Vés al contingut
Catalunya Religió

(Xavier Alegre) En Josep, pel seu tarannà afable, generós, ple d’amor i profundament marcat pel seguiment de Jesús, ha sigut un regal per a totes les persones que hem tingut la sort de tractar-lo, llevat d’aquelles a les quals molestava la seva opció clara per la justícia.

En recordar el seu pas per aquest món, el sentiment que ens domina és el d’un profund agraïment. I d’admiració. En primer lloc, per les coses que va fer, que són moltes, sobre tot des de que l’any 1983 va obtindré, a Paris, el doctorat en Sociologia. Però encara més per la manera com les va fer.

Fou durant molts anys professor d’ESADE, un autèntic referent per a la institució, a la qual volia més fidel a l’opció de Jesús per un món més just i solidari; i fou membre del patronat, en jubilar-se. Fou també president dels patronats d’Intermón-OXFAM i de Migra Studium, col·laborador d’Arrels i del Centre Cristianisme i Justícia, del Seminari d’EE.EE., del PAE i, des de l’any 1981, membre de l’equip pastoral de les parròquies de santa. Gemma i sant Enric (L’Hospitalet) i sant Antoni (Esplugues), on hi va dedicar amb molta generositat i fidelitat molta part del seu temps lliure, intentant viure així la seva opció per la gent senzilla i pobre.

Però, en segon lloc, el que més admira és la manera com va fer totes les coses. És difícil sintetitzar-ho en poques paraules. En Josep sempre era disponible i sabia estar allà on se li demanava que estigués per part dels superiors jesuïtes i companys, tot i que, com que era una persona profundament sensible, de vegades això el va fer patir molt, perquè s’estimava la gent i, de vegades, s’havien de prendre decisions que feien patir als altres i això li dolia profundament. I repercutia en la seva salut, car mai feia patir als altres el que ell patia, sinó que ho interioritzava, somatitzava. Potser per això estava tant prim.

D’entre les moltes coses bones d’en Josep, en destacaré tres –i ens quedem curts.

Estima polifacètica

Tenia un gran cor, una gran capacitat d’estimar a moltes i molts i en llocs ben diferents. Era pacient, generós, humil, comprensiu, servicial, comunicava bondat, empatia. La primera lectura que es va fer en el seu funeral (Rom 12,9-21) es podia aplicar perfectament a ell: estimava de veritat, era pacient en la tribulació, conciliador, humil, fervent d’esperit, constant en la pregària, solidari dels necessitats i, sobre tot, no tornava mai mal per mal, sinó que vencia el mal amb el bé. També se li podia aplicar el que diu 1Cor 13,4-8: era pacient, bondadós, no tenia enveja ni era egoista, no era groller ni venjatiu, no s’alegrava amb les mentides, sinó amb la veritat, ho excusava i suportava tot, tot ho creia, tot ho esperava. Mai va deixar d’estimar Déu, Jesús i els altres. La gent se l’estimava moltíssim perquè encomanava bondat, amor, pau, tot i que ell mateix tenia els seus neguits i era patidor de mena. Però s’ho guardava per a ell mateix per a no fer patir els altres

Intel·ligència humil

Era molt intel·ligent i humil a la vegada. S’interessava per tot, llegia molt, perquè era un home de ment molt oberta i conscient dels canvis radicals que el món està vivint.

Tenia conviccions molt clares (i les defensava amb convicció, poques vegades apassionadament, si el posaven nerviós, perquè era de formes suaus). Però era també molt comprensiu i respectuós de les opinions dels altres, molt dialogant, molt obert a repensar les pròpies conviccions, apassionat per cercar la veritat, humil per a reconèixer els propis límits, discret, crític. Per això sorprenia en ell que, sent tan intel·ligent i capaç, fos tan senzill i humil. Si li demanaven fer una cosa important, difícil, ho feia. Però també col·laborava en les coses més senzilles, sense cap afany de protagonisme. I la seva sensibilitat i intel·ligència facilitava que fos un home de que consellava molt bé. Ara que ja no hi és entre nosaltres, és quan més ens adonem de tot el que ell feia i significava.

No es cansava d’estudiar, de llegir, d’informar-se, tant en el camp literari, social i polític com en el religiós. I compartia de gust el que sabia, com bon conversador que era.

Cor creient

Era un gran creient en el Déu de Jesús de Nazaret. I ho mostrà en paraules i, sobre tot en fets. Aquest era un aspecte fonamental d’en Josep, que marcà tota la seva vida, sobre tot des de que va entrar en el noviciat l’any 1962 i va poder testimoniar més bé des de l’ordenació sacerdotal l’any 1975.

Influït per la renovació eclesial

Tres coses van marcar la seva manera d’encarnar la fe cristiana. El Concili Vaticà II, la Congregació General 32 i els seus contactes amb al gent pobre, humil i de l’anomenat Tercer Món.

Com per a molts de nosaltres, el Concili Vaticà va significar una mena de “conversió” d’una fe i religiositat molt conservadora, a una fe marcada per Jesús de Nazaret i per la Bíblia. També l’opció per la fe i la justícia, que proclamà la Congregació General 32 va ser molt significativa per a ell. I el fet de viure durant 28 anys en un barri perifèric (Publilla Cases i Can Vidalet) i les seves anades al Txad i Amèrica Llatina (com a president d’ITM-OXFAM) el van ajudar a obrir els ulls del cor per a veure la realitat de pobresa i injustícia del nostre món tan injust i el van portar a comprometre’s en la transformació social i política del món, així com d’una Església que fos cada cop més fidel al projecte de Jesús de Nazaret, el Regne de Déu.

Josep era un enamorat del Jesús, que havia descobert als Exercicis del noviciat. I que va anar coneixent, estimant, testimoniant, cada cop més al llarg de la seva vida. Era un autèntic enamorat de Jesús, com Pau, que deia de Jesús: “ja no sóc jo qui visc; és Crist que viu en mi. La meva vida terrenal, la visc gràcies a la fe en el Fill de Déu, que em va estimar i es va entregar ell mateix per mi” (Ga 2,20). Era un apassionat de la Bíblia, sobre tot dels Evangelis. I un home de pregària diària i profunda. I, a la vegada, molt obert i interessat per les altres religions i les moltes coses que aquestes ens poden ensenyar.

I era capaç d’aplicar el que vivia en la fe íntima a la seva vida, tant en l’àmbit personal com eclesial. El cor de la praxi cristiana el trobava en el testament de Jesús: que ens estimem els uns als altres com Ell ens va estimar (Jn 13,34-35). I seguint Jesús, això el portà a fer clarament una opció pels pobres. I patia quan a ESADE, on va posar en marxa pregàries, eucaristies i va influir decisivament en el seu marc de referència, no aconseguia que l’opció per la justícia i per un món més solidari no aparegués prou clara. Crec que la gent descobria millor en ell el rostre autèntic de Jesús. Com anècdota: una dona del barri ens deia, precisament el dia en que Josep ens va deixar, que quan el veia pel barri pensava que Jesús es passejava pels seus carrers. De fet, va viure en el barri en una petita comunitat de jesuïtes durant 28 anys. I hi va seguir treballant en la parròquia els 10 anys més en el quals va ser superior d’altres comunitats. Somiava i treballava per a bastir una Església que fos realment fidel a Jesús, oberta i dialogant, optant clarament pels més pobres i revelant realment el rostre misericordiós del Pare, que Jesús ens va testimoniar de manera meravellosa. Per això va patir molt amb la involució eclesial després del Concili Vaticà II i, sobre tot, quan hi va haver en la parròquia crisis, intents per a fomentar un Déu més preconciliar que jesuànic.

I voldria destacar també que va ser un bon jesuïta, disponible, fidel, generós.

Que des del cel, on Déu l’ha rebut amb els braços oberts, ens segueixi inspirant i ajudant a fer realitat els somnis i les causes solidàries que ell tenia.

Us ha agradat poder llegir aquest article? Si voleu que en fem més, podeu fer una petita aportació a través de Bizum al número

Donatiu Bizum

o veure altres maneres d'ajudar Catalunya Religió i poder desgravar el donatiu.