centre d’Estudis Jordi Pujol. En tots aquest àmbits va ser determinant la seva vocació de mestra per defensar l’educació com un instrument clau de promoció i de justícia social.

Tota una intensa activat que ha mantingut fins el darrer anys i que tenia un motor últim que la guiarà en el seu comiat: “La fe és el que m’ajuda, per mi Deu és de carn i ossos, el meu amic, ho és tot”.