Voleu rebre les notícies?

Subscriviu-vos al butlletí gratuït

Galeria d'imatges

(Glòria Barrete –CR) "El coneixement sempre és capaç de relacionar molts àmbits, però en la teologia ha passat que el vincle amb la raó, la ciència, amb l'art, s'ha trencat, provocant que sense aquest vincle la teologia es converteixi en un conte de fades". Amb aquesta rotunditat encetava Gabriel Magalhães aquest dimecres la lliçó inaugural de l'Institut Superior de Ciències Religioses de Barcelona. Sota el títol Els camins de la literatura cap a Déu. Sobre el valor de la ficció narrativa i de l'artifici retòric per a la fe cristiana, el professor de la Universitat de Beira Interior i membre del Centro de Estudos Comparatistas de la Universitat de Lisboa ha centrat el seu discurs a provar la relació entre dos àmbits que avui dia estan separats: literatura i fe cristiana, centrant-se en la ficció narrativa i en les figures retòriques.

"La ficció narrativa és el contrari a allò que presentem en el cristianisme: la veritat", ha afirmat Magalhães, "per això el cristià fuig de la paraula ficció com el diable fuig de la Creu". No obstant, en altres àmbits del coneixement els cristians són més permissius amb la ficció, "com en el cas de l'art". Però i en els Evangelis, trobem ficció?

Similituds funcionals en els Evangelis

El portuguès ha analitzat quines són les funcions de la ficció narrativa, presents també en els textos sagrats. Narrar, ha explicat, és humà. "Jesús quan empra paràboles ens explica una història perquè pensem en la nostra pròpia història, en la nostra humanitat". La narrativa alhora intenta explicar la realitat; a les paràboles també passa, com en la del blat i el jull, "que narra la presència del mal en el món". La narrativa també ens permet veure el nostre rostre, el llibre actua com un mirall que ens transforma, "com en la paràbola del bon samarità".

També a la ficció ens trobem mentides que permeten dir la veritat, "la ficció s'atreveix a dir coses i Jesús a la paràbola del bon samarità aprofita la suavitat per criticar com una mostra més d'amor". Tanmateix, la narrativa permet llançar al debat. "Les paràboles de Jesús són quasi sempre motor per a la tertúlia, per això moltes d'elles acaben en interrogació, interpel·lant".

Però aquesta similitud de funcions no només està present a l'Evangeli, "sinó en molts altres autors com Ramon Llull, Santa Teresa, Cervantes, inclús a la novel·la negra de Vázquez Montalbán on el protagonista es pregunta pel sentit de la vida". Però llavors Jesús era un novel·lista? Magalhães afirma que no, "la única roba que li va bé és la de la Creu. L'ésser humà és narratiu i Jesús també".

Figures retòriques presents a la Bíblia

A l'Evangeli trobem també figures retòriques pròpies de la ficció narrativa, com són la paradoxa i la metàfora. Paradoxa com 'deixa que els morts enterrin els seus morts' i metàfores com 'seguiu-me, i jo us faré pescadors d'homes', 'sepulcres blanquejats', o 'l'ull és la làmpada del cos'. Per a Magalhães aquests dos recursos literaris són els més comuns perquè ambdós "ens apropen a allò que ens cau lluny, ens parla de l'amor diví". Aquestes figures de la narrativa també les trobem en poetes i autors contemporanis. Era Jesús llavors poeta? "Tampoc. Jesús utilitza la metàfora sense pretensió, mentre que el poeta sí. Jesús és pura transparència, això li va venir en el pack de l'encarnació", ha explicat Magalhães.

I, doncs, per què s'ha trencat el vincle entre literatura i fe cristiana? Fins el segle XX sempre es parlava en moltes obres literàries del Misteri. "Ara, però, és una de les debilitats d'Occident, i com a creients hauríem de reconstruir aquest vincle". Magalhães ha apuntat que autors com Ramon Llull o Santa Teresa es queixaven ja de la manca de fe en el seu temps. "No ens desesperem", ha demanat el professor, "tenim dos reptes, el social plantejat pel papa Francesc i un altre, el de tornar a restablir el pont entre la societat cristiana i l'espiritualitat".

El llenguatge correcte, el cor de la teologia

El director de l'ISCREB, Antoni Matabosch, ha comparat l’Institut amb el cos humà, amb un cap que representa la raó perquè vol pensar i repensar la fe cristiana, un cor en representació de l'espiritualitat perquè la fe vol ser viscuda, unes mans que representen la pastoral i un pulmó que és la cultura. Vint anys de formació presencial i quinze d'oferta on-line, "un llarg camí però que ha estat agradable, ple de reptes que era necessari aconseguir i de vegades d'obstacles que s'han volgut superar".

El nou degà de la Facultat de Teologia de Catalunya, Joan Planellas, ha posat de manifest que "el cor de l'estudi de la teologia és cercar el llenguatge correcte". Planellas ha recordat que a Sant Agustí li va portar quinze anys aconseguir el llenguatge adequat, i "passa el mateix quan fem teologia". És amb aquesta voluntat de vincular la fe amb la literatura, l'art o la ciència, –tal com reclama Magalhães–, "que s'ha constituït l'Ateneu Sant Pacià o la Facultat d'Antoni Gaudí", ha recordat el cardenal de Barcelona, Lluís Martínez Sistach. "La gent és sensible a l'art i cal que el patrimoni cristià es promogui", ha conclòs.

L'acte d'inauguració, que ha comptat amb la presència del degà de l'Ateneu Sant Pacià, i la sots-directora d'Afers Religiosos de la Generalitat de Catalunya, ha acollit el lliurament de diplomes i l'actuació musical del cor de cambra de la Universitat Autònoma de Barcelona.