Joan Maria Mayol: “El miracle que fa la Mare de Déu és transformar el cor dels pelegrins”

Glòria Barrete –CR La devoció a la Mare de Déu de Montserrat traspassa fronteres. La primera frontera, la del mateix santuari de Montserrat, que no s’apropia la devoció com una cosa intangible i per a uns pocs sinó que la comparteix, la viu i la comparteix arreu amb la seva acollida i pastoral. I la segona frontera, la física i territorial, ja que, a través de la confraria de la Mare de Déu de Montserrat, possibilita que la devoció a la Moreneta pugui trobar espai i litúrgia arreu del món, més enllà del santuari i més enllà de la festivitat de la Mare de Déu de Montserrat. Enguany la confraria celebra vuit-cents anys d’història amb un pelegrinatge a Roma. Parlem amb el rector del santuari i responsable de la confraria, Joan Maria Mayol, sobre com els vuit segles de la confraria han estat reflex de la història i societat del moment.

Vuit-cents anys d’història de la confraria. Quins són els fets més rellevants que ha viscut?

La confraria s’inicia l’any 1223 quan comença a haver-hi més afluència de pelegrins gràcies al boca-orella del Camí de Sant Jaume que ja narra les gràcies de la marededeu. En aquella època no es podia anar a Roma perquè hi ha la pesta, i tampoc es pot anar a Jerusalem perquè hi són els sarraïns. Els dos grans pelegrinatges que es feien a l’edat mitjana no es podien fer, i l’únic que sí que es podia fer era el de Santiago de Compostela. Tots els que hi anaven veient Montserrat, es fixaven en una muntanya que no passa desapercebuda i aquí és quan comença la gran afluència de gent.

Un santuari que era l’únic aleshores amb comunitat de monjos.

Exacte, això és el que feia diferent a Montserrat. També hi havia Escolania en aquell temps. Els pelegrins trobaven aquí una espècie de ciutat eclesiàstica o religiosa que entre els cants, l’encens, el tràfec de la gent confessant-se, conferia un ambient religiós diferent de les seves parròquies. Allò volien endur-s’ho a casa. També s’hi sumava la necessitat d’ajudar els pelegrins que venien aquí. Econòmicament, els monjos no podien donar gaire cosa, un brou i poca cosa més. Tots aquests elements ajuden perquè el prior d’aquell moment, Ramon, fundés la confraria.

I la confraria comença a fer-se gran?

La confraria fa un salt al segle XIV quan el papa Nicolau V li concedeix la indulgència plenària a Montserrat. Una indulgència que provoca que aquí sempre que se’n puja en pelegrinatge és com un any sant. I aquest any sant no és per fer calés, sinó que s’ha d’entendre com un reset espiritual i viure d’acord amb l’Evangeli. Aquella concessió engrandeix la confraria que passa de cinc-centes persones a milers. La confraria ja crescuda el que fa és afavorir el flux de pelegrins i dignificar la seva estada aquí. És quan, per exemple, es construeixen els claustres per poder-se refugiar del mal temps. Al final els monjos de Montserrat sempre hem acollit les persones que venen, donant el nostre toc d’acollida humana i espiritual.

I arriba la Guerra del Francès.

Sí, el 1811, quan tot el patrimoni de Montserrat que han anat donant reis i prínceps al santuari desapareix. Montserrat queda com Ucraïna els primers dies de guerra que vèiem les imatges per televisió. És dinamitat, els edificis cremats, tot queda malmès, i la confraria no desapareix, hi ha confrares, però no poden pujar al santuari. Començarà més tard la recuperació i construcció de Montserrat, iniciada amb Isabel II regalant un vestit a la Mare de Déu, i seguint per la posada en marxa de la Junta Reconstructora de Montserrat que començarà arreglant els edificis. Però com Montserrat també estava tot Catalunya ben malmesa, i tota la Península. Per Catalunya reconstruir Montserrat també era reconstruir Catalunya, i és per això que es va animar a tothom a fer donacions. Tant els monjos de l’època com Víctor Balaguer van saber unir el sentiment religiós, cultural, social i polític del moment i és quan es dona la segona data important de Montserrat, que és el 1881, amb la coronació canònica de la Mare de Déu. La confraria torna una altra vegada a revifar perquè s’obre el santuari, els camins, la gent torna a pujar, es fan festes. Hem de pensar que la confraria era d’alguna manera la xarxa de comunicació dels pelegrins que pujaven un cop l’any, però després a les seves parròquies tenien la seva Mare de Déu de Montserrat i feien les seves festes. La confraria volia i vol ser això al final, tenir la devoció a casa d’alguna manera.

Com afecta la dispersió dels monjos durant el Trienni Liberal a la devoció i a la confraria?

Es prohibeix el culte a Montserrat i es produeix la dispersió dels monjos del santuari. També es confisca la Mare de Déu que baixa a Barcelona, però que provoca que més que un rapte la confiscació esdevingui una marxa triomfal amb la gent al carrer acomiadant-la o fent-li vetlles a la nit. I ens situem als anys trenta que és quan es construeixen les places, amb uns bancs perquè la gent pugui menjar.

I arriba la Guerra Civil.

Durant tres anys el monestir és confiscat per la Generalitat perquè no es destrueixi, i es converteix fins i tot en Banc de Sang. També s’hi arriba a fer una sessió de Corts en el nostre menjador, i es debat fins i tot la llei de llibertat religiosa. Quan la comunitat torna al Cambril falten coses. La Mare de Déu s’havia amagat, però quan torna se li treuen els vestits barrocs en pro del romànic, però cal protegir la imatge d’alguna manera. El rector del santuari i l’abat d’aquell moment, Escarré, proposen fer un cambril que sigui un tron. Els ducs de Cardona havien regalat un tron d’argent pels favors fets anys enrere, i es diu per les romeries que es necessiten donacions. Malgrat les penúries del moment, en pocs mesos, es recullen 200 quilos de plata, a partir de petits anells, d’arracades o de coberts. Això va sobtar i es decideix fer una Comissió. S’opta també perquè la coronació de la mare de déu no sigui únicament la col·locació de la imatge, sinó una festa de retrobament cultural, social i religiós, una mica com en el 1881. Després de la guerra la convivència era molt tensa i calia que la comissió -anomenada Abat Oliva- comptés amb tots els colors representats. Se’n va anar poble per poble, amb estampes de la mare de déu explicant aquesta festa. Hi van col·laborar els esbarts, els escoltes, els escaladors… Va ser una festa transversal. Com diu el papa Francesc, que la religió no ha de ser un problema, sinó part de la solució. Montserrat intenta conservar aquesta memòria, però no com un museu, sinó viva. I és en aquell moment que la devoció de Montserrat creix i es creen molts dels altars que hi ha al carrer a Barcelona, per exemple. Era una manera de dir que si no es podia pujar a Montserrat, la podien tenir a la seva capella.

I fins i tot trobem la Moreneta a altres països del món.

Sí. No és això una cosa local només de Catalunya, sinó d’arreu del món. Tenim comptabilitzades unes dues-centes mares de déus no romàniques arreu del planeta. És la primera advocació que passa l’Atlàntic perquè Bernat Buil amb Colom, que és delegat pontifici, fa la primera missa en veneració a la mare de déu de Montserrat i la primera capella allà és a República Dominicana. Hi ha també a altres llocs d’Amèrica Llatina, a l’Àfrica, a Itàlia, a França, a Anglaterra, inclús al Japó. El més bonic és veure com la inculturació catalana no ha estat invasiva ni impositiva. En aquest cas no s’importa la Mare de Déu romànica, sinó que s’adapta, en molts casos, a la fesomia i cultura del lloc concret. Això és el que volem portar a Roma amb el pelegrinatge, aquest fet d’inculturar-se i no imposar-se. I sobretot per recordar que quan ens entenem, tirem endavant.

Exemples d’inculturació de la Mare de Déu de Montserrat?

Hi ha, per exemple, delegació de confraria a Madrid o a Sevilla que és molt antiga. A Sevilla la imatge té fesomia d’una Macarena i com és una confraria de penitència ha d’anar amb un sant Crist o una escena de la Passió. A Sevilla durant la Setmana Santa surt la Virgen de Montserrat amb el Cristo de la conversión del buen ladrón. Les delegacions poden adaptar la mare de déu i idiosincràsia al lloc propi. A Sevilla la confraria inclús canta el Virolai en català! Jo els hi dic que poden cantar ‘per l’andalusa terra’ també, però no, canten per la catana terra! Fa uns anys vaig participar en un congrés de rectors de santuaris amb el papa Francesc. El Papa ens va demanar que tinguéssim cura de la pietat popular als santuaris perquè era una manera que l’Església fes olor de poble.

I què fan a la confraria?

Les confraries de Setmana Santa, per exemple, són molt pensades de penitència, aquesta és de tot l’any i està centrada en la festa de la Mare de Déu, per fer-ne difusió i per compartir el que es viu a Montserrat a qualsevol lloc. El pare abat va posar en text el que ja es feia. No hi ha cap obligació estricta de pregar i fer coses concretes, sinó que és una recomanació oberta i que s’ofereix. Fem una trobada al maig, després de la festa de la Mare de Déu, i un cop l’any preguem pels difunts. Un acte molt sentit en temps de pandèmia. També es comparteix un dinar. És important l’empatia humana, la fe no és només mirar amunt, sinó mirar els ulls a l’altre i dir-li ‘estic aquí’. Això és el que pretenem a la confraria.

I la part social també hi és?

I tant! La part social és vital perquè es va néixer per això, com totes les confraries, vaja. Al pelegrinatge ho escenificarem anant a Santa Maria in Trastevere amb la comunitat de Sant’Egidio, on farem el rosari dels pobres i acabarem amb la imatge de la Mare de Déu de Montserrat de Girona a dins l’església. Els mateixos pobres ens acolliran i compartirem una estona. Cal sensibilitzar també els nous confrares d’aquesta part social vital que té la confraria, com totes, que van néixer per això, per ajudar-se entre ells.

Quants confrares hi ha actualment?

Parlem avui de més de 3 mil confrares. Hi ha gent de tots colors, com ha passat sempre. Carles V era confrare, així com Felip II. També ho ha estat Pasqual Maragall, o Jordi Pujol. D’actuals prefereixo no dir-ho, queda en la discreció!

Tots els bisbes catalans també ho són, oi?

També! El primer confrare va ser el bisbe de Tarragona, l’any 1223. Per això l’any 2019, amb la meva voluntat de refer llaços on sabíem que hi havia confrares vaig proposar tots els bisbes de la Tarraconense si volien ser-ho i s’hi van fer. Falta el darrer bisbe auxiliar de Barcelona, que quan pugi ha dit que se’n farà també.

Què li demanem a un confrare avui?

Està obert a tothom i se li demana que Montserrat sigui un punt de referència. Això és el més ampli. Ja més concretament, demanem la devoció a la Mare de Déu i que pels voltants de la festa sigui celebrada, sigui com sigui, a través d’una sardana, d’una barbacoa, d’una tómbola, però que sigui celebrat. A Reus, per exemple, sempre fan una tómbola i recullen diners per nens sense recursos. No es fa pagar res, no hi ha cap quota. Altra cosa és que qualsevol vulgui fer un donatiu, però quota no en tenim. Les coses més boniques han estat rebudes gratuïtament, per exemple la vida. Al contrari, regalem una petita insígnia i un llantió perfumat, com a idea de la presència amorosa de la mare. Pots tenir una malaltia, caure en desgràcia, perdre-ho tot, però tenir la confiança que la Mare de Déu sempre estarà al teu costat, perquè una mare no deixa mai ningú.

Devoció a la Mare de Déu, però sense creença, és factible? Allò de ‘jo no soc creient, però a la Moreneta no me la toqui’!

Una mica com dir que s’és creient però no practicant. Practicant què vol dir? Anar a missa només o també estimar? És essencial estimar per ser cristià, i no dic que la missa no sigui necessària. De vegades sí que es barregen conceptes, es veu la religió associada únicament a un credo i no és així, sense rebutjar-lo evidentment. Hi ha aquesta part de l’afectivitat que porta a estimar l’altre i això és el nucli de l’Evangeli. Que ho fem contradictòriament de vegades, sí, però això ho comparteix molta gent que potser no està ni batejada. El missatge de la mare de Jesús sempre és de tendresa i confiança. Quan un és honrat en si mateix, a banda de si és creient o no, és normal que davant d’una imatge religiosa que mostra la mare amb un nen un s’entendreixi.

Creu que s’entén bé la devoció a les Mares de Déu avui?

L’idealisme seria pensar que la mare de Déu et curi, i ja està. Jo no crec en miracles màgics. Ara, miracles que transformin la persona, sí, i n’he vist. Assumir una malaltia i que amb la mateixa actitud interior un es vagi guarint, sí, però és una altra cosa. Si no hi ha pau interior, és molt difícil viure això. I al revés, persones que han viscut la malaltia i han mort, però han mort amb una pau i esperança que a ells els ha ajudat i els qui han quedat darrere també.

Hem superat la devoció a la mare de Déu com a pas per curar-se miraculosament?

El miracle principal és la transformació del cor, aquest és el miracle que fa constantment la mare de Déu a molts pelegrins, però també hi ha gent que en aquell moment necessita si més no agafar-se a una esperança que potser pot semblar esotèrica o supersticiosa. L’esperança no s’ha de negar a ningú, és l’arma més forta que tenim. Ara, enganyar tampoc. Dir-li algú que posant-se una medalla en algun lloc el tumor li marxarà, no, això no va així. Per això cal l’acollida. No es pot fer pastoral sense pastors. Amb l’estampeta, els fulletons o medalles només no es va enlloc. Per això una de les missions principals de Montserrat no és fer litúrgia, sinó acollir els pelegrins, vinguin com vinguin.

Com en un hospital?

Sí. Hi ha secció d’urgències i secció de crònics. De vegades a urgències calen tiretes i d’altres vegades necessiten coses molt grosses. S’ha de fer amb molt respecte perquè tota persona porta un misteri molt bonic. Si tu l’ajudes a descobrir-ho, li obres una finestra a una bellesa que ningú li pot robar, ningú. Només cal una mica de temps per veure-ho. I això no és res màgic. Ser confrare és això, participar de l’espiritualitat del santuari, acollint tothom.

Com van rebre el gag de la Moreneta al Polònia? Va molestar a la confraria?

Estem en una societat lliure, això vagi per endavant. No em va alegrar, però he de dir que tampoc em vaig esquinçar els vestits! Sí que penso que hi ha coses amb les quals no caldria fer tanta broma, però l’únic positiu és que encara la moreneta és significativa perquè sinó tampoc se’n riurien. Si volien fer-ho per fer mal, a mi no me n’han fet. M’ha entristit, però també m’entristeixen més moltes altres coses de la vida com el llenguatge i agressivitat que hi ha en certs llocs polítics, per exemple. El que em preocupa és no veure alegria en els ulls de la gent, sobretot, o veure com hem perdut certes formes d’agraïment i civisme com anar per la muntanya i saludar-se amb qui un es creua!